El català, al carrer (Spanish Edition) [1 ed.] 8497889444, 9788497889445

Table of contents :
El català, al carrer
Página legal
Índex
Agraïments
Pròleg
Resum
Capítol I. L’ús oral
1. Per què el català oral, ara?
L’ús oral de la llengua
Parlar en català als immigrats
Mesurar l’ús del català oral
Proposta d’una altra forma de mesurar l’ús del català
2. La interlocució català castellà, l’aspecte clau
Teoria de la convergència lingüística
La nostra situació
La solidaritat
La superació individual i col·lectiva de l’hàbit de no parlar en català
Anàlisis i consells
L’experiència pròpia
Benefi cis de saber parlar català per a les persones que fi ns ara no el parlen
Un cas concret: el castellanoparlant d’origen espanyol i la integració/resistència a parlar en català
L’esfera política
Capítol II. El carrer
1. Usos lingüístics personals i carrer
La definició dels usos personals
El carrer i la casa. Persones i situacions
El carrer i el prestigi
2. El carrer, la ciutat
Una mica de sociologia del carrer
Una mica de sociolingüística del carrer
Persones que parlen pel carrer, persones que hi van, persones em padronades
Capítol III. L’Índex de l’Ús Oral (INUSORAL)
1. Què és aquesta investigació i què no és
Quina és la intenció
La comunicació
Escoltar i sentir
Les llengües escoltades
Itineraris
Horaris
Qui parla i en quina llengua
Els grups
Edat i sexe
Recollida de la informació
Nombre de persones
El temps
Imprevistos i inconvenients
La periodicitat
Els mòbils
La població de Catalunya i la de Barcelona
2. Resultats de l’INUSORAL 1999-2010
Taula I. Evolució de l’ús del català i del castellà sentits a Barcelona entre 1999 i 2010
Taula I.2. Evolució de l’ús del català sentit a Barcelona entre 1999 i 2010
Taula II. Percentatge (i absoluts) de població nascuda a l’estranger empadronada a Barcelona, 2000-2009
L’onada de la tardor de 2009
Taula III. Percentatges (i absoluts) del’ús del català i del castellà sentits a Barcelona entre 1999 i 2010 per sexes
Taula III.2. Comparativa de l’ús del català per sexes
Taula IV. Percentatges (i absoluts) de l’ús del català i del castellà sentits a Barcelona entre 1999 i 2010 per edats
Taula IV.2. Percentatges (i absoluts) de l’ús del català i del castellà sentits a Barcelona entre març de 2009 i març de 2010 per edats
Taula IV.3. Comparativa de l’ús del català per edats
Perfil de qui parla català pel carrer
Taula V. Percentatges (i absoluts) de l’ús del català i del castellà sentits a Barcelona entre 1999 i 2010 per grups de persones i mòbil
Taula VI. Llengües sentides segons les hores
L’any 2004
Conclusió
Comentari
3. Proposta d’aplicació de l’INUSORAL al mesurament de la política lingüística
Consideracions per dur a terme un Inusoral propi
Crítica d’aquesta metodologia
Capítol IV. L’evolució dels usos personals del català
El sistema de ciutats
Preveure dinàmiques i aplicar solucions sociolingüístiques des dels models
La immigració antiga i la nova
Canviar la dinàmica
S’hi pot actuar sobre els usos lingüístics personals?
Com actuar sobre els usos lingüístics personals?
Alguns programes per incentivar l’ús interpersonal del català
Epíleg. Les teories i la voluntat
Bibliografia

Citation preview

El català, al carrer

,

El català, al carrer Josep Maria Aymà Aubeyzon Pròleg d’Emili Boix

Disseny de la col·lecció: Editorial UOC Primera edició en llengua catalana: octubre 2010 © Josep Maria Aymà Aubeyzon del text © Imatge de la coberta: Istockphoto © Editorial UOC, d’aquesta edició Rambla del Poblenou 156, 08018 Barcelona www.editorialuoc.cat Realització editorial: Centaures del Desert, S.C.P Impressió: Book Print Digital S.A.

ISBN: 978-84-9788-944-5 Dipòsit legal: B. 42.433-2010

Cap part d’aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i de la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric, com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia, o per altres mètodes, sense l’autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Als qui creuen que la continuïtat del català depèn sobretot de parlar-lo amb els qui no el parlen.

,

,

Autor

Josep Maria Aymà Aubeyzon Josep Maria Aymà Aubeyzon, llicenciat en Filosofia i lletres, va ser corrector lingüístic d’editorials i a l’Avui des de 1976 fins a 1981, any que ingressa a la Direcció general de política lingüística, on ha treballat en actuacions sectorials, campanyes de sensibilització, etc. per promoure el català. El 1992 va publicar Allò que no se sol dir de la normalització lingüística, sobre planificació lingüística, amb l’atenció fixada, però, en la necessitat de fomentar els usos personals i orals de la llengua com a motor per a la seva continuïtat; així va proposar-ne l’estudi i promoció des del Grup Català de Sociolingüística a la dècada dels 90, amb la celebració a final de 2001 d’una Jornada sobre els usos interpersonals. D’altra banda, format en sociologia va aplicar-la professionalment en l’àmbit dels treballs de camp, singularment a través de la realització d’enquestes, experiència útil per incorporar-ne els coneixements al procés de normalització del català i especialment en metodologies respecte als usos personals.

,

© Editorial UOC

9

Índex

Índex

Agraïments .................................................................................................. 13 Pròleg ............................................................................................................ 15 Resum ............................................................................................................ 21

Capítol I. L’ús oral ................................................................................... 27 1. Per què el català oral, ara?..................................................................... L’ús oral de la llengua............................................................................... Parlar en català als immigrats................................................................... Mesurar l’ús del català oral....................................................................... Proposta d’una altra forma de mesurar l’ús del català.............................

27 30 31 34 36

2. La interlocució català castellà, l’aspecte clau........................................ 37 Teoria de la convergència lingüística......................................................... 38 La nostra situació....................................................................................... 41 La solidaritat............................................................................................... 44 La superació individual i col·lectiva de l’hàbit de no parlar en català ..... 45 Anàlisis i consells..................................................................................... 48 L’experiència pròpia ................................................................................ 49 Beneficis de saber parlar català per a les persones que fins ara no el parlen ..................................................................................................... 55 Un cas concret: el castellanoparlant d’origen espanyol i la integració/resistència a parlar en català .................................................... 57 L’esfera política .......................................................................................... 62

© Editorial UOC

10

El català, al carrer

Capítol II. El carrer ................................................................................. 67 1. Usos lingüístics personals i carrer............................................................ La definició dels usos personals................................................................. El carrer i la casa. Persones i situacions..................................................... El carrer i el prestigi...................................................................................

67 71 75 76

2. El carrer, la ciutat .................................................................................... Una mica de sociologia del carrer.............................................................. Una mica de sociolingüística del carrer..................................................... Persones que parlen pel carrer, persones que hi van, persones empadronades............................................................................................

77 78 82 85

Capítol III. L’Índex de l’Ús Oral (INUSORAL) .................................... 87 1. Que és aquesta investigació i què no és................................................. Quina és la intenció .................................................................................. La comunicació.......................................................................................... Escoltar i sentir........................................................................................... Les llengües escoltades............................................................................... Itineraris..................................................................................................... Horaris........................................................................................................ Qui parla i en quina llengua...................................................................... Els grups..................................................................................................... Edat i sexe.................................................................................................. Recollida de la informació......................................................................... Nombre de persones................................................................................. El temps..................................................................................................... Imprevistos i inconvenients..................................................................... La periodicitat........................................................................................... Els mòbils................................................................................................... La població de Catalunya i la de Barcelona..............................................

88 89 90 91 92 93 95 96 96 96 97 98 98 99 99 99 99

2. Resultats de l’INUSORAL 1999-2010 ..................................................... 102 Taula I. Evolució de l’ús del català i del castellà sentits a Barcelona entre 1999 i 2010 ..................................................................................... 102 Taula I.2. Evolució de l’ús del català sentit a Barcelona entre 1999 i 2010 .............................................................................................. 103

© Editorial UOC

11

Índex

Taula II. Percentatge (i absoluts) de població nascuda a l’estranger empadronada a Barcelona 2000-2009 ...................................................... 105 L’onada de la tardor de 2009 .................................................................... 106 Taula III. Percentatges (i absoluts) del’ús del català i del castellà sentits a Barcelona entre 1999 i 2010 per sexes ................................................... 108 Taula III.2. Comparativa de l’ús del català per sexes ............................... 109 Taula IV. Percentatges (i absoluts) de l’ús del català i del castellà sentits a Barcelona entre 1999 i 2010 per edats ....................................... 109 Taula IV.2. Percentatges (i absoluts) de l’ús del català i del castellà sentits a Barcelona entre març de 2009 i març de 2010 per edats ........... 109 Taula IV.3. Comparativa de l’ús del català per edats ................................... 111 Perfil de qui parla català pel carrer ........................................................... 112 Taula V. Percentatges (i absoluts) de l’ús del català i del castellà sentits a Barcelona entre 1999 i 2010 per grups de persones i mòbil ................ 112 Taula VI. Llengües sentides segons les hores.......................................... 113 L’any 2004................................................................................................. 114 Conclusió.................................................................................................. 115 Comentari................................................................................................. 115 3. Proposta d’aplicació de l’INUSORAL al mesurament de la política lingüística ................................................................................................ 116 Consideracions per dur a terme un INUSORAL propi............................. 116 Crítica d’aquesta metodologia……………………………………………...... 120

Capítol IV. L’evolució dels usos personals del català ..................... 123 El sistema de ciutats .................................................................................. 124 Preveure dinàmiques i aplicar solucions sociolingüístiques des dels models ......................................................................................... 125 La immigració antiga i la nova ................................................................. 127 Canviar la dinàmica ................................................................................. 128 S’hi pot actuar sobre els usos lingüístics personals? ................................ 129 Com actuar sobre els usos lingüístics personals? .................................... 135 Alguns programes per incentivar l’ús interpersonal del català ………… 136 Epíleg. Les teories i la voluntat ........................................................... 141 Bibliografia ............................................................................................... 145

,

Annex. Selecció d’opinions publicades sobre els usos lingüístics personals o al carrer des de finals dels anys noranta fins ara (2010) a través de la premsa, internet o altres ................................ 149

© Editorial UOC

13

Agraïments

Agraïments

El meu reconeixement a en Joaquim Torres i a en Jordi Banyeres, sociolingüistes i amics, pels consells que m’han donat i les observacions que han fet al text. A l’Anna Torrijos, per haver transformat en estadístiques llegibles piles de nombres que eren el resultat dels meus treballs periòdics a peu de carrer; també en aquesta mateixa feina estic reconegut al parer d’en Roger Pallàs i especialment a la tasca inicial de l’amic Ivan Encinas. Finalment, m’han ajudat molt les converses amb l’Adela Climent, sociolingüista pragmàtica, sobre la necessitat d’un enfocament psicologista per assegurar-nos la vitalitat de l’ús del català. A tots ells, i a companys de feina i amics, que tantes vegades han aguantat les meves disquisicions sociolingüístiques, moltes gràcies.

© Editorial UOC

15

Pròleg

Pròleg

Les ciutats semblen un caos lingüístic (i no lingüístic) per a l’observador accidental i ocasional. Els seus barris, els seus carrers, les seves places, les seves botigues, els seus mitjans de transport, tots els seus espais públics efervescents de vida, reflecteixen una diversitat de llengües cada dia més gran, atesa la mobilitat creixent de les poblacions del nostre planeta blau. Però aquest caos aparent, aquest caos tan creatiu i destructiu alhora, té una lògica interna que es pot descobrir, com deia Ludwig Wittgenstein. La sociolingüística moderna, des de la seva aparició en els seixanta (recordem la famosa recerca de William Labov (1972) sobre els grans magatzems de Nova York, diferenciats per la classe social de la seva clientela) ha prestat molta atenció a la diversitat estructurada de la llengua oral, com a manera d’escatir les tendències de canvi lingüístic. Es partia de la base, encara certa, que l’oral col·loquial (vernacular, deien els nord-americans, un mot de connotacions negatives per als catalanoparlants perquè recordava l’ús mensypreador que se’n feia durant el franquisme) era el terreny privilegiat per a descriure l’evolució, aparentment opaca, del canvi lingüístic (un tema clau per a qualsevol lingüista però menystingut encara molt sovint). El que no feren ni pretenen fer els sociolingüistes variacionistes és recollir el paisatge oral multilingüe de les ciutats des d’una sociologia urbana de la llengua. Ho començaren a fer Calvet i els seus deixebles (1994) en els mercats de l’Àfrica francòfona, amb la proposta de distincions útils, com la dels usos lingüístics in vitro (preparats amb antelació) i in vivo (més de caire improvisat) i també és el que fa amb eficàcia Josep Maria Aymà en aquest volum que em plau de presentar, talment els teloners s’anticipen a l’actuació del cantant protagonista de l’espectacle. En els últims anys han crescut els volums sobre el paisatge lingüístic (linguistic landscape). D’una banda en el marc internacional Backhaus (2007) i Porter (2008) són propostes i exemples de com descriure i interpretar la signalètica escrita de les ciutats, tasca facilitada en els darrers anys per l’omnipresència i

© Editorial UOC

16

El català, al carrer

ductilitat de la fotografia digital. Ciutats com Jerusalem, Donostia (Sant Sebastià), Brussel·les, Montreal i Tòkio han estat escodrinyades amb detall per tal de saber per part de qui hi ha una tria lingüística escrita, per a qui va adreçada una determinada tria lingüística escrita i cap on evolucionen aquestes tries. Un número de l’International Journal of Multilingualism (Gorter 2006) ha estat significativament dedicat al linguistic landscape. Aquestes tries en els escrits urbans (i podríem dir el mateix de les tries orals) informen en darrer terme, com diuen Spolsky i Cooper (1991, 116-117), de qui “mana” lingüísticament en les ciutats: (Parlant dels signes lingüístics a Jerusalem) “Per als residents àrabs de la ciutat vella els senyals bilingües de la ciutat (que exclouen l’àrab, són sols en hebreu i en anglès) donen un missatge clar: la vella ciutat en què vosaltres sou la majoria, no es troba sota el vostre control; aquesta oficina de policia en què treballen sobretot policies àrabs no és la vostra oficina, l’estat no és el vostre estat!”

De fet, al nostre país, també s’ha parlat del paisatge lingüístic, de la mateixa manera que M. Jourdain de Molière parlava en prosa sense saber-ho. Joan Fuster, em sembla que a Nosaltres els valencians, ens recordava que a la ciutat de València a primeres hores del matí, aquelles en què dominaven les classes populars, se sentia el català de l’Horta. Ara no sé si aquesta constatació encara és certa…Al nostre país, Carles Bertran de CCOO ha estat dels primers que s’ha dedicat a recollir sistemàticament mostres del multilingüisme urbà (comunicació al Congrés Internacional de Bilingüisme, Barcelona 2005). Actualment un equip de la UB investiga la signalètica multilingüe urbana a la ciutat de Barcelona. I , finalment, el qui escriu, des de fa un parell d’anys encarrega als seus alumnes de recollir sistemàticament fotografies de mostres de multilingüisme sobretot en un barri tan heterogeni com el Raval, a pocs metres de la Facultat de Filologia de la UB. Els manuals més recents de recerca en multilingüisme, però, no incorporen encara aquest tipus de recerca (Wei i Moyer 2008). Aymà, geògraf de formació inicial, especialista de llarga trajectòria en sociolingüística (recordem el seu llibre Allò que no se sol dir de la normalització lingüística de 1992, traduït al basc) i gran lector de totes les novetats en aquest ram tan difús i profús quantifica en aquest volum els usos orals interpersonals als carrers cèntrics de Barcelona. Aymà amplia doncs a l’oral l’anomenat suara paisatge lingüístic, sobretot estudiat fins ara en l’escrit. En llegir les seves observacions, un no pot no estar-se de recordar el seu volum memorialista que elabora la seva experiència com a vigilant forestal al massís del Montnegre (Els focs, els apaga l’aigua, Granollers 1998), en què féu “una gran feinada de no fer

© Editorial UOC

17

Pròleg

res: guaitar (p.33)”. Tal vegada, fou allà, en la solitud silenciosa entremig dels boscos d’aquell massís (encara molt desconegut), que aprengué a observar tan perspicaçment. L’aspiració de l’autor sembla imponent, per la riquesa de dades que hem de descriure i explicar. Com són els avisos de megafonia als combois dels metros de Barcelona, missatges in vitro, per tant? En quina llengua parlen amb mòbils els passatgers dels autobusos? Com s’adrecen els pares als fills als parcs infantils? Com escridassen o animen els pares que van a veure els fills en els camps de bàsquet o futbol arreu del país? Com criden al públic les peixateres (gairebé sempre són dones…) que conviden els clients a apropar-se a la seva parada? Com parlen amb els seus clients els cambrers dels bars i restaurants?... Aymà, com ja deia a Allò…(1992) fa un plantejament pragmàtic de la seva investigació en què evita al màxim fer grans afirmacions de principis: vol despolititzar al màxim la planificació i gestió lingüístiques. En canvi, el que cerca per damunt de tot és construir mecanismes d’avaluació. Com comptar totes les variables que poden explicar els usos orals és envitricollat però no impossible, tal com Fishman (1965) plantejà ja en la sociolingüística naixent: qui parla, quina llengua, a qui i quan (i cal afegir per què). A més caldria examinar les interrelacions amb l’escrit: les comunicacions per megafonia del metro de Barcelona, per exemple, solen ser en català o bilingües (provenen dels serveis centrals: ús in vitro doncs), mentre que els avisos escrits improvisats informant, per exemple, de la interrupció temporal del servei en una pissarra (ús in vivo), solen ser en castellà, probablement perquè els treballadors no poden o no volen usar el català. En aquest estudi de les variables dels usos orals cal l’observació sistemàtica, sense cap minusvaloració de les eines estadístiques: els estudis sociològics, ben fets, il·luminen la realitat més enllà de qualsevol observació “de sentit comú”. En un país encara amb gran ignorància de la sociologia, de la manera sociològica de veure el món, és com a mínim arriscat mostrar una certa reticència davant les enquestes en bloc: “diguin el que diguin les enquestes”, i “diguin el que diguin les estadístiques”. Com sol ocórrer en una situació lingüística tan complexa com la nostra, les conclusions d’una anàlisi del paisatge lingüístic oral poden dur a conclusions ben diferents segons el camp social triat per a observar. D’una banda hi ha senyals optimistes: al camp del FC Barcelona, l’espai de masses més gran de la ciutat i del país, els avisos són en català. D’altra banda, hi ha senyals preocupants: en assemblees veïnals sobre els pagaments dels rebuts de l’aigua a Barcelona fa un parell d’anys algú va gosar intervenir-hi en català i se’l va xiular o en les manifestacions recents dels treballadors de la Nissan contra els acomiadaments

© Editorial UOC

18

El català, al carrer

totes les consignes i pancartes eren totes totes sols en castellà. En alguns camps socials el català és llengua pròpia i en d’altres impròpia. Aymà fa una llarga presentació de la norma de subordinació al castellà, la vella i sedimentada norma social que fa que els catalanoparlants de llengua inicial s’adaptin immediatament i submisament a un interlocutor identificat com a no catalanoparlant. La denominació que ell dóna a aquest hàbit, HNPC (hàbit de no parlar parlar català), em sembla que desdibuixa una mica els orígens polítics d’aquesta norma. La norma de subordinació, evidentment, dificulta molt l’adquisició del català i redueix molt l’ús de la llengua en espais públics intergrupals. La força d’aquesta norma és impressionant: molts catalanoparlants “ens violentem si hem de mostrar-nos inflexibles ”(…), “no volem ser màrtirs ni semblar nacionalistes”. Val a dir que aquesta norma no fa impossible del tot aquest ús del català: de fet se suposa en força espais públics (a diferència, per exemple, del que succeeix en el País Basc) que els castellanoparlants entenen el català, cosa que és certa la majoria de vegades. De fet, el castellà actua com a llengua pròpia principal entre els nouvinguts, ja siguin treballadors, ja siguin estudiants com els dels programes Erasmus i similars. El nucli del llibre d’Aymà consisteix en una observació longitudinal dels usos orals (INUSORAL) en carrers cèntrics de Barcelona, amb 2729 observacions des del 1999 fins al 2010, fetes de manera voluntària sense esmerçar cap recurs públic. Els resultats assenyalen una remuntada en l’ús del català entre el març de 2007 i el del 2009, sens dubte per qüestions demogràfiques, en el marc, però, d’una davallada de més de set punts durant els onze anys, 1999-2010, en què ha recollit la informació. El seu procediment (un seguiment sistemàtic dels mateixos itineraris) és senzill i aplicable en molts altres contextos urbans i requeriria un treball interdisciplinari de diferents ciències socials. Cloent el volum s’ofereix un annex d’escrits comentats sobre els usos lingüístics publicats a la premsa. La pregunta clau és, per tant, com intervenir en els usos interpersonals en un sistema democràtic, de manera que es compensi el creixement de la llengua castellana (més que no pas pròpiament el retrocés de la llengua catalana) (Strubell i Boix en premsa). Cal guanyar la batalla en les relacions entre iguals, espontànies, però molts catalanoparlants no volen estressar-s’hi, ésser-hi militants. En bona part el que passa és que o bé ja sentim el castellà tant com a propi que no ens fa res usar-lo a tort i a dret, o bé, simplement, som un país mesell. En un acte catalanista en els vuitanta, en què els assistents es planyien del futur negre per a la llengua catalana, un home gran s’aixecà i digué: “Jo arreu parlo més fort en català”. Evidentment que aquesta butada no és una resposta

© Editorial UOC

19

Pròleg

seriosa, però té un punt de veritat. A Holanda, on la llengua interna del país és clarament el neerlandès, la gran presència d’altres llengües porta a un polític a proposar d’obligar a parlar en neerlandès pels carrers de Rotterdam. Aymà no arriba a proposar mesures però sí que suggereix que la política a seguir construeixi ponts d’entesa entre les comunitats del país, no es refia de les multes. Aquest volum, com les actuacions dels bons cantants o com un bon plat ben preparat, mereix ésser assaborit. Aymà coneix perfectament el tema de què tracta i sap plantejar-lo molt bé per tal d’obrir-lo al debat de tots aquells que volen futurs democràtics per a la nostra llengua. L’enhorabona i bona lectura! Emili Boix-Fuster (CUSC-Universitat de Barcelona)

,

© Editorial UOC

21

Resum

Resum

Llegeixo el menú, escrit destacadament en català, i assenyalant-lo li dic: “Porti’m sisplau amanida i de segon pollastre”, “ah, ensalada?”. “Bé, amanida...”. “Ensalada; y de segundo?” “Doncs, repeteixo, po-llas-tre”. “Pollo? sí...?” “Pollastre!” Quan la cambrera em porta el plat, l’anuncia: “Ensalada!”; faig, amb tota naturalitat: ”Sí, amanida”. L’estira-i-arronsa continua fins al final de l’àpat. Era en un popular restaurant del carrer d’Escudellers, de Barcelona, on pràcticament tot el servei és estranger, i on fins fa molt poc els cambrers comprenien més o menys el català, i fins i tot en tenien que el parlaven. Em vaig indignar molt, però no vaig anar més enllà d’una queixa casolana encara que formal (ben acceptada, per cert). Actualment, tots podem explicar “anècdotes de restaurants” semblants. Si prenem aquest fet en un sentit simbòlic del que passa bastant sovint al nostre país, podem creure que l’única manera de lluitar contra aquest tipus d’actitud és mitjançant l’obligatorietat del coneixement del català i prenent mesures coercitives contra aquests casos (o sigui, reclamant, denunciant, etc.). Evidentment, en aquell moment la majoria reaccionaríem amb aquest tarannà, la via més lògica des del punt de vista d’un consumidor i ciutadà. Des de fa alguns anys ha crescut el nombre de cartes i d’articles a la premsa que expressen molt directament la sensació que l’ús del català disminueix. Vint anys enrere semblava derrotista qui deia que no n’hi hauria prou amb el català a l’escola sinó que la batalla bàsica era una altra, la del carrer, perquè els més joves reprodueixen, sobretot, el que fa la societat adulta; tanmateix, també era difícil d’argumentar que no n’hi hauria prou amb l’ús del català a l’Administració o amb alguns mitjans de comunicació. Sovint, els més optimistes, i aquells que els tocava ser-ho o semblar-ho, responien amb un seguit d’estadístiques que pintaven una dinàmica més o menys positiva. Les discussions s’eternitzaven. El cervell sofria en comprovar que mentre a l’intel·lecte se li presentaven unes estadístiques acceptables, la percepció del carrer (botigues,

© Editorial UOC

22

El català, al carrer

transports públics, serveis, patis de col·legi, festes populars, activitats tradicionals com l’excursionisme o tan cultes com els concerts de música clàssica, etc.) li deia que el català se sentia cada cop menys. Com pot ser? Tot i que és innegable que hi ha hagut un degoteig continu de persones que havent tingut el castellà com a llengua materna s’han anat incorporant a l’ús de la llengua catalana, qualsevol persona mitjanament dotada de capacitat d’observació nota que el castellà ha augmentat al carrer, diguin el que diguin les enquestes (respecte a les quals cada cop hi ha més incredulitat). Personalment, tenia la impressió que el català disminuïa tot baixant de la igualtat d’ús amb què es trobava amb el castellà anys enrere. Però, per què fins i tot persones no especialitzades s’esglaien que l’ús del català al carrer disminueixi? Abans que res cal dir que presten un servei sociolingüístic rellevant: saber captar la situació. Però a més fan una aportació bàsica: una llengua que se sent al carrer és per definició viva; i és que és precisament el carrer el marc més visible de la societat, on es pacten, reprodueixen, o inculquen indirectament, moltes normes de comportament (per tant, també sociolingüístiques); així, el que passa al carrer esdevé la normalitat o assiduïtat d’una societat, i així ho percep la gent. Els que hi observen un augment de la presència del castellà encara afegeixen una reflexió, gairebé una aposta: si els catalanoparlants no ens habituem a canviar l’hàbit de parlar en castellà amb els desconeguts perdrem la nostra llengua. Cert. Sovint s’ha confós el denominat procés de normalització del català, o la necessitat de fer-lo arribar a tots els usos en l’àmbit empresarial, per exemple, o al de l’ensenyament, el de la justícia, etc., amb l’ús interpersonal, com si empenyent l’un (la normalització lingüística), l’altre automàticament se’n beneficiés de forma definitiva. No és així, com ja s’ha dit tantes vegades. Des d’un principi, la política lingüística es va adreçar més a intentar satisfer el dret del catalanoparlant a veure’n l’ús als diversos àmbits, sobretot en forma escrita, que no en l’altre: intentar que els mateixos catalanoparlants parlessin en català als qui no el parlessin per tal que s’hi integressin tot sentint-lo i usant-lo de forma viva, la llengua oral; en tot cas, s’hi va aplicar un succedani: el curs de català. Es va fer, doncs, a l’inrevés, ja que en realitat hi hauria d’haver hagut una actuació prioritària, sens dubte complexa, però prioritària, en l’ús interpersonal. Una cosa és que l’àmbit de la justícia, per posar un exemple típic, tingui una repercussió política i de prestigi rellevant, però el té realment nul, o gairebé, des del punt de vista estrictament sociolingüístic o de l’ús interpersonal o de la pervivència de la llengua, com se’n vulgui dir. Cal deixar-ho ben clar: una actuació no ha de treure l’altra, però cal saber el que és prioritari per a la continuïtat de la llen-

© Editorial UOC

23

Resum

gua; i en aquest sentit hi ha la possibilitat que en un futur ens trobéssim amb una reducció a l’absurd si volguéssim normalitzar l’ús del català però fóssim relativament pocs els qui realment el parléssim. Sovint els arbres de l’actualitat no deixen veure el bosc de la política lingüística, o s’hi interposen. Per molt que ens puguem esglaiar, o emprenyar, per notícies del dia a dia, i per importants que siguin o ho puguin semblar, hem de saber que és molt més decisiva la dinàmica pròpia d’una societat en el seu conjunt que no la irrupció d’aquestes tramuntanades polítiques, com és el cas de l’obligació d’una hora més d’ensenyament del castellà o els periòdics manifiestos. Dit d’una altra manera: independentment que ens atiïn cada dia, la societat continua la seva marxa imparable, que és una suma d’aspectes demogràfics, comunicatius, econòmics, laborals, territorials, pluriculturals, etc., i no és gens fàcil canviar la dinàmica d’aquesta enorme maquinària, si és que la volem encarrilar, en aquest cas lingüísticament, d’una altra forma. El conjunt de totes les dinàmiques actuals de la nostra societat fa que el castellà quedi com a llengua de zones dinàmiques, com la costanera i les metropolitanes, en general. I a la suma d’aquestes dinàmiques negatives per al català hi ha sempre subjacent el que la gent molt encertadament denuncia: l’hàbit dels catalanoparlants a parlar en castellà amb tothom que sembli que no parli el català. Sense perdre de vista el dia a dia, hem de concloure que aquests aspectes tan quotidians, tan integrats en la nostra societat (sociologia) i en la nostra vida (psicologia), són els realment rellevants, sociolingüísticament rellevants. Arribats a aquest punt, que és el fonamental, la pregunta bàsica és: es pot salvar el català tot fent canviar l’hàbit dels catalanoparlants a fi que parlem en català amb els qui no coneixem?, com trobar la predisposició adequada més enllà i més a fons d’actuacions volàtils?, en quines edats, en quines comarques, en quines activitats caldria actuar preferentment? No sembla que ho sapiguem. Malauradament, en trenta anys de política lingüística a Catalunya no he vist un sol estudi en aquesta direcció, ni un, que recordi, quan hauria d’haver estat la prioritat, el punt de partida perquè no perdem la llengua i cohesionar bé el país. Amb tot, sí que podem suposar algunes qüestions prèvies: per exemple, que es tracta d’un procés dins l’òrbita de la intel·ligència emocional social, en el sentit que si no hi ha un clima previ que hi predisposi no hi haurà res a fer (o dit a l’inrevés: segons quines mesures es prenguin per normalitzar el català, l’ús oral se’n ressentirà, ja que estem dins el camp de l’actitud i de la comunicació social). Un clima de posar ponts socials de tota mena: d’opinió, de polítics, d’empresarials, fins i tot amb els qui sembla que podrien tenir una posició més adversa… a priori (però que és per demostrar). També sabem una

© Editorial UOC

24

El català, al carrer

altra cosa: que un factor decisiu perquè els qui no parlen en català el parlin és el medi ambient lingüístic; és per això que els qui van a viure i/o treballar en poblacions on el català té una presència molt viva, molt de carrer, el parlen amb molta més facilitat que altres, com ja tantes vegades s’ha comentat. Per tant, és un altre argument bàsic per convèncer que aquest ús oral de carrer és condició sine qua non. ¿No és més coherent incidir sobre els catalanoparlants perquè parlem en català en totes les situacions (inclosa, és clar, la del restaurant), llevat d’algunes d’excepcionals, que no aconseguir que la cambrera del restaurant parli, entengui o tingui una actitud positiva respecte a l’ús del català mitjançant un complex circuit coercitiu? Aquesta pregunta o reflexió també seria vàlida de cara a altres àmbits per normalitzar, com alguna determinada tipologia d’empreses, però ens interessava sobretot de plantejar si la via coercitiva aconsegueix millors resultats que una de foment de l’ús del català amb referència a l’ús oral, que, com hem dit, hauria d’haver estat un objectiu prioritari en la política lingüística (i cada cop és més urgent, si és que encara hi som a temps). Repetim: si en un restaurant tots els catalanoparlants parlem en català amb el cambrer nouvingut, aquest trobarà absolutament normal que l’hagi d’entendre; aleshores no caldrà el que ara pot semblar realment inevitable: fer de manera que per força, per obligació, l’hagi de saber. Cal, doncs, saber molt bé com s’arriba als catalanoparlants perquè s’expressin en català sempre que sigui possible, i cal també que el clima sigui allunyat de l’obligació normativa, perquè l’obligació podrà arribar per la pressió social dia a dia, amb normalitat. Superant la dicotomia entre optimistes i pessimistes i la temptació de voler convertir ràpidament en fàcil el que és complex i a llarg termini, amb els treballs previs a l’actuació seriosa; sabent que la prioritat per al futur del català és l’ús interpersonal; sabent també que el procés de normalització lingüística no s’ha d’aturar però que cal dir també els possibles límits que hi ha; sabent tot això i actuant-hi adequadament podem continuar aspirant a la continuïtat del miracle existencial del català ben entrat el segle XXI, com a cas pràcticament únic en el marc lingüístic del món occidental. En definitiva, tenen tota la raó les persones del carrer i els articulistes que clamen des de fa temps perquè el català estigui més present… al carrer. Amb totes les implicacions de seriositat que una empresa tan complexa com aquesta requereix. De moment, encara, no tot s’ha de veure com un intent de salvar el català (que es podria entendre que seria d’interès només per als catalanoparlants), sinó que més enllà d’aquest plantejament, n’hi ha un altre de social: afavorir l’aprenentatge del català a qui encara no el sap per les circumstàncies que si-

© Editorial UOC

25

Resum

gui, com els qui viuen a barris on el català ni se sent, perquè pugui obtenir més possibilitats de realització i superació socials (en aspectes com els laborals, d’amistats o culturals) en el nivell psicològic, i perquè es produeixi una integració, participació i cohesió socials a Catalunya en un futur pròxim, en el nivell sociològic. Sant Cugat, maig de 2007

,

© Editorial UOC

27

L’ús oral

Capítol I L’ús oral

1. Per què el català oral, ara? L’arribada de la immigració massiva d’aquests darrers anys ha desvetllat un problema que existia des de molt abans: el retrocés de l’ús interpersonal de la nostra llengua. Així, el mateix fenomen que podria comportar una davallada fins no se sap on de l’ús oral del català ha tingut la virtut de fer-hi reflexionar ciutadans i especialistes. En realitat, a la dècada dels vuitanta els fills dels immigrats espanyols dels anys seixanta van començar a fer-se notar a la nostra societat, juntament amb els que encara feia poc que hi havien arribat: des de la Universitat fins l’àmbit excursionista, tan nostrat, s’hi introduïa el castellà, ja que, positivament, aquelles persones s’integraven i iniciaven un ascens social, tot sortint sovint dels dos guetos, el territorial de la zona industrial de l’àrea metropolitana de Barcelona, i el de les fàbriques o serveis mal pagats. I, amb tota la normalitat, traslladaven als nous àmbits socials i territorials la seva llengua d’ús habitual, la castellana. Només adoptaven la catalana en casos de notable conscienciació o d’arribada a una situació cultural, social i/o laboral nova per a ells que la requerís. Cal dir que sempre s’ha observat a les enquestes que l’adopció de l’ús del català està relacionat amb un ascens sociocultural. Alhora no es comentava gaire aquell fenomen de l’arribada del castellà als àmbits catalans. Només fets puntuals feien adonar-se del que passava. Així, el triomf a la Lliga 1984-85 va fer publicar alguna reflexió que hi havia tants o més vives que visques, entre altres crits en castellà. Molts anys més tard, per continuar en l’àmbit futbolístic, en guanyar el Barça la Copa d’Europa de 1992, es va destapar que entre la culerada ja es parlava tant castellà com català, amb

© Editorial UOC

28

El català, al carrer

tot el que comportava de sorpresa i contradiccions: es pot ser catalanista i parlar en castellà?, per exemple, per citar només una reflexió típica. Però deixant de banda aquestes ocasions tan espectaculars, al dia a dia ja es notava l’ascens del castellà a molts àmbits, gairebé sempre en un sentit interpersonal, privat, no públic. Pel que fa a la política lingüística cal dir que les teories sobre el comportament, d’origen nord-americà, ens venien a afirmar que el català seria adoptat per part dels qui no el parlaven, perquè el seu ús institucionalitzat, amb un prestigi més elevat, el faria emular: singularment, a la mateixa Administració en general; també a l’escola, amb el coneixement que comportava implícitament, i als mitjans de comunicació (recordem que els anys 1983 i 1984 es van iniciar les emissions de Catalunya Ràdio i de TV3 respectivament). Per tant, no calia actuar sobre l’ús interpersonal específicament, ni per descomptat perquè els catalanoparlants parlessin en català als desconeguts. L’any 1995, el Pla general de normalització lingüística, el document més ampli elaborat per l’Administració entorn del tema, encara no feia cap referència a la necessitat de fomentar l’ús interpersonal en els set apartats d’objectius i mesures que s’hi establien. Només un paràgraf de la introducció hi feia al·lusió de passada: “A molts catalans, les relacions de poder ens han condicionat i tenim molt interioritzada la subordinació lingüística històrica envers el castellà, sense pensar que la renúncia d’un país a la seva pròpia llengua comporta uns efectes molt negatius sobre la pròpia personalitat. Encara perdura l’hàbit de passar-nos a la llengua de l’altre, de vegades per allò que alguns anomenen, ben inapropiadament per cert, “educació”, o per evitar conflictes, tractant el nostre interlocutor com si fos una persona que té dificultats d’aprenentatge o que ha decidit d’autoexcloure’s de la nostra comunitat i, en qualsevol cas, no ajudant-lo en absolut a integrar-se” (Generalitat de Catalunya, 1995: VIII). Ara bé, no era estrany que només s’hi fes aquesta al·lusió i prou, ja que prevalia la teoria esmentada: “Considerant que la transformació dels comportaments lingüístics individuals serà sobretot el resultat de la readaptació del funcionament lingüístic dels organismes públics i privats...” (Eix 4 de l’Acord de 18 de desembre de 1991 del Consell Social de la Llengua Catalana, annex al Pla general de normalització lingüística). Així doncs, tot i que les enquestes demostraven que després de l’ús familiar és l’ambient lingüístic de la resta del seu entorn social el factor que més condiciona l’ús real encara s’optava per la via institucional tradicional. De fet, aquesta teoria ha estat indiscutida pràcticament fins a la celebració

© Editorial UOC

29

L’ús oral

de les Jornades sobre l’Ús Oral del Català, celebrades el 2001, que en van comportar la revisió. Òbviament, el català té una salut de ferro pel nombre de parlants (limitemnos ara a Catalunya) si ens comparem amb altres llengües minoritzades. Alguna vegada s’ha dit que mai el català no havia tingut tants parlants, però aquest argument és barroer si no groller: tampoc Catalunya mai no havia tingut tants habitants com ara (set milions i mig), però tampoc mai no hi havia hagut un percentatge, que és la qüestió clau, tan baix que el parlés! L’important és la dinàmica lingüística interna de la societat, no el nombre absolut dels qui parlen la llengua, ja que no estem tractant de les llengües minoritàries de l’Amazònia ni de les de la Vall d’Aosta. Fem una digressió amb una gran exageració extrapoladora: si mil catalanoparlants anessin a viure, per posar un exemple, a Salmeroncillos de Arriba (província de Conca), de setze habitants, els salmeroncillenses no deixarien de parlar en castellà, com ara fan, però els invasors escamparien arreu la seva llengua, de manera que el castellà restaria seriosament amenaçat; però el nombre de salmeroncillenses parlant en castellà no hauria disminuït, i probablement mai no s’hi hauria parlat tant en castellà en aquell indret, atès que sembla que el darrer any aquell poble ha augmentat la població en un habitant. Naturalment, podem ser més realistes i posar l’exemple a casa nostra, tot continuant jugant amb extrapolacions per més claredat: si arribessin a Catalunya cinc milions de persones més, probablement el nombre de catalanoparlants continuaria sent el mateix, però no pressionaria, no se sentiria, seria minoria. No és que el català vagi de baixa (l’ús intergeneracional s’aguanta prou): és que el castellà ha augmentat, i no només ara amb la immigració; és que només s’ha incrementat una tendència que ja venia de lluny. La classificació de variables que fan que una llengua tingui futur o no en tingui té en compte, i és una vessant fonamental, el nombre de parlants, certament, però en un altre context. No té sentit parlar o manipular xifres absolutes en aquest cas. El més rellevant és referir-se, efectivament, a la dinàmica, que és el que tractarem aquí. El problema ha sorgit quan s’ha dit, amb estadístiques a les mans, que no anem malament al mateix temps que molta gent comprova que al carrer i el seu domini se sent cada cop menys el català; i aquestes persones, qualificades o no, opinadors i periodistes ho diuen i ho escriuen als diaris o a altres mitjans, han fet i fan una pressió que acaba per convertir el tema en un debat obert i passa a més altes instàncies. Si fos cert que anem bé, com s’entendria que una munió de persones opinessin a l’inrevés, a partir del que noten, del que senten, sense tan sols prendre’n nota acuradament?

© Editorial UOC

30

El català, al carrer

És evident que es produeix un xoc cerebral. Sembla com si la informació estadística, freda, racional i “objectiva”, suposadament exacta, ocupés la part del cervell més analítica i racional i ens volgués convèncer que sí, que aquelles dades semblen serioses; i que immediatament es produís una contradicció flagrant amb l’altra part del cervell, la perceptiva, la que no requereix explicacions però que no per això és menys influent en el nostre cervell holístic. Aquest xoc, que ens mena a una espècie d’esquizofrènia, acaba per fer callar qui no manipula dades, però sense reconèixer-ne la bondat, o que diguin la veritat. Els hemisferis entren en contradicció. Quan una persona que es preocupa per la llengua –especialitzada o no– sent que li diuen que anem bé, acaba dient-se eppur si muove. Sovint el que es veu i les estadístiques són divergents, i actualment tendim més a creure l’abstracció estadística que allò que estem comprovant directament, però tot té uns límits. És evident per a tothom que diguin el que diguin les estadístiques es percep més castellà al carrer; i és que, en aquest cas, a diferència d’estadístiques de temes que no es poden percebre fàcilment, tenim el carrer i el seu domini a l’abast.

L’ús oral de la llengua És una afirmació òbvia: la primer condició de l’existència d’una llengua és que sigui parlada, que és la seva forma bàsica d’existir. És secundari que estigui ben protegida políticament, jurídicament; que estigui normativitzada, que sigui ensenyada, que tingui un ús normal als diversos àmbits, que tingui interferències lingüístiques, etc. L’important és doncs que es parli i que se senti, que sigui viva. Ara es parla bastant de la mort de les llengües als mitjans de comunicació i sortosament se n’està prenent consciència. Arreu del món hi ha un corrent proteccionista de la diversitat lingüística. També se’n publiquen articles i es troben webs que refereixen el nombre de parlants d’algunes. L’ús oral és la condició sine qua non d’una llengua perquè sigui viva; o, si es vol: una llengua és viva en tant que és parlada. El català va poder sobreviure el franquisme, quan era més perseguit, i precisament era clarament als antípodes, no cal dir-ho, de ser normalitzat. La conclusió és evident: es continuava parlant a pesar de tot i és així com es va poder salvar de passar a la llista de llengües mortes o moribundes o en vies d’extinció. És sabut. Després de la profunda penetració de la llengua castellana als àmbits socials

© Editorial UOC

31

L’ús oral

i culturals catalans, l’arribada massiva de persones estrangeres durant la dècada dels noranta i sobretot entrat el segle XXI, no ha fet més que desvetllar o fer notar més la davallada del català als carrers de Catalunya o si es vol l’augment del castellà. A més del fet que molts immigrants fossin de llengua castellana, per la seva procedència llatinoamericana, s’hi sumen dos fets més: que la resta d’immigrants també adopten el castellà com a llengua de tot ús i que la interlocució practicada gairebé sempre per part dels catalanoparlants amb tots ells sigui en castellà. Va començar a saltar l’alarma quan es va detectar que tot i que els nens ja aprenien en català a l’escola, al pati xerraven en castellà. Podríem dir que no feien altra cosa que reproduir el que feien els grans, cap novetat. Tampoc era una novetat sinó una confirmació del que ja s’havia estat detectant a la segona meitat dels vuitanta: que l’ús institucionalitzat no faria canviar en general els hàbits dels castellanoparlants, de parlar en la seva llengua, ni el dels catalanoparlants de parlar-los en castellà. Amb la nova immigració, el que ha passat simplement és que el problema s’ha agreujat en haver-hi més persones a qui es parla en castellà ja que per l’aspecte ja es detecta que són forans i per tant se suposa que se’ls ha de parlar en castellà.

Parlar en català als immigrats Efectivament, els problemes, per dir-ho així, que teníem els catalanoparlants per adreçar-nos en català a qui suposàvem que no parlava català s’han vist corregits i augmentats fins al punt que cada cop més el castellà ha esdevingut la lingua franca del carrer i domini immediat (botigues, serveis). Les cartes i els articles que es refereixen a la manca d’ús del català al carrer o a la necessitat que els qui parlem en català habitualment ho fem també amb els qui no el parlen han passat d’un al mes fa quinze anys a incrementar-se ràpidament els darrers cinc o sis anys, fins que actualment es pot dir que a diari es publica a la premsa alguna reflexió sobre aquest tema. Així, l’ús interpersonal ha passat a ser la preocupació més important de les persones sensibles respecte a la situació del català. Un exemple: al web de la Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana es va obrir una consulta permanent des del dia 31 d’agost de 2007 per saber quines necessitats creien els qui el visitaven que eren més peremptòries per al català. A la pregunta: Quina creieu que és la mesura més urgent per millorar l'ús del català?, responien Parlar sempre en català el 47,1%, Introduir el català en la cultura de masses (cinema, TV, videojocs, etc.) el 38,6% i Fer complir les lleis

© Editorial UOC

32

El català, al carrer

de política lingüística o altres mesures legals, només el 14,3%. Que només hi haguessin participat fins al dia 10 de maig de 2008 setanta persones i que no fos una enquesta amb totes les garanties de representativitat no significa que no serveixi d’indicador de com ha anat canviant la percepció sobre els temes que més preocupen de la situació del català (al 1992, amb motiu d’haver publicat el llibre Allò que no se sol dir de la normalització lingüística, un col·lectiu independentista em va convidar a fer una xerrada sobre política lingüística; els meus punts de vista –que era més important l’ús interpersonal del català i les formes per aconseguir augmentar-lo que no les mesures coercitives– va ser compartit només per una sola persona entre els cinquanta assistents). Certament, els contextos i les percepcions han canviat, tant entre els ciutadans com també entre les autoritats de la política lingüística. A començament dels 2000 els articles i en general les opinions perquè els catalans parlessin en català amb els nouvinguts provenien de catalans; però a poc a poc han estat els mateixos immigrats els qui han passat a queixar-se d’aquesta situació, els uns perquè troben increïble que es prenguin mesures a favor del català i en canvi se’ls parli en castellà; altres perquè assisteixen a cursos de català; altres perquè el volen aprendre bé; altres perquè se’n senten discriminats. Etc. Algunes vegades arriba a haver-hi un to patètic en la crida. Heus ací una petita selecció de frases de diversa procedència social publicades a la premsa sobre la situació del català i del castellà interpersonal i els hàbits lingüístics (a l‘annex s’ofereix un recull més ampli de reflexions relacionades). Hassan el Hiry: “Em rendeixo, renuncio, i la culpa és de tots vosaltres, i em refereixo als naturals del país, Catalunya (...) Jo fixant-m'hi molt, i també la meva dona, hem intentat integrar-nos al poble a través de la llengua... Impossible! No ens deixeu. Intento atendre els clients que sento parlar en català en aquest idioma, i crec que no ho faig malament del tot, però ells em responen en castellà, hi insisteixo, fins i tot alguna vegada amb tota l'educació possible els he dit: si us plau, poden parlar-me en català, l'entenc perfectament, encara que no el parli correctament. Resposta: «caramba, vostè parla català?» I això m'ho diuen en castellà i continuen parlant-me així. I és clar, jo desisteixo, renuncio a seguir servint-los en el seu idioma. (…) per què he de seguir esforçant-me a aprendre el vostre idioma natural si sembla que el menyspreeu? (…) vull reiterar que m'estranya que m'insistiu tant perquè no aprengui el vostre idioma”. (Hassan el Hiry, 2007). Álvarez, L.: “Soy catalán de adopción, nadie me obligó, pero me preocupé de estudiar y aprender, hablar y escribir esta hermosa lengua que es el catalán. Lo hice, además de por mero afán cultural, por respeto y consideración a la tierra

© Editorial UOC

33

L’ús oral

y a la gente que me acogía, y que jamás me hizo sentirme extraño. Hoy lo uso cuando puedo, es decir, casi nunca (por falta de interlocutores). Podría vivir perfectamente en Cataluña ignorando la lengua propia de estos pagos”. (...) (Álvarez, 2008). Tsukahara, N.: “A les botigues, els bars, al carrer..., em parlaven en castellà! Jo intentava contestar-los en català. En aquell moment encara em costava parlar-lo, però era imprescindible per aprendre’l bé” (...). (Tsukahara, 2008). Tree, M.: “Tots els estrangers catalanoparlants que he anat coneixent al llarg dels anys es queixen del fet que quan s’adrecen als catalanoparlants en català, aquests (si no és que són amics o coneguts) els responen en espanyol, robòticament” (...) (Tree, 2008). Solé, E.: “Tal vegada convindria confeccionar un opuscle per als catalanoparlants en el qual se’ls animés a fer servir la seva llengua. Perquè de res no serveix que als col·legis s’aprengui català, o es promogui en una guia, si després no es pot practicar, no cal o no es vol. (...) Caldria substituir aquest principi tan arrelat que parlar en la llengua que l’altre empra és signe de bona educació pel principi que parlar-li en català equival a considerar-lo de casa. Una actitud a aplicar en especial en el ram de la restauració (...). Parlar-los en espanyol no els ajuda a integrar-se, i barra el pas a la possibilitat que persones que tracten amb tanta gent contribueixin a mantenir viu el català. Si es mor, no en tindran la culpa els de fora”. (Solé, 2002). Delclós, T.: “Pero, usted habla catalán fuera de aquí?”. Eso le preguntó, en catalán y perplejo, un alumno a su profesora en un instituto de El Prat. La escena no tiene veinte años, fue al acabar el curso 2001-2002”. (Delclós, 2002).

Que cal parlar en català amb qui no el parla s’ha convertit actualment en una apreciació molt estesa entre els catalans ho demostra el resultat d’una altra enquesta que per esbiaixada que pugui ser (lectors de l’Avui) respecte al conjunt dels ciutadans, no deixa de ser molt indicativa. A la pregunta: Cal canviar d’idioma, davant d’un immigrant que el desconeix?, va respondre no el 49%; només si acaba d’arribar (s’entén que aleshores, sí), el 36%; i sí, el 15%. Nombre de vots rebuts: 3.566. Estic convençut que el “no” ha crescut força en pocs anys, i que com a mínim és senyal d’un cert canvi si més no d’actitud. (Avui, 8-5-2008).

© Editorial UOC

34

El català, al carrer

Mesurar l’ús del català oral Com saber si l’ús del català augmenta, està estancat o disminueix? Des de fa més de cinquanta anys es fan enquestes en què es pregunta per la competència lingüística de l’entrevistat, generalment en base a les habilitats d’entendre, parlar, llegir i escriure. Aquest tipus d’enquesta serveix per saber diacrònicament l’estat de cadascuna d’aquestes habilitats a cadascun dels grups socials o territoris que s’hagin establert en l’estudi com a objectiu. Serveix per a això, però també han servit ben sovint per a enganyar-nos, ja que, com ara es diu contínuament, una cosa és el coneixement (no gaire acurat, certament) d’una llengua i una altra és realment dur a terme algunes de les habilitats esmentades, començant per la de parlar-lo, la capacitat activa. Ens podria passar, com s’ha dit sovint, que seguíssim el mateix camí de desaparició del català que a la Catalunya del Nord (que explico amb una anècdota personal: havent entrat a un bar de la Cerdanya francesa, vam demanar en català un entrepà. L’adolescent que ens va atendre ens va dir que no entenia el català, però que el seu pare sí; aquest ens va dir al seu torn que l’entenia però que no el sabia parlar i que per això demanaria l’avi que sortís, que, efectivament, encara el parlava. En fa uns vint anys. La Bressola és una esperança, però deu arribar massa tard, em temo). Per tant, les diverses etapes de la pèrdua lingüística comencen per no parlar una llengua en la realitat, després pot arribar la incapacitat d’entendre’l. Les enquestes sobre l’ús oral tenen en compte des de fa anys els diversos àmbits socials i físics on es pot produir. Així, es pregunta sobre els usos entre la família (amb els avis, pares, germans, parella, fills, néts); a la feina i als estudis; amb els amics, els veïns; en l’àmbit associatiu; a les botigues i serveis; amb una persona desconeguda; etc. Amb això, sabem la realitat sobre l’ús lingüístic? Quins són els problemes? De diversa mena. Durant els anys seixanta i fins entrats els setanta les enquestes es feien pel sistema de rutes aleatòries, amb unes quotes prefixades. Els enquestadors comprovàvem que era un mètode altament fiable, fins al punt que al cap de poques enquestes ja es veia per on anirien els resultats bàsics. Era senyal que allò funcionava. El problema més greu eren les substitucions obligades, ja que mai una persona és igual que una altra encara que siguin de la mateixa quota. En imposar-se els contestadors automàtics en totes les escales, les rutes aleatòries es van anar acabant com a mètode d’investigació d’opinió i atès que gairebé tothom tenia telèfon es va anar imposant la consulta per aquesta via, sempre més còmoda (encara que qui hagi treballat en els dos mètodes sap perfectament que el contacte personal és més fiable i facilita informació complementària, tan

© Editorial UOC

35

L’ús oral

interessant com les preguntes). Però d’ençà que moltes persones ja no tenen telèfon fix perquè disposen del mòbil, aquest sistema se’n va també en orris. La situació és ara prou complexa perquè hagi calgut variar i complementar els mètodes per obtenir les opinions: així, des de l’Idescat es duen a terme diverses tècniques alhora, tot enviant cartes personals a qui calgui entrevistar, concertant una trucada i/o entrevistant-lo personalment al domicili o on sigui. Això es pot fer si es tracta d’una enquesta “d’obligat compliment” tant per part de l’Administració com de l’entrevistat; si no, sortiria prou car. Una altra qüestió és la mateixa naturalesa del tema. Cal dir prèviament que les enquestes poden inquirir sobre els temes més diversos, des dels comercials fins a qüestions íntimes. I que precisament per això, simplificant molt es pot dir que abasten des de preguntes sobre fets incontrovertibles (per exemple, si tenim cotxe o una segona residència) fins a l’opinió més subjectiva (per exemple, quin color ens agrada més). El problema rau en el fet que entremig hi ha un ventall molt ampli de temes que no són ni d’una naturalesa ni d’una altra; o per dir-ho més correctament: comprenen una part objectiva i una altra de subjectiva (en aquest cas “subjectiva” no vol dir tampoc que ens vulguin enganyar deliberadament, ni que la persona no sigui intel·ligent; no cal cercar més enllà del que és simplement una apreciació, amb tots els vessants de creences, desigs, etc. que hi entren). En aquest context, un tipus d’enquesta molt difícil de fer, per exemplificar-ho, és sobre qüestions de salut (els metges ho saben prou bé, ja que ells en preguntar fan una mena d’enquesta). Treure’n l’entrellat no és gens fàcil. Val a dir, anant encara més enllà en aquest tema, que qui n’hagi fetes uns quants milers, com qui escriu, sap que fins i tot qüestions inqüestionablement objectives, resulta que no ho són tant (per exemple, preguntada una persona sobre si té cotxe o no, o parella, pot respondre vacil·lant, ja que pot considerar diversos aspectes que influeixen sobre els seus desigs); o sigui: sovint a la balança pesa més la subjectivitat del que seria pensable d’antuvi. No cal dir que sobre la qüestió lingüística, la desmemòria i el reguitzell de subjectivitats presents fan que estiguem tractant d’obtenir una resposta que tot i que a vegades serà certa i clara, en altres no. Cal dir, a més, que, com és sabut, atès que les enquestes són un exercici comunicatiu i la llengua n’és l’element bàsic, sempre presenten i presentaran problemes de context, inevitablement, per molt que l’entrevistat tingui l’opció d’escollir la llengua o que se segueixi amb la llengua amb què ha respost la telefonada, etc. I finalment, la realitat és sempre molt més complexa que no el que ens pugui referir una persona. Això es pot comprovar sovint, com quan a la televisió un entrevistat diu que “ho ha vist tot” quan li pregunten sobre un accident;

© Editorial UOC

36

El català, al carrer

però quan s’afinen més les preguntes sobre els fets resulta que pràcticament acabava d’arribar, o que ho ha vist malament, i per tant no és un bon testimoni. Les persones no som sovint bons testimonis de la realitat, sigui pròpia o d’altri. I precisament, com més general sigui la qüestió que posem, més complexa i per tant més insegura és la resposta. Concretament, si preguntem: “Parla vostè en català o en castellà quan...” (i aquí s’hi ha de posar tota la bateria de possibilitats) la resposta és d’un valor aproximat a la realitat. Evidentment, sempre obtindrem un cert reflex d’aquesta realitat, la qual cosa no és ni pot ser de cap manera la mateixa realitat. La realitat només la podem obtenir posant un termòmetre al carrer perquè ens la mesuri (en parlem més endavant). La temperatura “de sensació” és una, però la real, científica, pot ser una altra. D’altra banda, les enquestes ens poden orientar sobre l’ús de les llengües a les cases, on per definició no podem entrar. Però hi ha àmbits on sí que hi podem ser: en alguns es pot, cal, “negociar” perquè són relativament “tancats”, com les empreses, institucions, etc. Però n’hi ha d’altres on podem passar-hi o entrar-hi i sortir-hi amb absoluta llibertat de moviment. I són aquests “llocs” on podrem instal·lar el termòmetre, no a les cases, que queden com un àmbit estricte de l’enquesta. Parlem, naturalment, del carrer, amb llibertat total de moviments, fins al seu domini immediat, els establiments i llocs públics en general, de la mena que siguin.

Proposta d’una altra forma de mesurar l’ús del català S’efectua aquí la proposta que per mesurar l’ús del català oral a Catalunya es prenguin com a termòmetre els usos lingüístics que es poden sentir als carrers del país, com a millor forma de saber la situació real del català en la nostra societat sense apriorismes ni opinions subjectives, procedeixin d’enquestes (per serioses que siguin, altrament, però amb els inconvenients esmentats) o de les persones que expliquen les seves sensacions personals, molt apreciables però no necessàriament metòdiques ni professionals. Contràriament, la proposta s’emmarca dins el corrent sociolingüístic seriós de fer la feina de la manera al més científica i acurada possible, partint dels supòsits sociològics i de les metodologies adients. Entre altres aspectes que ja es comentaran cal dir que és molt econòmica i flexible. Altrament, el que s’exposarà més endavant és clarament millorable, però pot ser un punt de partida. Abans, però, de passar a exposar aquesta metodologia cal emmarcar la qüestió de fons, la de la interlocució català castellà.

© Editorial UOC

37

L’ús oral

2. La interlocució català castellà, l’aspecte clau És un tema recurrent parlar de per què els catalanoparlants parlem en castellà als qui ens sembla que no el parlen. S’han argumentat tota mena d’opinions. L’hàbit de no parlar en català (en endavant HNPCat) actual és la continuació d’una situació que ve de la primera immigració important de persones d’una altra llengua, amb motiu de la construcció de grans obres púbiques a la Barcelona de començament de segle XX. La gran majoria de catalans no sabien castellà, de manera que poc o molt els parlaven en català, per la qual cosa aquells primers castellanoparlants d’origen es van integrar a parlar en català. Però una minoria de catalans, més instruïts, ja els parlava en castellà, fos per ser més amables, per donar instruccions precises de feina, per conversar-hi o per distingir-se (segons el meu avi [1880-1964] recordava, i el pare [1911-1989], professor de català molt interessat en aquest fenomen, m’havia explicat amb més detenció). És a dir, el fenomen de parlar en castellà amb les persones que se suposava que no parlaven català va néixer i continua existint en la mesura que se sap el castellà, la qual cosa, sumada al fet que aleshores no entenien el català, va donar com a resultat l’HNPCat. Per tant, l’origen no seria la posterior prohibició franquista de parlar en català (escola, etc.) sinó que vindria de més antic, tot i que el franquisme reblés el clau (i vindria sobretot per part d’una minoria que es volia distingir de la majoria, com també passava, i passa, en classes altes fins i tot rurals. Unes pàgines més endavant es fa referència a la teoria de la convergència lingüística, la qual simplement acomplien aquelles persones). Fins a quin punt es tracta estrictament d’un hàbit adquirit o si encara hi ha darrere seu alguna actitud més o menys conscient, sigui de tipus pràctic o d’una altra mena, és la pregunta que s’han fet moltes persones. D’entre les opinions n’hi ha que fan referència al fet nacional, més enllà de la llengua, en el sentit que es tracta d’una mena de “complex d’inferioritat nacional” que afectaria altres manifestacions com les culturals i les polítiques. També hem esmentat la hipòtesi que les relacions de poder són les que han condicionat el fet de la subordinació lingüística històrica envers el castellà (Consell Social de la Llengua Catalana, op. cit.). Però de totes, n’hi ha una que pot sobtar: que els catalanoparlants parlem en castellà intencionadament per preservar el grup, la comunitat catalana. Seria com intentar que “els altres” no entressin a la nostra societat. Un nacionalisme lingüístic excloent. Fins i tot es faria per qüestions de classe social: ja que es podria considerar que els castellanoparlants eren (són) de classe social més baixa que els catalanoparlants en general, seria un codi identificador de classe usar

© Editorial UOC

38

El català, al carrer

el català, i fins i tot seria una forma d’evitar l’ascens social dels nouvinguts, siguin de l’ètnia que siguin. Si no ho vaig interpretar malament era la teoria argumentada per Jesús Royo (Royo, 1991). Per mi no tindria més importància que un punt de vista més (que crec que és diametralment oposat a la realitat) si no fos que l’he tornat a sentir actualment per boca d’un amic nord-americà que parla un català perfecte, que està molt dolgut perquè els catalanoparlants se li adrecen en castellà. Darrerament, aquest raonament pot prendre nova vitalitat entre els nouvinguts, sobretot per part dels qui estan aprenent català, que es pregunten també per què no aconsegueixen que els qui parlen català no ho facin amb ells, tot i que mai, si no és amb confiança, s’arriba a dir públicament aquesta hipòtesi perquè resulta força arriscada i estranya; el més normal és la queixa sense més motiu que la dificultat i l’absurditat d’aprendre una llengua que a l’hora de la veritat no els és parlada. L’amic americà diu que és esfereïdora, aquesta actitud dels catalanoparlants amagant la llengua de cara a un estranger. El raonament nacionalista, doncs, no queia gaire lluny de les conclusions que podria treure de la nostra actitud col·lectiva. És realment urgent i important aclarir aquesta qüestió. Seria increïble que precisament el complex nacional d’inferioritat fos interpretat, amb malvolença, com un de superioritat. Però, per què els catalanoparlants parlem en castellà amb qui suposem que no parla en català?

Teoria de la convergència lingüística La teoria de l’acomodació a l’altra persona per tal de facilitar la comunicació (CAT, Convergency Accommodation Theory) va ser elaborada sobretot per H. Giles, a partir de treballs anteriors que venien a demostrar que el mateix nadó ja segueix les pautes de la mare; podríem dir que l’emula com a fórmula de seguretat, la qual cosa ja serà una norma de comportament de tota la vida, ja que, efectivament, quan volem comunicar-nos amb una altra persona, ens cal interpretar el que aquesta persona podria esperar de nosaltres, de manera que prenem un reguitzell de mesures per tal de no xocar-hi. Evidentment, l’aspecte lingüístic és el més rellevant, però n’hi ha molts d’altres que també tenim en compte, com el somriure, la vestimenta, els gestos, etc. En l’aspecte lingüístic també pot ser que hi tinguem en compte el to, la velocitat del parlar de l’altra persona, a més, per descomptat, de l’estil del discurs, amb paraules i expressions més o menys apropiades. Naturalment, un punt bàsic (o el punt de partida) d’aquesta comunicació és la llengua en què ens haurem d’entendre. A la

© Editorial UOC

39

L’ús oral

pràctica és el clàssic tempteig entre dues persones que són de diferents llengües, països, cultures i han de veure quina pacten (“anglès, francès, italià...?” són sovint les primeres paraules del tempteig fins que l’altre es planta: “anglès!”, per exemple). Així, doncs, aquells primers catalanoparlants que parlaven amb els immigrats castellanoparlants convergien en castellà, aquest era el fet concret, real; i feien bona aquesta teoria, que té rang de llei universal. Ara bé: rere aquesta constatació, i des d’un punt de vista més explicatiu i psicològic, la pregunta seria: per què ho feien, aquells catalans?, per ser més amables, per donar instruccions precises de feina, per conversar-hi, per distingir-se, com s’ha apuntat? També podria ser per intentar aconseguir resultats més positius d’aquelles persones mitjançant una “emulació” (de la seva llengua) tot parlant-la. Una altra possibilitat que seria menys pragmàtica i més caritativa: evitar-los esforços i incomunicació tot demostrant que hi havia persones que els comprenien, que estaven al seu costat. Aquesta seria l’actitud més pròxima a la CAT. Finalment, una posició molt pragmàtica però no necessàriament “aprofitada”: parlar-los en la llengua que entenien, ja que de català no en sabien gens (cal tenir en compte que cap d’aquelles persones havia percebut anteriorment cap altra llengua que la castellana). La CAT no es refereix al fet que una de les dues persones no pugui parlar més que la seva llengua habitual, sinó que “han de trobar” quina és la llengua que tots dos dominen més o menys. Aquí no hi ha judicis de valor, sinó la constatació del fet de la convergència. La conclusió que la persona que en parla dues o més és la que haurà de “cedir” és una altra qüestió. La podem fer nosaltres; però això no invalida la teoria. Practiquem la CAT quan el nostre interlocutor és, per exemple, un turista; en aquest cas, les llengües escollides podrien ser probablement l’anglès o el castellà. La divergència seria interpretada més aviat com una ànsia d’afirmació de la personalitat (sigui individual o col·lectiva). És un resum fet molt grosso modo de la part que ens pot interessar d’aquesta teoria, que ha estat àmpliament seguida i encara més àmpliament eixamplada a multitud d’aspectes (acomodació al llenguatge específic de determinades edats; acomodació, o supeditació, a les situacions de jerarquia i d’intent d’obtenir un guany, etc.). Naturalment, també es té en compte si la relació es produeix dins el grup o fora d’aquest: és a dir, si es tracta d’un grup més o menys tancat, respecte al qual ja se sap quins hàbits pot tenir, o si la relació s’estableix amb una persona de fora del grup (era el cas del turista). El grup pot ser de moltes menes: d’edat, de feina, de religió, de país, etc. Israel és un exemple de cas ben conegut de comunitat que tenia un factor cohesionador molt clar, el judaisme, que comportava l’ús o com a mínim l’aprenentatge de l’hebreu. Amb tot, és una situació

© Editorial UOC

40

El català, al carrer

que trencaria la teoria en el sentit que els habitants van estar disposats a no parlar la seva llengua materna (castellà, rus, etc.) per convergir amb els altres en hebreu, tot i que alguns parlessin encara amb derivacions d’aquesta llengua. Als congressos d’esperanto, tot i que hi ha diversos corrents ideològics entorn d’aquesta llengua, hi ha un element comú: convergir-hi i evitar parlar en cap altra. Podríem trobar més casos de divergència lingüística normativitzada. És a dir: situacions en què s’ha establert una norma prèvia a cap interlocució que explicita que la llengua que es parlarà és una de determinada i no una altra; és un pacte que és acceptat per aquell grup (sigui petit o gran, una associació o un país sencer). En aquests casos sembla, doncs, que la norma de convergència no es compliria o restaria superada, ja que les persones no serien unes completes desconegudes entre elles sinó que tindrien l’element comú d’acceptar una norma que les identifica. Una experiència d’aquí, on precisament es tractava de parlar només en català tant per part de catalanoparlants com de castellanoparlants, va demostrar que és factible trencar aquesta norma, almenys a nivell micro (se’n parla més endavant, a la p. 45). Certament, amb la CAT s’interpreta que la divergència lingüística és una forma d’aïllament i d’egoisme. Si no impossibilita del tot la comunicació cal dir que no és necessàriament així i que el plantejament pot ser invers; però, en principi, sembla com si una possible opció de divergència fos d’entrada lamentable i dolenta; no sembla que hi hagi excepcions lloables, d’ajut i de subsistència alhora. Té mala premsa perquè d’entrada correspon a la mala reputació de la persona que no es vol integrar al que fa la majoria, que vol remarcar la diferència amb l’altre, etc. En resum: és una persona suposadament negativa. Vegem-ne uns apunts d’un professor anglès per als seus alumnes recollits a internet: To consider attitudes to language as markers of group identity, let's introduce the concepts of convergence and divergence, from the work of social psychologist Howard Giles. • Convergence happens when an individual adjusts his speech patterns to match those of people belonging to another group or social identity. • Divergence happens when an individual adjusts his speech patterns to be distinct from those of people belonging to another group or social identity. • Both of these are best understood as local, conversational, temporary, and individual phenomena. That is, they are creative choices made by individuals to reflect their feelings in a particular situation, at a particular time. In other circumstances, or in another mood or stage of life, the same person may make an opposite or different choice freely, for quite logical reasons.

© Editorial UOC

41

L’ús oral

És clar, però, que s’entreveu que un immigrant hauria de convergir en la llengua territorial: • Of course, there may also be long-range trends, and group tendencies. To see this we need only think of what happens when a group moves into an area speaking a dialect or language different from their own. Some 'convergence' is normal and expected - you are likely to try to learn the local language, and your children and grandchildren are likely to grow up speaking a local dialect. (Note however that the concept was not developed to describe long-term dialect acquisition.) • Still, as long as the possibility for choice exists, any individual can choose to exercise divergence, and this also happens often. Divergence expresses a feeling of separation, withdrawal, it draws a boundary around the in-group that a speaker belongs to and does not wish to share with their interlocutor. Un altre exemple: (...) Motivations for short-term divergence may range between strictly situational (the desire to distance oneself from one’s conversational partner) or more general (the need to develop, maintain, or stress social or personal identity, or to demarcate the ingroup from the relevant outgroup). In the longer term, language can thus become the symbol of an entire minority group (as in the case of Welsh, Basque, Catalan, Frisian, and maybe also in the case of Letzebuergesch). (...) While linguistic convergence can be described as the linguistic manifestation of speakers adapting to the speech of others to reduce differences (...), divergence is the exploitation of differences, for example by using different features more often and thus making them more salient. Frans Hinskens, Peter Auer i Paul Kerswill, The study of dialect convergence and divergence: conceptual and methodological considerations Bàsicament, doncs, ens mouria un afany estrictament nacionalista o tancat. No hi entren aspectes de cohesió social. Actualment, el debat és ben viu.

La nostra situació Caldrà, doncs, superar clarament la idea que la divergència sempre és dolenta i que pot tenir unes finalitats contràries al que es pot deduir de la CAT. Perquè, en principi, el primer professor explica la divergència molt correcta-

© Editorial UOC

42

El català, al carrer

ment, adreçada a l’immigrat en general que no vol integrar-se a la societat receptora (equivaldria a dir que els immigrats espanyols de les dècades de 1960 i 1970 van ser persones que no es volien integrar, que volien sentir-se elles per damunt de la terra on havien immigrat; però encara que fos parcialment així, almenys en alguns casos, no era aquest bàsicament el seu desig. Una mica més endavant m’hi referiré, als immigrats castellanoparlants d’origen espanyol). Atès que aquí la llengua de convergència seria el castellà, tenim l’estrany cas d’una societat receptora que ha de ser divergent, amb la complicitat dels nouvinguts. La contradicció és doncs que hem de remar contracorrent, especialment els catalanoparlants, però també els qui no parlen català, perquè ja s’han trobat una norma que, d’alguna forma, sobretot als llatinoamericans, ja els anava bé per començar; però a la llarga, no. És clar, per això, que ens cal divergir per ajudar-los a ells i al català, sota un sentit comunitari i generós; per tant, trencant la norma. Però, amb consigna. El cas de Catalunya plantejaria el problema teòric de qui, o quina, és la persona o llengua que convergeix i quina és la que divergeix. Si de bon principi no s’hagués produït l’HNPCat, hores d’ara la llengua de convergència seria el català, però ha estat i continua sent el castellà, més enllà de raonaments polítics que sovint són argumentats (en el sentit que la repressió franquista va acostumar els catalanoparlants a parlar en castellà; no crec que ens afectés més enllà de l’emprenyament personal, social i polític. L’HNPCat, però, va més enllà, o queda més ençà, de les repressions polítiques que per dures que siguin no deixen de ser puntuals, ja que la majoria de la població, la maquinària social, va continuar funcionant en català; s’entén: en l’ús interpersonal). En el nostre cas, doncs, la llengua de convergència és el castellà i la de divergència el català. Aquí es poden trobar dos punts de vista diametralment oposats sobre la nostra situació. D’una banda, el més clàssic fins ara, segons el qual la cognició del català a través de l’escola i d’alguns mitjans de comunicació facilitarà que moltes persones que ara no el parlen puguin passar a ser-hi actius (perquè el sabran de forma “latent”) en tant que s’adonin –segon pas– que el català els comporta (o els pot comportar) uns avantatges socials i personals d’ascens social, ja que les persones que parlen català i les situacions en què s’usa són d’un prestigi social elevat (o almenys més elevat que el que puguin tenir aquestes persones, ja que se suposa que són d’un nivell socioeconòmic més baix). A poc a poc, doncs, s’anirien integrant al català. A més, aquest punt de vista comportaria la idea que la convergència lingüística no és cap bagatel·la, ja que la CAT seria certa en totes les situacions. Així, doncs, el que convindria seria continuar les

© Editorial UOC

43

L’ús oral

classes de català tant a nens com a adults, la presència del català als mitjans de comunicació i a l’Administració i, atès que els qui parlem en català formem un cert continu tirant a nivell socioeconòmic i cultural més alt, fet que no ha de canviar ara com ara, les persones que no parlen català tindrien permanentment una referència d’aspiració integrativa, mitjançant l’emulació lingüística. Grosso modo seria el punt de vista que negaria la possibilitat de trencar més o menys fàcilment l’HNPCat; o dit altrament: la suposada etapa transitòria de divergència lingüística no s’arribaria a produir o en tot cas seria d’una minoria que no faria canviar socialment, massivament, l’esmentat hàbit. El punt de vista contrari vindria a dir que caldria superar progressivament la convergència en castellà, ja que és tan sols un hàbit, per difícil que sembli, atès que la gran majoria de la població que parla en castellà ja sap més o menys el català. I que en aquestes circumstàncies som els catalanoparlants els qui tenim un problema. Hi haurà una etapa, efectivament transitòria, en què parlar en català a un que no el parli serà segons com, on i amb qui, estrany, en el sentit de rar o infreqüent, no en el sentit de “mal comportament”; serà estrany, doncs, ja que no serà l’exercici habitual. Però, si s’estudien bé totes les circumstàncies, les variables de persones, territoris i les diverses situacions sociològiques possibles (rols i àmbits, especialment), es podrà treballar per anar superant l’HNPCat amb certa comoditat. Això vol dir saber adreçar els missatges més convenients a la part de població més eficaç, més predisposada a fer-ho, tot evitant molestar, per dir-ho molt gràficament, els qui no hi seran receptius. Això pel que fa a la població catalanoparlant; i respecte a la que no parla català, tres quarts del mateix: cal evitar enviar missatges a aquells que en principi no hi puguin estar gaire interessats. Desenvolupar un programa d’aquest tipus és possible. Més: els partits que sempre han estat considerats com anticatalans han de participar-hi també, poden trobar-hi la comoditat d’un programa que procurarà no deixar ningú fora i ideològicament és més que acceptable. I això perquè el raonament de fons per dur a terme aquesta divergència lingüística és precisament la generositat que, en aquest cas, va acompanyada de normalitat i d’obertura participativa. La raó és que superar l’HNPCat ha de comportar per als qui no parlen català l’aprenentatge més complet que se’ls pugui oferir, ja que efectivament, com deia una campanya de fa uns anys, tu ets mestre. Cap professor de català (ni de cap llengua del món) pot arribar a comunicar als alumnes la quantitat de matisos o riquesa que té una llengua en qualsevol moment per boca dels parlants normals i corrents. D’aquesta manera, gratuïta i espontània, poden i podran anar aprenent el català. Per descomptat, no es nega la importància de la llengua apresa a l’escola ni per cap altre mitjà, però es posa l’accent que una

© Editorial UOC

44

El català, al carrer

llengua s’aprèn al carrer, sota el medi ambient lingüístic. El problema, però, val a dir-ho, és que algunes persones que no parlen català no el senten, al carrer. És l’origen del problema, ara.

La solidaritat Això comportaria, efectivament, trencar la CAT. És possible? No ho sabem bé. Però cal comentar-ne un aspecte que ens pot fer sentir més optimistes: aquesta teoria és bàsicament un principi universal, que em sembla incontestable tant en la formulació com en la constatació. Però tornem a l’exemple d’Israel: per què es va poder ressuscitar l’hebreu? (actualment, val a dir-ho, la situació lingüística ja no és tan convergent en hebreu, ja que cada cop hi ha més grups ètnics tancats, com el dels russos). Per una raó clara: perquè hi havia una consigna, parlar en hebreu, esforçar-s’hi tots. És la clau. Quan una societat accepta globalment una consigna, considerada per la majoria com a bona, positiva per a tots, es pot convergir vers aquella idea, aquella proposta. Salvant distàncies és comparable a l’estalvi de l’aigua: calia que hi hagués una consigna, ja que si no es feia tots hi perdríem. Quan es llança una consigna o lema positiu i la majoria ho accepta com a tal, a poc a poc els individus van complint el que se’ls ha demanat. D’aquí l’efectivitat de moltes campanyes cíviques. Cal, per descomptat, que hi hagi una explicació molt ben feta, ben adreçada, comprensible. L’aspecte bàsic perquè els missatges d’aquest tipus tinguin èxit és el sentit de comunitat, d’acció col·lectiva i no d’actuació individual, que comporta un esforç sovint excessiu que bona part de la població no està disposada a fer. És el cas, explicitat en mitjans de comunicació per algunes persones de diversa procedència que manifesten que no volen “ser màrtirs, quedar com uns nacionalistes intransigents, fer-se estranys” sinó passar al més ecològicament desapercebuts. Tenen tota la raó, sense haver-se plantejat, diria, prou correctament la situació. A ningú no li agrada ser capdavanter en un esforç, perquè costa molt. Sobretot si cal trencar normes socials. La lingüística, a més, té unes connotacions que encara no hem pogut superar fàcilment. Per tant, és bàsic sentir-se formant part d’una acció col·lectiva. La solitud comporta no tan sols més esforç sinó i sobretot la sensació que no servirà per a res, la qual cosa du a la dimissió tot passant, això sí, per la queixa pública. És important que les persones que volen aconseguir una finalitat es trobin amb l’ajut i la col·laboració dels altres que saben que estan en la mateixa situació. Així, amb un lema identificatiu i uns objectius comuns, es poden

© Editorial UOC

45

L’ús oral

aconseguir resultats que altrament semblarien inassolibles. Un exemple que considero molt interessant és el que vam dur a terme des de la Direcció General de Política Lingüística a la segona meitat dels vuitanta amb l’objectiu que joves catalanoparlants superessin l’HNPCat, per una banda, i per una altra que joves castellanoparlants, que havien après català a la classe, s’hi posessin a parlar-lo. En faig un resum. Vam conjuminar la necessitat del marcatge del sender GR11, el transpirinenc, amb l’organització dels camps de treball de la Direcció General de la Joventut per una banda, i l’interès per dur a terme la prova lingüística per part de la Direcció General de Política Lingüística i el Servei de Català de Santa Coloma de Gramenet per una altra. Tot venia rodat, perquè jo mateix estava integrat o era pròxim a aquestes institucions, començant pel Comitè de Senders de la FEEC, del qual formava part, i de la DGPL, on treballava. La persona clau va ser un mestre del Centre de Formació Professional de Llefià, de Santa Coloma de Gramenet, que va contactar molt bé amb els seus deixebles que serien dels participants a l’experiència. (Jaumot, 1999). L’estiu de 1986 es van muntar diversos campaments per marcar el sender. Els participants sabien des del principi que es duria a terme una prova consistent a intentar que entre tots parlessin sempre en català (la majoria es coneixien del mateix institut). El resultat va ser molt satisfactori, perquè no tan sols van parlar pràcticament sempre entre ells en català sinó que es va poder comprovar que temps després la majoria havien continuat parlant-hi. Els casos i situacions en què la prova no va funcionar van ser molt reduïts, i corresponien bàsicament a nois de per si poc socialitzats i a moments de poca rellevància. Certament, el mètode de fer confluir persones amb uns objectius comuns va funcionar (es va continuar aplicant aquesta metodologia dos anys més; però l’Administració no va prendre aquell tipus d’experiència com un model de superació d’HNPCat que hauria calgut estudiar i promoure, extraient-ne l’essència, sinó que es va voler aplicar mecànicament i repetitivament, fins que es van anar exhaurint les places destinades a l’experiència). Calen, però, una sèrie de requisits i una bona preparació tècnica de l’esdeveniment. A la part IV esbosso algunes possibilitats en aquesta direcció.

La superació individual i col·lectiva de l’hàbit de no parlar en català Seguirem les conclusions del psiquiatre Dr. P. Folch, que ha estudiat aquesta qüestió des d’una perspectiva psicoanalítica. Considera que el catalanoparlant

© Editorial UOC

46

El català, al carrer

ha estat apartat de la seva llengua materna i històricament reprimit perquè no la usés, tot sense haver canviat de lloc on viure, per la qual cosa “és natural que es desvetllin [en ell] actituds de recel, de victimisme enfront de la llengua hegemònica (...) Aquesta situació pot viure’s amb malestar i pot dificultar les bones relacions amb l’altra llengua i amb els castellanoparlants (...) Però és ben cert també que aquesta actitud inconscient o conscient es contrapesa sovint amb una negació de la situació desavantatjosa que el català sofreix. Hi ha una negació d’aquesta alarma persecutòria i l’actitud recelosa es transforma en indiferència o en una actitud de bonhomia, com si de fet no existissin tensions lingüístiques (...) Que un català no se senti lingüísticament en perill indica, al meu entendre, la incapacitat de tolerar el perill de deterioració que corre la pròpia identitat lingüística (...) La negació de l’alarma, en darrer terme de l’ansietat persecutòria, permet al subjecte desfer-se d’aquesta actitud incòmoda, defensiva i afirmativa de la pròpia identitat lingüística. (...) Els penosos sentiments de culpa (per no haver-se preocupat prou per la llengua) poden llavors mitigar-se amb una denegació de la situació precària de la pròpia llengua o bé accentuant desmesuradament, i amb poc realisme, els atacs que la llengua ha sofert per unes i altres circumstàncies. És a dir que l’ansietat depressiva, la responsabilització del dany sofert per l’objecte d’amor, en aquest cas la identitat lingüística, posa en marxa mecanismes de denegació maníaca o l’exacerbació de l’ansietat persecutòria” (Folch, 1997). També la persona immigrada pot sofrir una sèrie de problemes, com els conflictes irresolts amb el seu propi origen, que transferirà a la nova situació, amb el resultat d’una possible integració deficient. Per tant, la convergència lingüística en castellà és en realitat una forma de resoldre els problemes que un catalanoparlant té amb la seva pròpia llengua; és quan es produeix “la negació de l’alarma persecutòria i l’actitud recelosa es transforma en indiferència o en una actitud de bonhomia”. És una forma d’autorepressió a la vista de la impotència per la situació, una forma de conviure més còmodament amb el sentiment de culpabilitat per negar un fet bàsic de la seva existència, de la seva pròpia història. Algú hi veuria una mena de síndrome d’Estocolm, quan hom es fa amic del diguem-ne “enemic”, encara que no sigui aquí l’expressió ni apropiada ni real, però útil a l’hora de comprendre el fenomen; altrament el tan nomenat autoodi pot ser també una reacció del mateix tipus. Tornem a la llengua: contràriament a la convergència, la divergència estaria en l’ànim, per part de qui la practica, de conservar allò que és seu de naixement, tot i el preu social actual, suposadament alt perquè, també suposadament, és una pràctica impopular.

© Editorial UOC

47

L’ús oral

Potser ara podem comprendre millor des d’un angle teòric (comprendre en el sentit d’entendre, que no de compartir) la posició d’aquelles persones preocupades per la situació del català que manifesten no obstant això que no es volen sentir “màrtirs” o passar per supernacionalistes en un moment donat o tenir altres sensacions desagradables. Seria una forma de conviure al més còmodament possible amb el sentiment de negar la seva pròpia realitat, la seva llengua materna, tot intentant superar la contradicció existent acceptant la confortable convergència lingüística ja que és socialment acceptada. Més endavant tornarem a plantejar aquesta qüestió de manera més pragmàtica; aquí només interessava el plantejament teòric que pogués explicar aquest tipus d’actitud. L’estudi de l’arrel del problema psicosocial (psicològic i sociològic, individual i col·lectiu) de l’HNPCat és obert a la vista de les consideracions des de la psicoanàlisi, tingui l’origen que tingui. Altres psicòlegs s’han ocupat més directament de la prognosi o de les formes de superar-lo. Amb aquest objectiu treballen el doctor F. Suay i la psicòloga G. Sanginés, bàsicament a través dels Tallers d’Espai Lingüístic Personal (TELP), muntats per superar la submissió lingüística al castellà del qui parla en català. Així, proposen un tractament de superació individual i col·lectiva a través de seminaris que adrecen sobretot a líders socials per tal de mantenir la fidelitat lingüística tot augmentant el seu benestar psicològic a través de l’aprenentatge de recursos individuals i grupals. Constaten al web que publicita aquest taller que “el fet (de) parlar català aboque, amb molta més probabilitat, a situacions de conflicte lingüístic (que solen resultar aversives per al subjecte) [fent] que la probabilitat de tornar a fer-ho disminuïsca a mesura que augmenten les repeticions de la seqüència ús del català-situació de conflicte-malestar associat”. Aquesta afirmació no vol dir exactament que emprar el català comporti necessàriament problemes amb l’interlocutor o socials, sinó que si s’empra el castellà no se’n genera cap (a l’exterior, però sí a l’interior de l’individu, que s’ha d’autoreprimir, amb cert grau de conflicte intern). Constaten que “els catalans solen practicar la submissió, tant amb interlocutors subordinats com supraordinats. [I que] definir l’espai lingüístic personal implica ésser capaços d’elegir quina actitud lingüística mantindrem, sense experimentar malestar, i sense sotmetre’ns, automàticament, a la llengua de l’interlocutor/a” (Suay i Vilaginés: 2006). És una iniciativa molt positiva, atès que hi ha persones a qui sembla gairebé impossible d’adreçar-se habitualment en català als altres; amb tot, també cal dir que amb una mica de sentit comunicatiu podem posar en pràctica almenys alguns dels consells a què ara ens referim.

© Editorial UOC

48

El català, al carrer

Anàlisis i consells Encara que ja constitueix una tradició que particulars i grups preocupats per enfortir la consciència catalanista (política i cultural) difonguin consells (o els anomenats decàlegs), els referits a la consciència lingüística solen ser dels més difosos. A partir sobretot de la publicació d’articles i cartes a la premsa sobre el futur del català i específicament sobre l’HNPCat els darrers anys, han augmentat paral·lelament els qui n’han elaborat, sovint amb una mena d’anàlisi prèvia de la situació o preàmbul. E. Larreula ha elaborat una classificació lúcida i minuciosa dels diversos tipus de catalanoparlants que volen mantenir el català en una interlocució amb un que no el parla. (Larreula, 2002: 236-239). Del qui manté sempre el català, sigui en el context que sigui, considera que li pot provocar tensions personals i també en els altres. Aquesta pràctica radicalment divergent, afegim, pot ser contraproduent (val a dir que és extraordinàriament minoritària, però). En canvi, els catalanoparlants més flexibles, els que tenen en compte les circumstàncies (que poden i solen tenir un impacte positiu) sofreixen tensions ínfimes. Larreula passa revista als tipus de partidaris de la divergència; la llista, tot i que pensada ben seriosament, també té un cert aire divertit: “Abans de decidir-se per utilitzar una llengua o altra, és probable que es lliurin càlculs complexos de tipus psicològic, social o polític, sobre el temps que l’altre pot portar aquí, les possibilitats que ha tingut o no per aprendre a parlar en català. Si no el parla perquè no el sap, i si no el sap perquè no vol. El grau suposat de llestesa o curtesa que pot tenir l’altre. Les concessions que, en virtut d’aquests supòsits, caldrà concedir-li. Com es prendrà o no es prendrà l’interlocutor que se li parli en català. Si està, o no, preparat per entendre el problema d’aquí. Si parlant-li català se’l guanyarà per a la causa o encara se n’allunyarà més. O, si potser és millor d’entrada parlar-li en castellà, perquè així després...”. Continua esmentant el complex de culpabilitat si no reïx i ha de parlar finalment en castellà. I encara continua amb les estratègies que sovint s’utilitzen: “Primer jo li diré això en català perquè no es pensi que... I segons com reaccioni li diré això en castellà, no fos cas que suposés que... Però a continuació li aniré barrejant paraules en català, perquè no es cregui que... O bé, li parlaré en castellà, però pronunciaré amb un fort accent català perquè vegi que em costa parlar en la seva llengua, que si ara ho faig és ben bé per ell, però que... Perquè cal que s’adoni... o cal de totes passades que es cregui que aquí la gent parlem sempre en català, així es pensarà que la llengua catalana és una llengua imprescindible en la nostra societat i tendirà a aprendre-la, perquè si no...”

© Editorial UOC

49

L’ús oral

És veritat: uns més altres menys, tots ens hem trobat amb cabòries semblants!, i per seriós que sigui el tema, sembla un capítol d’una sèrie d’humor. Amb tot, val a dir que quan H. Giles va efectuar la CAT ja tenia en compte que aquests tempteigs són en algun grau consubstancials a la naturalesa de la comunicació humana i no ens n’escapem fàcilment; per tant, els fem habitualment, tot i que també és cert que si sabéssim que l’interlocutor n’estigués més al cas les reduiríem dràsticament (o sigui, que n’estés sensibilitzat, per exemple, per campanyes). Finalment, i també ho he llegit algunes vegades, els catalanoparlants hem d’afegir una dosi ampliada de simpatia per parlar-los en català. En darrer terme, referint-se als qui “malgrat la seva consciència i preocupació per la llengua catalana no gosen utilitzar-la davant d’una persona que no l’usi” considera que “poden viure també situacions estressants a causa de la contradicció en què viuen”, en la mateixa línia dels psicoanalistes esmentats anteriorment. En fi, també recalca la sensació de solitud. Seguir una sèrie de tècniques encaminades a poder començar o sostenir una divergència lingüística dins uns marges de bona comunicació és el que proposa M. Strubell amb el que anomena “conversa bilingüe”, tot continuant el que A. Moll denominava “bilingüisme passiu”: “parlar amb estructures sintàctiques simplificades; emprar un vocabulari més reduït i, si és el cas, més proper al de l’altra llengua; expressar-se amb més claredat i, sobretot, més a poc a poc; intercalar alguna paraula o dita en l’altra llengua. Amb totes aquestes tècniques (o més ben dit, amb qualsevol d’elles) l’altre ha de poder percebre que el gest d’acostament s’ha fet i per tant la intenció del primer és constructiva i positiva” (Strubell, 2001). Es tracta doncs de minimitzar l’impacte de la divergència. Una aportació compresa en l’opuscle Què faig si...? (Plataforma per la llengua, 2007) és que “un cop assimilat el nou hàbit se’ns farà difícil de tornarlo a canviar”. Efectivament, aquesta és una impressió bastant generalitzada per part de les persones que superen l’HNPCat, ja que es tractaria en definitiva d’un altre hàbit, amb tots els processos més o menys inconscients que els acompanyen. Per tant, tot i que serien certs els passos mentals que esmentava E. Larreula en enraonar amb una persona que suposem que no parla català, també és veritat que una certa rutina incorpora una facilitat en aquest tipus d’interlocució. És una dada important que convé tenir en compte a l’hora de convèncer que no és tan complicat com sembla aplicar la divergència. L’experiència pròpia El 1995 vaig presentar a la mateixa Direcció General de Política Lingüística

© Editorial UOC

50

El català, al carrer

un projecte d’opuscle que anava adreçat als estudiants universitaris, atès que havia detectat que era un dels col·lectius més proclius a practicar la divergència lingüística. El transcric perquè és plenament vigent. En aquell moment encara no s’havia produït l’arribada massiva d’immigrats i l’hàbit quedava reclòs entre catalans que parlaven català o que parlaven castellà pel seu origen. Sortosament, uns quants anys més endavant un col·lectiu de defensa de la llengua en va proposar un altre de semblant que va comptar amb la col·laboració de la mateixa institució. • L’equilibri entra l’ajuda i la comunicació Tots cerquem la intercomunicació... però també hem d’ajudar Els especialistes diuen que les persones que parlen habitualment diferents llengües i volen comunicar-se convergeixen en la que pacten per entendre’s; per tant, aquesta llengua pot ser l’anglès, el castellà, el francès... Però també hem de procurar que els qui ja viuen a Catalunya puguin integrar-se còmodament i per tant puguin aprendre el català. Això vol dir que la nostra aportació ha de ser equilibrada entre respectar la intercomunicació i facilitar aquesta integració. • Esforça’t a parlar en català! Si t’esforces a parlar en català amb els qui no el parlen els facilites la possibilitat que s’hi puguin expressar quan vulguin i se sentin més partícips a la societat No es tracta tant de practicar un dret que tens sinó d’ajudar l’altre a aprendre’l; si no, li costarà trobar persones que ho facin. Fins fa poc, se’ls parlava sempre en castellà. A més, però, ara pots tenir la seguretat que no estàs sol/ la a fer-ho perquè s’està treballant en aquest sentit. Fes que els teus amics/gues també ho facin. • És fàcil? No del tot, perquè tenim interioritzat l’hàbit de parlar-los en castellà Quan una rutina és generalitzada en una societat, tots la seguim i trencar-la no és gens fàcil. Però sempre hi ha la possibilitat que a partir d’unes persones s’instal·lin nous hàbits socials. És el que es pretén ara. Formes part de la generació a partir de la qual pot canviar històricament aquesta tendència. • Tranquil/·la, no cal complicar-se! Parla’ls amb naturalitat, és la millor manera que el puguin aprendre No cal parlar-los massa a poc a poc ni cridant. La naturalitat és el millor perquè és el que tard o d’hora també sentiran. Els mitjans de comunicació ja utilitzen en general una llengua estàndard i fàcil. En canvi, el que nosaltres

© Editorial UOC

51

L’ús oral

podem aportar-los és una riquesa molt variada a causa de les moltes situacions que es poden produir a cada moment. • Amb qui pots parlar en català? Amb tothom, però les persones joves i els/les nens/es són els més receptius La majoria de joves i criatures han après el català, però molts no el parlen perquè a l’entorn no els el parlen; els faràs un favor si els incentives. A més, tenen molta capacitat d’adaptació, d’aprenentatge i per llançar-se. A l’inrevés passa amb les persones d’edat, com més grans més els costa encara que tinguin molta voluntat. • Sigues flexible Hi ha circumstàncies en què cal ser facilitador de la comunicació 1. Això vol dir que una persona que és de pas, un turista, o algú que té molta pressa, no estarà gaire receptiu. Pots provar-ho però no insisteixis. Tot el que pugui ser copsat pel nostre interlocutor com un entorpiment serà contraproduent per a tots (cal evitar-ho, perquè el mal seria superior al benefici). Ell sap que tu deus saber castellà i el que cerca és una informació. 2. També cal tenir en compte que si amb una persona et comuniques normalment en una determinada llengua us serà difícil poder canviar-la, perquè se us farà molt estrany, si no és que us poseu d’acord per fer-ho. Però mai s’ha de fer d’iniciativa pròpia sense dir-ho: no tan sols s’estranyarà aquesta persona sinó tu mateix/a. Cal respectar sempre la comunicació entre les persones i, si és possible, incentivar-la perquè pugui ser en català. • Hi ha incovenients? Sorgeixen dificultats per parlar en català a una persona que no el parla encara? No hi trobaràs cap problema. Normalment passarà una de tres: parlarà en el català que sàpiga o continuarà en castellà o farà una barreja. Hi ha un ventall ampli de reaccions, però sempre positives: des de la persona que et dirà que ho agraeix fins la que se’n sorprèn. Potser se sentirà una mica incòmoda perquè notarà que s’haurà d’esforçar una mica. És bo i normal. Per a aprendre sempre cal l’esforç. Si et parla més o menys en català aprecia l’esforç que fa. Si l’actitud és de continuar en castellà, no passa res; probablement s’anirà habituant a sentir-lo i és molt possible que es llanci a parlar-lo. • I si es produeix un rebuig? No passa. Però el millor és no entrar a discutir perquè és un cas aïllat que no ha de fer canviar l’actitud oberta i de bon rotllo entre tots.

© Editorial UOC

52

El català, al carrer

• Hi ha trucs per facilitar la comunicació? T’aniràs adonant que sí Sovint els posem en marxa sense ni adonar-nos. Per exemple: si tens la sensació que estàs quedant massa distant i vols un apropament, pots parlar en català i dir algunes paraules en castellà. Aquesta tècnica dóna bons fruits perquè l’interlocutor el fem còmplice. Encomana aquest nou hàbit. Pots col·laborar en una doble línia: catalanoparlants i castellanoparlants (o d’altres llengües): 1. És fonamental que la teva actitud es transmeti a altres persones del teu entorn, sigui perquè et vegin parlar en català amb tothom amb tota normalitat o perquè tu mateix/a els ho expliquis. Però també és molt important que els qui no parlen en català estiguin receptius a sentir-lo en qualsevol moment. Més: molts castellanoparlants demanarien (i alguns ho fan) que se’ls parli més en català per aprendre’l fàcilment (que és el que passa en qualsevol lloc). Per tant, se’ls pot animar que perdin la vergonya de demanar-ho. Entre uns i altres acabarem per facilitar-los molt més el camí de sentir-se catalans i poder participar més plenament del país i la seva cultura! 2. Pots animar a parlar en català també fàcilment, més del que sembla. La majoria et diran que els “fa cosa” o vergonya de llançar-se a parlar en català. Aconsella’ls que comencin dient paraules soltes en salutacions o situacions molt quotidianes, que són molt fàcils de dir, o igual que en castellà: “Hola, bon dia, bona nit, com estàs” i en general que intercalin català i castellà sense por. A poc a poc aniran agafant confiança, perquè actualment ningú se’ls en riurà. Un altre argument molt consistent és que “ara el català es parla de moltes maneres i amb pronúncies diferents perquè hi ha molts estrangers i espanyols que el parlen, i això dóna una gran varietat de formes de parlar-lo”. Finalment, “sempre valdrà més parlar-lo com es pugui que no pas no poder parlar-lo”. L’àmbit jove no tan sols sembla el més procliu a la divergència lingüística, allò de trencar normes: és que a més es tracta de l’edat de les noves amistats contínues. Més endavant coneixem persones més gradualment, però les edats d’eclosió (colles, parelles, estudis, àmbits laborals, esports, lleure) són l’adolescència i la joventut fins a l’entrada de la maduresa passats els trenta. I quan es comença el contacte amb una nova coneixença és el moment, perquè

© Editorial UOC

53

L’ús oral

encara no hi ha un hàbit establert. Amb tot, voldria plantejar una reflexió: d’una banda, és cert que són els joves els qui han d’incorporar els nous hàbits lingüístics, ja que són el futur, òbviament. I tothom sap que el jove és per principi transgressor, però... fins a quin punt?; i fins a quin punt el que fa no és una reproducció del que de més jove ja veia en els adults com a norma de comportament?; és a dir: potser no sempre trenca les normes que ha trobat. Meitat i meitat?, depèn del nivell cultural, saber o poder trencar normes, o de la classe social?; de l’herència dels pares?, etc. És per això que plantejo que cal reflexionar si en aquestes qüestions no seria tant o més productiu actuar sobre els adults, no els de la tercera edat sinó els adults actius, ja que són ells els qui marquen els comportaments de cara als infants que, en acabat, un cop ja han incorporat un hàbit, se’l fan seu fàcilment. Personalment, em sembla que com més nivell cultural tinguin els joves, més participaran de la superació de l’HNPCat, i tot i que les socialitzacions successives de la persona en l’edat d’incorporació social són més positives que negatives, el model dels adults no deu passar precisament desapercebut. Després de vint anys de practicar la superació de l’HNPCat o de parlar en català per sistema, que no vol dir absolutament sempre, en tinc una certa idea del que passa i del que no. I l’experiència bàsica és en la línia del que hem transcrit de M. Strubell: per poder divergir lingüísticament es tracta de convergir tant com sigui possible en les formes per apropar-nos a l’altre. Podríem dir que “una cosa va per l’altra”. Dir paraules que l’altre pugui entendre, intercalar-ne en castellà, etc., són bons resultats assegurats. Quan al carrer em demanen en castellà una informació, els responc en català d’entrada, però si em sembla oportú (per l’aspecte de viatgers acabats d’arribar) els pregunto si entenen el català. És molt curiós: la majoria, que poden venir de l’Espanya interior, per exemple, no “gosen” dir una paraula extemporània, ni de lluny, ans al contrari, gairebé sempre solen admetre que “entenen alguna cosa” (que no ho dubto gens). Aleshores els ho explico en castellà. D’aquesta forma, hem parlat en català a una persona que, de fet, no sabíem si el parlava o no; que pugui comprovar que parlem en català normalment; i tercer, que allò de “l’archivo de cortesía” no està renyit amb el fet que “lo cortés no quita lo valiente”. Encara que hem convergit en castellà hem convergit en comunicació que, pel que fa al cas, era el més important, ja que de fet aquesta persona és només de pas i és millor que s’emporti una bona sensació dels catalans. I sobretot: la continuïtat del català no dependrà de les excepcions que haguem de fer, sinó de les que no fem, que han de ser la gran majoria. La divergència es pot practicar més entre la gent jove que no entre els adults

© Editorial UOC

54

El català, al carrer

perquè ja han après el català a l’escola, però a més perquè tenen una plasticitat, una receptivitat o una simpatia, si es vol, superior que els altres, tant si es tracta d’afavorir que parlin entre joves catalanoparlants i no catalanoparlants com en una conversa entre nosaltres (adults) amb els joves que parlen castellà. En canvi, entre els castellanoparlants més grans, tot i que majoritàriament tenen bona disposició per atendre i entendre el català en trobarem una majoria que, acostumats que sempre se’ls ha parlat en castellà, hauran de fer l’esforç de ressituar-se; en general, però, ja no serà fàcil que canviïn de llengua a la seva edat (ni tampoc resulta ja gaire productiu, diguem-ho). Amb tot, sempre ho faig, amb aquella simpatia i normalitat. Tal com ja han dit altres “divergents” (Torné, 2004), després de tants anys puc dir que mai no he trobat una mala paraula o allò que en diuen en castellà un chasco. Només dues anècdotes: un xofer d’autobús urbà de Barcelona, que normalment són molt receptius al català, em va etzibar en adreçar-m’hi en català que “esto me han dicho que se lo ha inventao el Pujol”; acabava d’arribar. Li vaig dir que no i que amb el temps ja comprovaria ell mateix les coses; cap discussió. Una altra vegada, molt més xocant, un taxista que durant tot el trajecte em va demostrar que era molt franquista pel que deia, i jo em mantenia en català, em va renyar quan al final vaig canviar al castellà (per provar a veure què passava i com reaccionava): -No, no, hábleme en catalán, que me gusta y así lo practico, que todos me hablan castellano. (Home, no era estrany!) No necessàriament l’actitud ideològica va lligada amb la lingüística. En tot cas, era un franquista a qui no li sabia greu, sinó tot el contrari, la interlocució en català. Conversa bilingüe: encara infreqüent, cert, però existent. També cal aconsellar, però, algunes actituds per mantenir en el millor estat possible la nostra ja prou danyada salut neurolingüística: quan hem de preguntar a una persona que percebem que és un turista si baixa a la pròxima estació ens hi podem adreçar perfectament en català, cal fer-ho. Atès el context ens entendrà perfectament. El mateix val per disculpar-nos d’un cop, per indicar-los un lloc dient “cap allà” tot assenyalant un indret o qualsevol altre missatge en què el context és més clar que les paraules. En aquestes situacions és del tot lamentable que intentem parlar-los en anglès o en castellà, perquè ens entenen. I això és bo per a nosaltres, perquè ens acostumem a la normalitat i evitem l’esquizofrènia. Tant és així que fins i tot podeu comprovar-ho estant de viatge: a París o a Nova Delhi podeu demanar “em permet?” i entre el gest i la cara d’uns i altres tothom s’entén; això és convergència comunicativa. En el cas dels serveis, com els restaurants, em remeto al que deia al començament:

© Editorial UOC

55

L’ús oral

parlem-los en català tranquil·lament, gairebé mai no ens haurem d’empipar, per molt pintoresques que puguin ser les situacions (us prendran per estrangers més d’un cop, no passa res). A poc a poc. Funciona i funcionarà, sense precipitacions. També funciona molt bé explicar-nos: “Le he hablado en catalán, perquè sinó vostè no podrà aprendre’l; perquè, oi que todos le hablan en castellano?” Aquesta frase la dic sempre que calgui, quan l’interlocutor no m’entén gaire, i sempre em val comentaris i gestos afectuosos, d’agraïment. Té l’avantatge que psicològicament ens justifiquem, per si el nostre interior encara ens estigués dient que som dolents, divergents díscols. És com un acte de pau, de dir-los “no sóc un nacionalista tancat que només reclama el seu dret i prou”; això sí que és un acte comunicatiu de complicitat, ja que l’altre te’l fas teu, el portes a la teva banda. Si pensava el contrari, es quedaria desarmat de raons. Fent-ho, explicites un pacte favorable a tots dos. Funciona, i molt. Hi pot haver alguna vegada que topem amb persones completament insensibles o contràries a l’ús del català. Consell: no discutir-hi; són una minoria que no valen que passem una mala estona nerviosos. No solen tenir gaire suport. Un altre consell en aquesta mateixa línia, que cal donar-lo bé i entendre’l millor perquè pot semblar completament contraposat a la bonheur que aquí s’està intentant explicitar: quan a cops ens sentim del tot estranys, incompresos i gairebé com indefensos és bo pensar interiorment que ets a casa, amb els teus costums i llengua i tot, que si anessis a fora ja patiries, però que aquí no has de patir com no pateix un anglès ni un madrileny, ni ningú a casa seva; no cal deixar sortir cap atavisme, però sense escarafalls sí que t’has de confirmar tu mateix que t’assisteix la lògica, i que a qualsevol indret es faria així. No es pot anar pel carrer com si fossis estrany a casa. No ha de ser aquesta l’actitud que traspuem, però sí que pot resultar una teràpia interna per recuperar la lògica i el moviment del món. Beneficis de saber parlar català per a les persones que fins ara no el parlen Hores d’ara, poder parlar en català i, per descomptat, entendre’l comporta un benefici, un plus evident, encara. A més d’una utilitat laboral (a les administracions públiques, sobretot; però també en moltes empreses i comerços és imprescindible o molt convenient, es digui el que es digui), comporta avantatges comunicatius, socials i culturals de tot tipus: seguir i participar d’una conversa on predomina el català sense haver d’estar tallant i preguntant o simplement

© Editorial UOC

56

El català, al carrer

ser passiu; entendre els mitjans de comunicació en català; participar de múltiples actes i fets culturals, populars, etc. Continua havent-hi doncs un plus important, és innegable. L’alternativa del monolingüisme en castellà és un (es) tancament evident perquè de moment a Catalunya el català continua prou viu, sobretot si se surt de l’àrea metropolitana barcelonina. Per tant, l’argument que parlar en català amb aquell qui no el parli és un acte de col·laboració o d’ajut als altres és vàlid, de moment. Té ple sentit. Com ja s’ha dit moltes vegades, són molt nombrosos els immigrats que estan fent cursos de català, o que intenten aprendre’l; mereixen que no els fem un boicot estrany, que precisament pot ser percebut, això no es diu tan sovint, com un intent que no entrin de dret i de fet a la nostra societat, com havíem comentat. Val a dir, respecte al grau d’integració dels immigrats, d’ara i d’abans, que una cosa és sobreviure i una altra és viure amb almenys certa plenitud. Una vessant de les enquestes cara a cara és que s’obté informació que normalment no sura; quan de jove feia enquestes, una qüestió que em va impressionar és la profunda tristor de les persones que declaren que són analfabetes, o que no han pogut tenir cultura. Quan aquesta realitat l’he explicada a una tercera persona sovint he percebut que creu que exagero, que avui dia mirant la televisió, anant a la platja i menjant al McDonalds ja s’és prou feliç. No és veritat, però ho pot semblar; perquè tot el que ens envolta enfoca cap aquí. Una característica humana de no precisament poca importància és l’ànsia de saber i de sentir com el coneixement omple de satisfacció. L’enriquiment espiritual. No és cap bajanada. I això ho diuen molt afectadament les persones que no en tenen, de cultura, perquè són conscients que s’estan perdent grans parcel·les de la vida: la música, la literatura, la naturalesa, els països, la història. Aleshores és quan t’adones que els que posseïm part d’aquest capital no l’hi fem prou cas; ells saben que no saben. Per sobreviure (menjar, tenir casa i un mínim de diners) és evident que no cal més cultura, però per viure amb més plenitud sí que cal l’adquisició d’uns mínims culturals. I part d’aquesta cultura és derivada del territori; seria semblant al fet de comprar guies de turisme abans d’emprendre un viatge (història i geografia, menjars, hàbits, transports i economia, religió, arquitectura, etc.). La cultura es mundialitza, però de moment encara és bastant territorialitzada. I la cultura territorialitzada de Catalunya és encara la catalana. Conèixer uns mínims de la cultura mundial i uns altres de la territorial forma part important del que volen rebre moltes persones que només sobreviuen. Forma part de les obligacions dels governs intentar fer-la arribar a totes les persones que, sens dubte, hi tenen més interès del que no ens sembla, ni que sigui potencialment o inconscientment. Viure, més enllà de sobreviure. El català

© Editorial UOC

57

L’ús oral

encara ho afavoreix. Els l’hem de transmetre. Impagable, en aquest sentit, la tasca de l’Òmnium Cultural i també la de moltes associacions que afavoreixen la integració mitjançant la cultura, en definitiva.

Un cas concret: el castellanoparlant d’origen espanyol i la integració/resistència a parlar en català És motiu de reflexió i sovint polèmica, a vegades poc afortunada, que la majoria de parlants de castellà bé immigrats o bé nascuts ja aquí, parlen en castellà i sovint obliguen els catalanoparlants a parlar en castellà (“obliguen” en el sentit que no es posen a parlar en català, tot provocant la convergència lingüística en aquella llengua). Voldria dedicar-hi unes línies, perquè sovint se senten injustícies. S’ha especulat molt sobre el percentatge de les persones de llengua materna castellana que han pres el català com a habitual. Aquest pas el vaig constatar a començament dels noranta en veure unes enquestes adreçades als professors de la Universitat Politècnica de Catalunya: un percentatge gens negligible que tenia com a llengua materna el castellà declarava en una enquesta interna que la seva llengua habitual (o principal) era el català. Senyal inequívoc... de voluntat. La pràctica pot ser diversa, segons les circumstàncies. La veritat és que el seguiment dels usos lingüístics a l’hora del mestratge presentava uns resultats diferents del que havien declarat. Mala fe? No. Al contrari: una actitud molt positiva vers el català els havia portat a dir el que era per a ells la veritat, l’interès per parlar habitualment en català. La pràctica, en canvi, pot ser molt distinta, per la influència d’alumnes castellanoparlants, la manca de domini del lèxic especialitzat, els apunts o el llibre de text potser en castellà, expressar-se millor, etc. (A l’annex es recull una anècdota demostrativa de l’engany de creure que parlem en català més del que realment és. Annex, 2. Gibert, 2002). Sembla inevitable que els resultats de les enquestes ens afalaguin i ens omplin de joia d’allò més. Per exemple: “Probablement, la dada més significativa de l’EULC03, pel que fa a l’evolució previsible dels usos lingüístics, és el fet que a pesar que el català només ha estat la primera llengua apresa a la llar per 2.213.000 catalans (el 40,6% del total) (...) en canvi són 2.670.100 (el 48,8%) els que el consideren la seva llengua pròpia o d’identificació i és, per a 2.742.600 (el 50,1%), la seva llengua habitual. Aquest diferencial de gairebé 10 punts, favorable a l’ús del català, o dit d’una altra manera, el fet que els catalans del Principat facin servir més el català amb els seus fills que amb els seus

© Editorial UOC

58

El català, al carrer

pares, confirma l’existència d’un potencial d’atracció que no és pas característic de les llengües que estan a l’UCI i que permet afirmar raonablement que ni que sigui amb una intensitat inferior a la que consideraríem òptima, el fet és que el factor d’integració lingüística de la població immigrada ha estat actuant els darrers decennis”. (Pueyo, 2007: 59). L’optimisme sempre és bo, però no se’ns parla de fet dels usos reals, sinó sobretot de les actituds. Ningú nega que el català tingui “potencial d’atracció”, però es tracta d’analitzar l’aplicació real d’aquest potencial. Actualment tots coneixem catalanoparlants amb pares castellanoparlants i molts altres de cognoms inequívocament castellans que són impecablement catalans (vull dir d’ús lingüístic, cultura i opinions). La realitat, però, és que la majoria de persones d’origen castellanoparlant continuen parlant habitualment en castellà. Evidentment, moltes canvien al català quan se’ls parla en aquesta llengua, però altres no. He observat que aquest punt és percebut molt sovint per part de catalanoparlants com un no voler, o com una actitud poc menys que deliberadament anticatalana. Encara que és cert que els estudis sobre etnolingüística vénen a confirmar que hi ha castellanoparlants que no parlarien mai en català per qüestió ideològica (6%, que pot variar a l’alça depenent de les tramuntanades mediaticopolítiques, tot i que en general és un percentatge molt estable. Hevia, 1987). La veritat és que la gran majoria mostren un respecte extraordinari per la llengua de Catalunya, i que caldria fer-hi observacions tant sociològiques com psicolingüístiques a la llum sobretot d’estudis sobre adquisició del llenguatge. La primera qüestió, sociològica, és coneguda per tothom que comenta aquest tema: la majoria viu en barris i ciutats on tothom parla en castellà, la qual cosa indica (i ja s’indicava o s’intuïa fa vint anys) que l’adquisició del llenguatge no es fa només aprenent una llengua a l’escola o amb un curs per a adults, sinó sobretot per la pressió del medi ambient: el carrer, els amics, els comerços, etc. A més de la família pròpia, per descomptat, cal sumar-hi que els mitjans de comunicació de massa que seleccionen poden ser bàsicament de l’àmbit castellà, com ho són també en castellà les etiquetes dels productes que veuen, molta de la retolació dels comerços, les pel·lícules, etc. El problema bàsic és que no estan exposats a rebre la llengua catalana de forma viva, oral, normal, ja que els catalanoparlants se’ls adreçaran sempre en castellà. Atès que en alguns barris són ben pocs els catalanoparlants que trobaran, només poden sentir el català a la feina, o ocasionalment mirant TV3, en una festa, etc. El grau de pressió ambiental que senten del català és molt baix. De fet, caldria que s’inventés un índex de la pressió ambiental del català, de la mateixa manera que existeix l’Ofercat, que mesura l’oferta o exposició de català que hi ha en

© Editorial UOC

59

L’ús oral

una societat o un àmbit. Aquest índex hauria de combinar el mateix Ofercat més l’Inusoral (que tractarem més endavant, que es refereix al grau de presència del català al carrer). Aquests barris amplíssims els coneixem tots: parlar-hi en català és com una aventura. Atès que enviar evangelitzadors per fer arribar el català com a bona nova als seus carrers no és precisament una mesura que pogués trobar vocacions de cap orde prou disposades, cal pensar que el mínim que aquestes persones tenen dret a sentir de català és, a la pràctica, a les feines. És un àmbit d’integració molt important on poden confluir els diversos usos lingüístics personals i l’institucional. Una segona raó: la cultura ètnica. Molt fàcilment cercaran a la ràdio, per exemple, una emissora que els posi música o veus dels seus orígens o del dels seus pares. A més, tot i els esforços de determinades associacions rarament tenen cap coneixement del món català que hi ha més enllà d’un petit radi, tot i les sortides puntuals a la platja, amb bicicleta o a la neu. És evident que tots aquests elements, i altres, fan que no estiguin gairebé gens exposats a rebre el català. Amb converses en profunditat es nota que la majoria no el parlen ni el parlaran fàcilment per aquesta raó quotidiana, la manca de pressió ambiental. La qual cosa no impedeix que precisament tinguin respecte pel català, però alhora el senten tan llunyà i estrany a la seva vida que els sembla que es tracta d’una qüestió que no va amb ells o per a ells. Novament trobem que els únics que podrien ajudar-los seria la interlocució dels catalanoparlants (en aquest cas, certament complicada perquè no hi ha gaires contactes; però si examinem alguns dels seus costums trobem que quan es desplacen a fer turisme per Catalunya, els vilatans també els parlen en castellà!). Continuem doncs amb la necessitat de promoure l’ús interpersonal del català. D’altra banda, no tothom té la mateixa plasticitat: hi ha persones que poden agafar immediatament la fonètica d’una regió, el lèxic, etc. I altres persones que no. També hi ha ètnies que estan exposades des de segles a un multilingüisme i altres no. Els centreeuropeus i els africans tenen una extraordinària facilitat per aprendre (en el sentit literal, aprehendre, agafar, copsar) els trets de les altres llengües; gairebé no s’hi esforcen. És un tema que es tracta en revistes especialitzades o en articles sobre l’adquisició de llengües des de la neurolingüística, l’entrellat del qual encara no em sembla gens clar, però és evident que les teories d’una certa capacitat o predisposició innata per al multilingüisme, com ho seria amb la gramàtica, per dir-ho en un mot, no són cap extravagància. Per tot això, si un catalanoparlant es refereix als castellanoparlants com que sovint no volen parlar en català ha de tenir en compte aquests factors i el respecte que tenen pel català. Ara, caldria preguntar-se: quins problemes es desvetllen

© Editorial UOC

60

El català, al carrer

en el castellanoparlant per utilitzar el català o el castellà? La majoria de vegades no es prenen decisions de manera descontextualitzada i freda, meditades durant hores; en general es parla en la llengua materna, l’habitual, i del català se’n fa un ús situacional, o que depèn d’una circumstància, sigui per convergir amb qui parla en català, per un interès, etc. Anteriorment hem vist com el psiquiatre P. Folch es referia a les autorepressions que efectua un catalanoparlant quan es posa a parlar en castellà; afegia que també el castellanoparlant es troba en una situació menys còmoda del que se li suposa des del punt de vista del catalanoparlant, ja que sovint vol i dol de parlar en català, ja que si un que li parla català no canvia al castellà, també ell efectua una vacil·lació per un moment, i depenent del grau que tingui de familiaritat amb el català l’utilitzarà, millor o pitjor. Naturalment, es troba entre la comoditat de continuar amb la seva llengua habitual, que domina, lògicament, i haver de demostrar un respecte tant pel qui li parla com per la llengua catalana en general com pel fet que ell mateix també es considera català. El problema continua sent, doncs, que tot i que la majoria podrien passar a parlar en català no tenen en general prou seguretat en aquesta llengua i, fent confiança que la llengua pactada habitualment és el castellà, sap que el catalanoparlant tampoc no s’empiparà. Aquest joc el segueixen molts catalanoparlants, de manera que finalment resulta fàcil i temptador entre tots de parlar només en castellà... fins que aconseguim trencar aquest hàbit. Superat, serà fàcil per a uns i per a altres convergir en català; però cal canviar-lo. Hi ha dues posicions que caldria destacar des de l’òptica analítica del castellanoparlant: la del qui pren la decisió de parlar en català per una sèrie de raons sobre les quals han reflexionat (els fills, la parella, la feina, la cultura de Catalunya, voler obrir-se a més persones, etc.) i la dels qui es troben entre el desig mental i la realitat quotidiana. D’entre els primers va sorgir el col·lectiu Veu Pròpia amb l’objectiu que ningú apadrinés les necessitats lingüístiques dels andalusos (o d’altres procedències castellanoparlants establerts a Catalunya, o els seus fills) fent-los creure que els feien costat quan no els calia. En un article que vaig intitular prou descriptivament La sobreprotección, una barrera exposava que les ideologies castellanoespanyolistes feien mal als castellanoparlants (a qui deien que defensaven), ja que la seva defensa passava justament a tancarlos les portes de la integració completa a Catalunya i per tant la seva realització personal (Aymà, 1997). Tant el col·lectiu com les persones d’origen castellà que van passant al català han estat objecte algunes vegades de les ires dels medis castellanoespanyolistes que els titllen de traïdors. L’actual president J. Montilla seria de les persones que poden trobar-se mal vistes des d’aquests sectors, però

© Editorial UOC

61

L’ús oral

a vegades poden trobar incomprensió també per part catalanoparlant. Aquesta doble vessant, el fet que no estiguin prou exposats en general al català, i per tant no hi tinguin la facilitat que semblaria lògica, juntament amb els factors de tipus psicològic, que un catalanoparlant no sent, no sap o no vol saber, fa que les contradiccions en què es troben siguin més complexes del que semblaria en un primer cop d’ull. Recomano la lectura d’un article d’un barceloní de procedència castellanoparlant perquè reprodueix amb una sinceritat impagable i introbable el que deu passar-los a molts castellanoparlants nascuts o arribats a Catalunya; l’autor es despulla i explica el que li passa en tocar aquest tema. Té categoria de relat de vida, tot i que el seu cas no és precisament el del treballador de fàbrica. Raó de més (Annex, 3. García Sánchez, 2002). Quan es parla de la convergència cap al castellà, la conclusió fàcil podria ser que els castellanoparlants “ho tenen bé, no cal que s’esforcin en res, perquè en castellà ho tenen tot resolt”. Semblaria com si els únics que patissin la situació estranya del català (i del castellà) a Catalunya fóssim només els qui parlem en català. A primera vista, sí: som els que sofrim una persecució que ve de molt lluny i els que veiem clarament que la continuïtat del català perilla, que la normalitat continua ben lluny, o que no som atesos en la nostra llengua. Però aquest plantejament pot ombrejar una altra realitat que queda oculta rere el nostre drama: la situació de moltes persones castellanoparlants que es troben en una complicada complexitat lingüística a Catalunya: tenen com a llengua habitual el castellà, i per a ells és tan lògic enraonar-lo amb la família, els companys, els amics, els veïns i els comerciants i la majoria de persones que els rodegen com seria parlar en català per als catalanoparlants que residissin fora de Catalunya i estiguessin en contacte entre ells. Però si aquesta és la realitat del dia a dia, també ho és que es plantegen tard o d’hora, individualment o col·lectivament, si han nascut ja a Catalunya o bé fa molts anys que hi són i sovint s’identifiquen amb aquest país, un cert conflicte íntim de no fer-hi prou, almenys respecte a l’ús del català. I aquest fet comporta, o ho pot fer, una certa sensació de culpabilitat; què fer? L’han pogut aprendre a l’escola o als cursos de català per a adults, però la pràctica no la troben, no s’hi veuen gens incentivats. Per més contradiccions, tampoc volen tallar l’expressió en la seva llengua materna, el castellà, ja que s’hi senten còmodes i si comuniquessin a les amistats que canviaran de llengua, provocarien una estranyesa notable. Aquests problemes són complexos i se’l deu haver plantejat molt seriosament un percentatge gens menyspreable dels qui han passat de tenir com a llengua materna el castellà a declarar que ara la seva llengua principal o més habitual és el català, obviant que les famílies lingüísticament mixtes són les que poden generar més

© Editorial UOC

62

El català, al carrer

fàcilment el canvi de llengua. Resseguir aquests problemes, analitzar-los en profunditat, estudiar com es pot ajudar a superar aquestes contradiccions per passar al català (sense necessàriament haver d’abandonar el castellà) hauria de ser un punt bàsic d’una política lingüística integradora i pràctica a favor de l’ús del català per part d’aquestes persones, per molt complex que sigui el tema. Plantejo, doncs, que el reduccionisme a dir que els “castellanoparlants no volen parlar en català” és com a mínim un camí equivocat en general, i que són les circumstàncies de la vida quotidiana les que fan que els resultats siguin clarament desfavorables a l’ús del català (és indicatiu que la predisposició a favor de la llengua de Catalunya sigui sovint alta, com per exemple respecte a l’ensenyament del català als seus fills, i que sovint s’esforcin a parlar en una aproximació al català si se’ls parla en aquesta llengua).

L’esfera política Ja ens hem referit al fet que de tant en tant es pot sentir als mitjans de comunicació, ben poc en llibres, l’argument que és lícit no superar l’HNPCat ja que hom no pot o no vol divergir lingüísticament pels problemes que li comporta. M’ha interessat la lectura d’un llibre publicat fa poc sobre la situació del català per part d’una periodista de qui no se suposa que sigui especialitzada en el tema, perquè s’expressa de forma molt directa i desimbolta tot representant probablement el que pensen o fan altres. En tot cas, em prendré la seva citació com un resum d’altres persones perquè vénen a dir el mateix. (Soler, 2008: 60-63). “... Els darrers anys, i especialment a Barcelona i a la seva àrea metropolitana, l’arribada d’immigrants de diverses nacionalitats i llengües s’ha multiplicat. Això vol dir que la nostra vida quotidiana, la dels catalans d’arrel, de naixement o d’adopció, topa constantment amb el desconeixement del català. Mantenir una actitud ferma en aquest terreny vol dir, en la majoria dels casos, mostrar una actitud que pot semblar poc col·laboradora amb persones que, habitualment, pertanyen als sectors menys afavorits de la societat. Molts catalans, entre els quals em compto, ens violentem si hem de mostrar-nos inflexibles. A mi em resulta difícil negar-me a fer un gest que m’és tan senzill com és traduir una frase al castellà, sobretot davant d’una persona que intueixo que està vivint en circumstàncies adverses. No cal ni dir que si aquesta persona que tinc al davant i que probablement m’està atenent com a clienta (al bar, a la perruqueria, al restaurant, a una botiga) no s’adreça a mi amb educació, les meves reticències desapareixen automàticament i no hi ha qui em mogui del català. Però davant de la frase: «disculpa pero acabo de llegar y no entiendo el catalán», jo, ho confes-

© Editorial UOC

63

L’ús oral

so, em passo al castellà. Ho confesso i probablement tindré la meva penitència, perquè hi ha un gran sector del catalanisme que troba que amb aquesta feble actitud no defensem el nostre idioma. Tinc dos arguments per fer-ho, si és que calen justificacions. En primer lloc, la majoria dels dies a la meva vida quotidiana –com la de gairebé tothom, suposo– ja suporto prou nivells d’estrès i agressivitat ambiental per afegir-hi la tensió que em provoquen aquests enfrontaments i posicionaments constants. En segon lloc, no estic gens convençuda que aquesta actitud defensiva, en el cas que l’adoptés la majoria de la població catalanoparlant, jugués necessàriament a favor de l’ús del català. D’altra banda, aquesta actitud de «resistència» que se’ns demana l’hem d’exercir en el marc d’un estat amb un aparell jurídic, econòmic i mediàtic que ens tracta com una gent estranya que s’entesta a tocar els pebrots a la resta de compatriotes. Un estat que no s’atura davant de res (ni tan sols davant de les altres llengües cooficials) quan es tracta de protegir el castellà, i que no té cap reserva a presentar-nos davant el món com uns nacionalistes excloents i provincians. Cal afegir que, tot i això, de «desertors» d’aquesta defensa numantina de la llengua no n’hi deu haver tants com diuen si tenim en compte un fet innegable: el català s’ha mantingut amb una vitalitat evident i la seva fortalesa es pot considerar un autèntic miracle si tenim en compte les condicions polítiques i sociològiques i la tendència mundial a la globalització. Dit d’una altra manera, trobo absolutament injust que se’ns carregui tota la responsabilitat als ciutadans i se’ns obligui a mostrar permanentment una cara antipàtica en la nostra vida quotidiana. Des del meu punt de vista, els nostres representants polítics i governants estan obligats a posar les bases per crear un ambient que afavoreixi l’ús social i normal del català. Si algú ha de resultar antipàtic, que sigui l’Administració. Estic a favor que l’Administració catalana faci ús de totes les mesures de pressió de què disposi per afavorir l’ús del català. Incloses les sancions, si cal.”

Citació llarga però utilíssima perquè representa el punt de vista abans esmentat d’algunes persones que declaren que se senten “màrtirs” i “incòmodes” si practiquen la divergència lingüística; a més, també representa, pràcticament frase a frase tot el contrari del que crec que hauria d’haver estat la política lingüística. Només em referiré, però, a aspectes que toquen el context del que tractava entorn de l’HNPCat. Em sembla que la situació realment molt incòmoda que descriu neix precisament de creure que hauria de portar fins a l’extrem l’ànsia d’utilitzar el català sempre, sense més, contràriament al que podria semblar. Per això, mentalment es fa l’exercici de no haver de suportar aquesta incomoditat que ara es presenta tan sovint tot passant al castellà, de forma encoberta com una “ajuda” o comprensió de l’”altre”, quan es tracta de fer tot al contrari, llevat de situacions excepcionals (i un que acaba d’arribar però s’hi vol quedar no és exactament una “excepció” sinó que val utilitzar els

© Editorial UOC

64

El català, al carrer

trucs esmentats, de conversa mixta, dir-li que així el podrà aprendre, etc.). No s’ha de considerar ningú obligat a usar el català en el cent per cent dels casos perquè efectivament hi ha persones i situacions que no ho aconsellen; és igual. Si parlem en català entre el 70% i el 90% dels casos farem una gran aportació per als immigrats i per al català. I no ens costarà gens. L’Administració, però, no ha d’entrar en allò que és pròpiament dels ciutadans: l’ús lingüístic és un afer personal (o si es vol interpersonal), no administratiu. Altra cosa, com es va dient en aquest llibre, és que el Govern tingui la responsabilitat de crear unes condicions ambientals perquè els catalanoparlants superin l’HNPCat, sobretot perquè no se sentin sols cadascun, sinó que estan en una tasca comuna on participen molts altres catalanoparlants. Però res de multes en aquestes qüestions!, seria terrible!, tiraríem enrere tot l’aconseguit. En aquest tema, a més, hem de procurar mantenir el cap fred, en el sentit que la pila de despropòsits polítics que contínuament surten a la palestra no ens han de distreure de les nostres conviccions personals. Ara, un cop un s’hi acostuma, res més fàcil i agraït! Per tant, dissenteixo completament d’aquelles persones que des de fa temps vénen a dir que mantenir-se en català és passar públicament o privadament, sempre, per ser un nacionalista, radical o tradicional, un lluitador, un màrtir, fer-se mal veure, etc. Es torna a argumentar, com ja s’havia fet anys enrere, que la Generalitat és qui ha de fer la feina, no el ciutadà. Ben sovint, ara, es va més enllà i s’argumenta ja directament que tots els mals vénen de la política. I posats a fer s’invoca la independència com la (l’única?) solució que els curaria. Anem a pams. Es tracta d’un horitzó de justícia irrenunciable, ètic, de manera semblant al principi braudelià que totes les persones també poguessin realitzar la seva pròpia història. Des d’un punt de vista pràctic sobre el català, comportaria molts avantatges importants, com el reconeixement als organismes oficials, l’etiquetatge, etc.; i no crec que fos cert, com s’ha afirmat, que els castellanoparlants haurien de ser considerats com una minoria dins de Catalunya, ja que possiblement els convindria més continuar com fins ara, respectant el català (per això procuren que els fills l’aprenguin). Diria que més aviat s’hi aproparien més. Em sembla perillós, però, que es pogués crear precisament un efecte invers: “si tot depèn de la independència, doncs m’espero (m’apalanco) aquí, com qui espera el tren, i ja passarà (amb retard, és clar!), però passarà. I tot arreglat”. Vaig anomenar “renuncistes” els qui renunciaven a la pràctica a fer alguna cosa pel català amb l’excusa que era la Generalitat qui ho havia de fer (Aymà, 1992). Continua la mateixa mentalitat, i ja en fa uns quants anys. I hi ha qui no comprèn que es pot ser perfectament independentista políticament però no

© Editorial UOC

65

L’ús oral

per això confiar-ho tot a un futur incert i mentrestant perdre el temps. Perquè el temps passa i cada dia hi ha persones que fan divuit anys; és a dir, que passaran a ser persones més incorporades i actives a la societat i sis o set de cada deu parlaran castellà (per tant, cal afanyar-se perquè l’ús del català és previsible que tendeixi a baixar, encara que sigui lentament; per això, cada dia que passa és un pas enrere si no ens posem a treballar-hi molt seriosament). Em sembla que les actituds més extremades davant els grans problemes no són més que unes fugides endavant per escapar de l’esforç. I ara com ara tirar el català endavant passa precisament per esforçar-nos tots durant un cert temps, fins que ja sigui un nou hàbit, parlar en català per principi si no hi ha cap impediment. És evident que l’Administració no pot substituir el que ha de ser la voluntat, la pressió dels ciutadans, compromesos en un objectiu. No s’aconseguirà que es canviï l’hàbit de cop i volta, però tampoc tindrem ja la sensació que “estem sols”, com passa ara. Sempre que els usos personals siguin un objectiu prioritari i seriós. Nosaltres mateixos ens podem crear fantasmes per defugir la realitat. Que consti, però, que atès que triar no és trair... preferiria queixar-me i esperar dolçament la independència redemptora. L’independentisme, sense desitjar-ho, evidentment, pot convertir-se en una ideologia completament contrària al futur del català si no rectifica aquesta idea. El que cal és treballar tant com es pugui, en bones condicions o dolentes (són les que són); però no confiar en una independència no-se-sap-com-ni-quan-serà. El possibilisme sempre queda èticament lleig, és més bonica l’èpica i les frases espectaculars, però és la doctrina més realista que hi ha; des d’ella es pot dir sense ofendre que no s’hi val a fer el joc, encara que sigui per inconsciència. Certament, també s’alcen cada cop més opinions en el sentit que aquesta tasca (la de superar l’HNPCat) no la podrà fer mai l’Administració. És evident que les administracions tenen uns límits en les seves actuacions; límits en el sentit que no poden fer miracles, no poden fer capgirar una situació social, com la sociolingüística. No es pot fer un decret obligant que tothom parli en català. De moment, però, em sento molt optimista, certament, quant a una creixent acceptació a favor de la divergència lingüística. Fa vint anys, o quinze o fins i tot deu era estrany argumentar-hi a favor, però ara l’opinió va canviant i diria que fins i tot persones que anys enrere deien que no volien ser màrtirs, ara s’afanyen a dir que hem de parlar “sempre en català”! Millor. Per introduir un canvi a la societat, el primer pas, o previ, ha de ser la producció d’un discurs nou, i sembla que és un fet palpable un nou discurs a favor de la superació de l’HNPCat.

,

© Editorial UOC

67

El carrer

Capítol II El carrer

1. Usos lingüístics personals i carrer S’ha tendit a considerar que l’ús lingüístic a l’àmbit del carrer era una conseqüència de la situació lingüística de la societat i que per tant allò decisiu era aconseguir la presència del català als àmbits institucionalitzats, els quals tard o d’hora arribarien al carrer. És a dir: el carrer seria un àmbit subordinat, no una causa dels usos lingüístics. D’altra banda, es poden fer decrets per aconseguir una presència lingüística determinada en els àmbits esmentats, per exemple, però no respecte al carrer. Així doncs, una política lingüística correcta, tant políticament com èticament parlant, com des d’un punt de vista possibilista, s’hauria de basar en el creuament de les variables ús institucionalitzat + àmbits acotats. El meu punt de vista fa anys que passa per una concepció oposada (encara que parteixi dels mateixos principis): l’encreuament de variables decisiu és el d’usos personals + carrer (o àmbit general no acotat). El punt primordial és que no hauríem tingut en compte (o prou en compte, o gens) que l’ús lingüístic al carrer no és tan sols una conseqüència sinó també una causa. Efectivament, la llengua que més se sent al carrer és la que acaba condicionant més i més tot l’àmbit econòmic circumdant, que és el motor bàsic d’una societat. La llengua del carrer és la que acaba repercutint directament a tot l’entorn immediat, el seu domini: transports públics, serveis i comerços, que és com dir tot o arreu. Encara més: repercuteix sobre l’àmbit empresarial que produeix béns que s’adquireixen a peu de carrer. El lloc on finalment el món econòmic es transforma en el del consum. Això és el que explica que tantes vegades com s’han fet campanyes sectorials per dinamitzar l’ús del català a sectors precisament molt oberts (com el

© Editorial UOC

68

El català, al carrer

dels restaurants), tantes vegades s’hi ha tingut una incidència o un èxit que no estaven d’acord amb els esforços esmerçats; o sigui, poc convincents. Ens estavellàvem perquè l’èxit depenia en gran mesura dels clients, no dels propietaris, que en definitiva actuen en funció dels primers; eren una diana equivocada: no són ells els qui han de fer passar el client per l’adreçador, sinó a l’inrevés. És simptomàtic que molts establiments, sobretot al ram de l’hostaleria, s’hagin espavilat a ser multilingües –fins i tot en rus i japonès– sense cursos ni ajuts. Per esquematitzar-ho, diria que les llengües sentides al carrer afecten l’individu i la societat en aquests nivells: 1. El corpus: des de paraules soltes a frases senceres, amb els corresponents ritmes, volums, fonètica, etc. 2. L’estatus: 2.1. Simbòlic (la llengua que mana, la preponderant), 2.2. Pràctic (la que serveix de llengua franca, que influeix els dominis del carrer: establiments, transports, etc.) i 2.3. Cultural (connotacions de les persones que les parlen, amb extrapolacions, estereotips, etc.). Podríem dir que és com una competició en què guanya la llengua que hi té més presència, que hi fa més pressió. És la conclusió que vaig treure a partir de les observacions durant la realització del treball de camp que presentaré més endavant, llevat del nivell referit al corpus, on he treballat fent una síntesi de diverses lectures de neurolingüística. 1. El corpus: s’efectua adquisició del llenguatge de forma inconscient sentint contínuament una o diverses llengües amb el repertori indicat de paraules soltes, frases, fonètica, entonació, etc., tant més efectiva com més plàstic o receptiu sigui el cervell. Un aspecte bàsic és que el cervell capta aquesta informació de les llengües que li poden ser familiars, és a dir, que siguin de la mateixa família lingüística, però es quedarà inactiu si es tracta d’una llengua molt allunyada de la nostra. Així, si un català sent xinès o finès, per exemple, només en pot rebre un input d’entonació, la velocitat en què parlen, etc., però sense entendre-hi res específicament. En canvi, si aquesta persona sent portuguès o italià aprehendrà un reguitzell d’aspectes lingüístics. Per aquesta mateixa raó, catalanoparlants i castellanoparlants ens estem intercanviant contínuament informació o influència quan anem pel carrer (que és doncs la classe més oberta de llengua).

© Editorial UOC

69

El carrer

2.1. L’estatus simbòlic: a partir de la imatge que ofereix una ciutat es poden resseguir una sèrie de fites que esdevenen realment símbols des de la percepció del ciutadà (Lynch, 1960). Se’n poden fer moltes lectures segons quins siguin els nostres objectius; per exemple: fites físiques a partir de determinats edificis, parcs, fonts, monuments, etc. També s’ha examinat, bàsicament des de la geografia urbana, l’estructuració física, o si es vol la percepció física, del poder establert a través dels centres de les ciutats i específicament dels edificis més o menys monumentals, emblemàtics, on s’alberguen les institucions polítiques més rellevants, etc. Des d’un punt de vista de la comunicació, darrerament s’ha posat de moda estudiar el paisatge lingüístic de la ciutat, digital en mà, per analitzar el multilingüisme de les grans artèries comercials. Són només alguns dels aspectes que configuren la imatge de la ciutat amb els seus símbols més vistosos. És en aquest marc que crec que l’audibilitat lingüística és una vessant totalment rellevant dins la comunicació de la ciutat i per tant dins la seva imatge (sonora). I és així com es configura un dels símbols ciutadans més importants: les llengües que s’hi senten, amb ciutats multilingües, altres de monolingües, de bilingües, etc. En aquest marc, cada ciutat té una dinàmica pròpia (i les persones podem tenir opinions diferents sobre la presència lingüística que trobem desitjable). Possiblement, el cas de Barcelona és un dels singulars a Europa, ja que el multilingüisme de París o Londres, per exemple, queda relativitzat per la presència abassegadora de la llengua que els és pròpia, que enraona la majoria de ciutadans, mentre que a Barcelona d’antuvi n’hi ha dues de majoritàries, no una. D’entre les observacions que suposo que aflorarien si es fessin entrevistes en profunditat sobre la funció simbòlica de les llengües en una ciutat, trobaríem l’opinió que una llengua que s’hi sent molt és la llengua del país, o de la ciutat, la pròpia, la normal. Qui diu “és” estaria a prop de dir “ha de ser”. Complicat per al català. 2.2. L’estatus pràctic: de cara a la realitat de la utilització de les llengües presents a la ciutat de Barcelona no és gens difícil saber que és la castellana la que sempre és present i útil. Tothom sap que parlant en castellà serà entès arreu i no li comportarà el més mínim recel. 2.3. L’estatus cultural: l’entenc com la relació que s’estableix entre les persones i les llengües corresponents, les representacions (o connotacions de les persones que les parlen, amb extrapolacions, estereotips, etc.). Per exemple, la imatge de persones de poc nivell cultural connotat a persones immigrades de determinats països la llengua dels quals és parlada amb un to més alt que el nostre, imatge que fem extensible més o menys a tot el col·lectiu d’aquell o

© Editorial UOC

70

El català, al carrer

d’aquells països, amb el prejudici que serien persones, ètnies o llengües de poc estatus; també connotem amb facilitat altres col·lectius com els dels turistes d’una mateixa procedència o llengua. El català, en aquest sentit, possiblement té una connotació prou bona (una classe mitjana més o menys educada, o almenys aquesta és la imatge que diria que la majoria en té), imatge que jugaria a favor del català. No hi ha dubte que la ciutat enriqueix contínuament la galeria de tòpics amb unes imatges audibles i visibles arreu i tothora, fet que és percebut com una diversitat molt estimable. Saber quina és la situació del català en cadascun d’aquests estatus seria motiu d’un llibre, però en alguns casos és el background d’aquest mateix: caldria aconseguir que tingués un estatus de llengua simbòlica i pràctica, mentre que les connotacions culturals potser són positives. En tot cas, però, pel que ens interessa aquí, el terreny més pròpiament sociolingüístic, és que caldria augmentar-ne la presència al carrer ja que deuria desvetllar-ne més adquisició i interès per part de tothom, molt especialment amb mires a les persones que no el parlen i sobretot a les que tinguessin interès a saber-lo. I com s’actua per influir sobre els usos lingüístics al carrer? És evident que és impossible de forma directa. A Holanda, la ministra d’Integració, Rita Verdonk, va fer una proposta realment esperpèntica: obligar a parlar neerlandès als carrers de Rotterdam, ja que s’havia adonat que hi predominava una gran varietat de llengües i l’holandès no era dels més sentits (Verdonk, 2006. Més informació a l’annex). La mesura és increïble, inaplicable i tan feixista com les franquistes dels primers temps de la dictadura, per molt que tingués la intenció, en principi positiva, de fer augmentar la presència del neerlandès, ara amenaçat per les llengües dels immigrats. Com que actuar sobre els usos lingüístics al carrer no és factible no ha estat mai un camp d’actuació de la política lingüística de la Generalitat. Hem plantejat que no tan sols es tracta d’un indicador dels usos lingüístics d’una societat sinó que també és un factor decisiu d’influència sobre la població. Aquí es proposa que mitjançant canvis d’actitud i d’usos especialment entre els catalanoparlants s’estarà actuant, indirectament, sobre la possibilitat d’influir en un augment de l’ús del català al carrer. I és precisament a través dels usos personals i singularment dels usos impersonals que es podrà promoure (per exemple, respecte a les botigues i els serveis); però també entre les persones que es coneixen, o sigui que practiquen usos interpersonals (per exemple, promovent l’ús del català a l’àmbit laboral, com més endavant s’exposarà).

© Editorial UOC

71

El carrer

La definició dels usos personals Quan el 1999 el Grup Català de Sociolingüística va assumir el repte de treballar per investigar i impulsar l’ús interpersonal del català es va veure que primer calia acotar-lo i definir-lo al més exactament possible. Finalment va quedar d’aquesta forma: tot aquell que no es produeix “en representació de” cap mena d’ens que no sigui el mateix parlant per se, per interès personal.” En aquell moment ens convenia diferenciar al més clarament possible l’ús institucional de l’interpersonal, de manera que es va posar l’èmfasi en el fet que l’ús institucional el fan les persones precisament “en representació de” algun ens més enllà de nosaltres mateixos, tot al contrari de l’altre. La definició i la diferenciació era prou clara. Però el que ara ens interessarà és el que en el mateix document de treball se’n deia “situacions frontereres”, ja que “les persones no actuem d’una forma tan matemàtica o limitada per un paper assignat dins la societat, de manera que el rol estrictament personal i el d’actuar en representació de es barregen més sovint del que no sembla. Per exemple, un client assidu d’un bar pot trobar un tracte pràcticament personal amb el cambrer, ja que la confiança passarà per damunt del tracte institucionalitzat que en principi li dispensaria el cambrer. (...) [Un altre cas de] situacions intermèdies és el de les relacions de jerarquies. Per exemple, la relació entre una persona d’una institució amb càrrec amb una altra persona de la mateixa institució que no en té o que li està subordinada. En aquest cas, tant la persona de més jerarquia com la subordinada adopten el rol institucional, en principi, però això no vol dir que no puguin tenir un ús tendent al privat si els convé a totes dues persones o a una d’elles. En definitiva, hi pot convenir una certa ambigüitat, que pot fer trontollar l’ús institucionalitzat que s’hi suposa” (Aymà, 1999). La veritat és que es tractava més d’elaborar uns criteris per poder avançar en el treball que ens proposàvem que no d’una formulació del tot aprofundida; quedava poc estricta, massa àmplia i ambigua, però no em va semblar en aquell moment que tingués gaire importància. I la té. Així com rere el concepte d’Administració podem evocar tot seguit la seva dimensió espacial en forma d’edificis i rere la paraula escola en veiem uns altres i els mitjans de comunicació es fan visibles o audibles, en canvi en fer referència a l’àmbit interpersonal hom es perd en una nebulosa diversificada, en què podem evocar els domicilis, les feines, les associacions..., en una mena d’ubiqüitat marejadora. És cert que des de fa anys a les enquestes sovint es fan una sèrie de preguntes en bateria referides al comportament de l’entrevistat al carrer i als àmbits propers (en quina llengua parla en un banc, amb un des-

© Editorial UOC

72

El català, al carrer

conegut, a les botigues, etc.), però l’enquesta queda sempre curta comparada amb la realitat múltiple del carrer, feu per antonomàsia dels usos personals. El problema bàsic era, però, el que sorgia a l’hora d’aplicar una programació de política lingüística, ja que la manca d’ubicació comportava o comportaria una manca de concreció espacial. Crec que l’ús realment institucional, el que fa una persona en nom d’una institució (que se suposa que té unes directrius lingüístiques determinades) és realment molt limitat des del punt de vista sociològic o de contacte entre les persones: bàsicament els tres abans esmentats. La resta d’institucions no són tals. Són àmbits que cerquen sovint el client, el que som tots en la societat de consum. I per tant, sovint utilitzen la llengua de la majoria, o del que creuen que ho és, o la que no els porta cap problema, o simplement la seva (sovint la castellana). Fins i tot, val a dir que a l’àmbit laboral predomina l’ús interpersonal i només rarament, quan un directiu s’adreça al personal pot ser que en faci un ús institucional. La diferenciació clàssica entre comunicacions privades i institucionals és confusa, ja que hi ha una tendència comunicativa que porta les persones a emprar la seva llengua per damunt de la llengua suposadament institucionalitzada, sobretot per part dels castellanoparlants i en l’ús de la llengua castellana. Això serviria tant en casos d’institucions oficials, cas de quan un pacient que parla castellà s’adreça a un metge en castellà en un ambulatori de la Generalitat, com en els casos, encara més clars, de restaurants i altres establiments, on el castellà serà la llengua vehicular d’un castellanoparlant. De fet, aquesta és la realitat recollida a l’índex Ofercat quan diu que és més alta la disponibilitat per parlar català des del personal que no la demanda o pràctica de la llengua en què s’adreça el públic, amb referència a serveis de la Generalitat. Per tant, el concepte d’ús institucionalitzat és bastant més limitat que no semblaria en un principi. (OFERCAT, 2006). He encapçalat aquest apartat amb la denominació d’usos personals, perquè n’hi ha diversos. La classificació que presento a continuació m’ha estat molt útil per poder copsar millor l’abast dels diversos usos i és una conseqüència del treball de camp que presentaré. • Ús institucional. Quan ens adrecem a (o se’ns parla en nom de) una institució que té una directiva lingüística coneguda; si no és coneguda es tendeix a un ús impersonal. Un exemple del primer cas seria una dependència de la Generalitat, de la qual hom pot suposar que se’ns adreçarà en català; o bé una comissaria de la Policia Nacional, institució des de la qual suposem que se’ns parlarà en castellà. La CAT ja tenia en compte la possibilitat que a vegades les

© Editorial UOC

73

El carrer

persones canviïn la seva llengua habitual per procurar convergir ideològicament amb la d’una altra persona que representa una institució que se suposa que empra una altra llengua. Podria ser el cas d’un acusat i advocats catalanoparlants amb presència d’un jutge castellà. Tret d’institucions d’aquest tipus, amb un ús lingüístic tan determinant, no es pressuposa un ús lingüístic ben definit, de manera que es tendeix a un ús impersonal, que és el que ara tractarem. Per descomptat, sempre que la comunicació sorgeixi de la institució serà institucionalitzat per definició i un particular n’és només un subjecte passiu (seria el cas del llenguatge comercial en els anuncis, en l’etiquetatge, etc.). Però l’aspecte bàsic és que es tractaria de comunicacions sense presència humana a la qual es pugui respondre personalment. • Ús impersonal. Quan ens adrecem a una persona/institució, o aquesta se’ns adreça a nosaltres, de la qual no coneixem la llengua que pot usar ni si té unes directrius lingüístiques (ni ella ni l’organització). Es tracta, doncs, d’una persona desconeguda; encara que no tinguem prevencions respecte a l’ús lingüístic que hi pensem fer o que n’esperem, tampoc en sabem clarament la possible reacció (un taxista, un vianant, un dependent, una persona que treballa en un servei: benzinera, forn, bar, restaurant, un dependent d’una multinacional, etc.). Aquest és el regne on cal superar l’HNPCat. • Ús interpersonal. Quan ens adrecem a una persona/institució de qui/ què coneixem la llengua que usa o quines directrius lingüístiques té (seves o de l’organització). El cas més clar seria el tracte amb els amics, familiars, veïns, companys de feina, etc. Però també pot ser una relació teòricament institucionalitzada quan ja coneixem la persona que ens atén. En aquesta situació, l’ús lingüístic interpersonal tendeix a sobrepassar l’ús lingüístic que se suposa que és l’institucionalitzat (un castellanoparlant que vagi sovint a la Seguretat Social, dependència oficial de la Generalitat on se suposa que regeix el català com a llengua de la institució, potser parlarà en català i en castellà el primer dia; però a la llarga, un cop ja se senti amb més seguretat en la seva relació amb les persones que són darrere el taulell, tendirà a parlar-los en castellà (i probablement també el/la funcionari/a): serà el moment en què estaran passant d’un ús institucional cap a un altre d’interpersonal, ja que s’hi haurà creat una relació personal més o menys amical, no ja institucional. Aquesta situació és sovint la norma. En resum: • Ús interpersonal no és més que una personalització que fem en una comunicació determinada. Perquè sabem qui és l’altre, particular o públic. Preci-

© Editorial UOC

74

El català, al carrer

sament el que fem és convergir lingüísticament amb aquella persona perquè hi volem convergir en la comunicació. Ja hem “pactat” la llengua (molt rarament, “les llengües”). • Ús impersonal vol dir el contrari: no sabem res de l’altra persona; com indica la paraula és “no personal”. Es produeix sempre que parlem amb desconeguts, amb tendència a estendre’l a tots els àmbits, tant institucionals com no institucionals. I ben sovint en castellà. • Ús institucionalitzat en realitat té més un sentit conceptual o retòric que no operatiu. Casos importants i simbòlics, però excepcionals (en la mateixa relació professor-alumne sovint s’alternen els usos lingüístics, oscil·lant entre l’institucional i l’interpersonal, amb una atracció que farà que tendeixin cap a l’ús interpersonal, perquè ja es coneixeran. Fins a quin punt els usos institucionalitzats tenen rellevància social i simbòlica? La institució poc deu fer canviar. Retòric, com s’ha dit. Em sembla que aquesta classificació és més realista i flexible per fixar i treballar les relacions lingüístiques personals en general que no pas aquella dicotòmica anterior. Observem que el perfil del catalanoparlant majoritari només fa ús del català amb seguretat si es tracta de l’ús interpersonal i amb una seguretat relativa en determinats casos d’ús institucional, conegut. Però menys en el cas de l’ús impersonal (que, com s’ha dit, és el problema més clar del català). Observem també que és aquest ús impersonal el que té més extensió social, el que més es produeix al carrer i a botigues, transports públics, cues, espectacles, serveis de tota mena, etc., que fins i tot pot condicionar sovint el de la persona que despatxa en un lloc molt freqüentat, que pot arribar a parlar sempre en castellà perquè “és la llengua de la majoria dels que entren”, tot estenent aquest ús a persones catalanoparlants. En definitiva, l’ús més estès i ampli. De fet, aquest ús impersonal és el que ens marca els àmbits. Els llocs on hi ha ús impersonal són derivats del carrer. A la llarga doncs predominen les persones i els seus hàbits per damunt de les directrius. Podríem fer aquesta classificació segons l’àmbit físic on es percebi, es rebi o es faci l’ús lingüístic: 1. Carrer i domini, àmbit obert del tot: hi predomina lògicament l’ús lingüístic impersonal (si no anem parlant amb un conegut); 2. Feina/estudis, àmbit mig tancat mig obert: barreja de tot, però sobretot l’interpersonal; 3. Casa i locals coneguts: àmbit més tancat que els anteriors: interpersonal.

© Editorial UOC

75

El carrer

Però, per què ens referim específicament al carrer si sabem que els usos personals en general comprenen més llocs?

El carrer i la casa. Persones i situacions El carrer és sobretot el que no és la casa: és tot allò que és públic, l’àmbit on no es coneix pràcticament ningú, sobretot en una ciutat. L’oposició al búnquer que és la casa. El que passa en una casa no és públic, no transcendeix. El que passa en una casa no passa, no existeix socialment, no té impacte. I lingüísticament passa el mateix. Això no es contradiu amb el fet que sigui a les cases on es produeixi la transmissió intergeneracional, però el que ens interessa ara és el resultat, allò que transcendeix a la societat en conjunt. Si tothom parlés el català a les cases i gens al carrer no hi hauria futur lingüístic (és el que correspon a l’anècdota de la Catalunya Nord abans explicada, on el català s’havia resclosit en una casa, ja que el senyor gran ja no podria parlar-lo amb ningú del carrer, si no era trobant-se amb un altre que estigués en la mateixa condició). Em sembla que més important que l’ús lingüístic de les persones és l’ús lingüístic de les situacions. ¿Ens interessa més que el català sigui present en determinades situacions o que les persones el sàpiguen independentment d’aquestes situacions? Sembla que en general la resposta seria favorable a la segona possibilitat, tant per tradició com pel sentit democràtic: que tothom el pugui saber i posteriorment la dinàmica social portarà a cadascú al lloc que vulgui o pugui atènyer dins els rols socials. Ara bé, ¿no és cert que de la mateixa manera que hi ha persones que tenen rols influents en la societat (per edat, cultura, caràcter, nivell econòmic, xarxes d’amistats, professió, lloc on viuen, etc.), n’hi ha d’altres que es troben en un sentit oposat? En la investigació sociolingüística sembla a vegades que compti més l’estadística (i per tant tothom compta igual) que no l’estatus social, comunicatiu, influent de les persones. Es comprèn que des d’un punt de vista de la política lingüística calgui tenir en compte tothom; però cal saber esbrinar-ne els efectes multiplicadors. L’important doncs són les situacions, les funcions, els contexts. No les persones que pel motiu que sigui no interactuen, no van pel carrer (entre altres variables socials). De fet, des d’un punt de vista comercial alguns col·lectius, vells, malalts, infants, persones que viuen en pobles allunyats, pràcticament no compten; fixem-nos en la publicitat. A les enquestes comercials els vells sovint no són ni a les quotes, igual que les criatures, tot i que ja consumeixen més que els vells. En una societat urbana com les actuals, amb molt de consum,

© Editorial UOC

76

El català, al carrer

compten sobretot els d’edats joves i adultes, perquè són els consumidors de tot, els dinàmics, els que imposen les seves preferències, els que tenen veu, protesten, es fan notar, accedeixen als mitjans de comunicació. Que el català domini els àmbits de les persones que podríem denominar marginats per la societat no té importància per al futur de la llengua. El castellà, en canvi, sembla cada cop més fort entre els segons (joves, urbanites, consumidors). Faig aquests comentaris des de l’angle de la sociologia; els meus sentiments van en sentit contrari. Per descomptat, tothom ha de comptar.

El carrer i el prestigi Sembla que la teoria de l’emulació pel prestigi podria tenir més validesa anys enrere que als temps actuals. En una societat de consum massificat en què el nombre de persones que poden adquirir molts productes de consum és molt més ampli que abans, les empreses i tota mena d’institucions han d’adreçar el seu màrqueting de cara a la massa de ciutadans que, per definició, ja no és una minoria selecta. Així, tenint com a objectiu aquest públic tan ampli, la comunicació tendeix irremissiblement a posar-se al seu nivell per tal d’acoblar-se als seus hàbits: des dels programes de televisió a la publicitat passant per la manera de parlar de molts comunicadors, ens trobem en una societat on el nivell bàsic en molts àmbits ha passat a ser normal. En aquest context no sembla que el prestigi tingui precisament prestigi sinó que té una imatge poc incentivadora i per tant ja no serveix tant de model que cal seguir; més aviat passa a l’inrevés: hi ha una retroalimentació entre fer arribar missatges barroers per encaixar bé en destinataris de poc nivell els quals, alhora, sentint-se com a al·ludits condicionen els productors de màrqueting. Així, cada cop té més importància el nombre, simple quantitat, de persones/consumidors que poden condicionar la llengua del carrer i domini, i aquesta llengua és ara com ara majoritàriament la castellana. Per tant, el concepte de prestigi em sembla que ha de ser revisat completament. Té més rellevància la quantitat. No sembla doncs que el prestigi comporti fàcilment i mecànicament una emulació de baix cap amunt sinó a l’inrevés. El prestigi no està de moda, però sí la cultura populista. En aquesta línia s’enfoca cada cop més la publicitat. Una situació que segons sembla, als Estats Units ja és un fet consolidat i fins estudiat, concretament el cas del llenguatge publicitari adreçat als joves, o a determinats segments de joves (Bucholtz, 2008).

© Editorial UOC

77

El carrer

2. El carrer, la ciutat El carrer és el lloc on s’intercanvien formes d’actuar i les guanyadores porten altres persones a emular-les. S’han fet moltes reflexions i s’ha escrit molta literatura sobre el que és la ciutat. Des d’una concepció clàssica segons la qual seria un recer cultural com a forma contraposada a l’exterior salvatge fins a la sociologia marxista que ha considerat que és escenari de confrontació social i de segregació, passant per l’òptica semiòtica amb l’anàlisi de la desfilada contínua de missatges. La geografia urbana és un dels àmbits més actius, amb diversitat d’anàlisis tant de la utilització de l’espai com de la mobilitat i la percepció. Cada vegada s’obren més camps d’estudi, com ara els basats en la vida quotidiana o els de la geografia feminista. Saber captar totes aquestes vessants i saber-les interrelacionar és cosa de pocs intel·lectuals, entre els quals destaquem Michel de Certeau, que examina la ciutat amb un esperit literari no exempt d’anàlisi de vida quotidiana (Certeau, 1984). Algunes idees seves ens han servit per treballar sobre aquest capítol. Com a alguns situacionistes, ens interessa aquí especialment la vessant de la comunicació sociològica. Des d’aquest punt de vista, la ciutat és l’àgora. És un intercanvi continu, de veure i ser vist, flanneur i voyeur. Un pacte continu, una correlació de forces dels diversos grups socials, d’estètica, d’edat, dels propis, dels arribats, de tots, on uns guanyen i els altres perden, amb la col·laboració del pes del conjunt de la societat (economia, opinions, modes i el pas del temps, que ho supera tot). És intercanvi, realitat, comèdia, símbol. El que passi al carrer serà rellevant. El carrer és l’escenari on la gent veu i viu el que hi ha, el que s’hi pot fer: badar, pírcings, vestimentes, anar per feina, menjar-hi, paraules, aparadors, actituds, escopir, contaminació, pudor de pixums, ajudar, comentaris, brogit, salutacions, idiotes, espectacles, caminar, passejar, cotxes, mòbils, gossos, coloms, fanals, colors, llums, arbres, calor i fred, edificis, ensurts, gent prima i grossa, blanca i morena. De tot. I per damunt de tot, veus que se senten, educades o no, conegudes o no, a crits o baixes, nervioses o dolces. Fixemnos que mentre que la vista l’adrecem més o menys voluntàriament cap a on ens interessa (i podem deixar de mirar moltes coses que en principi descartem de la nostra atenció, com passa sovint amb les parts altes dels edificis, encara que puguin tenir esgrafiats i altres elements d’interès, com a Barcelona), l’oïda ens envia al cervell tots els sons que capta, ens interessin o no; els sentim tots. Per la seva part, l’olfacte percep tota mena d’olors, bones i dolentes, en principi també involuntàriament, però tot seguit podem prendre la determinació que

© Editorial UOC

78

El català, al carrer

trobem més oportuna segons ens plagui o desplagui. Per tant, és el so el que ens penetra més al cervell, sense cap mena de permís, més involuntàriament. Allò que passa al carrer pot quedar institucionalitzat, pot passar a tenir la categoria de normal, i per tant pot passar a ser una norma. Ens interessa perquè és clau en la funció emuladora, i per tant alhora reproductora i a vegades potser també determinadora de comportaments de tota mena. Contínuament es publiquen cartes i articles a la nostra premsa que ressalten la importància simbòlica i real de les llengües presents als carrers.

Una mica de sociologia del carrer La ciutat és un sistema, considerablement gran i complex. Té vida i funcionament propis. Es podria creure que és un caos imprevisible, que tot succeeix de manera diferent cada dia i a cada indret. Els sociolingüistes, com a sociòlegs in pectore, saben que les regularitats són a la base de les enquestes. El funcionament de la ciutat, doncs, en tant que és un model més, és repetitiu, analitzable i previsible. K. Lynch va marcar època i camp de treball per a molts geògrafs i sociòlegs de la vida quotidiana de la ciutat, tot observant el comportament de les persones que van pel carrer. Va descobrir pautes dels vianants que tenien a veure amb el paisatge, edificis i un conjunt de referències més que són fites ciutadanes, les quals ens serveixen per orientar-nos o fer-nos la ciutat més interessant; ens indiquen que res no es fa sense cap sentit (Lynch, 1960). Els ciutadans ens podem desplaçar per necessitat o per gust, però en tot cas l’itinerari escollit dependrà de diversos factors: escurçar el temps del trajecte, la bellesa dels llocs per on passem, veure determinats aparadors, evitar el soroll i el trànsit, etc. Fem aquesta tria perquè ens forneix comoditat i seguretat, de la mateixa manera que escollim llocs o locals (parcs, carrers, restaurants, botigues, etc.) perquè simplement ens agraden, o ens hi trobem bé; són els nostres caus preferits, i aquesta tria pot passar per damunt d’altres aspectes que en principi podria semblar que són els que més ens condicionen, com els preus. És una tria ecològica o d’acoblament al medi, que també val pel que fa als itineraris. Quan es pot elegir, cadascú va pels llocs on més còmode es troba. Sembla que els homes en general prioritzen més la velocitat del desplaçament que no les dones, que en general tindrien més en compte una sèrie d’aspectes subjectius enriquidors: l’estètica dels carrers, la de les botigues, si hi toca el sol, si les persones que hi passen semblen més agradables, etc. També

© Editorial UOC

79

El carrer

s’ha escrit, en aquest sentit, que l’home seria més voyeur i la dona més flanneur, l’home miraria més i la dona preferiria ser mirada. Així, doncs, hi podria haver itineraris més masculins i altres de més femenins. Evidentment, no és que aquestes observacions vagin a fer canviar absolutament els resultats sobre les llengües utilitzades al carrer, però... cal saber-ho, ja que sentim moltes més veus femenines que masculines, segons es mostrarà a l’estudi. L’edat és probablement més determinant que no el gènere a l’hora d’escollir un itinerari; en tot cas, ho és pel barri i també ho són les diverses hores del dia. No disposem, però, d’estudis sobre els hàbits quotidians subjectius (els de mobilitat, que són dels que més s’hi apropen, tampoc ens resulten útils). Aquest estudi no s’hi endinsarà, ja que queda delimitat per l’interès que tenim per saber les llengües que es poden sentir o que predominen al carrer. Un altre tipus de consideració sociològica són els fluxos de gent. Hi ha dos aspectes que cal tenir en compte: la regularitat dels fets quotidians, els vianants en aquest cas, i la irregularitat momentània. Reprenent el que s’ha dit unes línies més amunt, una ciutat és un sistema que, com tots els sistemes, té una regularitat intrínseca, seva. En condicions normals cada dia, cada hora, cada carrer, etc. té una quantitat de vianants semblant, gairebé exacta. Per descomptat, hi ha una sèrie de variables, o d’excepcions, que cal tenir en compte: per exemple, dissabtes i diumenges els ciutadans varien del tot els seus costums, rutines o ocupacions. També hi ha petits canvis segons el dia de la setmana. I altres variables també hi incideixen: època de vacances laborals, escolars, grans convocatòries (exàmens de selectivitat, grans concentracions com el futbol o altres de més imprevistes), etc. I, lògicament, qualsevol esdeveniment que pugui passar com a incidència ciutadana. Són excepcions que no alteren la regularitat bàsica. Un cop passats, aquests canvis, torna la normalitat. A diferència de les botigues, que sovint reben els clients de forma irregular, a glopades, encara que al final del dia hi hagi generalment poca variació, el nombre de vianants sol ser extraordinàriament exacte segons les hores i minuts, fins al punt que hi ha certa tradició de persones que “saben” l’hora que és a partir del flux de gent que passa pel carrer, o més concretament perquè hi veuen passar una determinada persona (fet que ens recorda la regularitat del conjunt de la població en aquestes qüestions). Aquesta regularitat sobre la mobilitat ciutadana i de tots els aspectes que se’n deriven fa que el grau de fiabilitat per comprovar els canvis socials que s’hi pugui produir sigui alta. És un bon termòmetre de la societat. Cal ressaltar un aspecte: l’elevat nombre de persones que van pels carrers d’una ciutat fa que una contingència puntual passi pràcticament inadvertida a altres persones que no n’han estat afectades. Dit d’altra manera: l’elevat nombre de persones fa que es compensi fàcilment una incidència.

© Editorial UOC

80

El català, al carrer

Les constants són descobribles només observant-les amb atenció. Per exemple, un tòpic, per tant una realitat almenys en certa mesura, diu que les dones solen orientar-se més per les botigues que no per les indicacions de noms o de situacions topològiques dels carrers, mentre que els homes sovint no recordarien més que les botigues d’esports però en canvi recorden millor si un determinat carrer es creua o no amb un altre. A partir del treball de camp s’han pogut fer algunes observacions respecte al comportament dels vianants segons el gènere i d’altres per l’edat. Per exemple: tot i que en general hi ha més dones que homes als carrers, n’hi ha, de carrers, per on passen més homes. Més encara: a la plaça de Catalunya, costat del carrer de Bergara, circulen més homes que dones pel tram comprès entre la línia d’arbres i bancs fins a la calçada que ja dóna a la mateixa part central de la plaça, mentre que per la part interior passen més dones, com és la norma general en tota la ciutat. Tota la ciutat? No. Hi ha carrers per on excepcionalment passen també més homes que dones, com el d’Escudellers. Tot deu tenir les seves explicacions, probablement són hàbits de seguretat; però no és el que ara ens interessa, sinó que aquests exemples aparentment anecdòtics serveixen per demostrar que la ciutat és efectivament un sistema amb unes enormes regularitats (cal dir, amb tot, que es tracta de mitjanes que poden ser altrament variables segons les hores del dia i fins i tot hi poden haver estones en què les dades no siguin tan significatives com s’ha dit) i que, per tant, tota la dinàmica té un sentit. També sembla que les dones tenen més tendència a anar pel carrer (i domini) acompanyades (d’una o més persones, del sexe que sigui) que no els homes; tampoc en aquest treball se n’ha pres nota expressa. Però certament podria tenir rellevància en l’estudi, ja que en anar més sovint acompanyades, les dones tenen més possibilitats de parlar amb algú i per tant de ser més sentides que no els homes. També seria bo de saber qui entra més a botigues i establiments (i quines), perquè pot condicionar també més la llengua. No s’han fet observacions en aquest sentit respecte a l’edat. Però no solament compta el gènere de les persones i l’edat perquè s’hi senti una llengua o una altra, sinó que hi poden dominar altres variables que també hi poden entrar. Per descomptat, la variable més clara és el barri; però fins i tot el cor d’una ciutat, la zona més interclassista, també té zones i fins i tot microzones on predomina un perfil de persona o un altre. Per exemple, a Barcelona la Rambla de Catalunya té una personalitat molt ben definida, amb vianants una mica caracteritzables; a la mateixa plaça de Catalunya podem trobar ten-

© Editorial UOC

81

El carrer

dències segons ens fixem en cadascuna de les seves quatre voreres principals: a la vorera del costat de Rivadeneyra, hi ha força més joves, erasmus, turistes que no troben la Rambla i vagabunds, amb el resultat d’una microzona més aviat informal i persones que s’estan dempeus a prop de dos establiments que els criden l’atenció, una gelateria i un cafè bar de moda. Per les voreres compreses entre Pelai i la Ronda de la Universitat, amb Bergara a la meitat, hi passa més gent de baixada que de pujada, amb turistes sovint més arreglats, que vénen de la Rambla de Catalunya, que no els que hi ha a la vorera suara esmentada; a més, també hi passen més estudiants i gent molt diversa. A la vorera nord hi passen més aviat persones pròpies de la ciutat que fan gestions prop d’oficines, amb vestimenta més formal. I finalment, a la vorera dels grans magatzems predomina lleugerament la gent gran i persones que vénen d’altres llocs de la rodalia de Barcelona. Fins i tot es poden detectar micropunts, com són els de trobada: guanya per molt la cantonada del Cafè Zurich, sobretot amb joves. L’eix Portal de l’Àngel–Passeig de Gràcia té el preu del sòl més car de Barcelona; lògicament, ha de ser perquè hi passa molta gent i, cal suposar-ho, d’un cert nivell. Doncs bé, no sembla que cap de les dues variables estigui sòlidament demostrada. Per tant, tampoc per aquest costat hi ha estudis concloents sobre el tipus de persona que hi passa (possiblement deu tenir-hi més rellevància el conjunt de botigues ja existents i el mateix prestigi per se d’aquesta zona de la ciutat). El sentit temporal té importància: els ciutadans presents a qualsevol punt de la ciutat varien completament segons les hores del dia i de la nit. Però també en funció de l’època de l’any, del dia que fa, etc. Les ciutats mediterrànies tenen les seves particularitats respecte de les de la resta d’Europa del nord i del centre, que podrien ser influents perquè s’hi sentissin més veus i llengües que no a altres ciutats. La més coneguda és que pels seus carrers hi va molta gent. Una altra és que són ciutats molt concentrades en un centre neuràlgic entorn del qual s’agombola molta més gent que a la resta de la ciutat. Un tòpic sempre argumentat és el clima, considerat de bonança general en comparació amb el d’altres països i ciutats. En el cas català té una rellevància especial el nombre de comerços elevat, fet que facilita que fins ben entrat el vespre hi hagi força gent pel carrer. Encara una altra característica catalanoespanyola és el nombre elevat de bars i establiments d’hostaleria en general, que també comporta un bon nombre de vianants. Tot plegat, entre altres variables, fa que siguin carrers en general prou concorreguts i per tant que s’hi sentin moltes veus.

© Editorial UOC

82

El català, al carrer

Una mica de sociolingüística del carrer L. J. Calvet, considerat un clàssic de la sociolingüística anticolonial, també és un dels màxims especialistes en la sociolingüística urbana de l’àmbit francòfon. El 1992 va publicar un celebrat treball de camp que l’havia dut a investigar les llengües, les ètnies, les classes socials, els intercanvis i l’àmbit en general de mercats africans ja que són un punt de confluència de primer ordre de totes aquestes persones. Posteriorment va publicar un altre llibre sobre els usos urbans amb igual èxit (Calvet, 1992 i 1994). Té seguidors que han continuat amb la seva metodologia analitzant el que passava a altres mercats i a altres països. És una de les rares pistes de treball sobre la llengua sentida en directe en espais que són del domini del carrer. Però la veritat és que es va continuar la tradició més lingüística que sociològica. A França, tots els pobles tenen un mercat ben actiu, tota una institució que ha estat analitzada de forma interdisciplinària. Les voix du marché és un exemple d’aquesta importància en què s’utilitza el concepte de paisatge sonor (Feraud, 2003), que ja havia estat utilitzat per altres investigadors. A Catalunya, també hi ha un bloc molt interessant dins aquesta tendència de recollir els sons de la ciutat (Casals, 2008). Però aquestes línies d’investigació tampoc no ens aporten informació sobre el tema que ens interessa. Per tant, continuem amb un buit entorn de les llengües audibles al carrer i de les persones que hi van. La sociolingüística no sembla que treballi directament el carrer. A continuació s’exposen aspectes relacionats amb la presència lingüística al carrer despresos del treball de camp efectuat i d’algunes pistes de treball. • El volum de la veu (o to en què es parla una llengua). A la primera onada vaig comprovar que les persones que no podia entendre perquè parlaven en veu baixa, acabava sentint que enraonaven en català la majoria de vegades. A la segona vaig voler entrar a estudiar aquest punt sistemàticament, de manera que ja vaig procurar esforçar-me deliberadament a saber en quina llengua parlaven els que d’antuvi no entenia: confirmat, gairebé sempre en català. Des d’aleshores m’hi he fixat en activitats esportives a l’aire lliure: muntanya, curses, ciclisme. La conclusió és clara: quan se senten veus des de lluny se sol parlar en castellà; els que parlen en català només se’ls entén quan estan a tocar, amb modulació de la veu. Estic convençut que deu passar una cosa semblant als camps de futbol i en altres àmbits a l’aire lliure, on cadascú s’esplaia a cor què vols. Però cal sospitar que també hi deu haver un comportament sociolingüístic semblant en altres àmbits oberts i poc formals, com els noctàmbuls. Pel

© Editorial UOC

83

El carrer

que he observat, ja posat en aquest tema, és que en àmbits més formals, com a les feines i botigues, aquesta diferència és menys apreciable (possiblement hi ha una gradació segons la formalitat). Ve a tomb recordar el que havien dit alguns autors, com C. Muñoz Espinal, en el sentit que el catalanoparlant es fa menys present que no parlants d’altres grups ètnics. • La velocitat de l’expressió. Sembla que hi ha llengües que es parlen més de pressa que altres, però no es tracta d’una qüestió gaire clara, ja que hi ha variables que compliquen la investigació, com les condicions ambientals. Cap informació respecte al català i el castellà. Ompliria més el carrer una llengua parlada més de pressa? (Roach, 1998). • El timbre. És evident que a l’oïda no és el mateix sentir una veu greu que una d’aguda, que se sent a més distància. Per tant, en principi, veus joves i femenines són més audibles que la resta. • El gènere dels parlants. És un tema de sempre: qui parla més, els homes o les dones? Sembla que més que quantitat d’emissió es tracta d’un repartiment diferent: mentre que les dones es comuniquen més sobre qüestions personals i en general fan converses espontànies sovint tallades, els homes fan discursos més llargs sobre temes impersonals i formals (Holmes, 1998). Seria una raó perquè se sentissin al carrer més veus femenines que masculines ja que hi predomina clarament més la relació personal que no la formal (o institucional). • La xerrameca o parlar a un desconegut. Hi ha classes socials (com la benestant en general) i hi ha hagut èpoques en què adreçar-se a una persona desconeguda era considerat de mala educació, sobretot per part d’una criatura o d’un jove; o també ho era parlar-hi massa, tant al carrer com en un establiment. En canvi, entre els immigrats ara i aquí, hi ha persones de cultures que precisament valoren més la comunicació i específicament el costum de la xerrada més o menys espontània (com molts dels sud-americans). Són substrats que d’alguna manera marquen tendències. • L’edat dels parlants. La gradació del volum va de més a menys amb l’edat: criden les criatures i els adolescents, però quan ja es passa del grup a la parella, a l’amic, es baixa el volum; i més quan ja s’entra en edat adulta. Seria l’edat adulta precisament la menys audible en la conversa espontània, a diferència dels joves i a vegades dels vells. • L’entonació: té relació amb les altres variables, però específicament es refereix al que popularment se’n diria la cantarella i el so de les llengües (l’italià seria sonor “perquè sembla que es parli cantant”, segons el tòpic; l’alemany sord i avorrit, com lineal, etc.), fet que podria potenciar la presència d’unes llengües sobre unes altres. El Laboratori de Fonètica de la Universitat de Barcelo-

© Editorial UOC

84

El català, al carrer

na col·labora en un programa internacional sobre l’entonació de les llengües romàniques. L’enfocament principal és estrictament fonètic, però dels seus resultats se’n deriven implicacions sociolingüístiques. Tot i que de moment es refereixen més aviat a les vessants del corpus lingüístic, una anàlisi acurada de les dades potser podrà oferir pistes sobre la qüestió (Laboratori de Fonètica, 2008). • Col·lectius. Els més sentits són els que van pel carrer o en transport públic de rutina (treball/estudis) perquè hi ha una complicitat superior a altres situacions. Els retirats, passejants, acompanyants, etc. no tenen tanta incidència sonora, o parlen amb veu més baixa (llevat dels jubilats que es troben cada dia en determinats punts de la ciutat i per tant ja es coneixen i es tenen certa confiança). Per tant, són moltes les variables de tipus cultural que poden influir en la possibilitat que unes persones i uns col·lectius puguin ser més sentits que altres (d’origen, de gènere, de classe social, de cultura, de tipus de feina, d’edat, etc.). Totes incideixen en el paisatge lingüístic sentit al carrer. Només cal dir, per comprovar-ne la varietat, que mentre que uns consideren que la cridòria forma part de la parla espontània, com una virtut, altres consideren que es tracta d’una actitud de poca educació. Abans d’acabar aquest apartat voldria plantejar una qüestió de psicosociolingüística, encara que és probable que hagi estat analitzada en altres camps d’estudi: tendim a agrupar-nos per llengües per damunt d’altres punts possibles en comú? En alguns instituts a la dècada de 1960 no era un fet continu ni dràstic, però sí perceptible. Ara que les llengües (catalana i castellana) han deixat d’estar tan connotades com abans i que són més instrumentals, continua havent-hi un component d’atracció/rebuig a partir de la llengua habitual emprada per una persona? Es podria comprovar actualment a col·legis, instituts i universitats, associacions, àmbits de diversió i contacte, a les botigues o entre els vells, per exemple?, o es barregen i simplement predomina el castellà? Pot ser que es tracti d’un element més d’atracció/rebuig d’una persona, encara que no sigui bàsic?, quina importància tindria? No són preguntes banals, ja que tothom tendeix a agrupar-se amb altres persones a partir d’afinitats (seria una vessant de la CAT). Aquesta pregunta ens portaria a una qüestió relacionada: quan una persona percep que la persona amb qui entrarà en contacte podria tenir com a llengua habitual la mateixa, o bé ja sap que l’altra persona la parla a vegades, s’entaula tot seguit per simpatia la convergència en la llengua suposadament comuna, saltant per sobre del fet que totes dues estiguessin parlant en una altra llengua

© Editorial UOC

85

El carrer

o del marc social del contacte. És com haver detectat l’altra, una mena de comunicació subjacent. Seria el cas de dues persones castellanoparlants d’origen, però que habitualment parlen en català, que es coneixen en un àmbit on tots, ells mateixos i la resta, parlen sempre en català; en “trobar-se” o “detectar-se”, es coneguessin o no, tendeixen a parlar en castellà. Un catalanoparlant també ho practica amb més èmfasi normalment, en semblar-li que l’altra podria ser catalanoparlant (probablement perquè està més mancat de comunicació amb la seva llengua), una situació que es pot produir més fàcilment fora dels límits naturals del domini del català. El cas contrari: per exemple, que dos castellanoparlants parlin en català, tot i no ser estrany planteja una certa inestabilitat comunicativa que tendirà fàcilment a la convergència en castellà (tant si hi ha altres persones davant, parlin la llengua que parlin, com si no). Si capgirem aquesta situació, dos catalanoparlants, amb presència de castellanoparlants, podrien trobar resistències fins i tot en l’àmbit de Catalunya (i fora d’ella, és gairebé segur). Calia esmentar aquests aspectes perquè han estat una mica percebuts en la realització del treball de camp, tot i que no sembla que les llengües representin en general cap entorpiment de la comunicació entre els parlants d’una llengua i els d’una altra. El que aquí s’ha plantejat era només una descripció d’un cert poder d’atracció (més que de rebuig) quan una persona detecta que l’altra parla(rà) la mateixa que tu.

Persones que parlen pel carrer, persones que hi van, persones empadronades Òbviament, perquè una persona parli ha d’anar acompanyada, ni que sigui del gos, o portar el mòbil. Per tant, un primer recompte seria el de les persones (sempre a partir de les variables de gènere i d’edat) que van acompanyades; però abans caldria saber el percentatge de les persones que van pel carrer perquè serien un condicionant previ. I abans encara, el de les persones empadronades en una ciutat, ja que en principi, seria la dada que condicionaria les altres. És a dir, que partint de les variables que ens interessaran (homes, dones; joves, grans) ens caldria saber els percentatges de les persones: 1) empadronades; 2) que van pel carrer; 3) que hi van acompanyades; 4) que hi parlen.

© Editorial UOC

86

El català, al carrer

Tot això té relació amb l’audibilitat de les llengües al carrer. De primer, si en una població hi ha empadronades més dones que homes, com passa a Barcelona, ja tindríem més possibilitats de sentir-hi més veus femenines que masculines; però si hi afegim que a més hi van més dones pel carrer, per sobre i tot del percentatge esmentat, encara hi haurà més possibilitats de sentir-hi més veus femenines; i si encara hi afegim que les dones van més sovint acompanyades que els homes, aleshores encara s’incrementen més les possibilitats de sentirles ja que si una persona va sola no pot parlar fàcilment (si no és per mòbil, al gos o adreçant-se a algú del carrer). El mateix podríem dir segons l’edat de les persones, només caldria posar-hi jove en lloc de dona. Tot plegat, doncs, rellevant a l’hora de sentir veus al carrer. Teòricament, a la vista del padró podríem saber aproximadament quin percentatge d’homes i de dones, de joves i de grans es podria sentir pels carrers d’aquella població. Només ens caldria saber d’antuvi el percentatge de persones de cada edat i gènere que parlen més que els altres. Però atès que som en un país amb presència de dues llengües, aquest càlcul s’embolica molt més i caldria incorporar-hi altres variables de tipus territorial.

© Editorial UOC

87

L’índex de l’ús oral (INUSORAL)

Capítol III L’índex de l’ús oral (INUSORAL)

Amb tot el background fins aquí aportat, es va intentar recollir al més fidelment possible la presència de les llengües catalana i castellana al carrer mitjançant una metodologia observacional, que s’explicarà amb detall. Amb uns objectius semblants només trobaríem els treballs fets anys enrere per Siadeko, institució basca que feia un seguiment de l’ús del basc al carrer. El seu mètode era prou diferenciat, ja que comptaven amb voluntaris que anaven a llocs on hi havia concentracions de parlants de basc (com les festes populars), perquè normalment el basc no és tan audible pels carrers de les ciutats com ho és el català a Catalunya. Actualment se n’encarrega Klusterra, entitat que compta amb molts voluntaris per poder aplicar també una metodologia observacional. Gràcies al Congrés Internacional País Basc-Països Catalans: camins de trobada, que es va celebrar a Vitòria-Gasteiz els dies 10, 11 i 12 de maig de 2010, vam poder fer una comparació dels corresponents mètodes a través d’una ponència conjunta, amb el resultat que eren molt semblants. En el seu cas, però, tot i no haver-hi hagut tampoc encara un reconeixement oficial d’aquesta metodologia, s’ha comptat amb un equip i una organització amplis, mentre que a Catalunya ha estat un treball exclusivament personal de qui escriu. Amb tot, la diferència entre la situació del basc i la del català és prou diferent perquè calgui cercar vies pròpies tot i ser absolutament recomanable establir un contacte regular a través d’un equip de treball per tal de millorar la metodologia en el que sigui possible. Per tant, a manca de més precedents metodològics, el mètode que s’ha aplicat i que s’explica tot seguit ha estat confegit a partir de la iniciativa pròpia. S’ha prescindit del que denomino domini del carrer: les botigues i serveis, ja que era del tot impossible fer totes dues actuacions. Vaig considerar com a prioritari el carrer estricte (amb inclusió de transports públics, com els Ferroca-

© Editorial UOC

88

El català, al carrer

rrils de la Generalitat, metros i autobusos municipals de Barcelona), ja que es tractava d’exposar el termòmetre que, periòdicament, ens indicarà les variacions enregistrades del clima lingüístic. Talment, és un índex; si es vol, un indicador de la situació de l’ús del català oral (índex de l’ús oral, INUSORAL), que és com dir de la salut del català, ja que com s’ha dit el carrer és l’exponent més fidel, la mateixa realitat, el que es percep i l’ús oral és l’ànima de la llengua. Per descomptat, també s’han pres les dades del castellà al mateix moment. De la resta de llengües, no. La raó és que la resta de llengües no són ara com ara una amenaça per al català. A més de l’índex bàsic se n’han obtingut dades que podien ser interessants per analitzar l’evolució del català. Són les referents a: • Gènere • Edat aproximada • Grups • Hores • Llocs i transports És un treball fet amb l’ànim de servir de punt de partida per a altres, que podran ser més perfeccionats.

1. Què és aquesta investigació i què no és És un estudi sobre la presència audible de les llengües catalana i castellana parlades per les persones que van pel carrer a la part del centre de Barcelona i d’alguns transports públics d’aquesta ciutat i entorn. És a dir: la quantitat de català i de castellà que s’hi pot sentir. Observem que no es tracta de les llengües parlades sinó de les llengües sentides, que no és exactament el mateix: si una persona parla és òbviament perquè una altra l’escolti (tot i que es detecten casos de persones que parlen soles, o amb els seus gossos que, de fet, no deixen també d’escoltar a la seva manera i l’amo ho sap); però bàsicament les persones parlen perquè una altra, més o menys pròxima, l’escolti. Ara bé, si aquesta persona que parla només la pot escoltar aquesta altra (o un grup amb qui va), tindrà una audibilitat reduïda al mínim. En canvi, si la persona que parla té pròximes altres persones (a més de la parella o grup), la seva llengua arribarà a aquestes persones. Això és especialment notori als carrers més concorreguts i estrets i també als transports públics (afegim-hi que per aquesta raó, preci-

© Editorial UOC

89

L’índex de l’ús oral (INUSORAL)

sament, hi ha persones que no volen parlar en un lloc on “tothom ens pot sentir”). Certament, també és veritat, com ja s’ha apuntat, que una persona que parli amb veu gaire alta serà sentida per més persones que una altra que enraoni amb veu més continguda. Per tant, es tracta de les llengües que se senten realment i no de les que es parlen.

Quina és la intenció No és fer una fotografia del comportament lingüístic de Barcelona en general. No és una mostra que ens permeti poder dir: “Barcelona parla en aquest percentatge en català i en aquest altre en castellà”. No ho és. Ho refermo amb aquest èmfasi perquè és fàcil creure que és un treball sobre el comportament lingüístic de Barcelona. Per poder fer-lo, hauria calgut una mostra dels barris en diferents horaris, tot degudament proporcional i ponderat, perquè no és el mateix la una del migdia que la una de la nit, ni la Dreta de l’Eixample que Sants. Hauria estat molt més complex, ja que m’haurien fet falta unes dades que no tenia; no era el meu propòsit. Hauria estat interessant poder saber quin era el comportament lingüístic de Barcelona, però per mi encara ho era més saber-ne l’evolució. L’objectiu era mesurar l’ús del català a través del temps, o a través d’un cert temps, en aquest cas a Barcelona. Volia comprovar si baixava o si pujava. I l’única manera de fer-ho era mitjançant una mostra repetida sempre de la mateixa manera, amb la mateixa metodologia, els mateixos dies de l’any, els mateixos recorreguts, les mateixes hores. Tot exactament igual (o almenys tan igual com fos possible, com es comentarà). Aquest mètode podria recordar aquelles fotografies d’un mateix arbre o paisatge en diferents èpoques de l’any o en distintes hores del dia, amb la diferència que no es tractaria de les diverses èpoques de l’any ni del dia sinó feta al cap de x mesos o anys, cosa que ens permetria analitzar si l’arbre ha crescut amunt o cap als costats, si té més fullam, etc. És disparar sempre al mateix lloc, hora i dia. És, en definitiva, una mostra analitzada amb el temps. La hipòtesi amb què treballava era que la ciutat és un sistema, que, com ja s’ha comentat, tot i que aparenti ser molt gran i complex, té, com a tal sistema, un funcionament que es repeteix, amb unes normes d’horaris, d’hàbits, de mecanismes en definitiva, per part dels ciutadans, que és el que confereix una determinada personalitat que, pel que interessa ara, és repetitiva. Ho és del tot? No, però les variacions són petites. Les innovacions a la ciutat no tenen tanta

© Editorial UOC

90

El català, al carrer

força com per desbancar la gran majoria de rutines i pautes que són vàlides més a llarg termini. Com també hem comentat, la regularitat només podria quedar alterada per mesures o fets molt impactants: una desfeta espectacular en l’economia, que podria fer variar els hàbits de treball; canvis d’horaris massificats (afectant els comerços, les oficines, etc.); tancament massiu de carrers per fer-los només per a vianants, etc., a més, evidentment, de desgràcies trasbalsadores (les millores solen venir més lentament). Els canvis que puguin produir-se per la posada en marxa d’una nova línia de metro o la presència d’una botiga o d’uns magatzems nous, un teatre que tanca, o altres novetats per l’estil mai no tenen prou rellevància com per fer canviar de manera generalitzada els hàbits d’una ciutat com Barcelona. Altra cosa és que, a nivell micro, puguin esdevenir-se canvis, per exemple de passejants o clients, en una determinada zona on s’ha inaugurat un complex comercial gran (pensem en tota la zona marítima nova del port). Però és un canvi localitzat, focalitzat en una zona, encara que tingui repercussió en una altra (per exemple, en la part baixa de la Rambla hi va tenir repercussió la posada en marxa del complex ludicoesportiu Maremagnum); però tot plegat no deixa de ser un nivell certament micro. Altra cosa és si els canvis micro poden tenir o no repercussió sobre les llengües sentides. D’altra banda, no s’havia efectuat una hipòtesi de treball en el sentit d’esperar que el català hagués augmentat o disminuït: només es tractava de posar el termòmetre per saber quants graus marcava de català (i de castellà) per tornar-lo a posar més endavant i comprovar si hi havia canvis. Com que no costava gaire de prendre més notes més enllà de la llengua, la investigació va comprendre també el gènere de les persones que parlaven, l’edat aproximada i si anaven només amb una altra persona o amb més; també es va prendre nota dels qui parlaven pel mòbil, del carrer i el mitjà de transport i de les hores corresponents. A continuació s’expliquen alguns aspectes bàsics en l’aplicació d’aquesta metodologia.

La comunicació El carrer és el regne dels usos personals, sobretot de l’impersonal. En el seu domini també. Tota la gent sentida feia un ús interpersonal o impersonal. No s’hi descriuen usos institucionalitzats. Destaquem alguns aspectes de les converses:

© Editorial UOC

91

L’índex de l’ús oral (INUSORAL)

1) Han augmentat els casos, infreqüents però, de converses autènticament bilingües, en què una persona parla en català i l’altra en castellà, sobretot per part de joves, la qual cosa sembla que podria ser un cert indici de trencar l’HNPCat entre joves, almenys estudiants. Als recorreguts dels FGC, on els estudiants poden entaular conversa més o menys consistent, també s’han detectat casos de converses absolutament bilingües en què no hi havia ni predominança d’una llengua ni tampoc alternança entre una persona catalanoparlant i una altra de castellanoparlant, sinó que la mateixa persona podia parlar en una llengua o en una altra; això sí, fent pràcticament tot l’acte de parla en una llengua sense interferències de l’altra (aquest tipus de cas es produeix sobretot quan una persona que enraona en una llengua A sent que l’altra respon, comenta o refereix alguna cosa en la B, fet que provoca que la primera canviï aleshores de l’A a la B, clar indici de convergència, sigui en català o en castellà). Amb tot, són casos singulars; en canvi, la barreja de les dues llengües en una conversa múltiple, per part de parlants d’una i altra llengua sí que és clarament més freqüent. 2) Sovint s’escenifica el que va dir una tercera persona, cosa que es pot fer perfectament en una llengua distinta de la de la persona que explica els fets. Més tard o més d’hora tornarà a la seva llengua; però si l’enquestador es troba aquesta representació a mitges dubtarà si la llengua que utilitza és la seva o si està representant. És una situació bastant típica en persones joves, sobretot noies, que són més relatores de situacions socials que no els nois (les esmentades relacions socials!). 3) Mai no es pot pressuposar res que no sigui la llengua ben clarament captada. Per exemple, dos xinesos parlant entre ells podem pressuposar que deuen enraonar en xinès (llengua que no entra dins el treball), però potser ens ha fallat l’apreciació i són indis amazònics, que parlen en castellà. Tampoc no hem de creure que un negre ha de parlar en castellà amb qualsevol altra persona: podria parlar en català, especialment si és ben jove!

Escoltar i sentir No és el mateix encara que ho sembli. Normalment no anem pel carrer escoltant què diuen els altres perquè no ens interessa. Però sí que els sentim, sigui perquè hi estem molt a prop o perquè parlen amb veu prou alta. Amb tot, només percebem normalment paraules soltes o frases curtes. Per fer aquest treball em podia haver limitat només als que sentia, ja que s’acostaria al que és una hipòtesi del plantejament que faig al llibre: que les llengües que se senten

© Editorial UOC

92

El català, al carrer

al carrer influeixen (o poden influir) en les persones que les senten en general. El primer i el segon any ho vaig intentar bàsicament així: anotar simplement els que sentia perquè parlaven més alt que altres o els tenia molt a prop. La resta de vegades he procurat reconèixer la llengua de les persones que em semblava que les podria sentir si parlaven, per tal d’obtenir més informació, més persones. Vaig passar de ser passiu a actiu, de sentir a escoltar, tot i que els motius de les converses no m’importessin, és clar. Pot dir-se que no hi ha diferència en l’obtenció de les dades. En un principi vaig creure que era bo incrementar el nombre d’audicions, però la veritat és que en no ser possible que es puguin fer sempre i arreu amb la mateixa proporcionalitat, es poden haver creat biaixos, ja que en determinats llocs/hores pot predominar una llengua. La veritat és que l’increment del nombre de persones sentides ha estat força equilibrat en general, tant a partir dels indrets com de les hores.

Les llengües escoltades Han estat el català i el castellà. No importa que fossin turistes que parlessin en castellà o catalans que venien de qualsevol lloc de Catalunya. El que importava era la presència d’aquestes dues llengües (els forans no deixen de ser uns elements més de la mostra que sempre trobarem; és una funció del sistema ciutat, rebre inputs, en aquest cas atraient gent). No comptava la resta de llengües, parlés qui les parlés o fos la llengua que fos. Podem dir doncs que els turistes, els immigrats i els visitants han quedat tots fora de l’estudi, si no és que en el moment d’efectuar l’acta d’escoltar estiguessin parlant en català o en castellà. És una tasca més especialitzada que no sembla, ja que caldrà diferenciar allò que ens sembla que sentim d’allò que realment hem sentit, que hauríem de poder escriure en un paper. La fonètica pot confondre, com també els pressupòsits. Efectivament, entre les especificitats d’aquest tipus d’enquesta observacional cal destacar que: • És absolutament imprescindible que l’enquestador tingui bons coneixements lingüístics; i si és possible especialment en fonètica; • Per descomptat, aquests coneixements han de ser sobretot de català i de castellà; • Aquestes dues llengües tenen actualment una ambivalència molt més alta del que es podria pensar l’enquestador d’antuvi: sentirà moltes paraules i fins i tot frases completes absolutament vàlides tant per al català com per al castellà

© Editorial UOC

93

L’índex de l’ús oral (INUSORAL)

(sobretot tenint en compte la castellanització del català a determinades àrees del país, com Barcelona, i la quantitat de catalanismes del castellà d’aquí; a més, hi ha molta gent d’origen castellanoparlant que parla en català amb lèxic, fonètica i entonació castellans). • Cal tenir molt especialment en compte paraules i frases ambivalents. Se’n senten moltes. Una mostra: “no sé”, “no estava allâ”, “no sabîa si podrîa ser”, “al cine, ostres?”, “ah, no, las maneras son las maneres y no sabia si era la manera”, “el basquet és guay”, “estava yo sola”, “ah, mira, allà està!”, “t’espero aquí, vale?”, “ja dirà, que jo sí, no sé...”, “no podia ni respirar”, “no sé si estarà”, “és una persona que no...”, “és que jo pensava ... i seguia”, “es que no paro”, “es sentimental actual” (sic), “ni jo sabia que era ella, no, imposible”, “jo no considero si era un problema”, “jo no sabia si ella estaria” i moltes altres que poden coincidir pràcticament al cent per cent en les dues llengües (he escrit en una barreja de grafia catalana-castellana per representar que no se sap precisament quina era la llengua realment emprada. Totes aquestes frases, sentides i apuntades). Gairebé sempre són de persones joves, sobretot noies. En tots aquests casos cal esperar si surt una paraula o frase lingüísticament destriable; si no, no s’ha de tenir en compte, per molt que ens pugui semblar que hem notat una aparença fonètica d’una o altra.

Itineraris Se n’han fet dos a cada onada: un els dimecres i un altre els divendres, perquè són dos dies laborables i aquests són els que reflecteixen més acuradament el que és la vida quotidiana normal de la ciutat; els festius i els dissabtes són un altre model, que també es podria tenir en compte. Però en aquest estudi s’ha volgut cercar el que és el nervi d’una societat, la vida de cada dia. El dimecres perquè és un dia laborable molt normal, tant al matí com a la tarda; no així els dilluns que, com és sabut, tanquen molts comerços i serveis durant el matí. Els divendres, simplement per poder descansar un dia entremig, ja que aquesta feina és bastant cansada. A més, però, els divendres podrien marcar una lleugera diferència ja que les tardes són festives a moltes feines i estudis, amb la qual cosa es podria trobar una lleugera diferència (o no) respecte als dimecres. A més, molta gent aprofita la tarda de festa per fer activitats diferenciades de la resta de la setmana. Per tot plegat, va semblar interessant aquell dia de la setmana per contrastar-lo amb els dimecres. Els recorreguts dels dos itineraris van ser preparats per recollir llocs i trans-

© Editorial UOC

94

El català, al carrer

ports que fossin socialment ben representatius de la ciutat. Tot i que no es tractava d’obtenir una foto de la ciutat sencera, sí que es va intentar que les mostres tinguessin una certa representativitat o almenys que fossin ben variades socialment, cosa que vol dir tant de classes socials, com d’edat, de sexe, etc. En aquest sentit, enlloc com el centre d’una ciutat per recollir-ne una mena de síntesi, ni que sigui aproximada. A més, té sentit analitzar el centre ja que és, d’altra banda, la zona també més sentida, lògicament. Això no impedeix que en alguns barris, per exemple al Poble Sec, on sembla que hi ha anat a viure un nombre elevat de persones estrangeres, probablement el percentatge de presència del castellà podria ser més alt. Com que no sabem de moment quins llocs serien realment els reproductors més fidels de la mitjana de la ciutat, em va semblar que el centre en general, més el metro, podria fer aquesta funció. Els itineraris sempre van començar en agafar el tren dels Ferrocarrils de la Generalitat a l’estació de Sant Cugat, sempre els mateixos trens, a la mateixa hora (ja que si vénen de Sabadell o de Terrassa la composició sociolingüística del conjunt dels viatgers varia). Comptaven a partir de l’entrada al vagó, no a l’estació. Resum d’itineraris i hores aproximades dels dimecres FGC: S. Cugat-Pl. Catalunya

9.17

Canaletes

9.45

Bus 28

10.42

Jardinets del passeig de Gràcia

10.55

Diagonal-Pg. de Gràcia

11.00

Metro: Pg. Gràcia-Penitents

11.35

Rambla

13.10

Metro: Vall d’Hebron-Liceu

16.55

Resum d’itineraris i hores aproximades dels divendres FGC: S. Cugat-Gràcia

11.45

Gal·la Placídia-Oreneta-Cigne-Gran-tornada

12.15

FGC: Gràcia-Catalunya

12.30

Rambla

12.40

Portaferrissa

12.45

Metro: Catalunya-Diagonal

14.10

Carrer Gran de Gràcia

14.30

© Editorial UOC

95

L’índex de l’ús oral (INUSORAL)

Bus 21

14.40

Pl. Letamendi

15.00

Urgell-Consell de Cent-Gran Via

16.30

Metro: Urgell-Mercat Nou-Catalunya

16.35

Portaferrissa

18.00

Els carrers per on s’ha passat són: • Ciutat Vella: Canaletes (Rambla), Portaferrissa, Portal de l’Àngel • Plaça de Catalunya: vorera sud, vorera est (El Corte Inglés) • Eixample: Passeig de Gràcia, Mallorca, València, Consell de Cent, Diagonal, Jardinets, Rosselló, Palau Robert, Provença, Rambla de Catalunya, Enric Granados, Letamendi, Urgell, Gran Via. • Gràcia: Gal·la Placídia, Oreneta, Cigne, Carrer Gran Els transports: FGC, metros de línies verda i vermella; busos 21 i 28 Els dinars han estat seguits d’un descans. Cal dir que s’han fet els mateixos itineraris tan escrupolosament com s’ha pogut, amb els horaris corresponents. Però a vegades ha calgut introduir petits canvis forçats per les circumstàncies com més endavant s’indicarà: per exemple, una orquestra de carrer instal·lada a l’entrada d’El Corte Inglés va impossibilitar sentir-hi ningú l’any 2004, de manera que es va anar una mica més amunt per compensar les persones no sentides in situ; les obres de la part alta de la Rambla de Catalunya també impossibilitaren l’audició. Etc. Aquestes incidències, però, han estat poques.

Horaris Les observacions s’han fet des de les 9.00 fins a les 18.30. Abans, no s’està en general per a gaires xerrameques; en canvi, sí que sembla que a darrera hora de la tarda i al vespre augmenta el nombre d’adolescents i de joves en una hora que és precisament d’esplai. I tot indica que a entrada de la nit i a les hores dels noctàmbuls hi ha bàsicament joves que ja no ho són tant (per damunt dels 25 anys en general). La pràctica del primer any, però, va condicionar les onades següents.

© Editorial UOC

96

El català, al carrer

Qui parla i en quina llengua El modus operandi és el següent: un cop es percep que una persona està parlant (o sembla que ho farà tot seguit) s’intenta esbrinar la llengua que usa. S’anota la persona que en aquell moment se sent. Si hi ha interlocució només compta la primera, la segona no. Com s’ha dit, ha de ser una paraula clarament diferenciada de l’altra llengua o una frase amb diverses paraules seguides encara que no hi hagi verb. Una frase com: “no sabia si podia” és completa, però forma part de les ambivalents. Per tant, no compta. Per descomptat, tampoc no poden comptar les expressions encara més ambivalents: “Ah, vale” o paraules soltes sense identificació lingüística: “uf”. Ni tampoc aquells casos en què es pot sentir clarament una fonètica catalana, per exemple, però en què no podríem reproduir què és exactament el que s’ha dit. De fet, només es pot prendre nota de la llengua si som capaços de poder repetir el que ha dit una persona, no el que sembla que devia dir o podria dir. És una temptació anotar una persona si sembla que deia tal cosa, però n’hauríem d’estar segurs del tot. Els grups En un grup de més de dues persones el procés és el mateix: s’anota la primera que se sent articular una frase amb sentit o una paraula diferenciada (demà o manyana, es pronunciï com es vulgui, és català i castellà respectivament). Quan parlen molts alhora només es compta el primer i prou. Alguna vegada, especialment entre els joves, no és fàcil encertar si dues persones estan formant part del grup o no amb una o més persones que estan a poca distància d’ells; en tot cas, es presenta el petit problema de si el missatge s’adreça estrictament a la persona més pròxima o en algun grau a tot el grup, diferenciació que podria tenir alguna connotació lingüística i també per a l’enquestador perquè pot fer dubtar si cal considerar que es tracta d’una parella o d’un grup. Però aquestes situacions són quantitativament irrellevants. Edat i sexe En un principi es van establir només dues edats: joves i grans, sense més complicacions, ja que cal anar molt de pressa a prendre les anotacions. L’edat de partió: 40 anys. Però es va comprovar que aquest sistema tan simple comportava un problema: només l’errada d’un any (abans o després dels 40) podia significar que una persona passava a engruixir l’altre grup d’edat, i per tant es

© Editorial UOC

97

L’índex de l’ús oral (INUSORAL)

podien barrejar entre persones molt més grans o molt més joves. Això era especialment delicat per a una edat tan nombrosa en efectius com és la que es troba en l’entorn dels quaranta anys. Per superar aquest problema es va anotar l’edat suposadament exacta de cada persona, de forma que després s’ha pogut fer agrupacions per anys més precises; així, un error d’apreciació de l’edat d’una persona no distorsiona tot el conjunt de l’estudi sinó només el grup immediat tot reduint el marge d’error. Aquesta rectificació s’ha introduït a partir de març de 2009. Respecte al sexe, han estat només testimonials els casos en què s’ha produït un cert dubte.

Recollida de la informació La va realitzar íntegrament l’autor habilitant dies disponibles de festa a la feina habitual a l’Administració (dels anomenats dies d’assumptes personals en la nomenclatura administrativa; per tant, fora de la feina i per descomptat, sense cap remuneració). Les anotacions es feien per columnes d’uns i dosos per aquest mateix ordre: • 1 per als homes / 2 per a les dones • 1 per a les persones joves / 2 per a les grans • 1 per a les persones que anaven amb només una altra persona / 2 per a les que anaven amb més persones • 1 per al castellà / 2 per al català Així, un home jove que va acompanyat d’una altra persona i parla en català és: 1-1-1-2. Hi ha dues formes possibles de sentir les persones que parlen: estant quiet en un punt i esperant que hi passin persones parlant (o fent només un petit desplaçament d’uns metres per sentir-les millor), o caminar i anar acostantse als qui ja parlen o possiblement parlaran, o que estan amb la mà a l’orella en actitud de parlar per mòbil. De fet, es combinen totes dues formes, i tant els itineraris com les hores que s’han presentat més amunt inclouen les dues modalitats; de fet, en un lloc tan transitat com Canaletes es pot practicar la primera forma (com a altres llocs de la Barcelona antiga); en canvi, a l’Eixample cal practicar la segona, en general.

© Editorial UOC

98

El català, al carrer

Nombre de persones En total, s’han fet 2.729 observacions, amb una mitjana de 170 observacions per cadascuna de les 16 jornades (8 onades de dos dies cadascuna) en què s’ha efectuat el treball de camp, amb una mica més d’observacions els dimecres que els divendres. El nombre d’observacions ha crescut respecte al començament, la qual cosa té a veure tant amb l’experiència adquirida com sobretot amb l’augment (que qualificaria d’espectacular) de la quantitat de persones que van pel carrer i amb transport públic, no tan sols turistes sinó de tota mena, fet que ha afavorit el creixement d’observacions. Per tal de continuar sempre amb la mateixa metodologia, no m’he plantejat fer un determinat nombre d’observacions cada vegada, amb un sostre, sinó que sempre he intentat sentir i anotar totes les ocasions possibles. Tot i que es podria proposar fer una observació cada x minuts, de moment s’ha preferit que l’objectiu fos bàsicament fer tot l’itinerari amb els corresponents horaris. De l’augment de la població, almenys flotant, de Barcelona, no he disposat de xifres. En tot cas, pel que ens interessa es pot considerar que és un nombre prou alt perquè sigui significatiu a cada onada. En general, els augments han estat bastant proporcionals en tots els col·lectius i zones observades.

El temps És una variable que cal tenir en compte. En principi, a més bon temps més persones poden anar pel carrer i a l’inrevés. Havia d’escollir entre tardor i primavera ja que tant ple estiu com ple hivern les temperatures són massa extremes, fet que pot restar caminants alhora que comporta incomoditat a l’enquestador, amb moltes hores a la intempèrie (altra cosa és que un enquestador cobri i en faci menys). A més, l’estiu té l’inconvenient de les vacances. Per aquestes raons, una bona època era la primavera, i com que calia evitar la Setmana Santa i les potencials pluges de primavera, que solen ser ben entrat l’abril, la segona quinzena de març anava bé. En general, han estat dies de temps molt variable, amb sol, fred, vent i a vegades una mica de pluja. Un any de bonança extraordinària, el 2001, amb calor d’estiu, hi va haver molts jubilats al carrer. L’any 2004 no es va poder efectuar l’enquesta en les dates previstes i es va haver d’endarrerir una setmana. Excepcionalment, també es va fer una onada complementària l’octubre de 2009, com ja es comentarà.

© Editorial UOC

99

L’índex de l’ús oral (INUSORAL)

Imprevistos i inconvenients Com s’ha comentat, no és absolutament segur que es pugui fer sempre exactament el mateix recorregut, ja que les obres, les “orquestres”, les avaries de trens (com la dels FGC el 2008) i altres incidències ciutadanes (que són part de la sal de la ciutat, menys per a l’enquestador observacional) comporten lleugers canvis que cal improvisar de manera que s’assembli al més possible al dels altres anys, ja que aquell dia ja no es tornarà a presentar fins a l’any vinent. A vegades no cal observar ja que de tant en tant algú pregunta al mateix enquestador, feina servida en safata; altres vegades, hom es troba amb altres enquestadors; i, en fi, hi ha persones que pregunten a l’aire, sense adreçar-se a ningú sobre l’autobús que ve, per exemple, a més dels qui parlen amb el gos. Captaires, músics ambulants i altres personatges de ciutat no han estat tinguts en compte.

La periodicitat Es va fer la hipòtesi que d’un any per altre no hauria passat prou temps per trobar-hi diferències remarcables; per això es va preferir cada dos anys. Per circumstàncies diverses es va haver de saltar del 2001 al 2004 i d’aquest al 2007. Posteriorment, en canvi, s’han fet onades cada any (2007, 2008, 2009 (dues) i 2010) per si per a aquests anys de tanta immigració es detectaven canvis rellevants en poc temps.

Els mòbils Es va passar de l’1,2% l’any 1999 a una certa estabilització a l’entorn d’un 15%. En un principi, es parlava per mòbil aïlladament, fins i tot apartant-se una mica de la resta de la gent; en canvi, a les darreres onades s’han constatat cada cop més situacions en què es parla alhora per mòbil mentre es va amb una altra persona o amb un grup, amb conversa alternada. En aquesta mena de situacions només val, com sempre, la primera veu que lliga una o diverses paraules identificables lingüísticament.

La població de Catalunya i la de Barcelona Segons el cens de l’any 2001, el nombre d’homes era de 705.533 (47%) i

© Editorial UOC

100

El català, al carrer

el de dones de 798.351 (53%), quantitats prou diferents (al 2007, segons el padró els percentatges continuaven pràcticament iguals). Si hi ha més dones és lògic creure que potencialment també hi haurà més dones pel carrer. Sobre això lògicament ja no hi ha dades, però segons he pogut comprovar a través de diferents zones i hores, mesurat amb comptadors, al marge de l’estudi, els resultats serien els següents. Persones que van pel carrer: dones, 58,9%; homes, 41,1%. Encara que sigui anticipar els resultats, cal comparar aquests nombres amb els següents de les persones que se senten pel carrer: dones, 61,3%; homes, 38,7%. Per tant, a més d’anar-hi més dones, pel carrer, se’n senten més. Ara bé, hi ha una dada sobre la qual no disposo d’informació bona de moment: les persones que van acompanyades; perquè és obvi que, com es deia anteriorment, cal anar acompanyat, o amb mòbil (o gos, arribat el cas) per poder parlar. Potser les dones parlen més perquè van més sovint acompanyades (o potser van acompanyades per poder comunicar-se més?). Efectivament, per les observacions que he fet sobre la qüestió, encara que no afinades (per la qual cosa no en presento xifres), les dones van més sovint acompanyades que els homes (d’homes, d’altres dones o en grup). Tot i que el nombre de 58,9% de dones que va pel carrer no la tinc verificada amb prou observacions in situ, totes les vegades he obtingut resultats molt semblants. En resum: les dones tindrien un plus de comunicació. Com funcionen aquestes qüestions amb referència a l’edat? Barcelona és una ciutat envellida tant respecte al Barcelonès com a Catalunya en totes les franges d’edat (Idescat: web actual). Els empadronats l’any 2007 són un 47% de joves (menys de 40 anys) i de grans, el 53%. Segons les meves estimacions, els joves que van pel carrer són aproximadament un 62% per un 38% de grans. Els que se senten: joves, 57,9%; grans, 42,1% (per coincidència el percentatge de castellà i de català que se sent és exactament el mateix, com es veurà a la taula). Comprovem que tot i que hi han entrat totes les persones empadronades (inclosa gent gran que no surt de casa i malalts però també bebès), el percentatge de joves que van pel carrer enfront de la gent gran és clarament més alt (un 15%); i respecte als que se senten, el nombre baixa una mica, 4,1%. Per tant, és més alt el percentatge de dones que parla que el de joves respecte als corresponents col·lectius que van pel carrer. No ho he comprovat, però sembla que els joves van pel carrer més sols que no les dones. En resum: els col·lectius dones i joves són els que més van pel carrer i els que més s’hi senten. En un context sociològic, també seria interessant de saber la dinàmica de la relació entre el nombre de persones que van pel carrer i el de les que parlen (deu ser estable, augmenta o disminueix amb l’ús del mòbil, com

© Editorial UOC

101

L’índex de l’ús oral (INUSORAL)

podria semblar en el percentatge de la gent que se sent?). En un altre ordre de coses, també seria bo de saber qui entra més a botigues i establiments (i a quins), perquè pot condicionar també l’ús lingüístic. I per acabar aquestes observacions, més enllà ara de la qüestió lingüística, caldria tenir en compte la relació entre el nombre d’empadronats, el de la població real i el de persones que van pel carrer, ja que la població flotant a les grans ciutats deu ser molt considerable independentment del nombre d’empadronats. A Catalunya hi ha una certa igualació entre els efectius d’un sexe i els de l’altre actualment (encara que hi hagi unes 54.000 dones més que homes). La tendència és a anar-se igualant, ja que s’ha passat d’una diferència global de 137.000 dones més l’any 1999 a 54.000 el 2007. A Barcelona, també és clara aquesta reducció de la diferència: de 98.000 dones més l’any 1999 s’ha passat el 2007 a 84.000. Però tot i això s’hi poden apreciar certes diferències segons es tracti d’unes comarques o altres. En general hi ha més dones a les ciutats grans (el cas de Barcelona és molt destacat) i a les poblacions que són més a prop de la costa; o dit a l’inrevés: hi ha més homes a les poblacions petites i de muntanya. La presència de més dones coincideix a grans trets amb les tendències de més habitants joves. Així, les comarques entorn de Barcelona (Garraf, els dos Vallès, Maresme), on sol haver-hi més dones, també tenen una població més jove, encara que hi ha excepcions, com és el cas del Pla de l’Estany, amb una població jove nombrosa. Observem aquestes dades: com hem vist, Barcelona (1.595.110 habitants) tenia segons el padró de 2007, 5,3% més de dones que d’homes sobre el total d’habitants. A Girona (92.186), era 2,2% més; a Lleida (127.314), 0,94%; a Tarragona (134.163), 1,1%; a l’Hospitalet de Llobregat (251.848), 1,76%; Mataró ha passat del 0,6% a invertir la tendència per 500 homes més; Granollers (58.854), 0,2%. Però en ciutats més petites es redueix més: Blanes (38.368) té uns 400 homes més. I podem tenir prou seguretat que entre les poblacions de l’interior i com més petites, més homes: mentre que a Tremp (6.022) hi ha igualació, a Linyola (2.655) ja hi ha més homes que dones, i a Pontils (146) hi ha 81 homes per 65 dones. Totes les dades procedeixen dels padrons publicats al web d’Idescat. Per descomptat que el nombre de persones amb què compta una ciutat ha d’influir en el nombre de les que van pel carrer, tot i que en una ciutat tan gran com Barcelona, amb tants visitants, persones que hi van a treballar des de la rodalia, etc., aquesta estadística es pot veure molt alterada per aquesta dinàmica. Altra cosa seria una ciutat més petita i amb menys captació. Possiblement el nombre de persones que van pel carrer es deu apropar bastant a la composició del padró en ciutats petites.

© Editorial UOC

102

El català, al carrer

Seria diferent la composició poblacional dels qui van pel carrer si l’estudi es fes a Londres o a Madrid? Variaria en funció del nombre d’habitants o de la rellevància de les funcions administrativa, turística, comercial, de serveis? Seria bo saber-ho. Com també el nombre de persones que hi van acompanyades i que parlen, el sexe i l’edat dels parlants, etc.

2. Resultats de l’INUSORAL 1999-2010 Els nombres no han estat ponderats amb un índex cent sinó que són els mateixos resultats obtinguts. D’altra banda, se’n presenten només els resultats que s’han trobat de més interès dins un ordre divulgatiu; per això s’analitza el creuament del nombre de persones sentides amb les variables bàsiques (llengua, sexe, edat, grups de dues persones, de més de dues persones i mòbils; també es tractarà la variable hora), però es deixa per a un altre estudi l’anàlisi d’altres variables (lloc, transport, dia de la setmana, temps atmosfèric) amb les corresponents combinacions, ja que hauria estat massa extens i diversificat publicar-ho aquí i no constituïa un objectiu prioritari. Taula I. Evolució de l’ús del català i del castellà sentits a Barcelona entre 1999 i 2010

Total nombre de persones sentides: 2.729 1999: català: 113 - castellà: 133 = 246 2001: català: 118 - castellà: 144 = 262 2004: català: 137 - castellà: 190 = 327 2007: català: 149 - castellà: 227 = 376 2008: català: 156 - castellà: 230 = 386

© Editorial UOC

103

L’índex de l’ús oral (INUSORAL)

2009: català: 170 - castellà: 192 = 362 2009 (oct.): català: 158 - castellà: 221 = 379 2010: català: 150 - castellà: 241 = 391 Segons la darrera onada, feta al març de 2010, el percentatge de català i de castellà sentit al centre de Barcelona és aquest:

Es pot comprovar que el català ha baixat un 7,5% des de 1999 fins a 2010, que és a prop d’un 0,7% anual. Cal dir que el percentatge actual és el més baix registrat en la sèrie. Taula I.2. Evolució de l’ús del català sentit a Barcelona entre 1999 i 2010

Si mirem amb més detenció les dades (Taula I.2), ens adonarem que mentre que als anys 1999-2001 la disminució va ser del 0,45% anual, com a mitjana, els tres següents (2001-2004) la dinàmica negativa es va accentuar tot passant a una mitjana anual d’una mica més del doble dels anys anteriors (exactament a un 1,03%); però que al trienni vinent (2004-2007) la disminució ja va ser

© Editorial UOC

104

El català, al carrer

menor (0,76%) que, tot i sent encara clarament més alta que al començament, no deixa de ser una mica més reduïda (exactament un 0,27% menys) que no les dades anteriors. Es podria argumentar en contra que es tracta de percentatges molt reduïts i que per tant qualsevol biaix podria haver distorsionat aquests resultats; podria ser. Però cal remarcar que precisament l’onada de 2008 indica una pujada d’un 0,8%. Per tant, es confirmaria que la reducció dels anys 2004-2007 havien marcat probablement el final d’una tendència negativa (tot faria pensar que seria entorn del 2006 que s’iniciaria aquesta remuntada). L’any 2008, però, marca una fita, ja que per primer cop no tan sols s’atura la baixada sinó que puja, i bastant (0,8%) si es compara amb la dinàmica anterior. La sorpresa es va produir l’any 2009, primer amb la confirmació de la pujada de l’ús del català, un 6,6% (per tant, ben forta), però després de l’estiu s’enregistra una baixada novament forta fins al 41,7% (5.3%). I finalment, el 2010 es referma aquesta baixada en un 3,4% en només cinc mesos. Un 8,7% en un any! Podríem afegir que el pitjor és que les dades de dimecres i de divendres de 2010 s’assemblen tremendament, 38,5% i 38,2% respectivament, fet que confirmaria la veracitat de les xifres. Aquest tipus de treball de camp només pot constatar resultats, però no explicar-los, que és una qüestió ben distinta. Per tant, ens hem de limitar a constatar que a una davallada qualificable de lleu durant uns anys va seguir una pujada que, com un bony, va deixar pas novament a la constatació de la baixada continuada. Tot això representat amb uns nombres que resulten estadísticament molt creïbles, en el sentit que dibuixen unes corbes clares (de baixada, pujada i nova davallada) i no pas unes ziga-zagues que fessin creure que els nombres no tinguessin una lògica, una dinàmica; tot a l’inrevés. Comentem alguns aspectes d’interès. Centrem-nos per començar en l’any 2001. Segons el Cens el sabien parlar fins a un 74,6% dels barcelonins (que es desglossava en un 39,3% de dones i un 35,2% d’homes). Per a aquell any, l’INUSORAL era en total del 45,0%. A partir d’aquí ja no té gaire sentit fer l’anàlisi per sexes o per edats, perquè la diferència és massa elevada. Malauradament no disposem de dades estadístiques més recents a nivell municipal. Les referides a l’àrea metropolitana evidentment no ens serveixen, ja que és una altra esfera territorial. Què ha passat des de 1999-2001? La immigració estrangera, que podria ser un factor de la contínua baixada anterior, ha anat augmentant més i més al llarg de la dècada dels 2000: efectivament, tot i que no quadren gens els nombres de persones empadronades o arribades cada any amb el del total dels estrangers empadronats a la ciutat, amb tot, doncs, la immigració augmenta contínuament i cada vegada més.

© Editorial UOC

105

L’índex de l’ús oral (INUSORAL)

Taula II. Percentatge (i absoluts) de població nascuda a l’estranger empadronada a Barcelona, 2000-2009

Font: Idescat. Padró, 2000-2009. http://www.idescat.cat/cat/poblacio/poblrecomptes.html

Són nombres tan exageradament dispars que no permeten ni tan sols intentar fer correspondències (al Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona diuen que caldria tenir en compte molts factors que expliquen aquesta disbauxa numèrica, com els canvis en la legislació i tècnics de tota mena). Amb tot, una cosa sembla clara: la immigració a Barcelona ha anat augmentant contínuament de manera accelerada, mentre que el descens del català ha estat molt regular, i és possible que ja es produís des d’abans amb un ritme semblant. Dit d’altra manera: sembla com si la immigració no afectés tant com es podria suposar l’ús del català al carrer. Tot i que com s’ha dit no es pretenia fer una fotografia de Barcelona, els itineraris permetien recollir les veus de moltes persones immigrades, per exemple en el trajecte del metro entre zones molt obertes (Plaça de Catalunya) i altres de bàsicament treballadores (Mercat Nou), a més de la mateixa Rambla. Per tant, la impressió és que la baixada suau del català obeeix més a fets estructurals dels hàbits sociolingüístics de la nostra societat (en aquest cas Barcelona) que no a les incidències més o menys conjunturals, tot i l’impacte espectacular de la immigració actual. Tenint en compte que la llengua castellana és la usada tant pel turisme hispanòfon (i espontàniament per turistes estrangers per comunicar-se amb persones d’aquí) com per la major part de la immigració (hispanòfona o no), que suma un nombre de persones considerable, es podria esperar que l’ascens del castellà hauria estat superior, encara que al llarg dels anys el català descendeixi. El sociolingüista Joaquim

© Editorial UOC

106

El català, al carrer

Torres em fa notar que també es podria pensar que les xifres més aviat indicarien una evolució favorable de l’ús del català en part contrarestada per un gran augment de la immigració hispanòfona, que donaria com a resultat una disminució suau, que sense aquest gran creixement immigratori podria ser un augment més o menys accentuat.

L’onada de la tardor de 2009 Amb l’afany d’actualitzar les dades es va voler fer una nova onada a final d’octubre de 2009, i, per tant, fora del que havia estat la norma des del principi de fer-les sempre a la segona quinzena de març. No formaria part de la sèrie, doncs, sinó que seria una informació complementària (o potser podria ser el començament d’una nova sèrie a les tardors, amb l’interès d’esbrinar si el comportament lingüisticosocial seria el mateix del trobat a les primaveres, o si hi hauria alguna variació al cap de mig any aproximadament). Concretament, el treball de camp es va fer divendres 23 i dimecres 28 d’octubre; excepcionalment, primer en divendres i després en dimecres, ja que dimecres 21 plovia sense parar. El temps va ser molt bo aquell divendres 23 després d’uns dies plujosos, fet que va comportar probablement que hi hagués més gent al carrer del que seria habitual. Dimecres 28 va ser ennuvolat, però sense precipitació. El divendres es va sentir 1 castellanoparlant (111) més que dimecres (110) i 2 catalanoparlants (80) més que l’esmentat dimecres (78). Així, doncs, la mateixa quantitat d’efectius en un dia i l’altre. El resultat va ser sorprenent: el català baixava 5,3% respecte a l’onada de març. Hi cabien diverses hipòtesis: baixada real sense pal·liatius, biaixos, canvis en la composició de la població en aquesta època de l’any, el temps atmosfèric que havia canviat, etc. La veritat és que semblava un malson després de la pujada del març. Calia esperar a veure quins resultats s’obtenien el març de 2010, si de retorn a la “normalitat”, amb manteniment o ascens de l’ús del català, o si, al contrari, es confirmava una nova dinàmica. Malauradament, com s’ha pogut veure al gràfic, es va confirmar una davallada notable del català, un 3,3% encara. Abans de passar als comentaris dels resultats globals des de 1999 fins a 2010, dediquem unes línies a aquesta onada perquè va representar un trencament molt important de la dinàmica positiva anterior. En primer lloc, es constata (taula III) que entre els homes es produeix una davallada molt important en l’ús del català, del 9,1%, respecte al del castellà en

© Editorial UOC

107

L’índex de l’ús oral (INUSORAL)

relació amb les dades del mes de març de 2010; pel que fa a les dones, també es constata una davallada, però més atenuada, 2,4%. Aquestes davallades van continuar el mes de març de 2010. I respecte a les edats (taula IV) també es produeix una davallada, que és més accentuada entre les persones grans que entre les joves, que va continuar, també, a l’onada de març de 2010. Finalment, pel que fa a l’ús per part de grups de persones (tres persones o més) i mòbil, es comprova (taula V) la baixada d’entre 4 i 7 punts de l’ús del català en totes les possibilitats. Què podia haver provocat uns resultats tan clarament negatius per al català? D’entrada hi havia una qüestió que es feia evident de seguida: un augment de les persones que anaven pels carrers, en part passejant. La primera hipòtesi és que el bon temps hi ajudava i la segona que encara hi havia molt de turisme, no llunyà sinó castellanoparlant i, com que hi havia força gent gran, la conclusió era que venien a la segona meitat d’octubre pel bon temps mediterrani i els preus avantatjosos en turisme. Però parant atenció es notava també una presència rellevant de persones foranes (parlant francès, italià, anglès i altres llengües i també castellà) que ja no eren turistes sinó que coneixien els carrers i les línies de metro, amb la rutina de qui fa trasllats determinats quotidianament. Són estrangers que treballen en empreses locals per a un temps determinat, o que fan intercanvis professionals o que tenen beques en hospitals, centres culturals, empreses, institucions; professionals que han vingut a passar una temporada més o menys llarga atrets per Barcelona. Totes aquestes persones ja no són turistes i es noten molt pel centre de la ciutat. Aquest nombre, que crec que és ben alt, també són sentits en els seus desplaçaments i visites als restaurants, botigues, etc. Ni són immigrats en el sentit tradicional de la paraula ni turistes, però també són molt nombrosos. Ara bé, tant els anteriors com aquests que parlen en castellà queden registrats en el treball de camp, perquè efectivament és presència de la llengua castellana. I des d’un punt de vista sociolingüístic són persones que ja compten en l’estructura del nostre país (arriben més enllà del centre de Barcelona), ja que no hi són circumstancialment: quan ells se’n vagin en vindran d’altres i la seva influència continuarà pressionant tant com la dels que parlen castellà a Catalunya: se’ls sent, compren, demanen i es comuniquen bàsicament en castellà. Formen part del nostre medi ambient lingüístic. És per això que seria un error no considerar-los com a part del paisatge lingüístic. Aquest fenomen creix a Barcelona, però va ser especialment detectat en aquesta ocasió: hi pot tenir a veure l’època de l’any, la tardor, que és quan comencen molts cursos i activitats culturals i econòmiques? Continuem ara amb els resultats globals 1999-2010.

108

© Editorial UOC

El català, al carrer

Taula III. Percentatges (i absoluts) del’ús del català i del castellà sentits a Barcelona entre 1999 i 2010 per sexes

Llengua i sexe

1999

2001

2004

2007

2008

març 2009

octubre 2009

2010

Català

Home Absolut

38,9% (35)

39,0% (41)

39,4% (50)

37,6% (56)

41,2% (61)

48,2% (67)

39,1% (66)

34,9% (58)

Català

Dona Absolut

50,0% (78)

49,0% (77)

43,5% (87)

41,0% (93)

39,9% (95)

46,2% (103)

43,8% (92)

40,9% (92)

Castellà

Home Absolut

61,1% (55)

61% (64)

60,6% (77)

62,4% (93)

58,8% (87)

51,8% (72)

60,9% (103)

65,1% (108)

Castellà

Dona Absolut

50,0% (78)

51,0% (80)

56,5% (113)

59,0% (134)

60,1% (143)

53,8% (120)

56,2% (118)

59,1% (133)

Podem comprovar com va baixar l’ús del català entre les dones gairebé deu punts (8% anual). Novament, caldria dir que si fos per la immigració seria prou suau. Hi ha alguna correlació amb el fet que s’ha reduït força el nombre de dones, segons el padró? Evidentment, cal cercar les explicacions amb fets demogràfics (incloent migracions internes i externes, fets econòmics, etc.) i no pas amb un impensable abandonament del català per part de les dones. Segons el cens de 2001 les dones que sabien parlar en català a Barcelona era el 39,3%. Per tant, a l’hora de la realitat n’eren un percentatge prou més alt les que el parlaven, un 10%. Respecte als homes, s’aprecia una pujada lleu però molt regular dels que parlen en català, amb certa davallada l’any 2007, recuperada, però, amb escreix el 2008 i encara més el 2009, que semblaria refermar la tendència que venia d’abans; però a la tardor del mateix 2009 s’enregistra una davallada clara, que es confirma al març de 2010. Tot i que el punt de partida respecte al de les dones l’any 1999 era de deu punts favorable a les dones, aquesta diferència es va anar reduint any rere any i per primer cop, el 2008, el percentatge del nombre d’homes parlant en català va superar el de les dones, encara que fos per molt poc. Arribat el 2009, la pujada de l’ús del català es produeix igual pràcticament entre homes i dones (entorn d’un 7%), però posteriorment la davallada va afectar clarament més els homes que les dones, per dir-ho d’aquesta forma. Com s’ha apuntat, si comparem l’ús del català per part d’homes i de dones, l’observació més important és una tendència a l’increment del percentatge d’homes que l’usen, amb la corresponent disminució per part de les dones. Certament, amb els anys s’han incrementat en nombres absoluts les escoltes fetes tant a homes com a dones, que han passat de 35 a 58 en el primer cas, i de 78 a 92 en el segon, però amb uns coeficients relativament equilibrats (taula III). Les preguntes són: per què i si continuaran aquestes tendències.

109

© Editorial UOC

L’índex de l’ús oral (INUSORAL)

Taula III.2. Comparativa de l’ús del català per sexes

A la Taula III.2 podem comprovar que tot i la tendència esmentada, en nombres absoluts encara és molt més present el català entre les dones que entre els homes (atès que pel carrer n’hi van o hi parlen moltes més dones que homes). Taula IV. Percentatges (i absoluts) de l’ús del català i del castellà sentits a Barcelona entre 1999 i 2010 per edats

Llengua i edat

1999

2001

2004

2007

2008

març 2009

octubre 2009

2010

Català

40 anys Absolut

50,5% (46)

42,5% (51)

49,7% (71)

40,8% (69)

43,7% (66)

50,9% (84)

44,4% (75)

39,9% (79)

Castellà

40 anys Absolut

49,5% (45)

57,5% (69)

50,3% (72)

59,2% (100)

56,3% (85)

49,1% (81)

55,6% (94)

60,1% (119)

Taula IV.2. Percentatges (i absoluts) de l’ús del català i del castellà sentits a Barcelona entre març de 2009 i març de 2010 per edats

Març 2009 Llengua i edat

De 0 a 20 anys

De 21 a 40 anys

De 41 a 60 anys

Més de 60 anys

Català

% Absolut

48,6% (17)

42,6% (69)

50,8% (60)

51,1% (24)

Castellà

% Absolut

51,4% (18)

57,4% (93)

49,2% (58)

48,9% (23)

110

© Editorial UOC

El català, al carrer

Octubre 2009 Llengua i edat

De 0 a 20 anys

De 21 a 40 anys

De 41 a 60 anys

Més de 60 anys

Català

% Absolut

54,0% (27)

35,0% (56)

43,1% (53)

47,8% (22)

Castellà

% Absolut

46,0% (23)

65% (104)

56,9% (70)

52,2% (24)

Març 2010 Llengua i edat

De 0 a 20 anys

De 21 a 40 anys

De 41 a 60 anys

Més de 60 anys

Català

% Absolut

37,5% (12)

36,6% (59)

40,1% (59)

39,2% (20)

Castellà

% Absolut

62,5% (20)

63,4% (102)

59,9% (88)

60,8% (31)

Com ja s’ha explicat, es va sospitar que el mètode de fer partió d’edat als 40 anys devia ocultar i fins alterar la informació (taula IV). Per això, des de l’onada del març 2009 s’han establert grups d’edat, quatre, ja que sembla que poden ser més indicatius de la realitat (taules IV.2). Respecte a la primera taula, caldria dir que seria una estadística una mica erràtica, ja que mentre que a la segona onada puja l’ús del català entre els joves, el 2004 es produeix una baixada forta, una remuntada lleu després, i a continuació hi ha un sosteniment entre el 2007 i el 2008. Al final, però, es troba, com en la resta de dades en general, el “bony” de pujada i reculada. A banda que l’any 2004, com ja s’ha comentat, dóna uns resultats estranys, l’aspecte més rellevant és que el resultat al final d’aquesta sèrie és una davallada de 6,4% de l’ús del català parlat entre els joves catalanoparlants (gairebé un 0,60% anual). Encara amb referència a la taula esmentada, l’ús del català entre les persones grans, després d’unes ziga-zagues una mica desconcertants, acaba cedint gairebé deu punts (exactament un 0,96% anual), que no deixa de ser més que entre els joves*. Què ens diuen les tres taules següents, amb talls d’edat més curts? La primera constatació és que en general no hi ha gaire diferència entre els més joves i els més grans en les tres onades fetes dins l’any comprès entre el

* Atès que els joves catalanoparlants ja partien el 1999 d’un 13,6% per sota del castellà, si hi sumem aquesta baixada del 6,4%, la diferència acumulada respecte a l’ús del castellà és ara de 26,4%. En canvi, com que la gent gran catalanoparlant el 1999 partia d’una pràctica igualtat respecte al castellà, la baixada d’aquests onze anys (10,6%) no acumula actualment una diferència tan gran (20,2%)

© Editorial UOC

111

L’índex de l’ús oral (INUSORAL)

març de 2009 i el mateix mes de 2010, ja que mentre el març de 2009 aquesta diferència era només de 2,5% favorable als de més de 60 anys, al cap d’un any s’havia escurçat a 1,7%, encara que, això sí, molt clarament a la baixa en totes dues edats (cal dir que mentre que en els més grans la baixada va ser d’11,9%, entre els més joves va ser d’11,1%, la qual cosa sembla que confirmaria la tendència d’apropament dels més joves cap als més grans). Excepcionalment, entre els menors de 20 anys es va registrar una pujada important a octubre, quan en la resta de casos la baixada va ser notable. Val a dir que el nombre d’efectius en ambdós grups d’edat va ser bastant minso, entorn dels 20, la qual cosa pot comportar biaixos (més concretament, i és una possible explicació, bona part dels 27 efectius de l’octubre dels menors de 20 anys van ser sentits en un espai de temps i lloc massa curt, de manera que la mostra va resultar certament distorsionada). Taula IV.3. Comparativa de l’ús del català per edats

Comprovem que al llarg d’aquests onze anys, tot i les turbulències de nombres que s’hi han produït, s’ha constatat una tendència a l’envelliment en l’ús del català. Efectivament, si de cada 100 persones que parlaven en català l’any 1999 gairebé 60 eren joves, en 2010 en són només 47. Encara que sigui lentament i amb fluctuacions és comprovable que cada vegada se senten més persones “grans” pel centre de Barcelona (o hi van) respecte al català (s’ha passat de 21 persones joves més que no de les grans l’any 1999 a 8 més entre les grans l’any 2010).

112

© Editorial UOC

El català, al carrer

Perfil de qui parla català pel carrer Hem comprovat que actualment (març de 2010) les dones parlen més en català que els homes i les persones grans més que les més joves, de manera que es pot dir que el perfil del catalanoparlant al carrer seria: dona + persona gran. Ara bé, atès que hi van moltes més dones que homes, però que en canvi les edats estan més equilibrades, se senten parlar moltes més dones que homes, però només amb lleuger predomini de les persones grans sobre les joves. Taula V. Percentatges (i absoluts) de l’ús del català i del castellà sentits a Barcelona entre 1999 i 2010 per grups de persones i mòbil

Llengua i grups/mòbil

1999

2001

2004

2007

2008

març 2009

oct. 2009

2010

Català

Dues persones

% Absolut

47,1% (81)

45,5% (75)

40,6% (86)

38,5% (87)

40,6% (93)

46,4% (102)

41,6% (89)

44,3% (94)

Català

Tres o més

% Absolut

45,1% (32)

43,2% (32)

50,0% (36)

35,5% (33)

31,6% (30)

47,7% (42)

40,0% (36)

35,8% (34)

Català

Mòbil

% Absolut

0% (0)

47,8% (11)

34,9% (15)

50,9% (29)

53,2% (33)

48,1% (26)

44,0% (33)

26,2% (22)

Castellà

Dues persones

% Absolut

52,9% (91)

54,5% (90)

59,4% (126)

61,5% (139)

59,4% (136)

53,6% (118)

58,4% (125)

55,7% (118)

Castellà

Tres o més

% Absolut

54,9% (39)

56,8% (42)

50,0% (36)

64,5% (60)

68,4% (65)

52,3% (46)

60,0% (54)

64,2% (61)

Castellà

Mòbil

% Absolut

100% (3)

52,2% (12)

65,1% (28)

49,1% (28)

46,8% (29)

51,9% (28)

56,0% (42)

73,8% (62)

L’ús del català entre els grups de tres persones o més sol ser més baix que no quan van parlant dues persones. El castellà és més parlat en els grups. Cal dir que mentre que el nombre absolut de catalanoparlants que enraonava amb una altra persona s’ha sostingut (de 81 a 94, en la línia de l’augment d’escoltes fetes en general), el dels qui enraonaven en un grup de més persones s’ha estancat. En canvi, l’ús del castellà augmenta en nombres absoluts en tots dos casos. S’accentuaria l’hàbit de parlar en castellà quan hi ha una persona o més que el parlen en un grup i les probabilitats que passi augmenten? Mentre que l’ús del català pel mòbil ha quedat estancat, segons els nombres absoluts, la presència del castellà ha augmentat clarament. Com s’ha dit anteriorment, no era un objectiu d’aquest estudi analitzar els resultats amb altres variables llevat de les que s’han examinat ara. Però a cop d’ull es va detectar una dada si més no curiosa, una mena de serendipity, que

© Editorial UOC

113

L’índex de l’ús oral (INUSORAL)

podria ser motiu de reflexió. Es tracta d’una correlació entre les hores del dia i els usos lingüístics. Concretament, es va detectar que a les onades compreses entre els anys 1999 a 2008 l’ús del català descendia a migdia, grosso modo; però que a les corresponents a 2009 i 2010 hi havia una tendència cap a la inversió, de manera que s’incrementaria l’ús del català a aquelles hores. No sembla que sigui un pur accident, atès que s’hi observa una dinàmica específica a través dels anys. Taula VI. Llengües sentides segons les hores

El gràfic reprodueix l’ús del català. Per consegüent, la presència de castellà augmenta conforme avança el matí, amb un punt àlgid entre la una i les tres i, a continuació, torna a baixar (aquí s’han simplificat les dades exactes). Una hipòtesi podria ser que sent l’hora d’entrada i sortida de les oficines i de traslladar-se a o des de casa o als restaurants hi hauria més treballadors d’oficina al carrer i als transports (com correspon al centre de les ciutats en general) i que aquests treballadors parlarien en castellà per damunt de la mitjana del carrer. Si a la tarda el català ressorgeix deu voler dir que en temps lliure hi ha més catalanoparlants. Així, durant el matí hi hauria gent gran catalanoparlant i a la tarda gent més jove també catalanoparlant i als migdies més treballadors que parlen en castellà. Però només són conjectures. A les darreres onades, però, s’observa una tendència cap a la inversió.

© Editorial UOC

114

El català, al carrer

L’any 2004 Per què aquest any es van obtenir uns resultats estranys, que no segueixen les regularitats que en general han tingut les altres onades? No s’ha trobat en principi cap explicació de pes. He anotat fins a quatre fets diferenciadors de les altres onades: 1. Es va fer una setmana més tard, entre el darrer dia de març i el començament d’abril. 2. El dimecres hi havia una caseta davant d’El Corte Inglés que anunciava, amb música molt potent, la seva Cursa, per la qual cosa no s’hi van poder fer les escoltes habituals d’aquell punt; en substitució, es va haver de pujar pel passeig de Gràcia, on se’n van fer moltes. 3. El divendres va fer un matí molt dolent, amb pluja i mal temps; en canvi, la tarda va ser magnífica. 4. També el divendres s‘hi van introduir petits canvis baixant per l’Eixample. Va influir alguna d’aquestes variables en els resultats, una mica cadascuna, o totes alhora? De la primera costa creure que la composició de la gent que anés pel carrer fos gaire diferent una setmana més tard que la resta d’onades (amb tot, és cert que va ser l’única vegada en què es va haver de canviar les dates). De la segona, sí que seria més creïble que hagués introduït un canvi lleu, ja que la composició social de les persones que van per davant dels grans magatzems podria més interclassista que no les que van pel passeig de Gràcia. També va ser el dia de temps més irregular al llarg de totes les onades i, com es comenta en el seu lloc, així com el mal temps no és motiu perquè les persones que van a treballar o a estudiar deixin d’anar-hi, sí que pot condicionar els qui surten voluntàriament. Finalment, haver baixat per l’Eixample més que altres vegades que agafava l’autobús, també podria haver provocat un cert biaix, probablement cap a la gent gran, classe mitjana i “molt local” de l’Eixample. De fet, no és que tingui una gran importància, aquest resultat. Però a part de l’aspecte estrictament tècnic (que els resultats no mantinguin una coherència amb la resta d’onades, que trenquessin l’harmonia estadística regular), comprovem que aquest termòmetre funciona amb una gran precisió, ja que quan es produeix un lleu canvi el registra.

© Editorial UOC

115

L’índex de l’ús oral (INUSORAL)

Conclusió El català retrocedeix al carrer en tots els grups, en alguns més, en altres menys. Cal, però, tenir en compte el que es repeteix una i altra vegada en aquest treball: el que s’ha constatat és una dinàmica, no una fotografia de la situació a Barcelona i que a més s’ha fet un treball de camp d’unes zones i transports que per molt interclassistes i intergrupals que es desitjava que fossin, no podien reflectir que possiblement a alguns barris el català es pot haver mantingut, però en altres pot haver baixat més. Per tant, no podem dir despreocupadament que a Barcelona es parla x percentatge de català i de castellà, tot i que l’estudi hagi procurat apropar-s’hi (i probablement s’hi apropa molt). En un altre ordre de coses, amb referència a la metodologia, cal dir que quan s’analitza la dinàmica sociolingüística es veu clarament que darrera seu hi ha la demografia que, per tant, la condiciona. Per descomptat, les baixades constatades en l’ús del català no poden ser atribuïdes a persones que deixin de parlar en català, com tampoc ho serien en sentit contrari, com ja s’havia comentat. Però, a més, també cal tenir present que les estadístiques presentades van en consonància amb altres variables no estrictament demogràfiques sinó d’una sèrie d’hàbits o tendències socials que són el rerafons de la investigació: es tracta del nombre de persones que van pel carrer acompanyades a partir de les variables de sexe, edats i grups, perquè els canvis que s’hi puguin produir poden fer variar lògicament les anàlisis dels resultats. I aquestes dinàmiques no les sabem (només he intentat aproximar-m’hi a la rellevància de la variable sexe de les persones que van pel carrer, no necessàriament acompanyades que, d’altra banda, ha variat amb els anys).

Comentari Era certa l’apreciació dels que deien que “el català se sent cada vegada menys al carrer” (almenys en el cas del centre de Barcelona). I era certa també la sospita que el coneixement del català, pràcticament sempre puixant, era un fet que no es corresponia al que se sentia pel carrer. Però també algunes de les persones que solen constatar que el català “ja no se sent al carrer”, en dir-los quina era la situació a grans trets, han reconegut que creien que el castellà hi tenia més presència; per tant, des d’un punt de vista subjectiu podem menysvalorar la presència real del català. Per què? Una explicació podria ser que, acostumats a sentir preponderantment el català anys enrere, la irrupció forta del castellà en

© Editorial UOC

116

El català, al carrer

àmbits tradicionals i emblemàtics (com el centre de la ciutat) causa un impacte psicològic per damunt de la realitat. He comprovat que precisament la majoria de les persones que fan aquesta observació (parasociolingüística) passen ben bé de la cinquantena. En canvi, els joves tendeixen a creure que l’ús del català està més o menys estancat. El retrocés del català al carrer, com s’apuntava al principi, deu arrancar sobretot de començament de la dècada dels vuitanta, amb la irrupció dels fills dels immigrats castellanoparlants. Darrere de les constatacions de les xifres, però, voldria destacar una qüestió: la impressió que tinc després de veure de ben a prop el que passa al carrer com a resultat social de l’evolució general de la societat és que la dinàmica que realment mana és la del castellà. I és aquesta dinàmica la que ens fa ballar al seu so, més enllà de la dinàmica pròpia del català, inclòs l’ensenyament en català i del català, els processos obligats de socialització de cada persona, els usos institucionalitzats, les actituds, el procés més o menys efectiu de normalització (almenys en determinats àmbits), etc., els quals són més o menys ben direccionats, però insuficients davant la presència del castellà, difícil de contrarestar si no és superant realment l’HNPCat, i encara. Amb relació molt estreta amb aquesta qüestió, em sembla que es pot dir que cal diferenciar dos nivells de variables socials que incideixen sobre la població i sobre els usos lingüístics: • L’estructura sociològica general del país, incloses les actituds, pràcticament estàtiques; i • Les conjuntures puntuals, però que poden ser impactants. Respecte a la primera qüestió, l’estructura ja normal del país, inclou una dinàmica engendrada des de fa molts anys, que passa per la composició lingüística de la població i els seus hàbits. Això vol dir, entre altres aspectes, que tot i que un cert nombre de persones d’origen castellanoparlant passen a utilitzar el català, el model dominant és que l’ascens i la integració social contínua de les persones d’origen castellanoparlant comporta una castellanització també contínua de la societat catalana, inclòs (i és bàsic) l’HNPCat. Aquest seria, grosso modo, el model que ens portaria a poc a poc cap a una castellanització, amb tots els atenuants de l’ensenyament en català i del català i del procés de normalització. I per sobre d’aquest model planen les batzegades tant de la immigració com dels canvis territorials, socials, demogràfics i econòmics d’una societat en plena resituació en tots els sentits (un “reajustament”). I que són aquestes batzegades les que provoquen pujades i baixades insospitades en els usos lingüístics per-

© Editorial UOC

117

L’índex de l’ús oral (INUSORAL)

ceptibles, ja que els provoquen en la composició sociolingüística de les persones que van pel carrer, com és el cas del “bony” ja comentat. Un cop ha passat l’efecte del “bony”, o que ha quedat compensat per un altre efecte, torna la presència de l’estructura de fons esmentada. Torna “la normalitat”, amb una baixada del català més o menys suau, regular, permanent. Més endavant, en tornaré a parlar des d’altres punts de vista.

3. Proposta d’aplicació de l’INUSORAL al mesurament de la política lingüística Es proposa que la política lingüística compti amb aquesta metodologia perquè reflecteix la realitat pura i és versàtil i econòmica. I sobretot és la més apropiada al problema més important per al futur del català, l’ús oral al carrer i domini. Caldria dur-la a terme en l’àmbit de Catalunya a partir de certes poblacions representatives per la composició de la seva població; o encara millor, mitjançant diversos models: amb més immigració, amb menys, més comercials i turístiques, de muntanya, de costa, etc. En definitiva, hem de diversificar les mostres segons que hi predominin determinats perfils/activitats. Només d’aquesta manera disposarem d’indicadors seriosos per analitzar la situació global i a partir d’aquí podrem esmerçar esforços en determinades línies d’actuació. Seria recomanable de repetir-la cada any. En tot cas, però, més enllà d’un pla específic per treballar-hi és evident que col·lectius i institucions podran dur a terme el seu Inusoral al nivell que puguin o que vulguin.

Consideracions per dur a terme un Inusoral propi És una metodologia prou a l’abast de qualsevol institució o grup interessat, que sortirà millor o pitjor a partir de la capacitat o coneixements de cadascú o de cada col·lectiu, però que no comporta gaires complicacions. De fet, la versatilitat d’aquesta metodologia (amb una sola persona n’hi podria haver prou, encara que és recomanable un equip ni que sigui de dues persones), la fa aplicable amb molta més facilitat (i veracitat) que no les enquestes clàssiques que, a més, no són a l’abast d’un particular perquè no disposaria de l’instrumental necessari.

© Editorial UOC

118

El català, al carrer

Només cal tenir en compte uns quants aspectes: • No es tracta de fer la fotografia d’una població, com ja s’ha indicat, per la complexitat que requereix una operació d’aquesta envergadura. • Es recomana el que s’ha fet aquí, ja que bàsicament es tracta de repetir el dia, l’hora i l’itinerari d’un any per un altre. Depenent de la mida-rang de la població, es podria fer al cap de sis mesos, però el més fàcil és que no s’hi hagin produït canvis apreciables. • No cal apressar-se per voler fer moltes observacions. Amb unes cinquanta ja es veu per on van les coses i amb un centenar ja ho sabrem. Aquí se n’han fet unes 170 de mitjana cada jornada per poder creuar variables amb certa comoditat. Si es treballa en equip, ni que siguin dues persones, es poden fer bé. • Aquesta metodologia es pot eixamplar a botigues, grans superfícies i centres comercials, grans esdeveniments esportius, concerts, festes populars, alguns museus, cues per a cinemes o altres espectacles, restaurants i bars, etc. El més aconsellable, però, són aquelles activitats que corresponguin a la vida al més quotidiana possible, ja que ens aproparem més a la imatge de la societat; en canvi, segons quins esdeveniments poden introduir certs canvis socials (edat, sexe, classe social) que poden distorsionar l’ús lingüístic. • Són més agraïts els carrers estrets que els espais gaire amples, perquè la gent que està parlant cau més a prop i no es nota gens que els escoltis. En principi, això no és fàcil que provoqui un biaix! • Els transports públics també són molt agraïts, perquè a més de ser bastant intergrupals també representen una facilitat de tenir persones que parlen ben a prop; a més podrem seure i descansar. És fàcil que algú noti que estem fent “alguna cosa”, però res més. • Tot i que l’important serà repetir el mateix al cap d’un temps determinat, si se segueixen itineraris/horaris molt marcats socialment, a la pròxima onada podríem trobar-nos que el nostre termòmetre no registrés els petits canvis que s’haguessin pogut produir. Per això és aconsellable fer com a les enquestes ben fetes a peu d’urna, quan cal escollir col·legis que siguin ben representatius; en aquest cas hem de procurar escollir dies, hores i itineraris al més representatius possible, tenint en compte els diversos grups socials: classes, edats, sexes, bàsicament. I no tots els carrers són neutres, ja que per alguns hi passen més dones, per altres més homes, o joves, etc. Per això és aconsellable que abans de posar-nos-hi anem per diversos indrets i hores amb uns comptadors manuals (no són barats, però van molt bé per anar de pressa) per fer-hi les anotacions del cas. Idealment és millor anar a diferents indrets i hores per fer-ne una mit-

© Editorial UOC

119

L’índex de l’ús oral (INUSORAL)

jana, ni que sigui aproximada; així sabrem l’estructura real de la població que va pel carrer. • És recomanable fer un nombre d’audicions similar a cada lloc/hora a cada onada, perquè si s’incrementa el nombre d’audicions en determinats llocs/hores on hi ha un ús lingüístic especialment preponderant es distorsionarà certament el resultat (podria ser un dels petits biaixos del treball exposat). • En tot cas, sempre haurem de tenir present si el que fem pot comportar una diferenciació sociolingüística; és a dir, si el carrer estret que hem triat és un carrer molt obert i de trànsit generalitzat, que vol dir que és interclassista, no hi estarem interferint, però si es tractés d’un carrer de només botigues d’alt nivell per on sospitem que només hi passen persones de classe alta, sí que hi podem provocar un biaix. Igualment passaria si féssim tot al contrari. Amb les hores passa igual: no ens podem limitar al vespre, per exemple. • Ser absolutament estrictes a l’hora d’anotar només la primera persona que ha dit una paraula o una frase inequívocament en català o en castellà i no fer cas de les paraules, frases, locucions, interjeccions que poguessin ser ambivalents. Tampoc no podem fer cas de la fonètica que creguem haver notat. Sempre hauríem de poder reproduir el que hem sentit, en català o en castellà. • Quan passa un grup nombrós, només cal prendre nota del primer a parlar, però de ningú més. • No fer prejudicis de si una persona sembla que ha parlat, que podria parlar o que parlarà en una determinada llengua. • Les ratxes són normals. Pot passar que passem una bona estona anotant la mateixa llengua, edat o sexe. No passa res. Tot està funcionant. El més normal és que al cap de poc es produeixi un cert anivellament d’acord amb la mitjana del lloc, de l’hora o del dia. • Respecte a l’edat s’aconsella prendre’n nota apuntant la suposada edat exacta de cada parlant, amb la qual cosa es redueix el marge d’error, com ja s’ha explicat. Amb la finalitat de fer-ne el tractament estadístic se suggereix fer quatre grups: fins a 20 anys; de 21 a 40; de 41 a 60 i més grans de 61. • Amb un paper i un bolígraf n’hi ha suficient i es passa fàcilment desapercebut. • L’anotació en dosos i uns, simplement, és prou efectiva tot anotant l’edat exacta. • Recomanable sens dubte les èpoques de bon temps. • També és recomanable anar en el mateix sentit de les persones a qui anem a escoltar: es tenen més estona a l’abast que no les que van en sentit contrari. Ara, com que se senten millor les persones de cara, perquè és com es projecta la

© Editorial UOC

120

El català, al carrer

veu, que no des de l’esquena, a vegades el millor és anar més o menys al costat. Ningú no notarà res! • Per contrastar bé la informació de què disposarem, en acabat és recomanable de saber prèviament tres dades: les persones empadronades a la població (o les que hi pot haver en el col·lectiu que ens fixem), les que van pel carrer i les que hi van acompanyades. • I sobretot: no es podrà comprovar la feina, a diferència del que es fa en l’àmbit professional de les enquestes tradicionals. Per tant, s’hi ha de posar tot l’interès i professionalitat encara que no en cobréssim ni un cèntim. Cal ser d’un rigor exagerat. No tot són els diners i l’apressament. També en aplicar una bona metodologia ens hi va el català, perquè si no, no sabem en realitat ni on som ni on anem, diguin el que diguin els “optimistes” i els “pessimistes”. • Cal evitar tots els prejudicis que puguem tenir, en el sentit de pensar que hi sentirem més ús del català o menys. Podríem acabar parant l’orella amb la influència d’aquests prejudicis, que tard o d’hora ens farien confondre l’apreciació. • Si els resultats de la segona onada no són radicalment diferents de la primera, o de l’anterior, és que tenim ben enfocat l’estudi; si surten molt diferenciats, alguna cosa no funciona (el lloc, l’hora, el nombre de persones, etc.). Amb tot, s’ha de tenir en compte que aquest mètode funciona amb sistemes complexos, on un canvi més o menys petit no interfereix en la dinàmica del conjunt de tota l’estructura del que estem estudiant; però si el nostre universal és molt petit, el biaix pot ser inevitable (per exemple, a la sortida d’una empresa o d’un col·legi no gaire gran).

Crítica d’aquesta metodologia L’INUSORAL que s’ha exposat ha estat l’experiència d’una metodologia nova. Més enllà de recomanar-ne la utilització per l’eficàcia que ha mostrat, cal tenir present que és una proposta i que com a tal cal perfeccionar-la. En quins aspectes s’ha fallat? En faig una llista dels que m’han resultat més evidents, encara que el perfeccionament vindrà de la mà de les aportacions i reflexions crítiques que s’hi puguin fer en general. 1. Les edats. Un cop s’ha volgut superar el problema de la partió als 40 anys amb segments més curts, el que ha passat aleshores és que el nombre d’efectius és excessivament baix, amb el que això comporta a l’hora d’extreure conclusions.

© Editorial UOC

121

L’índex de l’ús oral (INUSORAL)

2. El nombre d’escoltes. Potser seria millor fer-ne una cada x temps, i no totes les que es pugui, ja que d’aquesta manera s’evitaria el cansament i certa irregularitat metodològica quan hi ha una aglomeració en poca estona. 3. Tipus d’estudis. A més de l’estudi de tipus general (de tota la gent que passa per determinats indrets de la ciutat), caldria fer-ne de determinats col·lectius, perquè si no es fa així pot passar, com en el cas de les edats, que el nombre de persones d’aquell col·lectiu sigui massa prim i, per tant, poc significatiu a l’hora de voler examinar-ne la dinàmica. Això voldria dir continuar fent estudis generals com el tipus d’INUSORAL que aquí s’ha fet, però fent-ne també d’específics a llocs i hores on són més abundants aquells col·lectius.

,

© Editorial UOC

123

L’evolució dels usos personals del català

Capítol IV L’evolució dels usos personals del català

No es tracta de fer profecies de futur ni de cercar un titular que digui què li passarà al català en x anys. No seria seriós, atès que el nombre de variables que incideixen en la dinàmica globalitzada de la societat actual fa que sigui impredictible un futur a termini llarg o mitjà. Cal afegir-hi, a més, que tant el nombre de variables com la velocitat d’actuació de cadascuna sobre la societat és també imprevisible (tindrà incidència el canvi climàtic provocant més immigracions importants, o hi podrien incidir lluites no gaire llunyanes?; o podrien incidir-hi variables més domèstiques: tindran més fills les parelles musulmanes del que seria previsible?; o els sud-americans i els pakistanesos en tindran molts i després els reduiran com ja va passar-los anteriorment als immigrats espanyols?; la dinàmica econòmica farà canviar el mapa de Catalunya, provocarà un retorn d’immigrats, com va succeir respecte a molts andalusos en la crisi de la dècada de 1980...?). La presència i incidència de totes aquestes variables i de moltes més podria tenir a veure amb la dinàmica de les llengües a Catalunya. Per tant, res de prediccions. El que és diferent, però, és que a partir de la dinàmica actual es poden inferir algunes hipòtesis del que pot passar, sempre des de la hipòtesi bàsica que continuessin actuant les mateixes variables i al mateix ritme. Per descomptat, sempre es poden fer distints escenaris a partir dels diferents ritmes que semblin predictibles en les distintes variables bàsiques. Aquesta aportació no arribarà a tant, però és precisament una de les tasques que es reclama que cal dur a terme. Una cosa és que les variables o factors socials puguin ser més o menys impredictibles, però una altra és no fer cap previsió amb aquesta excusa. Les planificacions cal fer-les, siguin de l’àmbit sociolingüístic o de qualsevol altra i si cal es modifiquen les actuacions que calgui. Semblantment, cal fer protocols de seguretat per a tots els àmbits on es poden produir accidents (per exemple,

© Editorial UOC

124

El català, al carrer

en l’evacuació d’un edifici): si mai s’hi produeix un accident, sempre servirà de pauta el que s’hi hagi previst a pesar del caos que es produirà, però pitjor seria haver d’improvisar-ho tot de cap a peus. En el cas de l’evolució del català també caldria fer uns càlculs mínims per saber cap a on va la dinàmica. Per posar novament un paral·lelisme, en els estudis territorials es fan projeccions sobre l’evolució previsible de la demografia (per exemple, aplicada al mateix territori, la qual cosa permet i alhora s’obté de creuar variables de tipus econòmic i social).

El sistema de ciutats Des de les dècades de 1960 i 1970 van estar en auge en diverses ciències socials, com en la geografia humana i econòmica, els anomenats models, que serveixen per analitzar les dinàmiques i explicar les lògiques emmascarades rere un aparent caos de la dinàmica de la societat. Així, amb models matemàtics, es poden estudiar aquestes dinàmiques trobant-hi una lògica interna i externa. Des d’aleshores se n’han construït molts, i alguns són del nostre interès perquè ens poden ajudar a analitzar la dinàmica sociolingüística. Una teoria, entre les clàssiques en geografia humana, és el denominat sistema de ciutats: les innovacions es produeixen en uns determinats punts del globus (fa trenta anys se centraven a Califòrnia i a la costa est dels EUA; al triangle europeu comprès entre Londres, París i zona del Rin; i al Japó més industrial, a grans trets) des d’on es traslladen ràpidament a les grans ciutats del món i des d’aquestes a altres de més petites, les quals, al seu torn, també les transmetran a les poblacions del seu entorn. S’entén per innovació tot allò que comporti una novetat, sigui tecnològica o cultural, tot està interrelacionat (músiques, roba, tecnologia, coneixements, etc.). Per descomptat, les llengües no són tan sols portadores dels canvis, uns instruments, sinó que elles mateixes són també un dels productes que es transmeten, ja que es difonen per l’espai terrestre de la forma esmentada i en arribar als punts concrets finals poden afectar l’entorn com un virus. És a dir, d’una manera jeràrquica arriben fins al racó més remot del món mitjançant vasos capil·lars, trigant més temps o menys segons la densitat de les comunicacions (transports, mobilitat de les persones, mitjans de comunicació, etc.). Aquesta teoria continua vigent a grans trets, amb les rectificacions que calguin en un món acceleradament global, tant en els transports (low cost, per exemple), com per la comunicació per internet, televisions per satèl·lit, etc. Ara, tant els mòbils més avançats com les notícies o les músiques més innovadores, per

© Editorial UOC

125

L’evolució dels usos personals del català

exemple, arriben arreu en ben poc temps. Probablement, també canvien els centres productors de canvis: és ja la Xina el nou inventor? Un model més simple és el popularment conegut com a taca d’oli, referit sobretot als espais més immediats, segons el qual determinades dinàmiques, de la mena que siguin, es transmeten pel territori per capil·laritat, de forma que afecten els llocs més immediats de l’origen o nucli d’aquesta activitat. A nivell micro, vaig comprovar a començament dels vuitanta que la retolació d’establiments en català es produïa sovint en forma de taca d’oli; és a dir, un establiment es catalanitzava i a continuació ho feien els que estaven més o menys a la vora, els quals al seu torn provocaven una nova expansió. D’aquesta forma es van produir petites, o no tan petites, taques d’oli en la retolació en català a molts barris. Aquest efecte existeix en molts altres camps de la societat (per exemple, quan un ajuntament promou una caminada o una altra activitat popular, els de l’entorn també tendeixen a fer-ho; o quan es posa un rètol explicatiu de la història d’un barri o carrer, tard o d’hora ho faran probablement els més propers). No sempre és així, però sí sovint. Podríem dir que és un contagi per simpatia, la cèlebre mimesi.

Preveure dinàmiques i aplicar solucions sociolingüístiques des dels models Hem intentat posar al descobert la dinàmica de les llengües catalana i castellana sentides a Barcelona encara que fos en forma compendiada. De la mateixa manera que s’ha dit que els resultats al centre de la ciutat no signifiquen que no hi pugui haver una altra dinàmica a segons quins barris (havia posat l’exemple del Poble Sec, però se’n podrien posar d’altres), Catalunya podria donar una determinada mitjana d’Inusoral que per analitzar bé les dinàmiques internes caldria desglossar a nivells més reduïts. Com? Sobretot per models, no necessàriament per comarques ni per altres formes territorials reconegudes políticament. És a dir: el model Barcelona, amb les característiques que ja hem esmentat, podria ser, només m’ho imagino, també el mateix de Mataró, per exemple. En canvi, potser a Palamós trobaríem una altra dinàmica per les característiques més diferenciades d’aquesta població respecte a les dues anteriors, que potser serviria també per a Palafrugell i Vilanova i la Geltrú. I potser un altre model pràctic seria el de Vic. Aquests diferents models pràctics obeeixen a diferents estructuracions en la dinàmica econòmica i per tant també sociolingüística, cosa que vol dir que en uns llocs predominaran més els homes, o en

© Editorial UOC

126

El català, al carrer

altres més les dones, o els joves, els immigrats recents, etc. En fi, altres models pràctics obeirien a llocs més petits i/o més interiors. Amb els models pràctics d’Inusoral sabríem per on van els trets sociolingüístics; és a dir, el futur més o menys immediat, sense haver de dir que un se sent optimista o pessimista. Subjacent, hi podríem descobrir si la teoria dels sistemes de ciutats és correcte aplicar-la a la hipotètica difusió del problema de l’HNPCat. És a dir: és que aquest hàbit s’expandeix en el territori com una còpia del que passa a Barcelona, com passa amb altres hàbits culturals? És que canviant-lo, acumulant esforços a aquesta ciutat aconseguiríem de retop més possibles canvis a Catalunya en general? Costa creure-ho, però alguna cosa d’això hi pot haver en la dinàmica socioterritorial. Seria admissible una dinàmica inversa, centrípeta i no centrífuga? Ho crec menys, encara. O es produeixen aquests fenòmens urbi et orbi, com semblaria a primera vista?, una divergència pot expandir-se?, pot expandir-se a partir de quina composició de la població, que faci que una persona arribada entomi el català perquè sigui una pressió contínua (altrament la normal en qualsevol societat)? De fet, la CAT és un model universal, però la pressió mediambiental lingüística és una realitat incontrovertible. Tornem als models pràctics: només sabent les dinàmiques territorials podrem saber quins remeis ens caldran per aplicar-los amb el màxim d’eficàcia. Si hi trobem tres models de dinàmica sociolingüística distribuïts pel territori, hi hauríem d’aplicar a cadascun el model teòric més eficaç, sigui partint de la teoria dels sistemes de ciutats o de la taca d’oli o d’un altre. I ara com ara, la clau, el remei que ens cal aplicar és senzillament el de la superació de l’HNPCat. Diversos models teòrics per a un sol remei. No hauria de ser tan complicat perquè no s’hi fes res. Persones sensibles a la situació del carrer comproven, o així els ho sembla, que a ciutats mitjanes i grans de Catalunya, com en general les capitals comarcals, la presència del castellà ha augmentat, evidentment impel·lida per la presència d’una nombrosa immigració, que parla sobretot en castellà; però que de fet, com a Barcelona, era una tendència que ja venia d’abans. També es notaria a les ciutats de la zona costanera o més o menys properes. Ho he sentit i llegit de professors de català, periodistes, escriptors, etc., en general persones de bon nas i experiència a l’hora de captar la sociologia del carrer. També es diu que la diàspora de milers de barcelonins (i també de la zona de l’àrea metropolitana) per viure a ciutats i pobles a desenes de quilòmetres de la capital, està provocant, juntament amb el creixement de les segones residències des de fa anys, l’arribada de nous costums a aquestes zones, entre els quals els lingüístics (i per descomptat l’HNPCat). Podria ser cert.

© Editorial UOC

127

L’evolució dels usos personals del català

No entrarem a fer aquí el mapa de les previsibles dinàmiques territorials de Catalunya, perquè no és bo treballar només de nas sinó amb dades segures. Només podem dir que actualment el català sentit als carrers del centre de Barcelona no arriba hipotèticament al 40% respecte al castellà. Si continuem en una dinàmica negativa, començaria a ser residual o el que en diuen presencial. Però hi pot haver canvis, evidentment, des dels correctius d’una nova política lingüística enfocada de cara a l’ús oral de forma molt decidida passant per la incidència d’altres variables.

La immigració antiga i la nova Si recordem la gran immigració dels anys seixanta i setanta podem pensar que el boom lingüístic no és tan perceptible en el moment de l’arribada sinó sobretot al cap de 10-20 anys, que és quan els fills, nascuts aquí o no, comencen a participar en la societat. L’impacte és al principi més perceptible al territori (arribada als municipis de l’àrea metropolitana sobretot) que no als àmbits socioculturals catalans perquè encara no han tingut temps de fer l’ascens socioeconòmic i cultural i per tant de participació social, ja que encara estan tancats en els guetos territorials esmentats i de més o menys baixa qualificació professional. S’ha comentat les diferències i semblances de la immigració dels seixanta i els setanta amb l’actual, qüestió del tot pertinent si es vol conjecturar sobre el futur del català. Entre les més rellevants podem trobar: 1960-1970

2000

Llengua: només castellana

Moltes*

Nivell cultural molt baix i analfabetisme

Mitjà

Certa influència de la ideologia anticatalana franquista

Cap en especial

Origen molt concentrat

Molt divers

Assentament en el territori: concentrat (ÀM)

Relativament dispers

Sobretot homes

Més igualació

Molts fills

No tants (sembla)

Fills escolaritzats en castellà

Escolaritzats en català

Mitjans de comunicació només en castellà

Alguns en català

128

© Editorial UOC

El català, al carrer

Institucions polítiques en castellà

Bàsicament en català

Absència total del català

Presència del català

*encara que hi té molta rellevància la castellana a causa dels sud-americans.

D’alguns d’aquests aspectes encara no en tenim o no n’he obtingut gaire informació. Seria tema d’un llibre, interessant per al futur del català, ja que de la comparació en podríem treure expectatives. En principi, pràcticament totes les variables són més favorables a l’ús del català ara. Però en definitiva, no sabem si els fills dels immigrats actuals traslladaran la llengua que parlen d’infants (en família o fora d’aquesta) a les esferes socials quan siguin uns joves ja ben socialitzats, sempre en el supòsit que puguin acomplir l’ascens social. I com aleshores, podria ser el castellà la llengua que irradiarien. La segona qüestió important és que les condicions són una cosa, però unes altres poden ser els usos reals, per bones que hagin estat les condicions prèvies; és a dir, els hàbits tant de catalanoparlants com dels qui parlen castellà poden ser més decisius que les esmentades condicions, que poden ajudar, efectivament, però que també podem convertir en un mite poc realista. Sembla que si no reben l’input del català al carrer (o almenys en els microàmbits en els quals es mouen) difícilment l’adoptaran si no és només per a funcions ben determinades, però no com a llengua d’ús realment habitual. Com tantes vegades s’ha dit: no n’hi ha prou de saber-lo sinó que cal parlar-lo. I hi afegiríem encara: però prèviament cal sentir-lo.

Canviar la dinàmica ¿És possible que la superació de l’HNPCat sigui una condició sine qua non, però que no asseguri la superació, si és que té prou èxit, dels efectes contraris (demolingüístics, de consum, etc.)? Amb tot, és evident que és la mesura de la política lingüística més urgent i important de la nostra història si es vol que tothom s’hi senti integrat i alhora donar continuïtat a la llengua catalana que vol dir també a la nació. I li ha de correspondre un programa ampli i seriós, complex i efectiu, amb tots els especialistes que facin falta procedents de les ciències socials. De moment, però, ja seria molt positiu que se situés la superació de l’HNPCat com a prioritari. Persones posades en el tema efectuen sovint tres preguntes respecte a una possible política lingüística que se centri en aquesta qüestió:

© Editorial UOC

129

L’evolució dels usos personals del català

• Els ajudem parlant-los en català? • És lícit o ètic promoure l’objectiu que els qui no parlen català el parlin? • Com es pot fer? Respecte a la primera pregunta, cal plantejar degudament la resposta: no es tracta d’obligar ningú, com és de tota evidència, sinó de possibilitar que el puguin parlar; i només la divergència en català, suposadament temporal, ho pot afavorir o potenciar, sent que ells mateixos en seran els primers beneficiats (almenys per ara), en rebre el benefici de poder parlar el català. En segon lloc, es tracta que ningú s’hi senti obligat per una pressió que parteixi d’una nacionalisme agressiu, sinó d’una forma ben plantejada, oberta, participativa, d’ajut, de confiança. Tot això és perfectament factible perquè de casos divergents n’hi ha diàriament, amb satisfacció per a ambdues parts. Els divergents així ho podem testificar. A la qüestió de l’ètica hi dedicaré unes línies perquè sempre m’ha semblat molt important. La segona pregunta, sobre com es pot fer, només té una resposta: que el catalanoparlant se senti copartícip d’una actuació que inclou una actitud oberta i generalitzada d’una majoria dels qui parlen català habitualment per superar l’HNPCat. Només aquesta actitud aconseguirà que a continuació les persones que no parlen català comencin a comprovar que tampoc no estan soles per parlar-lo. El primer pas l’hem de fer, doncs, els qui parlem en català; el segon el faran els qui no el parlen ara. La planificació d’aquestes actuacions ha de ser endegada des de l’Administració, evidentment. Cal treballar-hi amb tota la intel·ligència i eficàcia, cercant totes les col·laboracions, tots els científics socials, tots els pactes, tots els sectors, totes les ideologies, tots els punts de vista, els col·lectius, les entitats, les autoritats, tothom. Aquí presentaré només un esbós d’una possible línia entre el que s’ha de fer. Però prèviament farem una ullada de si és lícit de promoure l’ús del català oral per superar l’HNPCat.

S’hi pot actuar sobre els usos lingüístics personals? Entenem lícit com a legítim o ètic. Cal repetir-ho: no es tracta d’imposar res a ningú. No es tracta d’imposar el català a qui no el parli. Del que sí que es tracta és de possibilitar que les persones que no el parlen perquè amb prou feines el senten el puguin parlar a partir del fet que unes altres persones, els catalanoparlants, els hi parlen, i d’aquesta forma el podran aprendre i, si volen, parlar-lo. La qual cosa no vol dir que s’estigui obligant ningú a parlar-lo.

© Editorial UOC

130

El català, al carrer

Cal dir-ho amb aquesta contundència perquè tots podem posar una tanca a la nostra intimitat si considerem que un ésser estrany vol entrar-hi. I la llengua forma part de la nostra intimitat més bàsica i quan no es coneix exactament un plantejament tot sembla que són éssers estranys. Evidentment, tots consideraríem una autèntica violació dels nostres drets que ens prohibissin parlar en la nostra llengua. Franco ho va intentar. Seria doncs una actitud rebutjable del tot. Possiblement la mateixa persona que rebutjaria d’antuvi aquesta violació de la seva intimitat seria, en canvi, receptiva a participar obertament en les innovacions socials positives (o que almenys les podria considerar positives aquesta persona o la societat). Així doncs aquells que es tanquen immediatament portes endins, poden obrir-se a la proposta de la divergència lingüística perquè ho trobaran voluntari, obert, positiu i generós. Aquest és l’enfocament global per posar-lo a l’abast de tothom. En aquest sentit, l’individualisme mal entès, com si es tractés d’un enfrontament contra la persona, antisocial o antipersonal, no hi té cabuda. Encara que la majoria de persones a qui s’ha efectuat aquest tipus de proposta la reben ben positivament (sovint, cal reconèixer-ho, són de l’àmbit català i catalanista), hi ha qui ha tingut i hi té prevencions, començant per la mateixa Administració i persones pròximes a l’àmbit de la mateixa normalització del català. A poc a poc, però, els parers han anat evolucionant cap a posicions més positives per a la divergència lingüística, sobretot després de les Jornades sobre l’Ús Oral del Català (2001). Amb tot, continua havent-hi qui d’antuvi hi posa objeccions. Atès que A. Branchadell es va encarregar a les mateixes Jornades d’argumentar amb detall i molt seriosament el punt de vista oposat, disposem des d’aleshores d’un corpus que serveix com a resum del que podrien opinar els contraris a la divergència. Per això m’ha estat útil el seu fil, ja que sense gaire esforç he anat trobant les bases a partir de les quals poder fonamentar més o menys còmodament i sistemàtica el discurs divergentista (Branchadell, 2001: 185). Seguint els arguments neoliberals de Kymlicka, “(...) només hi ha dues vies indirectes perquè el govern incideixi en l’ús lingüístic interpersonal: fent publicitat a favor d’un canvi en les normes d’ús existents i subvencionant les associacions voluntàries que preconitzen aquest canvi” (p. 194). Atès que el liberalisme no és gaire amic de l’intervencionisme cal convenir que no deixa de ser una concessió important que des de l’Administració s’hi pugui intervenir encara que sigui amb publicitat. Però... és que no es pretén altra cosa!; per tant, plenament d’acord. És pensable des del punt de vista liberal, o des de

© Editorial UOC

131

L’evolució dels usos personals del català

qualsevol altre, que es pugui intervenir (obligar) en l’ús lingüístic personal? És que hi pot haver algú que pensi una cosa semblant? Sí, si recordem la intenció de prohibir altres llengües que l’holandès als carrers de Rotterdam, però no és el nostre cas. Més endavant: “És possible distingir dos tipus d’arguments relatius a la norma de convergència amb els interlocutors hispanòfons: els arguments negatius emfasitzen els mals que es deriven del seguiment d’aquesta norma, i els arguments positius, els beneficis que s’assoleixen deixant de practicar-la”. “El principal argument negatiu consisteix a sostenir que la norma de convergència constitueix una amenaça per al català. En aquest cas, el pes de la prova recau en els partidaris de canviar la norma: han de demostrar que la convergència amb l’interlocutor hispanòfon posa en perill la reproducció del català. Al nostre parer, aquesta demostració planteja dificultats considerables; (...) els canvis de llengua situacionals, a diferència de la deserció lingüística, no condueixen necessàriament a la desaparició d’una llengua (...)” “Els arguments positius els podem classificar en dos blocs: d’una banda, hi ha arguments que apel·len al benefici individual de no seguir la norma de convergència; de l’altra, hi ha arguments que apel·len al benefici col·lectiu.” “a) Benefici individual. El pes de la prova torna a recaure en els partidaris de canviar la norma, que haurien de demostrar que mantenir la pròpia llengua augmenta el benestar individual. Més concretament, caldria demostrar que un catalanòfon se sent millor quan parla en català amb un interlocutor hispanòfon que quan hi parla en castellà (voluntàriament, s’entén). Aquí és inevitable la pregunta: si aquest benestar superior fos cert, per què molts catalanòfons haurien de preferir convergir amb el seu interlocutor hispanòfon?” Parem un moment: els canvis de llengua situacionals, a diferència de la deserció lingüística, no condueixen necessàriament a la desaparició d’una llengua, em sembla una afirmació si més no arriscada; aquests “canvis de llengua situacionals” són els que precisament poden portar i porten a un arraconament de l’altra llengua, ja que totes les interlocucions entre parlants d’una llengua i de l’altra s’efectuarien (i s’efectuen en la pràctica) en castellà. Precisament, una de les conclusions d’aquest llibre és que guardant el català a casa no en farem res; cal que estigui present en totes les funcions, començant per aquelles tan aparentment senzilles com és estar present al carrer i domini, el fòrum. Perquè el que compta no és estrictament la transmissió lingüística intergeneracional, és a dir les persones, sinó les funcions. Efectivament, podem omplir cases i pobles de catalanoparlants, però el futur no depèn de la conservació sinó de l’actuació, portes enfora.

© Editorial UOC

132

El català, al carrer

D’altra banda, caldria demostrar que un catalanòfon se sent millor quan parla en català amb un interlocutor hispanòfon que quan hi parla en castellà (voluntàriament, s’entén). Aquí és inevitable la pregunta: si aquest benestar superior fos cert, per què molts catalanòfons haurien de preferir convergir amb el seu interlocutor hispanòfon? No sóc precisament l’únic de practicar la divergència, o si es vol d’incentivar la convergència en català. Cap problema!, segons constatem, un cop superats els primers temps de tempteig nostre. No solament això: et sents plenament alliberat d’una situació que en el fons és angoixant per a un catalanoparlant (hem dedicat unes quantes línies a explicar-ho per part dels especialistes, els psicòlegs). Més: et sents col·laborador de les persones que no el parlen (o no el poden parlar). Notes que no estàs estafant-te, ni al país, ni a la llengua ni a l’interlocutor. I comproves que funciona. I que t’ho agraeixen. Com s’entendria si no? En realitat, s’equivoca quan diu “molts (catalanòfons)”: hauria de dir tots, en la pràctica. Perquè la convergència és un hàbit generalitzat que té encara categoria de norma. És per això que ens sembla que “ens hi sentim còmodes” parlant en castellà i precisament la incomoditat ens sorgeix per parlar-los en català, ja que no és la norma establerta. Continuem seguint la ponència: “b) Benefici col·lectiu. En quin sentit el fet que els catalanòfons mantinguin la seva llengua beneficia el grup lingüístic? Per començar, descartem la possibilitat de beneficis intrínsecs i ens limitarem a considerar possibles beneficis instrumentals. Una possible resposta consistiria a dir que si els catalanòfons mantenen la seva llengua els seus interlocutors convergiran amb ells i això afavorirà que el grup lingüístic català ampliï els seus efectius i asseguri la seva continuïtat. (...) ...Caldria evitar de formular un argument que basés el benefici col·lectiu dels catalanòfons en una amenaça a la supervivència del grup lingüístic hispanòfon i que posés en perill, doncs, la pluralitat lingüística existent”. Tornem a parar-nos: encara que seria efectivament bo per a la llengua catalana ampliar els seus efectius, almenys en nombres relatius a la població del país, la primera raó per practicar una convergència en català no ha de ser el nacionalisme, ni que sigui lingüístic, sinó afavorir que el qui no parla català ho pugui fer. Amb aquest plantejament (que no descarta que també se cerqui l’ampliació esmentada) no es planteja el foragitament de la llengua castellana, que continuarà mantinguda entre els qui la parlen, evidentment; no és aquest l’objectiu, sinó que també parlin en català quan ho desitgin i que per un munt de raons culturals i d’altra índole vagin incorporant-se al país en la

© Editorial UOC

133

L’evolució dels usos personals del català

llengua d’aquí. Altrament, parlar d’amenaça a la supervivència del grup lingüístic hispanòfon a Catalunya... Finalment, es refereix precisament a l’argument que acabem d’esmentar: facilitar l’ús del català als qui no el parlen: “...Seria convenient donar a ‘integració’ un sentit no lingüístic; altrament, ens limitaríem a afirmar que el fet que els hispanòfons convergeixin amb els seus interlocutors catalanòfons contribueix a això que els hispanòfons parlin habitualment en català, entenent ‘parlar habitualment en català’ com a senyal d’integració a la societat catalana. Aleshores sorgeix la pregunta: en quin sentit es pot afirmar que els hispanòfons no convergents no estan prou integrats? Treballs recents com els d’Adela Ros assenyalen que el valor d’integració social associat a la llengua catalana ha fet crisi, i suggereixen que no parlar català no és un senyal de no integració”. És precisament el punt fort, ara com ara, per procurar la convergència en català. Si no els interessés als qui no el parlen, com s’explicaria que passin milers i milers d’estudiants per les classes d’ensenyament de català? Per aprovar exàmens? Ja seria una raó de pes. Però més enllà d’un interès tan immediatista, també ens trobem que els castellanoparlants immigrats a la segona meitat del XX sempre han tingut interès, i a vegades molt marcat, perquè els seus fills sabessin català. La raó és simple: ara com ara (sempre recalco “ara com ara”, perquè la generació dels qui ara tenen uns vint anys no sé si veuran que el català encara serà gaire viu a la part de l’àrea metropolitana de Barcelona d’aquí a quaranta anys), ara com ara, doncs, el català encara és un capital humà incorporat força interessant a Catalunya, no tan sols sovint per trobar feina sinó també per participar plenament en la nostra societat. De la mateixa manera que un catalanoparlant es pot sentir “estrany” en un àmbit on només es parli en castellà, a Catalunya, el mateix, o més, li passa a un castellanoparlant. I ara com ara encara hi ha molts àmbits on saber, entendre i parlar català és un plus per sentir-s’hi bé: associacions, amistats i parents, companys de feina, veïns, àmbits culturals, mitjans de comunicació, etc. Altra cosa és que una persona que només parli castellà també pugui viure a Catalunya, evidentment, però ho fa de la mateixa manera que es pot sobreviure sense estar alfabetitzat, però no amb un sentit de plenitud, tal com anteriorment havíem comentat. De moment es pot corroborar que les persones que fan un ascens social saben o volen saber o s’han esforçat per saber català. Per què no ens fixem en el fet que els anglesos s’han adonat que els convé aprendre les llengües indígenes dels països on han d’exercir d’executius, ja que la ignorància d’aquelles llengües els mantenia allunyats d’aquelles societats? Els catalanoparlants som els indígenes de Catalunya, encara. I molts dels qui han nascut aquí i parlen castellà també s’hi volen sentir.

© Editorial UOC

134

El català, al carrer

He destacat les opinions d’A. Branchadell perquè són les més elaborades dins el corrent poc procliu a la divergència i provenen d’una persona solvent amb qui normalment convergeixo; podríem dir que també aquí la divergència pot ser enriquidora. Per acabar aquest apartat cal puntualitzar que és evident que no seria ètic intentar incidir sobre les relacions interpersonals tout court o de forma indiscriminada, en tant que aquestes persones ja han pactat la llengua en què es comunicarien. Altra cosa és que ho vulguin replantejar (com passa sovint a famílies i entre amics). En definitiva, és més correcte, ètic i pràctic incidir sobre els usos impersonals que sobre els interpersonals perquè aquests ja estan consolidats. Com que fins ara la nomenclatura utilitzada barrejava l’ús lingüístic amb els amics i veïns amb l’ús adreçat a les persones desconegudes amb la denominació d’ús interpersonal per a tots els casos, no és estrany que arreu trobem documents assenyalant que cal parlar sempre en català indistintament de si ens adrecem a unes persones o a altres o, com en aquest exemple, als amics: “(...) cal replantejar de quina manera els catalanoparlants, principals usuaris efectius de la llengua, poden convèncer-se que és en les relacions entre iguals, entre veïns, entre amics, entre col·legues, allà on ha de guanyar-se la batalla per la supervivència de l’idioma. Només que un segment significatiu dels catalanoparlants i els bilingües trenquessin la dinàmica de convergència automàtica cap al castellà amb un dels seus amics, els canvis en les xifres d’ús de la llengua ja serien perceptibles” (Vila, 2001). Completament d’acord amb la proposta, però potser serà més fàcil quan fem un ús impersonal, quan parlem a una persona desconeguda. Els usos interpersonals, com els he redefinit, adreçats només de forma personalitzada (o sigui amb qui ja en sabem l’ús perquè el coneixem) són aparentment més complicats de canviar i requereixen en tot cas un pacte previ, la necessitat de plantejar un dia el tema, si no es vol produir una situació estranya que podria fer trontollar una relació (que és el que no convé). És evident que ha de ser des del Govern de la Generalitat des d’on cal que s’organitzin les actuacions incentivadores en l’ús del català, ja que és l’organisme democràtic amb competència i recursos per fer-ho. Les organitzacions voluntàries hi poden col·laborar, com més millor, però hi hauria d’haver la conducció des del Govern de la Generalitat com a garant de la responsabilitat pública. Les administracions públiques vetllen contínuament per aconseguir la màxima responsabilitat de la població en temes que se suposa que han de repercutir, bé en benefici de l’individu (increment de la pràctica de la lectu-

© Editorial UOC

135

L’evolució dels usos personals del català

ra i esportiva, l’aprenentatge de llengües, la prevenció d’accidents al treball, cordar-se el cinturó de seguretat, posar-se el casc, no fumar, etc.), o bé en benefici de la societat (l’estalvi d’aigua, no fumar en públic, evitar incendis, no excedir d’una determinada velocitat, etc). S’intenta, doncs, l’adopció d’hàbits que es consideren que seran positius per a tots, sigui per a l’individu, per a la comunitat o per a tots. A vegades són qüestions de vida o mort (posar-se el casc); altres, són de sensibilització (la lectura), i mentre que les primeres poden anar acompanyades de multes més endavant, les segones òbviament no. Sobre l’efectivitat d’aquestes campanyes hi ha un ventall d’opinions, des qui creu que no serveixen per a res (i que a més l’Administració no hauria d’entrar en qüestions personals) fins qui creu que no tan sols són positives sinó que a més són una obligació dels ens públics, ja que beneficien les persones i la societat. M’incloc entre aquestes darreres opinions, que em sembla que són molt àmpliament majoritàries. Entre altres aspectes cal destacar-ne aquí el fet que, si estan ben plantejades, sempre donaran la impressió al ciutadà que el missatge serà compartit i tingut en compte per altres persones i que per tant no estarem sols. És bàsic. La via de la campanya o del foment, a més, sol incloure consells complementaris per ajudar un ciutadà en l’actuació; en aquest cas, cal que s’apel·li a la bona comunicació, l’aprenentatge de la llengua, la generositat, la cohesió social, la solidaritat, etc. També caldrà explicar que les persones que habitualment practiquem la divergència lingüística no reben més que agraïments o la indiferència, que no deixa de ser una normalitat. D’altra banda, les campanyes tenen efectivitat (encara que alguns opinin el contrari), ja que es crea un marc social d’expectativa per a l’acompliment d’allò que s’ha comunicat perquè tothom sap que la població se n’ha assabentat. També sempre tindran contraris perquè hi ha qui prefereix que sigui el laissez faire allò que imposi la seva llei, però no s’adonen que acaben sent les forces econòmiques, i altres, les que d’alguna manera s’imposen i no una societat que de manera impol·luta s’encaminaria beatíficament al bé de tots. En el cas que ens ocupa, les campanyes no tan sols estarien plenament justificades: és que són indispensables, partint de la mateixa ètica, precisament.

Com actuar sobre els usos lingüístics personals? Les campanyes adreçades a fomentar l’ús del català, sigui en un àmbit concret o més obertes, han estat adreçades sovint a tota la població, fet que ha comportat una pèrdua d’efectivitat, ja que és talment una forma de no adreçar-

© Editorial UOC

136

El català, al carrer

la a ningú en concret; és més: és més fàcil rebre una crítica sobretot dels que solen fer un paper àcid contra totes les iniciatives de l’Administració, tot i que certament, cal dir-ho, s’han fet campanyes lamentables. Cal evitar provocar persones i grups socials que no són proclius a aquests missatges, i al contrari, arribar als qui en serien més. Per aconseguir-ho cal saber primer quins són els perfils corresponents. També aquí podem trobar distintes formes d’anàlisi. J. Torres va elaborar un quadre molt interessant basat en les respostes a enquestes, una “aproximació molt esquemàtica a una segmentació de la població adulta de Catalunya segons (...) el coneixement del català, el seu ús i la preferència per una o altra llengua a l’hora de contestar oralment una enquesta”. Hi troba fins a vuit segments, que van des dels desconeixedors del català fins els quasi monolingües en català, i entremig queda el gruix format de més ús a menys per: els que només l’entenen, els que el parlen a mitges, els que el parlen però prefereixen l’altra llengua, els indiferents, els que prefereixen el català però mantenen la norma de subordinació al castellà, els que trenquen parcialment la norma de subordinació. És una gradació molt interessant. Però... com els trobem, qui són, què fan? Ho podríem suposar, però per arribar-hi no sembla que el camí sigui fàcil. Encara a la dècada dels vuitanta, À. Hevia, d’ECO Consulting, va elaborar unes tipologies de la població catalana respecte a la disposició pel català en base a una sèrie de característiques que servien per elaborar cada grup: des dels qui llegien l’Avui sempre, se sentien només catalans, etc. fins aquells que mai l’haurien llegit, se sentien espanyols, etc. Havent tingut en compte un reguitzell important d’aquestes característiques, que li permetien una notable seguretat a l’hora de saber quines tipologies de catalans hi havia, passava a la quantificació de cadascuna. Tenia un avantatge important: una certa aproximació sociològica, si es vol una mica física a cadascuna d’elles, ja que sabíem qui eren, quins grups socials abastaven encara que no sabéssim del tot on trobar-los, des del punt de vista estratègic. (Hevia, 1987). A partir de l’elaboració de l’INUSORAL amb tots els ets i uts, un cop feta ja una prospecció que s’ha mostrat productiva, s’obtindria informació més que interessant per poder treballar-hi.

Alguns programes per incentivar l’ús interpersonal del català Al cap d’un parell d’anys d’haver-se celebrat les Jornades sobre els usos interpersonals (2001), es va posar en marxa progressivament el programa de les

© Editorial UOC

137

L’evolució dels usos personals del català

parelles lingüístiques, en què voluntaris catalanoparlants s’oferien per conversar en català amb persones que encara no el sabien gaire, després de diverses etapes de prova. Que comencessin a l’àmbit universitari, segons sembla, no és gaire estrany, atès que des de feia molts anys, als països anglosaxons ja s’havien experimentat formes d’acollida per als estudiants estrangers (sobretot asiàtics). De forma paral·lela, en una empresa també es va promoure una fórmula similar (Nestlé), a iniciativa d’una persona inquieta pel poc ús que s’hi feia del català oral tot i haver-hi molts catalanoparlants. Posteriorment, aquest programa, Voluntariat per la Llengua (VxL), promogut des de la Secretaria de Política Lingüística i executat des del Consorci per la Normalització Lingüística, ha estat difós per tot el territori català i mitjans de comunicació amb gran acceptació. Més enllà del que és estrictament l’aprenentatge del català, el programa afavoreix el coneixement mutu i singularment de Catalunya entre els immigrats (també se n’han beneficiat, per descomptat, persones d’origen espanyol castellanoparlant). A mitjan 2010 s’havien fet més de 40.000 parelles, nombre realment important si es té en compte que les dues persones contrauen un cert compromís, com és el de dedicar-hi una hora a la setmana durant deu setmanes, en principi. Després d’aquesta bona acceptació, la Secretaria ha volgut eixamplar la idea bàsica del programa a l’àmbit laboral (2010). Les circumstàncies seran diferents, ja que hi entra en joc una tercera i decisiva institució, l’empresa; per tant, caldrà tenir en compte una sèrie d’aspectes que fan més complexa l’aplicació del programa que no en el cas dels ciutadans privats (on molts dels aprenents procedeixen dels cursos de català per als qui s’hi inicien). En tot cas, és molt important que un programa per afavorir el català oral es tiri endavant, però, ben segur, no hauria de ser l’única iniciativa en aquesta direcció. Efectivament, el nombre de parelles lingüístiques serà sempre limitat, òbviament, i encara que tota pedra fa paret, cal pensar altres actuacions que vagin més enllà. El programa és socialment molt atractiu i èticament impecable, però l’efectivitat real caldrà comprovar-la més enllà, cal repetir-ho, de la bona voluntat i dels èxits evidents de molts casos. Des d’un punt de vista estrictament sociolingüístic o, si es vol, demolingüístic, queda molt de camí per fer. Cal afegir que encara que la finalitat és que els qui no parlen català s’hi puguin posar i que això ja és evidentment molt, l’arrel del problema (la superació de l’HNPCat per part dels catalanoparlants) continua en peu i res no garanteix que els membres catalanoparlants de la parella puguin sucumbir-hi en altres moments. Efectivament, entremig de les campanyes per la sensibilització respecte a l’ús del català oral (sigui entre els clients d’un establiment o l’amo, com en el

© Editorial UOC

138

El català, al carrer

cas d’”Encomana el Català”) i el programa de les parelles lingüístiques hi ha un camp ampli on cal experimentar noves fórmules. En teoria, la més adient hauria de ser la que possibilités o encaminés la societat a superar l’HNPCat. I l’únic que crec que té sentit és el d’habituar catalanoparlants a parlar en català amb qui no el parli. Però com que aviat és dit, i a través de campanyes de suposat gran abast no es poden mesurar resultats tangibles i l’eficàcia pot ser incerta, més caldria intentar arribar a col·lectius específics (siguin els habitants d’un municipi, per exemple, o institucions concretes, passant per un ampli ventall d’àmbits, al capdavant dels quals, l’àmbit laboral). Per què el laboral és tan destacadament rellevant? Els estudis, de la mena que siguin, vénen a confirmar que és l’àmbit on molts joves fan l’aprenentatge real del català, l’època en què passen del coneixement teòric al pràctic, l’àmbit on molts senten de debò l’ús de la llengua catalana. Amb aquest marc, i atès que no se’n troben de més adients (l’associacionisme és voluntari i l’àmbit familiar no té més repercussió que la vida privada), la feina és on caldria projectar-hi, afavorir-hi més els usos personals del català, siguin interpersonals, institucionalitzats o impersonals (que també és possible). Així, més enllà de les potencials parelles lingüístiques que s’hi puguin promoure (i sempre seran aportacions molt positives i de ben segur, eficaces) caldrà presentar un programa que promogui bàsicament que els catalanoparlants parlin en català (o si es vol: que s’hi esforcin, que s’hi comprometin, que ho procurin) amb els qui no el parlin dins una normativa senzilla i clara. Anteriorment ja he esmentat l’experiència amb èxit notable d’uns camps de treball on hi havia la consigna que catalanoparlants i no catalanoparlants s’esforçarien a parlar-hi en català, i que la raó és que l’èxit és possible quan es reuneixen les tres condicions bàsiques: • Que hi hagi una consigna ben definida i tots els participants (o almenys la majoria), hi tinguin interès per acomplir-la; • Que hi hagi un espai clarament delimitat o una “comunitat d’interessos” (en aquest cas, entorn de l’empresa); • Que hi hagi un programa estructurat també en el temps. En el cas de l’empresa, a més, s’hi afegeix la direcció (com en el dels camps de treball hi havia l’ens que els organitzava). Les empreses, sigui per sintonitzar amb el desenvolupament actual de la Responsabilitat Social de l’Empresa (RSE), o sigui per facilitar la comunicació amb els clients, altres empreses o administracions de Catalunya, com a raons bàsiques, poden tenir interès, adherir-se o

© Editorial UOC

139

L’evolució dels usos personals del català

col·laborar amb un programa que no comportarà despeses ni de diners ni de temps a la direcció. Els sindicats, per la seva part, tenen una oportunitat magnífica per augmentar el capital humà dels treballadors, ja que podran incorporar nous coneixements al seu currículum i, més enllà de l’àmbit laboral, com a ciutadans participants a la societat catalana. L’objectiu bàsic és doncs que els treballadors que parlen català habitualment es vagin acostumant a parlar-lo amb els qui no el parlen, amb la motivació bàsica d’ajudar-los a poder conviure a Catalunya en aquesta llengua. És evident que molts, la majoria?, de catalanoparlants encara seguiran amb l’HNPCat, però hi haurà una minoria més compromesa i sensible amb les altres persones i amb la llengua del país que ho faran, ben entès que els que no ho faran només continuaran la rutina que tots hem fet en algun moment de la nostra vida, i no per això són ni s’han de sentir o considerar culpables de res. Aquesta actuació caldria que fos complementada amb un programa específic que anomeno “els dimecres” (o qualsevol altre dia laborable de la setmana), que serviran perquè les persones que encara no parlen en català s’hi puguin posar a fer-ho sense por de la vergonya, ja que altres estaran en condicions semblants; i són aquests marcs de convivència amb altres persones amb problemes comuns que creen una solidaritat de comprensió més alta que en situació “normal”. En realitat, el que es va posar en marxa en l’experiència dels camps de treball va ser la superació d’aquesta por a través d’un marc adient; ara es demana més, perquè aquells alumnes en principi ja havien estudiat català, només els calia activar-lo. Cal dir que s’han dut a terme algunes altres experiències del tipus “els dimecres”, encara que de forma molt puntual. El que els dóna importància és que han de servir per analitzar el model per preparar-lo bé i dinamitzar-lo convenientment. No hi haurà, però, un èxit ràpid ni fàcil. Es requerirà temps, paciència, comprensió i esforç per totes bandes i no forçar res. A més, caldrà tenir ben present algunes normes: • Quan una relació s’estableix en una determinada llengua és difícil al començament de canviar aquesta llengua per una altra o fins i tot a vegades pot ser inconvenient. Per tant, es tracta d’actuar sempre amb complicitat, amb “pactes”, amb precaució. • Encara que el projecte s’adreça a tot el personal treballador, s’hauria d’adreçar preferentment als menors de 40 anys, i més especialment encara als de 20-30, ja que tenen més coneixement del català, disposició a fer noves coneixences i a incorporar nous hàbits, i ho poden trobar normal i no “reivin-

© Editorial UOC

140

El català, al carrer

dicatiu”; en canvi, entre els més grans hi pot haver més tancament i hàbits i prejudicis paralingüístics. • Procurar que les persones que han de tenir contacte amb el públic parlin en català també entre elles, per fer-hi pràctica i evitar trobar-se que no poden servir correctament els ciutadans. • Forma part de la normalitat les distintes capacitats de les persones en matèria lingüística, ja que algunes poden tenir coneixements d’altres llengües, plasticitat neurolingüística, estar més exposades a sentir la llengua catalana, etc. i per tant els serà més fàcil llançar-se a parlar en català que a altres. També és qüestió de paciència i comprensió. Tot plegat fa que calgui no posar el llistó més alt del que permetin les circumstàncies. L’important és no cremar-se posant-hi esperances excessives i no ser massa exigents amb els qui encara no parlin en català. Naturalment, es pretén que més enllà del dia de la setmana indicat, les persones d’origen no català s’anessin acostumant a parlar en català cada cop més sovint, en tota mena d’usos personals. I que més enllà del marc de la feina també s’hi sentissin impel·lides. Un programa d’aquest tipus es pot aplicar a molts altres col·lectius. De fet, de comunitats n’hi ha de moltes menes: professionals, de classe social, de sexe, d’associacionisme i aficions, de lleure, d’estat civil, de religió, d’ètnia, de llengua, etc., però una de les variables més importants és sempre la territorialitzable: el barri, el municipi, la comarca. Ja no anem a cercar el tipus específicament predisposat sinó la comunicació de (en) la comunitat; i dins d’aquesta comunitat s’actuarà també, especialment, sobre els col·lectius més favorables i es procurarà no incidir sobre els que en són menys. És a dir, anem cap a la territorialització com a mètode de partida. És la forma de trobar la companyia perquè ningú se senti sol en aquesta actuació.

141

© Editorial UOC

Epíleg

Epíleg Les teories i la voluntat Il pessimismo dell’intelligenza, l’ottimismo della volontà”, frase atribuïda per A. Gramsci a R. Rolland

El català és l’única llengua en el món occidental que perviu sense tenir estat propi amb milions de parlants. ¿És així perquè hi han intervingut variables (com l’econòmica, la demogràfica, la mateixa dinàmica històrica de l’endarreriment de l’Estat espanyol) que ho han possibilitat, o s’ha tractat d’una qüestió de la voluntat d’un poble, sigui a través d’una Renaixença o d’ideologies polítiques? El començament del segle XXI es caracteritza per la força imparable d’unes variables que de manera abassegadora transformen el món amb rapidesa: així, la tan anomenada globalització, d’arrel econòmica, arriba a tots els racons i connota les grans migracions, els mitjans de comunicació i tota la parafernàlia electrònica, els transports barats, etc. Aquesta conjuntura té totes les traces de ser l’estructura que continuarà manant en el futur. D’altra banda, teories socials com la de l’acomodació ens recorden que la humanitat està subjecta a determinades normes de conducta que condicionen els usos lingüístics. Aquestes teories són revisades i modificades pels estudis de cas que contínuament es publiquen en les revistes i llibres especialitzats. Recentment, Language in Society (2008) aportava les opinions de P. Trudgill sobre l’anglès parlat a les antigues colònies, tant als EUA com a Austràlia i Nova Zelanda, que els independentistes van utilitzar com a argument diferenciador de la metròpoli; l’autor remarcava que aquesta diferenciació lingüística s’havia produït prèviament, amb independència de la seva voluntat. És a dir: no és que l’anglès d’allí hagués estat modelat deliberadament per una voluntat política sinó que diverses circumstàncies i especialment l’acció de la convergència lingüística entre diversos dialectes de l’anglès havien portat a un anglès

© Editorial UOC

142

El català, al carrer

diferenciat, la qual cosa va ser aprofitada políticament. No fa al cas seguir la polèmica, per interessant que sigui. El que ens interessa ressaltar és que els comentaris que han seguit han coincidit sovint a argumentar que grans canvis socials, entre els quals els lingüístics, són resultat de la suma de trets humans com el de l’acomodació, per una banda, i de l’actuació de macrovariables com la demografia, l’economia, els conflictes, etc. que es desenvolupen de manera imparable, pràcticament inevitable, per una altra; òbviament, amb independència de la voluntat de determinades persones o col·lectius. La transmissió lingüística intergeneracional és condició necessària, però potser no suficient davant aquests reptes. Aleshores cal preguntar-se: és del tot impossible, però, que la voluntat d’un país no pugui aconseguir fets singulars com la continuïtat d’una llengua ni majoritària ni amb el suport estatal? És que estem mecànicament condemnats? Els estudis sobre el funcionament del cervell avancen, però sempre queda una intriga: de què depèn la voluntat d’una persona; per què unes en tenen molta, i la dominen, i altres no? És una qüestió educativa?, és també sociològica?, hi ha un component genètic? És com un múscul que cal exercitar? Podríem dir que el qui té poca voluntat es despersonalitza, s’aliena, no escull què vol fer a la vida sinó que n’és un titella, de les modes de tota mena, del consum, de les actituds de la gent. És plantejable a nivell d’un país sencer? La voluntat d’un país, de què depèn?, és instigable?, o la maquinària general, el sistema, el consum, etc. ens anihilen i no hi hauria res a fer? Teories com la CAT són superables? Tot dependria d’uns líders i la resta de la població s’hi afegiria?; els líders són sempre persones o també hi ha territoris, classes socials, tendències, que en fan? No sabem si els esforços seran suficients, per més ben encaminats que estiguin. Hem constatat una davallada de l’ús del català, amb una remuntada intercalada. No hem anat a cercar les explicacions, només tenim les dades. S’efectuaran diverses hipòtesis, potser tothom hi tindrà raó: variables socials, econòmiques, demogràfiques, culturals, territorials... hi podrem encabir també la voluntat, hi tindria lloc? M’agradaria que les institucions que governen la política lingüística treballessin per endegar sistemàticament l’Inusoral, per saber l’ús real del català. Per la meva part hi tornaré, i tindré les dades a la disposició de qui les vulgui. Pujarà? Cal suposar i esperar que sí... Fins a cert punt pot estar a les nostres mans influir-hi. Hi podrem apostar perquè millori i el fem pujar un 0,77%, o fins i tot l’1,2%? Si hi juguéssim, seria una forma de ser optimistes. I sobretot, treballem-hi. Bons exemples no en falten: “Sisplau,

© Editorial UOC

143

Epíleg

parla’m en català”, el web “Català sempre”, les gimcanes per la llengua, “Voluntariat per la llengua”, “Xerrem”, els tallers TELP, “Parlacatalà.com”, la “Flama del Canigó” i el “Correllengua”, i tants programes que es fan des d’associacions i sindicats, des de pobles petits i barris de grans ciutats. I per si des d’un epíleg es pot contribuir a destacar una qüestió bàsica per al desenvolupament de la política lingüística, he d’incloure una petició a tots els partits polítics perquè tinguin en compte al seu programa el que em sembla molt important després de trenta anys de treballar a la Generalitat respecte al procés de normalització: cal la creació d’un ens públic per desenvolupar les actuacions de la política lingüística (planificació de campanyes, actuacions, estudis, etc.). Els polítics continuaran inspirant aquesta política, per descomptat, tal com passa amb totes les polítiques públiques, cosa que vol dir marcar el contingut filosòfic, les línies directrius, el to, els recursos, etc. Però la gestió ha de ser més dinàmica del que sempre ha estat, ja que és molt diferent “administrar” que “crear”. Efectivament, una cosa és administrar el bon funcionament de paràmetres ja coneguts, com són l’ensenyament, l’habitatge, els transports o les biblioteques, i una altra molt distinta és treballar sobre un àmbit nou per a l’Administració; dit d’altra manera: treballar per al català no és un acte administratiu sinó creatiu. I la creació no és una funció típica de l’Administració, com ja ens indica el seu nom. Això no vol dir que una empresa pública pugui fer el que vulgui des de cap punt de vista, tot al contrari: hi hauria d’haver un control fins i tot millor que des de dins de l’Administració, amb més seguiment dels recursos i de la feina. El que sí que vol dir és que s’hi podria treballar sense haver de sofrir l’encotillament de les mesures necessàriament molt restrictives des de tots els punts de vista dels procediments administratius, que són els propis de l’Administració, per naturalesa, però absolutament bloquejadors de les propostes imaginatives que cal fer per tirar endavant el català. És una qüestió que caldrà argumentar en fòrums i llocs adients, però que és bàsica per dinamitzar la nostra llengua. A més, cal encara assenyalar-hi un altre llast: la politització actual (ja que forma part de l’Administració i de la política del dia a dia) comporta recels, desconfiances o manques de col·laboració a tots els nivells, quan caldria que sobre aquest tema es trobessin portes obertes i ponts d’entesa. Sempre n’existirà, condició humana, però des d’un ens de tipus empresarial, pactat i ben vist per tots, disminuirien les prevencions i augmentaria l’efectivitat. Val a dir que un ens d’aquest tipus (sigui cooperativa de serveis, fundació, empresa pública, etc.) no ocuparia el lloc que té encomanat actualment el Consorci per la Normalització Lingüística, part executiva a nivell local dels plans elaborats des de la Secretaria ja que, precisament, el que es proposa

© Editorial UOC

144

El català, al carrer

és que l’ens nou s’encarregués exclusivament de planificar la política lingüística dimanant directament del Govern (planificació que agruparia un conjunt d’aspectes, com els estudis, els projectes, les campanyes, les avaluacions, les relacions amb altres ens escaients, etc). Per tant, serien dues institucions amb missions específiques, una planificadora i l’altra executora.

© Editorial UOC

145

Bibliografia

Bibliografia

Álvarez, L. “Lengua y política”. Diari de Tarragona, 4-3-2008. “L’enquesta”. Avui, 8-5-2008. Aymà Aubeyzon, J. (1999). “Aproximació a la definició i acotament de l’ús oral interpersonal”. Grup Català de Sociolingüística. Barcelona. Document inèdit. Aymà Aubeyzon, J. M. (1992). Allò que no se sol dir de la normalització lingüística. Barcelona: Editorial Empúries. Aymà, J. M. “La sobreprotección, una barrera”. La Vanguardia, 30-7-1997. Branchadell, A. (2001). “(Els límits de) la intervenció en l’ús privat de la llengua”. Treballs de Sociolingüística Catalana (núm. 17, p 185). Barcelona. Bucholtz, M. (2008). Gènere, consum i interacció entre els joves americans. Noves SL. Hivern 2008. Secretaria de Política Lingüística. Calvet, L. J. (1992). Les langues des marchés en Afrique. París: Didier. Calvet, L. J. (1994). Les voix de la ville. Introduction a la sociolinguistique urbaine. París: Payot & Rivages. Casals, R. (2008): http://desons.blogspot.com/2008/02/mapa-sonor-de-barcelona.html Català sempre: http://groups.google.com/group/catala-sempre De Certeau, M. (1984). The Practice of Everiday Life. Berkeley: University of California Press. (Especialment pertinent és la III part, “Spacial Practices”, i més concretament el capítol VII, “Walking in the City”.) Delclós, T. “¿Habla usted catalán?”. El País, 6-10-2002. Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana: http://www.folc. cat/index.php?option=com_poll&task=results&id=16 Feraud (2003). Les voix du marché: http://kalerne.net/joomla/index.php?option=com_content&task=view&id=56 &Itemid=52 Folch, P. “Contribució del psicoanalista al problema del bilingüisme”. Escola catalana, gener de 1997 (núm. 336, p. 10-12). García Sánchez, J. “Inmersión y apnea”. El Mundo, 21-5-2002. Generalitat de Catalunya: Pla general de normalització lingüística, 1995. Gibert, Q. Diari de Girona, 20/05/99 Giles, H.; Coupland, J.; Coupland, N. (1991). Contexts of Accommodation. Cambridge: Cambridge University Press.

© Editorial UOC

146

El català, al carrer

Hevia, À. (Eco Consulting). La llengua en el món del comerç. L’actitud dels catalans davant l’ús comercial del català. Generalitat de Catalunya, 1987. Estudi inèdit. Holmes, J. (1998). “Women Talk Too Much”. A: P. Trudgill i L. Bauer. Language Myths. Londres: Penguin Books. IDESCAT: http://www.idescat.net/ Jaumot, M. (1999). “Un projecte per incentivar l’ús interpersonal del català”: http://www.sociolinguistica.org/gcs/memoria.htm Laboratori de Fonètica, Universitat de Barcelona: http://www.ub.es/labfon/amper/cat_presentacion.htm (web actual, 2008) Larreula, E. (2002). Dolor de llengua (p. 235-239). Edicions 3 i 4. València. Lynch, K. (1960). Image of the city. Cambridge: MIT Press. (Publicat en castellà per primer cop el 1966 a Buenos Aires, Ed. Infinito.) Ofercat: Estudi sobre l’oferta lingüística a diverses ciutats de Catalunya (Ofercat 2006). Informe global de Cornellà de Llobregat, l’Hospitalet de Llobregat, Girona, Mataró i Tortosa. Secretaria de Política Lingüística. Generalitat de Catalunya. Estudi inèdit. Parla català (2008): http://www.parlacatala.cat/ Plataforma per la llengua: http://www.plataforma-llengua.cat/ Pueyo, M. (2007). El fantasma de la mort del català. Barcelona: Proa. Roach, P. (1998). “Some Languages are Spoken More Quicly than Others”. A: P. Trudgill i L. Bauer. Language Myths. Londres: Penguin Books. Royo, J. (1991). Una llengua és un mercat. Barcelona: Edicions 62. Sedó, J. “Deu raons per parlar sempre en català”. El 9 nou. 13-3-2006. Solé, E. “Guies per a immigrants”. Avui, 26-9-2002. Soler, S. (2008). No tinguem por (p. 60-63). Barcelona: Ara llibres. Strubell, M. (2003). “Possibles aportacions de la psicologia aplicada per al canvi de les normes i els hàbits de tria lingüística”. Ponència presentada a les jornades sobre “Ús interpersonal del català: estat de la qüestió i propostes”. Treballs de Sociolingüística Catalan (núm. 17, p. 245). Barcelona. Suay, F.; Vilaginés, G.: http://www.reeixida.cat/telp/ Thorson, O. (Barcelona camina): informació facilitada personalment basada en diversos estudis de mobilitat de l’associació i altres no publicats (13 de març 2008). Torné, R. “Siguem oberts: parlem en català” (butlletí 2, 27 de maig de 2004)). Cercle XXI: http://www.cercle21.org/butlleti/02/siguem_oberts_parlem_catala.htm Tree, M. “Davant dels nassos”. Avui, 7-3-2008.

© Editorial UOC

147

Bibliografia

Trudgill, P. “Colonial dialect contact in the history of European languages: On the irrelevance of identity to new-dialect formation”. Language in Society (núm. 37, p. 241-280). (Article amb respostes incloses al mateix número). Discussió teòrica amb la CAT de fons, més enllà del que indica inicialment el títol. Tsukahara, N. “L’aranès m’atrau molt, és un repte molt ambiciós”. Segre, 7-32008. Entrevista. Verdonk, R. “Holanda vol obligar a parlar holandès al carrer. La proposta de la ministra d’Integració va dirigida als immigrants”. El Periódico, 24-1-2006. Vila, X. (2003). “Els usos lingüístics interpersonals no familiars a Catalunya. Estat de la qüestió a començament del segle XXI”. Treballs de Sociolingüística Catalana (núm. 17, p. 156). Barcelona.

,

© Editorial UOC

149

Annex

Annex

Selecció d’opinions publicades sobre els usos lingüístics personals o al carrer des de finals dels anys noranta fins ara (2010) a través de la premsa, internet o altres.

1. F. Puigpelat. “L’ús social del català”. Avui, setembre de 2008. Sèrie d’articles sobre la situació del català (núm. 11), “Perill d’extinció?”. Avui, 21-09-2008. “Ja al tren Mataró Barcelona observo (...) una colla de quatre joves. Dos parlen entre ells en castellà i els altres dos en català. S’ajunten, comencen a parlar tots quatre alhora i el català desapareix com si hagués passat per davant la capa del Màgic Andreu. Al viatge de tornada, ja bastant cansat de prendre notes, em limito a fer una doble columna a la llibreta, i, com Robinson Crusoe, anar marcant amb una ratlleta cada cop que sento parlar en castellà o català. Arribo a casa després de tres hores i mitja de viatge, obro la llibreta i repasso les meves notes. Faig números. Converses escoltades: 78. Converses en català: 24. Converses en castellà: 49. Altres: 5. I ara les dades en percentatge. Català: 30,7%. Castellà: 62,8%. Altres: 6,4%. Segons la minienquesta, el català, als trens de Rodalies, només supera en 0,7 punts el 30% de percentatge d’ús social sota el qual la UNESCO afirma que una llengua està en perill d’extinció. Una dada esgarrifosa, que qualsevol lector pot corroborar fent minienquestes semblants. Qui s’anima?

Aquesta sèrie té més categoria d’estudi que d’un mer reportatge periodístic. Un parell d’observacions: una fotografia d’un àmbit concret en un moment concret pot donar no tan sols xifres com aquestes sinó molt pitjors, per al català; depèn dels llocs i les hores. El més apassionant, per dir-ho d’alguna manera, seria fer la mateixa

© Editorial UOC

150

El català, al carrer

operació el mateix dia i la mateixa hora més endavant (un any, dos, uns mesos) per veure’n l’evolució; això seria més interessant per veure l’evolució del català. I segona: té tota la raó en preguntar “qui s’hi anima?”, ja que ell mateix ha demostrat (tot i estar “bastant cansat de prendre notes”) que és a l’abast de fer-ho. Afegiria que sisplau es faci amb totes les garanties per poder fer afirmacions categòriques, això sí.

2. Q. Gibert. “Sois con los únicos que hablo catalán”. El Punt, 27-1-2002. “Con vosotros sois con los únicos que hablo catalán”, va dir-nos una psicòloga de la Generalitat de Catalunya, a la meva companya i a mi. Qui ens va fer aquesta confessió semblava que arrossegava una mala consciència lingüística arran d’un càrrec gens menyspreable que ocupa a l’Administració catalana. No és que ens parlés només en catalán a nosaltres sinó que nosaltres devem ser els únics que li parlem català a ella. Si bé és veritat que l’esmentada psicòloga ens comença parlant en català quan ens trobem, també és veritat que a la més mínima dificultat expressiva es passa a l’espanyol. Amb tot, ella està convençudíssima que mantenim sempre la conversa íntegrament en català. És un tipus de cas conegut: el desig pot passar per damunt de la realitat. També deu ser el rerefons dels resultats d’algunes enquestes sobre la pregunta de si se sap català, oimés que hi han d’influir obligadament algunes circumstàncies: llengua de l’entrevista, identificació de l’origen de l’enquesta, etc.; en aquestes situacions, un percentatge de persones no menyspreable s’apropa psicològicament al preguntador i al que se suposa que és més correcte de respondre.

3. J. García Sánchez. “Inmersión y apnea”. El Mundo, 21-5-2002. No saben lo que va a costarme escribir este artículo, precisamente éste y no otro. Pero aunque me corroa vilmente la conciencia de culpa, y pardiez que no la kieerkegaardiana sino otra mucho más apegada a la cruda realidad, debo hacerlo: me lo debía. Va sobre el catalán. Lo que uno hace al respecto, lo que uno podría hacer, lo que uno ve. Soy catalán, nacido en Barcelona, pero mi educación mental es en castellano. Más de veinte libros en prosa, todos en la lengua de Cervantes, me avalan en tal sentido. Me atrevería a decir que, por usar cierta simbología flaubertiana, también mi educación sentimental es en castellano, pero la verdad es que no sé si me atrevo a tanto. A veces llegué a creer que sí, pero de pronto me sobrevienen terribles dudas al respecto. El problema es que no sólo entiendo a la

© Editorial UOC

151

Annex

perfección el catalán, sino que, de proponérmelo, lo hablo con fluidez. Pero no me da la gana, así de claro. He ahí el gran problema: ¿por qué pudiendo hacerlo me niego en redondo? Mi excusa, desde siempre, fue: «En catalán me expreso, fundamentalmente en público y cuando se habla de asuntos serios, pongamos entrevistas, etc., a un... 67,5% de mi capacidad expresiva». ¿Lo entienden así? No quiero establecer vínculos de comunicación con la gente (para pocos que ya tengo) que encima me obliguen a estar «mermado». Pero la verdad: todo es falso, o falso a medias. Haciendo un esfuerzo, o si se quiere un sobreesfuerzo, podría expresarme correcta y fluidamente en catalán. Sigo sin hacerlo. Y día a día (¡a mis años!) voy dándome cuenta de que me atrinchero cada vez con mayor obstinación en mis cuarteles de invierno: el castellano, que además, y esto va muy en serio, me parece una lengua maravillosa, de pingües matices y casi infinitas posibilidades. Pero debo explicar las dos cosas que me han «roto» en pedazos: una, comprobar que vaya donde vaya, y me refiero al Estado español, indefectiblemente voy encontrándome con personas que cuentan lo mismo. Han venido de visita a Cataluña y, mira tú por dónde, deben haberse topado con una caterva de perfectos lechuguinos facinerosos y maleducados. Gente que les responde en catalán, y que no parece dispuesta a cambiar de chip ni a hostias. Pueden imaginar que cuando oigo cosas así me avergüenzo profundamente, tanto que quisiera pedir la nacionalidad burgalesa, si ello fuera posible, más aún: si ello sería posible, que dicen algunos vascos y navarros. Pero lo cierto es que yo, aquí, me encuentro a diario justo con el reverso del problema. Pondré un ejemplo. Acudo semanalmente a una tertulia radiofónica. Bien, todos hablan en catalán a veces cuatro o cinco personas menos yo, que lo hago en castellano. ¡Pues a los pocos minutos casi todo el mundo está haciéndolo en castellano, pese a que suelo pedir que sigan hablando en catalán! Inútil. Instintivamente giran la neurona. Es entonces cuando me siento muy culpable. Las dudas: ¿Debo expresarme «mermado»? ¿Debería intentar ese sobreesfuerzo? ¿Acaso que es lo que en realidad pienso, mitad por comodidad moral mitad porque estoy convencido de que es lo más adecuado ese sobreesfuerzo debieran realizarlo ellos, los catalopensantes, y seguir hablando en catalán sabiendo que su interlocutor, yo, lo entiende todo a la perfección? El caso es que, en lo que a mí concierne, temas delicados como el de la inmersión lingüística poco me han afectado en apariencia, pero como ven la sufro que te mueres. Me quedo con la conciencia de que con actitudes como la mía, es obvio, el catalán está destinado a morir de aquí a un tiempo. Sufro por ello. Pero si nos ponemos en el ámbito contrario, entonces es penoso... Lo grave de esto es que viene ocurriéndome de toda la vida. Allá donde voy, aunque haya siete mil catalanes hablando en catalán, no sé por qué demonios, pero mi presencia consigue que todos sin excepción terminen hablando tope lolailo, tan felices, y gongorinos. Mi problema: puedo entender la paranoia de quien viene aquí y es atacado por esa cosa extraña que no entiende, y entonces va y piensa que si estamos en España, y qué cojones...ya saben. No me hagan explicárselo. De otro lado, entiendo a quien lucha por conseguir que su lengua sobreviva como sea, y ve con helada desesperación cómo van pasando los años y ciertos esquemas se

© Editorial UOC

152

El català, al carrer

repiten sin el menor viso de solucionarse. Estamos, pues, entre la inmersión y la apnea. Temo que llegados a cierto punto sólo cabe dejarse guiar por el instinto y hacer caso al sentido común. Cediendo lo justo. Sin ceder más allá de lo necesario. Menudo lío. Creo que estoy por el Esperanto.

Impressionant. D’una sinceritat aclaparadora. Deu ser representatiu de moltes persones castellanoparlants. Ben sovint, a la vista d’un article, hom cerca si l’articulista és dels seus o dels altres (potser de la mateixa manera que si som espectadors d’un esport ens hem de posar a favor d’uns o d’altres), volem veure de quin peu calça, per posar-nos-hi a favor o en contra. Doncs bé, un article com aquest fa pensar que tot és més complex més enllà del maniqueisme que sempre ens ajuda, potser a caure. Ens fa posar en la pell dels altres.

4. R. Verdonk. “Holanda vol obligar a parlar holandès al carrer. La proposta de la ministra d’Integració va dirigida als immigrants”. El Periódico, 24-1-2006. Holanda, país on el 20% dels habitants són immigrants i amb barris amb fins a un 90% d’estrangers, vol que l’holandès sigui l’idioma comú i obligatori al carrer. La proposta de la ministra d’Integració, Rita Verdonk, ja ha estat criticada fins i tot per membres del seu propi partit, el liberal VVD, perquè restringeix els drets dels ciutadans. “Parlar holandès al carrer és molt important. Rebo bastant correu electrònic de gent que se sent còmoda perquè sent molta gent parlar en idiomes estrangers. La norma servirà perquè la gent se senti més segura al carrer”, va afirmar la ministra en una trobada del seu partit a Rotterdam. Precisament el Codi Rotterdam, que s’acaba d’estrenar i que inclou l’obligatorietat de la llengua holandesa entre set regles més de conducta, ha servit d’inspiració a Verdonk. “Si algú s’ha instal·lat a Holanda, el normal és que parli l’idioma. A més a més, així es milloren les possibilitats de l’immigrant a l’escola i també en el món laboral”, va dir la ministra, que vol que les regles s’apliquin abans de final d’any. No obstant això, el seu incompliment no serà falta ni delicte, i per tant no hi haurà sancions. La proposta de la ministra no només va aixecar crítiques entre els partits de centreesquerra, sinó també dintre de la seva pròpia formació. Un regidor del VVD de l’Haia la veu “amb poques possibilitats” de poder portar-se a terme. “Prefereixo que els agents posin multes per deixar les escombraries al carrer que no per parlar en un altre idioma”, va dir Pieter Woensel. La regidora d’Amsterdam Laetitia Griffith, també del VVD i d’origen surinamès, va comentar que “aquestes normes van massa lluny. Amsterdam és una metròpolis amb molts inversors estrangers que elogien la nostra tolerància. No passa res si jo parlo amb una amiga surinamesa al carrer.

El Codi de Rotterdam

© Editorial UOC

153

Annex

La proposta de la ministra holandesa prové de Rotterdam, on la setmana passada l’Ajuntament, en mans d’un tripartit de centredreta, va presentar una llista de set regles bàsiques que haurien de complir els habitants de la segona ciutat del país. Així, els habitants no han de discriminar; han d’utilitzar l’holandès com a llengua comuna, no acceptar la radicalització ni l’extremisme; educar els seus fills perquè siguin ciutadans respectuosos; tractar les dones amb respecte i igual que els homes; tractar els homosexuals amb respecte i igual que els heterosexuals; tractar igual i amb respecte creients, també d’una altra religió, i no creients. La situació d’Holanda és bastant complicada, encara que aquí no se’n parli gaire. Però arribar a aquests punts..., una llengua amb un Estat darrere! La veritat és que ni té sentit pensar que es pot intervenir sobre l’ús al carrer (!), ni menys creure que sigui sancionable (!). Ara bé, la senyora Verdonk és innegable que s’adona de la importància de l’ús d’una llengua al carrer, tant al nivell real (supervivència) com simbòlic (identitat). Ho tenim clar: no s’hi ha d’intervenir!

5. J. Sedó. “Deu raons per parlar en català sempre”. El 9 nou, 13-3-2006. (Recollit de la seva publicació a Racó Català): http://www.racocatala.cat/forum/ llegir.php?idf=6&fil=1374&pag=1&mode=&llindar= Sovint, arran d’alguna afirmació meva sobre la delicada situació en què es troba el català, em pregunten: “I què s’hi pot fer?”. Sempre contesto el mateix: “Mentre vostè no deixi de parlar català, la llengua no morirà; i com més persones observin individualment aquesta actitud, més vigorosa esdevindrà”. I és que és així de senzill. Si fóssim capaços de mantenir-nos en català en totes les ocasions, tindríem resoltes bona part de les amenaces que avui planen sobre el futur de la nostra llengua. Si ho intenteu, ja veurem com no és tan difícil. Si l’interlocutor no parla català és quan la situació es fa més feixuga perquè mantenir-s’hi sembla forçat. Hem de saber, però, que aquesta sensació és producte de l’educació que hem rebut, de la força abassegadora del costum i del complex d’inferioritat col·lectiu que patim els catalans. A més, si ens ho mirem bé, hem de pensar que la nostra tossuderia de mantenir el català no és més tossuderia que la de l’altre, que manté el castellà sense cap mena de rubor. Per què, doncs, ha de ser sempre el català el qui canviï? Us recomano que quan sentiu la temptació de passar-vos al castellà, abans de fer-ho, penseu en les consideracions que exposo a continuació: 1) El català és la llengua pròpia de Catalunya i el castellà no. I, a més, gairebé el 95% de la població és capaç d’entendre'l, cosa que fa molt difícil trobar algú que veritablement no el comprengui.

© Editorial UOC

154

El català, al carrer

2) En la conversa bilingüe, l’interlocutor castellanoparlant se sent tan incòmode com el catalanoparlant. Per tant, si el catalanoparlant es manté, és probable que l’altre intenti continuar en català per poc que en sigui capaç. 3) Parlar la llengua pròpia del país no és mai de mala educació. En canvi, anar a un altre país a viure-hi i esperar que els autòctons aprenguin la teva per estalviar-te’n tu l’esforç, doncs Déu n’hi do... 4) La conversa bilingüe, malgrat la incomoditat que genera, de moment és l’única possibilitat que tenim de viure en català, i, si no intentem generalitzar-la, no es veurà mai com un fet natural, sinó sempre com una provocació. Per cert, com és que aquesta suposada provocació sembla que parteixi sempre del català quan manté la seva llengua? Si l’altre fa el mateix...! 5) Si sempre parlem castellà als nouvinguts, per què haurien de voler aprendre català? Heu sentit mai un desig imperiós d’aprendre lituà? No...? Podria ser perquè ningú us hi parla i no necessiteu saber-ne...? Doncs és això. 6) Parlar en català a qui no en sap gaire l’ajuda a aprendre’n perquè li dóna l’ocasió de practicar-lo i sovint és l’única possibilitat que té de disposar de models i referents on assentar els seus progressos. 7) Mantenir el català amb els nouvinguts és una actitud solidària perquè aquests tenen tot el dret de conèixer la llengua de la terra que els ha acollit, tot el dret de competir amb els autòctons en igualtat de condicions i tot el dret de no sentir-se permanentment forans. Si algú veu demagògia en aquest plantejament, que pensi si no deu ser perquè considera el català una llengua de segona; i no cal que continuï llegint, perquè no ens entendrem. 8) Canviar al castellà amb els nouvinguts és una greu desconsideració. Amb els que no saben català, perquè és com dir-los que no són capaços d’aprendre’n i amb els que en saben, perquè és menysprear barroerament l’esforç que han fet. 9) Cada vegada que fem servir el castellà facilitem les coses als qui es neguen a parlar català. 10) Per als catalans, la llengua sempre ha estat l’eix vertebrador del país. Si l’abandonem, abandonem la nostra identitat col·lectiva. Finalment, una última consideració: el manteniment del català en totes les ocasions no està en absolut renyit amb la cordialitat. És més: la cordialitat i les bones maneres són imprescindibles per fer-ho. No les abandoneu mai. Però si no volem perdre la llengua, cal que comencem a fer-nos-la respectar. I perquè la respectin els altres, hem de començar per respectar-la nosaltres mateixos. No saber parlar la llengua de la terra on es viu constitueix una anomalia a qualsevol país normal. Si a casa nostra resulta que això és normal, és, doncs, perquè som un país anòmal. I bé hi haurem de fer alguna cosa. O no...?

6. T. Stegmann (catedràtic de filologia romànica a la Universitat de Frankfurt (sense data): Decàleg del catalanoparlant

© Editorial UOC

155

Annex

1) Parleu la vostra llengua sempre que pugueu, especialment amb la família i els amics i coneguts. Feu-vos el propòsit de parlar en català als qui sabeu que us entenen, encara que fins ara els hàgiu parlat en castellà. 2) Sigueu respectuós de tothom que parla una altra llengua però exigiu que els altres siguin respectuosos amb la vostra. 3) Adreceu-vos en català a tothom: al carrer, per telèfon, a la feina, etc. Si us entenen continueu parlant-los en català, encara que us responguin en un altre idioma. 4) Als coneguts vostres que encara no comprenen bé el català, animeu-los a provar de comprendre'l, parleu-hi a poc a poc i expliqueu-los de tant en tant algunes paraules. 5) Si veieu algú que s'esforça a parlar en català, ajudeu-lo. I demostreu-li que valoreu el seu capteniment. 6) Deixeu de corregir qui no vulgui ésser corregit, però doneu l'exemple de demanar a persones o a entitats autoritzades quines expressions incorrectes cal substituir. Ajudem-nos els uns als altres a mantenir un català viu i bo. 7) Respecteu les diferències regionals del català. Parleu amb mallorquins, valencians, rossellonesos, etc. I coneixeu els accents i mots diferents que tenim tots. Aquesta és la riquesa del català, com de totes les llengües cultes. 8) Feu-vos subscriptor de diaris i revistes en català. I que siguin en la nostra llengua les lectures que feu, els espectacles a què assistiu, els programes de ràdio que escolteu, la televisió que mireu, etc. Fem allò que havia estat prohibit durant tants anys. 9) Preneu la decisió d'escriure totes les cartes i notes en català. Ompliu-hi els talons. Feu canviar els vostres impresos, els rètols, etc. Fóra ben trist que per estalviar despeses deixéssim de donar testimoni de catalanitat. 10) Exigiu de tothom, fins i tot de les institucions més rutinàries, que us escriguin en català. Feu-ho amablement. No vulgueu perdre temps i nervis lluitant contra enemics declarats de la llengua del país. Deixeu-los de banda. Tota persona que defensa la seua pròpia llengua sense agredir ningú, té el dret al seu costat.

7. Hassan el Hiry: “Per què no em parleu en català?”. El Punt, 30-8-2007 (recollit de la seva publicació a Vilaweb): http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/ noticia?p_idcmp=2531828 Em rendeixo, renuncio, i la culpa és de tots vosaltres, i em refereixo als naturals del país, Catalunya. Fa uns quatre anys que visc aquí, quan vaig arribar no entenia l'idioma, ni el català ni el castellà. Primer al camp, després en un taller i ara en un restaurant vaig trobar feina per mantenir la meva família, dona, fill i fi-

© Editorial UOC

156

El català, al carrer

lla. En sentir parlar el vostre idioma vaig intentar el més ràpid possible entendre'l i xampurrejar-lo, parlar-lo en la mesura del possible; i el mateix la meva dona i els meus fills que van a l'escola i els ensenyen a parlar i escriure i ho fan molt bé (em refereixo al català). Jo fixant-m'hi molt, i també la meva dona, hem intentat integrar-nos al poble a través de la llengua... Impossible! No ens deixeu. Intento atendre els clients que sento parlar en català en aquest idioma, i crec que no ho faig malament del tot, però ells em responen en castellà, hi insisteixo, fins i tot alguna vegada amb tota l'educació possible els he dit: si us plau, poden parlar-me en català, l'entenc perfectament, encara que no el parli correctament. Resposta: “caramba, vostè parla català?”, i això m'ho diuen en castellà i continuen parlantme així. I és clar, jo desisteixo, renuncio a seguir servint-los en el seu idioma. A la meva dona li passa el mateix quan va a comprar, tots els que són catalans li parlen en castellà tot i que ella també s'esforça a respondre en català. I els meus fills, igual. A la classe, els professors els ensenyen majoritàriament en català, els meus fills el parlen ja perfectament com si fossin naturals d'aquí, fins i tot a casa ens ajuden i corregeixen el que pronunciem malament, ens fan de professors. Però ells només de sortir al pati o al carrer, els mateixos companys quan es dirigeixen a ells ho fan en castellà. Com pot ser això? Al restaurant hi ha tres diaris, un en català i un altre en els dos idiomes, però hi ha més preferència cap al castellà. El que només està en català, molts dies, ni l'agafen, i el mateix passa amb els esportius, n'hi ha dos en castellà i només un en català. Ningú mai no l'agafa, o quasi mai, només quan els altres estan ocupats. Doncs bé em rendeixo, per què he de seguir esforçant-me a aprendre el vostre idioma natural si sembla que el menyspreu? Potser no tothom, uns quants segur que no. El veí que m'ha ajudat a escriure aquesta carta em diu que sent vergonya de no saber-la escriure en el seu propi idioma i ha hagut de redactar-la en un idioma diferent del que parlem ell i jo quan estem conversant, el català (perquè això sí, és dels pocs que he aconseguit que em respongui també en català). Ara bé, vull reiterar que m'estranya que m'insistiu tant perquè no aprengui el vostre idioma, penso que tots ens ho perdem.

Impactant. Patètic. És realment una vergonya per a un país que persones vingudes de fora hagin d’escriure coses semblants. Com s’ha dit anteriorment, poden arribar a pensar que els catalans fem això perquè precisament no els volem entre nosaltres, no serien de la nostra classe, o mena, o no sé què. És en la línia d’altres casos, però esfereïdor, certament.

8. Ll. Flaquer. “Depèn dels ciutadans, de fer necessari el català” (entrevista de Ll. Bonada). El Temps, 23-10-1996. (...) -Què podeu dir sobre la castellanització al carrer?

© Editorial UOC

157

Annex

-Que cada cop més la gent té tendència inconscient a adreçar-se en castellà als desconeguts. Això passa perquè la classe social es dilueix. Ni l’aparença de la gent ni el paper social no et diu si et trobes davant una persona que parla en català o no. Com que això ara ja no és possible, la situació tendeix cap a l’ús del castellà amb tothom. Ho anomeno economia d’esforços. Si la tendència es manté, pot ser desastrós. El català es convertiria en una llengua privada, encara que fos molt potent institucionalment: Parlament, determinats mitjans audiovisuals... El català podria ser un ghetto dins Catalunya. -Més conclusions? -Que és perillós de deixar la voluntat normalitzadora de la llengua en mans de l’administració. Els ciutadans conscients haurien de pensar si cal defensar-la dia a dia, al carrer. Depèn dels ciutadans, de fer necessari el català.

Aquest discurs caldrà repetir-lo molt vegades, i la població especialment sensible pel que fa al tema de la llengua catalana ha de comprendre que no és qüestió de la Generalitat que parlem en català, com tantes vegades he sentit. Els polítics poden tenir moltes mancances, però hi ha qüestions a les quals no poden renunciar els ciutadans: el manteniment de la llengua oral no pot ser mai qüestió de les autoritats sinó de cada parlant. Una de les coses que s’han fet malament ha estat precisament no fer-ho notar més clarament a la població.

9. J. M. Borrull. “Subtitulació de pel·lícules”. (Carta al director). Avui, 8-101997. (...) m’afegeixo als qui opinen que l’eina més eficaç és el manteniment del català en totes les ocasions i converses. Jo ho faig des de fa molts anys i mai he tingut cap problema, ans al contrari, en moltíssimes ocasions ha estat l’interlocutor, que inicialment parlava castellà, qui ha canviat al català. (...) Quan explico a persones que diuen compartir aquesta preocupació, que fóra molt convenient adoptar l’actitud que acabo d’assenyalar, la resposta és sovint la mateixa: “És que em costa molt seguir parlant català quan em parlen castellà”. Llavors penso que si (no) som capaços de fer aquest esforç... no ens en sortirem. No val queixar-se i dir que tots els mals vénen de fora. De cartes com aquesta se n’han publicat a gavadals, gairebé cada dia. Tenen tota la raó. Caldria reconèixer que les persones que les han escrit i enviat i els diaris que les han publicades han prestat un gran servei lingüístic al país. Han fet arribar aquesta sensibilització a altres persones i fins i tot als polítics i especialistes; és un clam. Sense ells, sense aquest crit popular semblaria que la necessitat que parlem en català amb qui no el parla fos una qüestió d’alguns sociolingüistes i prou. No, és ja una gran part

© Editorial UOC

158

El català, al carrer

del país que observa el que passa i la necessitat d’intervenir per conscienciar tots els catalanoparlants.

10. J. Solà. “El filòleg Joan Solà augura la ràpida desaparició del català”. (Entrevista d’Albert Guasch). El Periódico, 27-09-2002. El filòleg Joan Solà va oferir ahir un negre futur per a la llengua catalana. No podia ser més clar, ni més pessimista, el coordinador de la Gramàtica del català contemporani. “La llengua catalana es fa servir cada vegada menys al carrer, està en clar retrocés, i si segueix així, no trigarà a morir”. Amb tot, sempre serà bo de parlar amb dades.

11. J. Porta. “Un verdader bilingüisme”. El Periódico, 28-9-2002. Segons l’últim cens lingüístic, el 96% dels ciutadans de Catalunya entenen el català. Si els catalanoparlants es dirigissin sempre en la seva pròpia llengua al seu interlocutor no hauria de representar cap problema i es faria un bon servei a la normalització de l’ús. Ho diu una personalitat, que a més ha dirigit Òmnium Cultural, una de les entitats insubstituïbles en aquesta qüestió.

12. J. Sedó. “Parlem-nos”. El 9 nou, 5-5-2005. El proppassat dia 30 d’abril, vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la inauguració de l’exposició Parlem-nos, que ha organitzat el Centre de Normalització Lingüística (CNL) del Vallès Oriental a la capital de la comarca. Es tracta d’una mostra de fotografies fetes per Jordi Ribó que ofereixen imatges individuals de 41 alumnes del CNL d’origen no català i una frase de cadascun, referida a la seva experiència com a nous ciutadans de Catalunya. A banda de l’innegable valor artístic de l’exposició, vull centrar-me en les frases dels alumnes. En citaré només quatre com a mostra: “Quan em parlen castellà, em sento estrangera” (Ioulia Satsouk, de Bielorússia); “A la feina, saben que estudio català, però només hi ha una persona que em parli català” (Stephen Ubeth, de Ghana); “Estic cansada de dir sempre el

© Editorial UOC

159

Annex

mateix. Parli’m en català, que el vull aprendre” (Marlen Medina, de Cuba); “Que no em parlin en castellà tot i que vegin que em costa. Que em parlin en català” (Juana Lechado, de Màlaga). No us sembla esfereïdor? És un veritable clam a la societat catalanoparlant, que per més que té mostres prou clares de la voluntat d’aprendre català d’un ampli sector de nouvinguts, no és capaç de treure’s del damunt el complex col·lectiu que parlem una llengua de segona que només serveix per a comunicar-nos entre nosaltres mateixos i, per això, continua tossudament, irresponsablement, adreçant-se als immigrants en castellà.

El millor és que aquesta exposició ha fet la volta per Catalunya i cal suposar que força gent se n’hagi conscienciat.

13. “Els nouvinguts a Lloret demanen que se’ls parli en català per aprendre’n”. Diari de Girona, 8-3-2007. (...) Entre d’altres propostes aportades pels nouvinguts a Lloret, originaris de 99 estats, es va demanar als lloretencs i catalans en general que no canviïn al castellà quan parlin amb ells. Així ho va explicar a Nova Ràdio Lloret la responsable de l’Oficina del Català, Montserrat Casacuberta, que va considerar que el costum de parlar en castellà als nouvinguts, tot pressuposant que no entenen el català, afecta “la vitalitat de la nostra llengua”. Els assistents al Fòrum de les Llengües van demanar que, per evitar el canvi d’idioma, es faci una campanya institucional des de les administracions.

És del tipus d’actes que van convergint en la mateixa línia, cap a l’Administració: cal sensibilitzar la població, especialment la catalanoparlant. Evident. Va bé, però, que siguin també fòrums d’aquest tipus, a mig camí entre els especialistes i les persones del carrer, en aquest cas immigrats.

14. A. Branchadell. “Donant voltes al ‘cas Peri Rossi’”. El Periódico, 20-102007. (...) És força evident que la presència de Peri Rossi a Catalunya Ràdio era un desafiament en tota regla a la norma de convergència. Peri Rossi ha decidit expressar-se habitualment en castellà, però entén perfectament el català, i és en català com se li dirigien el conductor del programa, Gaspar Hernàndez, i els altres col·laboradors d’Una nit a la terra. La conversa bilingüe, que no per casualitat va ser el que va postular la primera responsable de Política Lingüística, Aina Moll, és la norma que projectava finalment Una nit a la terra a l’audiència: norma que

© Editorial UOC

160

El català, al carrer

sens dubte afavoreix el català davant la norma de convergència (que alguns anomenen “de subordinació”) actualment vigent a la societat catalana.

Certament, molts podrien opinar que quan una persona, a més amb cultura, porta anys a Catalunya es podria esforçar a parlar en català. Però deixant de banda aquesta qüestió, les converses bilingües són un model per als catalanoparlants, ja que es demostra que cadascú pot parlar en la seva llengua i no hi ha problemes. Amb tot, sóc del parer que aquests casos tendeixen a ser provisionals, atípics; el més normal, o freqüent, és la convergència lingüística. Només que sempre s’ha fet cap al castellà, amb la qual cosa ni els castellanoparlants tenien la possibilitat d’aprendre el català ni els catalanoparlants la de parlar en la seva llengua.

15. A. Mascort. “Deixarem que es mori?” El Punt, 13-11-2007. (...) En la dècada dels anys setanta a Cornellà de Llobregat –on vivia el meu cunyat– vam entrar a un bar on ell solia anar. Allà hi havia tres coneguts –un d’ells un seu amic–, i dels cinc que érem, un parlava en castellà. Van començar a enraonar en castellà, mentre jo només escoltava, però a poc a poc vaig ficar-hi cullerada, en la mateixa llengua. En una conversa on participen cinc persones és normal que una d’elles es dirigeixi a una altra, en un moment donat, tot dient-li, posem per exemple: “recordes aquell cas que ens van explicar?”. Doncs bé, això em va passar a mi, ja que em vaig trobar de cara amb el meu cunyat i parlant-li en castellà. Vaig reaccionar tot dient-li: “Què punyeta fem parlant-nos en castellà?” Per moments em sentia ridícul i em vaig proposar, des d’aquell fet, actuar d’una altra manera: sempre en català i amb normalitat, però sense cap mena de radicalitat. Em refereixo que ja d’entrada parlo en català, mentre l’interlocutor ho fa en castellà i així tota l’estona. I no passa res. Si es dóna el cas que em trobo amb un foraster i em diu que no m’entén, llavors faig canvi de llengua. Així de senzill.

És un cas molt interessant: quan s’està en un grup i un és castellanoparlant, els altres que parlen català presenten símptomes d’esquizofrènia o de doble personalitat: ¿continuo sent jo, que parlo en català i més encara, sempre, amb en X, o em transformo en una nova persona i faig el paper d’aquesta altra personalitat i converso amb en X en castellà, cosa que mai havíem fet?; continuo la comèdia, faig de jo, sóc jo o no? Si la persona que parla castellà és realment forana i no entén gens el català és una altra situació, però no és la més freqüent ara i aquí, llevat dels immigrats més recents; per tant, el més fàcil és que si continuem en català no passi res de res. És clar, si no hi ha una actitud ideològica prèvia, que és una altra qüestió.

© Editorial UOC

161

Annex

16. G. Fernàndez. “Vaselina”. Diari d’Andorra, 6-5-2005. Fins als 13 anys jo no parlava català, només castellà. Em vaig criar amb la meva àvia paterna (...), natural d’Almeria, i el cert és que tenint en compte que els meus referents musicals d’infantesa eren Manolo Escobar i el Fosforito, era complicat establir una connexió amb el Pompeu Fabra. Però va arribar un company nou, el Jaume, era de Matadepera, i com no em coneixia em va parlar en català, i jo li vaig respondre, i em vaig adonar que dominava la llengua millor del que em pensava i des d’aleshores tot ha fet baixada. Avui treballo a la ràdio en català i el Diari d’Andorra (...) I tot això sense tenir ni el nivell A, B, C o X del català, només mostrant curiositat, respecte i voluntat per aprendre un altre idioma. (...) Jo segueixo parlant amb la meva família en castellà i no em ruboritzo per admetre-ho públicament, no crec que tingui res de dolent, ni penso canviar aquest hàbit, donaria pas a una situació tan postissa que seria de tot menys familiar. (...) La gent que estigui a Andorra hauria de voler parlar en català perquè això és normal i ja està. I fins que no guanyem aquesta batalla no deixarem de perdre. La seducció és molt millor que la sanció.

Aina Moll solia dir que molts castellanoparlants saben català i no se n’adonen; a vegades ho demostrava directament, parlant-los-hi... i l’entenien, és clar! Aquí no es defensa altra cosa, ja que la pràctica del “bilingüisme passiu” comportarà que tard o d’hora una persona pugui parlar en català, com va fer l’articulista. Altrament, també ens demostra que en les relacions ja establertes, com les familiars, no cal (o cal no) canviar de llengua si no hi ha prèviament un acord, si és el que algú el vol, el canvi de llengua.

17. A. Pla. “Perdone, no le entiendo”. Avui, 3-3-2008. (...) Abans que catalans i castellans som persones que busquem la calidesa dels petits contactes. En un contacte anònim, el pur instint comunicatiu ens porta a la llengua que no genera conflicte. És difícil mantenir la que potser no s’entén. Per fer-ho cal una complicitat difícil de crear en la relació superficial. El mateix pacte que hi ha rere una iniciativa tan brillant com les parelles lingüístiques. Siguem clars: qui avui a Barcelona manté el català al marge de tota consideració pot acabar sent mal educat. Com és mal educat qui d’entrada es passa al castellà amb la dependenta mulata que potser ja el parla o el vol aprendre. La convivència demana una subtilitat incompatible amb els apriorismes dogmàtics.

No hi puc estar d’acord. No he quedat mai com a mal educat, ni tampoc cal que l’altra persona ja sàpiga català o l’estigui aprenent perquè jo li parli en català.

© Editorial UOC

162

El català, al carrer

Deixant de banda que jo tingui el dret a parlar-li en català (no ho plantejo mai així, però), sí que és cert que les converses que “busquen la calidesa dels petits contactes” requereixen una certa complicitat i jo l’estableixo precisament a través del català, més o menys, o plantejant-ne la qüestió del coneixement (ep, amb estratègies de paraules, preguntes, etc.), ja que l’altre n’és assabentat d’aquesta qüestió; no ens enganyem, tothom a Catalunya sap la qüestió de les dues llengües. Estic d’acord, però, que la complicitat és el que ens possibilita la comunicació. Per això demano que les administracions i les institucions facin el possible perquè tothom pugui ser còmplice, partícip.

18. M. R. Nogué. “En català a la parada de l’autobús”. Diari de Vilanova, 30-5-2008 Es diuen Ashma, Andoan, Oliver, Christopher, Alejandra, Nerea. Els seus pares i mares han vingut del Marroc, d’Armènia, d’Eslovàquia, de l’Equador, de Colòmbia, de l’Argentina. Tenen entre tres i set anys; la majoria han nascut aquí o no recorden altre lloc que aquest, van a l’escola amb en Francesc i en Jordi, els meus fills, de pare navarrès; tots parlen català a la classe, l’entenen. Però, quan van al pati, en Francesc i en Jordi, els parlen castellà. Als que tenen el castellà com a llengua materna, encara els deu anar bé; als altres, tant els deu sonar estranya una llengua com una altra. És curiós, però, observar que els que parlem català ens acostumem tan aviat a canviar de llengua a favor de la dels altres. A canvi, n’obtenim una major flexibilitat lingüística, només faltaria! Però per què ho fem, què ens passa? I, sobretot, què li passa a la nostra llengua? Vegem què faig jo mateixa, a la parada de l’autobús escolar. La mare de l’Ashma només parla àrab, però passem tantes estones juntes esperant el lent autobús escolar que hem acabat trobant una mena de metallenguatge. Si li he de dir alguna cosa, però, ho acabo fent en castellà, com si m’hagués d’entendre millor! La mare de l’Andoan, d’origen armeni, ve d’Alemanya; parla l’armeni, el rus, l’alemany, el castellà... La miro i li parlo castellà, em sembla que m’entendrà millor. I a la mare de l’Oliver, que és d’Eslovàquia, però està casada amb un vilanoví, li parlo castellà, segur que m’entendrà millor. Fins que l’altre dia em va dir que estava una mica cansada perquè venia del curs de català. Em vaig il·luminar. Clar, el curs de català! (...) Najat el Hachmi, una noia d’origen magribí, acaba de guanyar un màxim guardó de les lletres catalanes amb la novel·la L’últim patriarca, èxit de vendes de Sant Jordi: per què ens adrecem automàticament en castellà a tothom que no parla català, o que sospitem que no en parla? Volem entendre’ns, volem comunicar-nos. No som capaços de passar-nos mitja hora de cada dia, durant anys, al costat d’unes persones que esperen l’autobús amb nosaltres sense dir ni piu, sense somriure, almenys si és que no podem parlar-hi. Però no hauríem de suposar que no poden parlar català, que els serà molt més difícil aprendre el català que el castellà; o, fins

© Editorial UOC

163

Annex

i tot, que refusaran el català. Hem de fer un esforç i tornar a prendre consciència, si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú. Si vull que els meus parlin català al pati amb els seus amiguets, siguin d’on siguin, m’he de decidir a parlar català amb els seus pares mentre espero l’autobús, siguin d’on siguin! Hi tinc el dret, en tinc la convicció, ara falta l’hàbit, reprendre l’hàbit de parlar en català amb tothom sense excepció. Me’n vaig a esperar l’autobús!

Absolutament real del que li passa a molta gent: té la convicció, però li costa. El problema bàsic, aquí, és que ja s’ha “pactat” una llengua, l’ús ja és interpersonal, ja són persones conegudes; amb tot, sempre es pot replantejar el canvi de llengua. De totes maneres, cada dia parlem amb gent “desconeguda”, sempre podem començar una nova relació en català.

19. D. Vila. “Estirant la llengua”. El Punt, 9-7-2008 (...) El fet que els catalanoparlants no usin el català amb els nouvinguts fa que, per a poder-lo practicar, aquestes persones hagin de fer un sobreesforç (demanar que els parlin en català, explicar que l’entenen...) que els comporta un cost addicional al mer aprenentatge. Un cost que, no cal dir-ho, no tenen si s’expressen en espanyol. I ja som al cap del carrer: com que parlar català els és més costós i, alhora, disposen d’una alternativa, l’espanyol, les persones nouvingudes opten per aprendre aquesta darrera. Conseqüència? El vehicle d’integració serà l’espanyol en detriment del català, el qual quedarà relegat a un discret segon pla.

Evident. Els que ja el saben o l’aprenen es troben amb un calvari estrany, mai no vist: demanar a la gent del país que els parlin en la seva llengua. Ara, el millor és parlar-los també en català a tots, tant si l’aprenen com si no (tampoc ho sabrem), així l’aniran aprenent sense que els calgui anar a classes. Les llengües, s’aprenen sobretot al carrer, especialment si ja se sap poc o molt una altra llengua de la mateixa família.

20. S. Barroso. “En català..., si vols”. Avui, 6-8-2008 (...) Més enllà dels rètols en la llengua pròpia, Bon Preu proposa als seus empleats que es pengin a l’uniforme una xapa amb l’eslògan Si us plau, parla’m en català. Amb aquest objectiu han distribuït 2.500 xapes, però s’han esforçat a deixar clar que és voluntari utilitzar-les. És un matís important.

Efectivament, ho és. En aquest sentit, una altra iniciativa és posar un adhesiu a la porta del bar dient “Aprenem català, gràcies”, més o menys. També seria bo.

© Editorial UOC

164

El català, al carrer

21. D. Palma. “Parla’m en català”. El pati, 5-9-2008 (...) els catalanoparlants renuncien a expressar-se en aquest idioma al primer “buenos días” que senten. “Parla’m en català” vaig llegir, aquest mes d’agost, al pit d’una caixera del supermercat Bon Preu - Esclat de Valls. Ho deia escrit en una xapa vermella, enganxada al pit. M’ho vaig llegir dues vegades mentre m’adonava que es tractava d’una iniciativa impulsada per l’esmentada cadena de supermercats. Un petit gest per una magnífica campanya que confirma que una empresa pot ser quelcom més que una font d’ingressos. Però era tan senzilla! I em va semblar tan efectiva! “Parla’m en català”. Una simple xapa recordava als clients que podien dirigir-se en aquesta llengua al personal d’aquell establiment. Era una campanya adreçada als usuaris catalans. Potser no a tots els qui viuen a Catalunya sinó, més concretament, a aquells que hi volen viure, a Catalunya. Vaig felicitar la caixera que m’atenia per la simpàtica xapa que lluïa. Em va dir que, en la seva opinió personal, no considerava que aquell, suposo que es referia a la feina, fos el lloc adequat per dur aquella mena de consignes. Sorpresa, i sense deixar de somriure, li vaig demanar per què ho deia això i em va contestar simplement que ella ja parlava català. No havia entès que la campanya no havia estat feta perquè ella no en parlés, de català, sinó que intentava recordar als clients que, a diferència d’altres establiments, el personal d’aquell supermercat està capacitat per atendre en aquesta llengua i que no calia, doncs, que l’usuari canviés el seu idioma quan es dirigís a les caixeres. (...) Aquesta campanya estava pensada per despertar la consciència d’aquells que oblidem amb massa facilitat que la normalització social del català només serà possible amb un compromís personal i actiu en la nostra vida quotidiana. No importa com ens parlin. Si ens entenen: en català.

Fer campanyes mai no és tan fàcil com podria semblar, ja que els missatges poden ser interpretats de diverses maneres, com es pot comprovar ací. Si totes les caixeres fossin catalanoparlants seria evident que la campanya s’adreçaria exclusivament als compradors, en el sentit que els podrien parlar en català ja que hi tenen tot el dret i a més els entenen. Però atès que moltes de les caixeres de l’empresa deuen ser estrangeres, els clients pensen que no els han de parlar en català, de manera que l’empresa, amb molt bon pesquis, fa notar als clients que no cal que canviïn de llengua, sinó que els hi poden parlar amb tot el dret (cal pensar que deuen estar aprenent-lo). Però, a més, si se’ls parla en català també tindran el profit que al cap de poc temps, ja el sabran. Aquesta situació no em resulta nova: un dependent, equatorià, del supermercat on compro, a Sant Cugat, em parla ja en català, après de les senyores grans que els el parlen. Més: un altre dependent del mateix lloc, també equatorià, va estrenar-se parlant ja en català, el portava après: jo estava segur que no havia anat a cap curs,

© Editorial UOC

165

Annex

però li ho vaig preguntar (“has fet algun curs de català?”; “no, no tindria temps ni diners: l’he après de les compradores de Valldoreix, abans estava en un súper d’allà”). Sap el nom de totes les fruites com pocs catalans, a més de formes de cortesia i de conversa col·loquial.

22. P. Pujades. “Coses de l’Empordà”. El Punt, 8-9-2008 (amb uns quants salts de paraules). (A un poblet de l’Empordà) tothom entén, més bé o més malament, el català. Però als bars sol predominar el castellà per allò de l’educació i de l’esquivar problemes. Gat escaldat l’aigua tèbia tem. Els estiuejants que s’escampen per la platja i posen color als carrers i a les botigues són majoritàriament catalans o francesos. Així que entenc que el petit Marc, que passa uns dies a casa de l’avi, es pugui sorprendre de sentir parlar català al carrer. Ell viu habitualment a l’Empordà, però a la capital, i als carrers de la seva ciutat això no és pas normal. “Has sentit, avi? Un altre que parla català. M’agrada aquest poble. Parlen com a casa”. En Marc deu tenir cinc anys i va comptant –fins allà on sap comptar– els catalanoparlants que troba pel camí. Mentrestant, una família de forasters que vénen de l’Espanya central s’estranyen del fet que el cambrer els parli en castellà. El cambrer s’assabenta de com agraeixen que les tres persones del poble amb qui han tractat, hagin canviat del català inicial al castellà. Declaren que no han tingut cap problema. “Mirin, en aquest poble hi ha només tres persones que saben parlar castellà. I vostès, casualment, han parlat amb totes tres. No es poden pas queixar.” Per sort, en Marc no els sent. Ell encara compta catalanoparlants. Preciós compte, real. Com un conte sufí: res és el que sembla.

23. C. Llorens. “Militància lingüística!”. Diari de Girona, 13-9-2008 (...) Només que cent mil persones a Catalunya fessin militància lingüística, la truita faria completament la volta. No hi ha resistències al català. Gairebé tothom l’entén i, els que no l’entenen, l’entendrien si se’ls parlés. És per inèrcia que tothom acaba parlant en castellà. Només que una sola persona es mantingui en el català, ràpidament, tothom canvia. Cal, però, convicció. Feu l’experiment! En definitiva: el problema, com sempre a Catalunya, no són els estrangers. El problema som nosaltres!

No sabem el nombre exacte de catalanoparlants que caldrien, és clar, per fer forat en l’HNPCat, però probablement caldrà que siguin persones líder les qui marquin

© Editorial UOC

166

El català, al carrer

aquesta nova tendència (classe mitjana, adults i joves, situacions dinàmiques, etc.). També X. Vila, referint-se als amics, deia que només que cadascú aconseguís mantenir el català amb un, ja faríem camí. Possiblement. Si ho féssim un vuitanta per cent de vegades que parlem amb desconeguts (no sempre és possible mantenir el català, per diverses raons), i això ho fes també un altre vuitanta per cent de la població, no hauríem de patir. És clar que, de moment, haurem de passar amb molts menys; però la veritat és que fa deu anys, no diguem quinze, érem quatre...

24. A. Bassas. “Sociologia i llengua sota la pluja”. El Periódico, 29-9-2008 L’aiguat de dilluns al migdia em va enxampar pel carrer. Aixoplugat a la porta d’una botiga, una noia em va demanar l’hora. Tenia clars trets sud-americans. El meu cervell de catalanoparlant metropolità va entrar en acció per calcular en fraccions de segon les possibilitats d’èxit d’una conversa en català al carrer amb un desconeguda. De fet, està molt entrenat a valorar la relació entre cost i oportunitat. La pluja amarava la noia i a sobre eren tres quarts de dues. Massa complicat per a un nivell inicial? Al final vaig deixar anar amb una certa desolació: “Són tres quarts de dues”. Ella se’m va quedar mirant i va repetir “tres quarts de dues...”. I amb un lleugeríssim accent va afegir: “Vaig a la Diagonal, ¿hi ha un metro a la vora?” Potser feia temps que estava escolaritzada aquí o bé havia estat adoptada, vés a saber. El cas és que la doctrina Per començar, prova-ho sempre en català havia funcionat, igual que em va passar temps enrere amb una caixera de supermercat (al carrer de Casp) i aquest estiu amb el vigilant d’un aparcament (a la plaça de Catalunya), tots dos amb evidents trets transatlàntics. Si vostè em llegeix de fora de Catalunya estant, potser al•lucinarà, però cregui’m que el càlcul de triar la llengua que faràs servir abans d’obrir la boca, un mecanisme sovint inconscient i que fa les delícies dels sociolingüistes, és una experiència diària i comuna aquí. Alguns catalanoparlants ja no calculen: si no vols tenir cap problema, comença en castellà. D’altres no, comencen sempre en català. Ho fem perquè aspirem a comportar-nos exactament igual que tothom, que parla la seva llengua al seu país. També ho fem perquè negar-li la nostra llengua a algú és discriminar-lo i menystenir la seva capacitat d’aprendre. I és una manera normal, sense pedagogies esgotadores ni violents mals humors, d’anar per la vida. I ho fem perquè som els únics que ho podem fer, perquè tots els catalanoparlants sense excepció som bilingües i podem canviar de llengua amb tota facilitat. L’únic que no volem és que a base de canviar cada dia, la nostra acabi sent inútil.

Rodó. Cap comentari; només afegiria que a la llarga et sents estrany (i això és terrible) si parles en castellà a casa teva. Tu ets el primer que et trobes... malament, tant psicològicament com socialment.

© Editorial UOC

167

Annex

25. F. Esteve. “Una feliç coincidència?”. El Punt, 12-10-2008. (...) Vam anar a un centre comercial d’Alfafar, a l’estricta àrea metropolitana de València, a una elegant cafeteria d’un hotel situat en aquesta àrea comercial. Vaig demanar els cafès. La cambrera, una jove entre 20 i 30 anys, em va respondre en català, cosa que sol ser poc habitual en aquest ram i en aquesta zona, sinó que, a més, jo diria que ho va fer amb una amabilitat afegida pel fet d’haver usat aquesta llengua. Vaig endevinar un cert orgull en la seua resposta, com dient “jo també sé parlar-lo i parlar-lo amb correcció”. No era la típica parlant nadiua que s’adreça en valencià a un valencià en una espècie de benentès ací som tots de casa. Era algú que sap que exhibeix un català estàndard, com qui mostra el seu millor anglès davant un britànic. Després, passàrem a una botiga de roba de llit. Una altra xicota encara en la vintena ens respongué en català amb la més absoluta normalitat. Talment com si ho haguéssem demanat a una botiga tradicional de la Vall d’Albaida. Com que no ho havíem trobat tot, tornàrem a València i férem cap a una botiga on fa uns mesos havíem comprat a bon preu. Ens atengué una senyora que responia en castellà al que li demanàvem en català, en una distesa conversa, a la qual s’afegí un senyor d’una edat mitjana, que parlava en català, aquest amb accent de les comarques centrals de País Valencià. El senyor ens remeté a una altra botiga seua per als articles que volíem i a una tercera persona, una dona d’uns 40 anys, també catalanoparlant. Ja sé que d’una anècdota –de tres o quatre anècdotes successives– no se’n poden traure conclusions vàlides i tampoc no ho pretenc. Però almenys vull deixar constància d’uns fets que he observat repetidament en aquests darrers anys. Hi ha un bon contingent de joves, probablement de família castellanoparlant, que canvia al català quan t’adreces a ells en aquesta llengua. A alguns se’ls nota amb una certa inseguretat lingüística, però també una clara voluntat d’ús i sovint una disposició a exhibir el seu millor estàndard, almenys en el lèxic. I ací, a petita escala, hi ha un canvi qualitatiu inèdit. Amb aquest comportament es trenca una de les normes socials més sacrosantes i arrelades, una norma no escrita que té més força que la llei: el pas al castellà quan hi ha un interlocutor castellanoparlant.

Volia incloure aquest fragment d’aquest article perquè indica que no tan sols a Catalunya es podria apreciar un cert canvi d’actitud, tant dels catalanoparlants com dels qui no el parlen habitualment, per promoure la comunicació en català; també a València, que molts consideren una “plaça dura”, les coses podrien estar canviant. D’articles i notícies que traspuen optimisme n’hi ha cada vegada més, la veritat sigui dita... i escoltada.

© Editorial UOC

168

El català, al carrer

26. Roger. Es tracta d’una resposta al fòrum del web Català sempre, 12 -102008. Benvolguts, Enric, entenc que tens un comerç, i que parles en català a tothom que hi entra a comprar. Jo també en tinc un. A pesar que fa molt temps que parlo en català a tot arreu en la meva vida privada, diguéssim, fins fa poc, al meu comerç, als clients castellanoparlants els parlava en castellà. Quan ho feia, però, no m’acabava de sentir bé. Fa poc, vaig reflexionar sobre el tema, i vaig concloure que havia de ser una cosa natural parlar català en qualsevol circumstància en un territori de parla catalana, i també en l’atenció al públic quan el públic és castellanoparlant o parlant d’un altre idioma. Dit i fet. L’acceptació d’aquesta actitud per part de la clientela castellanoparlant ha estat prou bona, o fins i tot molt bona diria. Cal pensar que el comerç del qual parlo és molt transitat –gràcies a Déu–, i és en ple centre de Barcelona, o sigui que hi passen molts castellanoparlants, i també molts estrangers, immigrants, turistes, erasmus... El que m’ha sorprès més ha estat que la majoria de clients castellanoparlants han acceptat i percebut com a molt natural que jo els parlés en català encara que ells no ho fessin. Com si, de fet, ells sabessin que estan vivint en un territori de llengua catalana, i acceptessin que la llengua vehicular ha de ser aquesta, encara que molts d’ells l’usin poc o gens. Com si, de fet, només estessin esperant el moment en què els catalanoparlants ens decidim d’una vegada a situar la nostra llengua com l’única llengua de comunicació i comuna –la llengua vehicular, vaja- al nostre territori. Tot això que comento, ha estat la meva percepció, que pot ser errònia, clar. Potser hi ha altra gent que fa això a Barcelona, però fent-ho, m’he sentit un pioner. I també he sentit que els catalans estem badant i fent el ruc, que hi ha moltíssims immigrants, vells i nous, que ja tenen clar quina ha de ser la primera llengua a Catalunya –ara parlo concretament de Catalunya–, ho accepten, potser no sempre entusiàsticament, però ho accepten, i només esperen que nosaltres li donem la importància que ha de tenir. D’altra banda, és completament certa la dita que “el client sempre té raó”. El client és la base de qualsevol empresa, i cal satisfer els seus gustos i necessitats en la mesura del possible. Si un client, encara que visqui a un territori de parla catalana, no es sent a gust si li parlo català, canviaré de llengua. Igualment, si el meu olfacte em diu que un client no es sent còmode si li parlo en català, també canvio de llengua, o vaig saltant. Cal tenir molt de tacte i mà esquerra quan ets de cara al públic i vols donar un bon servei. En tot cas, l’única vegada que algú se m’ha enfadat per parlar-li en català, va ser un argentí d’aquests defensors de la lengua comun, més papistes que el papa, o sigui més castellanistes que els castellans-, que no vivia a Catalunya, pel que vaig entendre. Em vaig haver de mossegar la llengua i em vaig posar molt tens. Però després vaig pensar que no m’havia de posar així, que no era cosa meva, i que si algú preferia que li parlés en

© Editorial UOC

169

Annex

una altra llengua, ho havia de fer i punt. Als sudamericans els parlo català, encara que alguns tenen dificultats per entendre’m. Quan això passa, també canvio de llengua. Val a dir que alguns, ja comencen a parlar català. Als estrangers –no castellanoparlants d’origen– que em parlen castellà, també els parlo en català, i en general no hi ha cap problema. Als meus empleats, però, no els he donat cap consigna especial sobre aquesta qüestió. Vull dir, que no els he dit que han de parlar català amb tothom, encara que parlin castellà. Des del principi els deixo clar que han de parlar en català amb els clients que parlin català, peròres més.

Calia incloure alguna opinió de l’àmbit del comerç si parlem del carrer i domini. És determinant perquè darrere hi van els efectes multiplicadors. Com es pot veure, es tracta d’una experiència de la qual caldria prendre nota. Destacaria el fragment que diu que el que li ha “sorprès més ha estat que la majoria de clients castellanoparlants han acceptat i percebut com a molt natural que jo els parlés en català encara que ells no ho fessin. Com si, de fet, ells sabessin que estan vivint en un territori de llengua catalana, i acceptessin que la llengua vehicular ha de ser aquesta, encara que molts d'ells l'usin poc o gens. Com si, de fet, només estessin esperant el moment en què els catalanoparlants ens decidim d'una vegada a situar la nostra llengua com l'única llengua de comunicació i comuna –la llengua vehicular, vaja- al nostre territori”. Crec que aquesta “expectativa” callada existeix, i no tan sols per part dels que parlen castellà que viuen aquí sinó també dels que vénen (recordem l’anècdota de l’Empordà, els que estaven expectants perquè només sentirien parlar en català...). Podríem recordar també allò que si parlem en català una majoria clara de vegades (siguem clients o propietaris), atès que sempre hi haurà persones de diferent opinió ideològica i cultural, assegurem la nostra salut mental, la lògica, el català i un senyal d’identificació amb el país que, sovint, és més ben rebut del que no ens pensem (recordem també que els castellanoparlants sovint s’hi troben, no trien l’ús lingüístic, cosa que no impedeix que es puguin sentir identificats amb el país). Afegiré encara una situació que he viscut una mitja dotzena de vegades: al carrer una persona ben vestida em demana alguna dada de la ciutat (on cau tal carrer, per exemple). Jo li començo parlant en català, encara que ja sospito que és forà; amb tot, li pregunto si entén el català, tot explicant-li que gairebé tothom a Catalunya l’entén encara que parlin molts en castellà (per tant, volent dir que jo no puc saber estrictament si és castellanoparlant d’aquí o no). Fins aquí res d’especial. El que m’agrada és sentir sovint comentaris de l’estil de: “Soy comercial de Valladolid; el catalán lo entiendo bastante, aunque no del todo”. Aleshores li parlo d’una forma més o menys mixta (ell l’aprendrà una mica més, i no per això la comunicació s’empobreix, no és dolenta, tot al contrari: la cordialitat és total, ja que ell sap que és normal el català a Catalunya i alhora veu que tampoc m’hi “tanco”). Cas guanyat en tots els sentits.

© Editorial UOC

170

El català, al carrer

27. J. Palmer. “Visible però no audible”. Avui, 15-06-2010 A Perpinyà, com en d’altres indrets de la Catalunya Nord, de tant en tant fan gestos de cara a promocionar la llengua que ens agermana. Són coneguts els esforços d’entitats esportives com la USAP per utilitzar el català, i d’un temps ençà diverses marques comercials utilitzen la llengua en frases de cortesia als seus magatzems. Ara ha estat l’Ajuntament de la Fidelíssima Vila el que ha fet passos amb la vista posada a aconseguir l’oficialitat del català. És cert que el dia d’avui a Perpinyà el català és visible, en la retolació, la senyalització, fins i tot en les cartes d’alguns restaurants, però no és gens audible i, quan ho és, és inconfusiblement català d’aquí baix. Val la pena tot plegat? Com en tot es pot veure el got mig ple o mig buit, però certament el got ara està com a molt un quart ple i segurament foradat. Qualsevol cosa que es faci serà bona i positiva, tot i que encara queda moltíssima feina per fer. Però primer de tot caldria apedaçar el forat que hi ha al fons del got. Altrament no aniran –anirem– enlloc.

Article ben senzill que, no obstant això, toca tres qüestions bàsiques. Primera: una llengua ha de ser audible, fins i tot abans que visible, perquè tingui continuïtat; segona: l’oficialització és un pas, sí, però si arriba massa tard...; i tercera: les mesures normalitzadores podrien arribar a ser gairebé “folklòriques” si el país queda ja massa allunyat de la llengua com a expressió viva. Amb tot, i com diu l’autor, “qualsevol cosa que es faci serà bona i positiva, tot i que encara queda moltíssima feina per fer”.

28. D. Vila i Ros. “Un pas rere l’altre”. El Punt, 04.01.2009 L’objectiu principal de Tallers per la Llengua és que les persones catalanoparlants, d’origen o d’adopció, prenguin consciència de la importància d’usar quotidianament el català i, mitjançant una sèrie de recursos fàcils d’aplicar, siguin capaços d’adoptar uns hàbits de fidelitat envers la llengua pròpia del país. Es tracta, doncs, que aquelles persones que tendeixen a canviar de llengua quan l’interlocutor no fa servir, d’entrada, el català (hàbit conegut tècnicament com a submissió lingüística), vagin canviant aquest hàbit i, progressivament, es mantinguin en la llengua amb més facilitat i comoditat. Sovint, quans els assistents als tallers constaten que les pràctiques lingüístiques individuals tenen una repercussió directa en l’ús social del català i, per tant, en la seva continuïtat com a llengua viva (durant les sessions exposem un model sociolingüístic en què s’evidencia la correlació entre la submissió lingüística i l’extinció de les llengües), molts d’aquests assistents volen comprometre’s a utilitzar el català en qualsevol context, per difícil que els sembli, a priori. En intentar, però, dur-ho a la pràctica, és possible que aquestes persones experimentin certa angoixa i frustració, ja que sovint tendim a focalitzar els nostres esforços en les situacions de més dificultat:

© Editorial UOC

171

Annex

persones nouvingudes que tot just acaben d’arribar, gent gran que fa molts anys que van immigrar però que sempre han viscut en entorns abassegadorament castellanoparlants, comercials del telemàrqueting que no sabem des d’on ens truquen... Tanmateix, segur que hi ha moltes altres situacions que, per norma general, ens són més fàcils d’afrontar: aquell veí castellanoparlant que segueix totes les retransmissions esportives de TV3, aquella dependenta jove que s’expressa en espanyol però que sabem del cert que ha estat escolaritzada en català, aquell company de feina al qual hem sentit parlar en català per telèfon, si bé amb nosaltres no hi parla mai... Així doncs, quan ens proposem d’incrementar l’ús personal del català, hem de prendre consciència que l’adopció d’una conducta lingüísticament assertiva (és a dir, mantenir-nos en la nostra llengua i fer-ho amb absoluta comoditat) és un procés gradual, de manera que rarament passarem a parlar en català amb tothom, d’un dia per l’altre, sense sentir cap mena de neguit o incomoditat. Per tal de reeixir-hi, és útil, doncs, començar identificant les diverses situacions d’interacció lingüística amb què podem trobar-nos i, tot seguit, classificar-les per ordre de dificultat (cal dir que no existeix una graduació vàlida per a tothom: allò que per a un pot ser molt difícil per a un altre pot ser fàcilment assolible). Un cop fet, el nostre objectiu ha de ser començar a utilitzar el català en les que ens semblin més fàcils. De mica en mica, anirem guanyant confiança i comoditat i, possiblement, les situacions que en un primer moment identificàvem com a difícils ja no ens ho semblaran tant, de manera que ens veurem amb cor de fer-hi front. I així anirem introduint el català en un major nombre de contextos, per arribar, si ho desitgem, a un ús total de la llengua. En resum, l’assoliment d’uns hàbits de fidelitat lingüística és qüestió de recursos, temps, pràctica i experiència. Aquest és l’enfocament que traslladem als assistents als tallers. I és que, recuperant les paraules de Lao Tse, “un viatge de mil milles comença amb el primer pas”. Aquest és el pas que nosaltres proposem.

Els Tallers per la Llengua estan fent una feina molt important, ja que a moltes persones els costa superar l’HNPCat. Al llarg d’aquest llibre, he mantingut el punt de vista que no es tracta tant de mantenir sempre el català, sigui com sigui, com de gairebé sempre, que no és el mateix. Ni resultaria pràctic des d’un punt de vista lingüístic ni des d’un punt de vista psicològic. Tampoc cal que ens posem “a prova”, sinó d’acostumar-nos a parlar en català amb normalitat en les situacions normals, sense agafar mals de fetge en relacions que ja sabem que són complicades (per exemple, amb els operadors de telemàrqueting). Però aquestes persones no faran trontollar la nostra llengua; és molt més rellevant, o del tot, parlar en català amb la fornera, per exemple.

© Editorial UOC

172

El català, al carrer

Notes

Aymà, J.M. (1992) Allò que no se sol dir de la normalització lingüística. Barcelona: Empúries Aymà, J.M. (1998) Els focs, els apaga l’aigua. Granollers: Editorial Granollers. Bertran, Carles (2005) “Les veus de Barcelona: una aproximació a la realitat multilingüe de la ciutat”. Comunicació al Congrés Internacional de Bilingüisme. Barcelona. Backhaus, P. (2007) Linguistic Landscapes. A comparative Study of Urban Multilingualism. Clevedon: Multilingual Matters. Calvet, L.J. (1994) Les voix de la ville: Introduction à la sociolinguistique urbaine. Paris: Payot. Fishman, J.A.(1965) “Who speaks What Language to Whom and When” La Linguistique I , 67-88.. Porter, D (2006) . “Introduction: The study of the linguistic landscape as a new approach to multilingualism”. International Journal of Multilingualism 3 (1), 1-6. Labov, W. (1972) Sociolinguistic Patterns. Oxford: Blackwell. Spolsky, B. i Cooper R.L. (1991) The Languages of Jerusalem. Oxford: Clarendon Press. Strubell, M. i Boix-Fuster, E. (en premsa). Democratic Policies for Language Revival.: The Case of Catalan. Basingstoke: Palgrave. Wei, Li i Moyer, Melissa G. (2008) Research Methods in Bilingualism and Multiculturalism. Oxford: Blackwell.

,

,

,