Atles d’història dels jueus de Catalunya 8423208567, 9788423208562

Citation preview

3.ALMAU; UI

-

a l.i.

-t

-

o

~ ""'---- :O lt BARCELONA CI

Amb prop de 140 mapes i més de 30 taules i gràfics, l 'Atles d 'història dels jueus de Catalunya mostra la presència de les comunitats jueves en terres catalanes des de l'antiguitat tardana fins als nostres dies. Hi queden reflectits amb tot detall els diversos aspectes de la vida quotidiana, sobretot d'època medieval : calls, sinagogues, banys rituals, forns , escorxadors, cementiris, fiscalitat, cultura, conflictes ... L'Atles posa en evidència una història difícil, condicionada per prohibicions i reglamentacions de tota mena, per abusos i discriminacions, per la pesta i els avalots, però que també estigué emmarcada per un destacat esplendor cultural, literari, filosòfic i científic.

L'expulsió de finals del segle XV, la repressió inquisitorial i la condició del convers permet també aportar un bon nombre de mapes i gràfics dels segles de l'època moderna, «el temps de la pom. Finalment, els camins emprats pel retorn de comunitats jueves a Catalunya des del final del segle XIX i l'inici del XX fan possible cartografiar la presència contemporània dels jueus catalans.

Col·lecció Nissaga, núm. 22

Rafael Dalmau, Editor

Manuel FORCANO (Barcelona, 1968) és doctor en Filologia Semítica per la Universitat de Barcelona. Especialitzat en la història dels jueus de Catalunya, és autor de l'assaig Les Croades vistes pels jueus (2007), de la Història de la Catalunya jueva (2010) escrit juntament amb la historiadora Sílvia Planas, d'Els jueus catalans. La història que mai no t'han explicat (2014) i de 50 Indrets de la Catalunya jueva medieval (2017). Ha traduït de l'hebreu l'opuscle cabalístic El Llibre de la Creació (2012), la llegenda d'El Gólem de Praga de Yudl Rosenberg (2013), Els Antievangelis jueus (2017) i el Llibre de Viatges de Benjamí de Tudela (en premsa). Víctor HURTADO (Mèxic, 1948) és llicenciat en Ciències Econòmiques i doctor en Història Medieval per la Universitat de Barcelona. L'any 2007 va rebre el Premi Ciutat de Barcelona per la seva tesi doctoral: Els Mitjavila, una família de mercaders a la Barcelona del segle XIV. Especialitzat en cartografia històrica, és autor dels mapes de l'Atles d'Història de Catalunya (1995), dels de l'obra Història Política, Societat i Cultura dels Països Catalans (1996-2000) i de l'Atles Històric de Catalunya (1998) . És coautor, amb Jordi Bolòs, dels deu volums de la col·lecció «Atles dels comtats de la Catalunya carolíngia» (R: Dalmau, Editor, 1998-2018). També ha realitzat la cartografia d'obres com ara l'Atles dels Catalans al Món (2009), l'Atles del Nacionalisme (2012), així com de l'Atles de la Guerra Civil a Catalunya (2010), a banda de la publicada a l'estranger. Té en curs d'edició l'Atles Manual d'Història de_Catalunya, en tres volums, dos dels quals ja han estat publicats.

MANUEL FORCANO VÍCTOR HURTADO

ATLES DE LA HISTÒRIA DELS JUEUS DE CATALUNYA

Rafael Dalmau, Ed itor Barcelona, 2019

Amb el sup ort del Departam en t de Cultura

RTm W

Generalitat de Catalunya

Departament de Cultura

© Del text: MANUEL FORCANO APARICIO © Dela cartografia: VÍCTOR HURTADO CUEVAS

la edició: novembre, 2019 RAFAEL DALMAU, Editor cl Pi, 13, 1r la - 08002 Barcelona

1.5.B.N.: 978-84 -232-0856-2 Dipòsit Legal : B. 25.578-2019

Revisió lingüística: Pere Farré Composició: Rafel Sospedra i Roca Dibuixos: Mireia Català Barrasetas Realització de la cartografia : Andreu Grau Disseny de la coberta: Muntsa Busquets Imatge de la coberta : The Sister Haggadah, f. 27v, The British Library Imprès a: TGA

PRÒLEG

Catalunya fou d 'antic un país d 'acollida de jueus. El record de la seva presència roman consignat en inscripcions, en molts documents notarials i de la Cancelleria Reial durant l'edat mitjana, en decrets, edictes, cànons, actes i protocols eclesiàstics i de la Inquisició, i en documents d 'ordre econòmic, en relats de viatges i en cròniques històriques, fins al punt que es pot afirmar que les fonts documentals de què disposem avui als nostres arxius en llatí o en català possiblement siguin les més riques de la història dels jueus d'Europa. El llegat que també deixa ren escrit en hebreu, per bé que no tan exhaustiu, ens proporciona encara més dades sobre els seus assumptes interns i reflectei x com era la vida religiosa, intel·lectual, social, quotidiana i familiar dels membres de les seves comunitats establertes ça i lla del nostre país. Tota aquesta documentació ens parla d'un assentament general en la geografia catalana, d'una activitat comercial i intel·lectual mòbil, itinerant, viva i poderosa, i d'uns paisatges viscuts i transitats que són els nostres pe rò que també foren, i tornen a ser, els seus. Aquest Atles de la història dels jueus de Catalunya vol reflectir en mapes la història de l'arrelament de les comunitats jueves a Catalunya i als territoris que conformaren amb ella la Corona d 'Aragó, d'ençà que en tenim notícia fins als temps actuals, per fer visible d'una manera més directa, en imatges, el seu assen tament, les seves activitats, la procedència de les seves figu res intel·lectuals i religioses, ai xí com les nombroses penalitats i dissorts que els tocà de viure: la pèrdua dels privilegis, els atacs l'any de la pesta de 1348, els tràgics avalots de 1391 , les prèdiques constants al segle xv per aconseguir la seva conversió, els camins de fugida arran del decret d'expulsió de 1492, la vida clandestina durant els segles foscos de la Inquisició, així com també els camins del retorn en temps moderns i els nous assentaments que dibuixen avui dia el mapa de les noves comunitats jueves catalanes.

6

7

Els mapes ajuden a la construcció del discurs històric i ens permeten veure d'un sol cop d 'ull els moviments de població, l'itinerari d'un viatge o la distribució en un territori d'un fet cul tural , però tenen les seves limitacions a l'hora de representar un pensament, un corrent ideològic o unes normes jurídiques. Per això, a l'Atles també hem fet ús d 'altres recursos gràfics, com ara taules, esquemes i organigrames. El seu conjunt forma una veritable unitat amb la vinculació total del mapa i el text que l'acompanya. Tanmateix, cadascun dels mapes porta un títol i la seva llegenda pròpia i és fruit d'una combinació de cossos de lletra, sagetes direccionals i tota mena de símbols i de signes iconogràfics. Hem volgut sempre donar homogeneïtat al tractament dels colors i, així, àmbits territorials com són Catalunya o la Corona d'Aragó mantenen al llarg de l'obra una unitat cromàtica constant. A més, com en tot atles històric, s'han tingut en consideració els límits administratius com eren les vegueries, els comtats i els regnes, així com les fronteres dels estats del moment històric que s'hi descriu . Aquest Atles ofereix amb la major precisió les dades que avui tenim a l'abast i que consignem en símbols i colors diversos als diferents mapes; en aquest sentit, pretén ser el més exhaustiu possible. La nombrosa bibliografia sobre la història dels jueus catalans ens forneix molta informació, així com la documentació atresorada a l'Arxiu de la Corona d'Aragó i a la resta d'arxius del país, però és evident que la incessant i bella tasca dels investigadors, dels arqueòlegs i dels traductors pot fer aflorar, a mesura que es publiqui, troballes i nous coneixements que poden modificar allò que ara nosaltres indiquem als mapes dels vuit capítols d'aquest llibre. En alguns àmbits, com per exemple en la descripció dels antics calls jueus d'algunes viles i ciutats catalanes, la delimitació del barri jueu és només aproximada, atès que no pretenem d ibuixar els límits precisos de les finques o de les propietats que pertanyien als jueus, sinó marcar de manera general l'espai que hom els assignà perquè hi visquessin en els casos on, per difusa que sigui, disposem d'aquesta informació. D'igual faisó, marquem la presència de comunitats jueves en territoris com Aragó, Montpeller, el País Valencià, les illes Balears, Sicília o Sardenya a partir de la documentació existent. Som conscients que aquest Atles és un primer trasllat a mapes de les dades de què disposem a hores d'ara, a l'espera, doncs, que puguin ser ampliades, corregides i completades en les successives edicions que caldrà fer-ne per tenir sempre actualitzat el mapatge de la història de la Catalunya jueva. Com bé resa el Tal mud dels jueus, «a l'home li és impossible de saber set coses:

el dia del seu traspàs, el dia de la resurrecció, la sentència del judici final, allò que pensa altri, quina serà la seva recompensa, quan serà restaurat el reialme de David i quan s'esfondrarà el reialme dels impius» (Pessakhim SOb). Amb molta humilitat, els agosarats autors d'aquest Atles encara n'afegirien una més: tenir coneixement de tot allò que fa referència a la vida i a la història dels jueus catalans, així que tota la informació suplementària que ha d'aparèixer de la documentació ingent que resta per investigar ha de servir per corroborar, ampliar o correg ir les dades consignades en uns mapes que, per naturalesa, sempre seran incomplets i inacabats. Només hem pretès que aquesta primera col·lecció de mapes us balli l'aigua als ulls i, al mateix temps, us situï i us il·lustri sobre la presència dels jueus a casa nostra, que també fou, i torna a ser, casa seva. Manuel FORCANO i Víctor HURTADO Barcelona, 2019

TAULA DE CONTINGUTS

Primers testimonis de la presència de jueus (segles 111-X)

Capítol: l

Capítol: 11

Entre cristians i musulmans (segles x1-x11)

Capítol: Ill

Jaume l, «l'amic dels jueus» (segle XIII)

L'assentament: calls i col·lectes fiscals (segles xm-xv)

Capítol: IV

Capítol: V

El segle del diable (segle XIV)

1%flfHF

,.,,,,, Capítol: VI

Cap a l'expulsió (segle XV)

El temps de la por (segles XVI-XVIII)

El retorn a Catalunya (segles x1x-xx1)

10

Capítol:

La Gran Diàspora

l

EiffEI

Diàspora és una paraula grega que significa 'dispersió' i que s'aplica per parlar de l'estesa pel món d'un grup cultural o religiós. Pel que fa als jueus, les primeres diàspores foren vers Mesopotàmia, l'Àsia Menor i Egipte, i ja en època romana de manera gradual vers l'occident, i en concret després de l'any 70 dC, fins a atènyer les nostres costes probablement entre els segles l i 111 dC.

Canelobre del Temple de Jerusalem portat en triomf per l'exèrcit romà. Baix relleu de l'arc de Tita Roma (s. l)

Obres literàries o històriques de l'antigor escrites en hebreu, arameu, llatí o grec, o veus d'historiadors romans i jueus de l'època, donen testimoni de la dispersió dels jueus «per tot el món»: els Oracles Sibil·lins (obra apòcrifa del s. 11 aC) diuen, referint-se al poble jueu: «Tota la terra és plena de tu i tot el mar». L'historiador llatí Estrabó (s. l aC) assevera: «No és fàcil trobar un indret en el món habitat que no hagi rebut aquest poble». l l'historiador jueu Flavi Josep (s. l dC) afirma: «No hi ha poble al món conegut que no contingui una part del nostre». No sabem amb certesa quina és la data de l'arribada dels jueus a Catalunya ni quan van fundar-hi les primeres comunitats. Tot apunta que van dirigir-se cap a les costes d'Hispània en època romana, possiblement per via directa des d 'Orient o bé des d 'Itàlia arran dels decrets

~

,

NN,OtUA

"Pel que fa als jueus a Roma, el seu nombre havia crescut tant que no hauria estat possible eliminar-los de la ciutat sense provocar una revolta"

El primer testimoni d'inscripció hebraica a casa nostra és una marca en hebreu d 'una àmfora del segle l dC trobada a Eivissa. Al petit poble Lugdunum Convenarum, avui el vilatge occità de Sant Bertran de Comenge, s'hi exiliaren per ordre de Ca lígula el tetrarca Herodes Antipes i la seva dona Herodies, la mare de la cèlebre Salomé de la dansa dels set vels. El desig evangelitzador de l'apòstol Pau per venir a Hispània també podria ser una prova de l'existència de grups jueus en la nostra geografia que bé podien ser a les ciutats de Tarraco (Tarragona), Emporiae (Empúries), Iluro (Mataró) i Dertosa (Tortosa). Diverses monedes jueves d 'època romana trobades a Llívia, Mataró o Empúries, així com làpides sepulcrals amb noms semítics com Maria, Caldea, Anna o Marta podrien certificar l'existència de grups de jueus. Arribats des d'Orient com a fugitius, com a esclaus o com a mercaders lliures, aviat es podien haver assentat a les principals ciutats de les costes d'Hispània des d 'Empúries fins a Cadis i conformar-hi, potser, unes primeres comunitats.

Dió Cassi (s.11- 111), Història romana,

-~

\, ..J\f"1

d'expulsió que van patir en diversos moments: les autoritats romanes mai no van entendre ni tolerar aquest poble que venerava un déu invisible que no tenia imatge, que es deixava matar per no treballar en dissabte, que rebutjava per decret certs aliments en la seva dieta, que llegia i resava uns textos escrits en una llengua estranya i que malacceptava l'autoritat imperial. L'expulsió de jueus més antiga de Roma està documentada l'any 139 aC, i durant el regnat de l'emperador Tiberi, al segle I dC, el seu favorit Sejà va aplicar una dura política antijueva que potser també va causar l'emigració cap a Hispània d'alguns jueus romans. També l'expulsió que va decretar l'emperador Claudi podria haver provocat l'arribada de més contingents i, posteriorment, les persecucions contra jueus i cristians dutes a terme per Domicià a finals del segle I dC també en podien haver foragitat vers la península Ibèrica.

r-,

,-., Ç

~ , ~

~\__

//

l~te\c,sa

"'Mu

~

D'}-C'íA)\ (

LX, 6-7

> -:, '?

antica

eum

_\

mpúries om jueu d'Anna (s.11)

~

PARTHIA • Ecbatana

:rarragona •

Nom jueu de Maria (s. fil)

•

Epitafi grec de Nectaris (s. /l-Ill)

ivissa

•

QM_arca d'àmfora (s. l) Nom j ueu de Maria (s. Ill)

.

,Z omjueu de Marta (s. Ill)

.

. ~ ;lagena 100km

Expansió del Poble J~eu a mitjan segle II •

Làpida o inscripció

•

Presència de jueus fora de Palestina

Moneda

.... Principals rutes de la Diàspora

Àmfora

D

Imperi romà en temps de Trajà (l 01-1 l 7)

..&. Lloc d'exili

D

Territoris abandonats per l'Imperi el l l 7

600km

11

Els jueus al baix imperi romà

Capítol:

Durant el baix imperi romà, les comunitats jueves originalment disperses per les províncies de la Mediterrània oriental i la península Itàlica comencen a estendre's de manera ferma cap a territoris més occidentals i es fan presents al llarg de les vies comercials de la Gàl·lia i les costes d'Hispània i el nord d'Àfrica. Els antics testimonis epigràfics i numismàtics de la Tarraconense podien indicar la presència de jueus dedicats al comerç amb la Mediterrània oriental i en contacte amb la Terra d'Israel. A aquests s'afegeixen nous testimonis del període del baix imperi romà dels segles IV i v, l'epitafi bilingüe grecllatí de Tarragona on apareix esmentat el nom de la dona d'un rabí, Lasies en llatí i Latoues en grec. L'ordenant de l'epitafi és un arxisinagog de la ciutat de Cízic, a la Propòntida de l'Àsia Menor, senyal que a Tarragona potser hi havia una comunitat jueva formada més aviat per jueus procedents directament de les comunitats de la Mediterrània oriental. En un altre document epigràfic tarragoní en grec ens apareix esmentat un altre nom de dona jueva: Rubena. Làpida deLasies en grec i llatí procedent de Tarragona (s. /V)

llaven sis. El seu preu al mercat, doncs, era inferior al dels altres esclaus i poca gent els adquiria . En esdevenir homes lliures, pogueren prosperar, créixer en nombre i estendre's a altres ciutats del Mare Nostrum. Però l'Imperi romà, en hores baixes, acabà per esfondrar-se definitivament al segle V amb les invasions dels pobles bàrbars. La violència, el caos i el col·lapse generalitzat provocaren una ràpida decadència de les ciutats i la consegüent ruralització de la societat i l'economia. La població urbana fugí territori endins a la recerca de paratges més segurs, lluny de les grans vies de comunicació per on arribaven les successives hordes destructores de vàndals, sueus i alans. A casa nostra, també molts jueus, afectats per les invasions, deixaren les ciutats, adquiriren terres i s'establiren en viles petites a l'interior del país, lluny de la costa.

Midraix Levític Rabbà, XX IX.11.1

Expansió del poble jueu el segles IV-V

D

Imperi romà en temps de Dioclecià Divisió de l'Imperi entre Dioclecià i Maximilià

[I]

•

Invasions germàniques (395-455)

[I]-* ~-* W-* @]-*

Arran de les guerres i la repressió exercida pels romans a causa de la seva desobediència i del desafiament religiós que representava el seu monoteisme, molts jueus patiren exili forçat i van ser duts a Roma i a altres províncies de l'Imperi com a presoners de guerra i esclaus. Tanmateix, sovint eren afranquits de seguida: eren mals esclaus perquè santificaven el dissabte i, dels set dies de la setmana, només en treba-

TARRACONENSE e.:rarraco • Epitafi grec-llatí de Lasies/ Latoues (s. /V) •

"Jo t'allibero dels països llunyans. Salvo els teus fills de la terra on són captius, que són Gàl·lia i Aspamia (Hispània) i els .. vems .. " paisos

Rubena

AEGYPTUS

Angles, saxons, juts Vàndals, sueus, alans Burgons, alamans Visigots

13

14lr ·~ ~~ Frontal d'una pi/eta trobada a Tarragona amb inscripcions en hebreu grec i llatí (s. V), Museo Sefardí de Toledo

"'Els¡ueus .

s'exhortaven els uns als altres amb exemples dels macabeus i, per defensar la seva religió, fins preferien ." morir Carta del bisbe Sever de Menorca,

cap. Vlll, 4

Testimonis d'època visigòtica

"Nosaltres els jueus hem dut els llibres per ensenyar; vosaltres, espases i garrots per matar"

Capítol:

Quan a partir del segle IV l'Imperi romà adopta oficialment la religió cristiana, l'Església actua amb hostilitat envers els jueus que, durant les invasions bàrbares i als inicis del reialme visigòtic, fet que demostra una implantació creixent i un gran afany proselitista. L'arqueologia i diversos testimonis literaris en donen fe. A la península Ibèrica algunes comunitats jueves havien crescut i demostraven una gran vitalitat religiosa: el seu afany per guanyar nous adeptes inquietà les autoritats eclesiàstiques que miraven de posar fre a la influència que el judaisme exercia sobre els cristians. Per contrarestar aquesta atracció, que l'Església titllava de «maligna», se celebrà a principis del segle JV el Concili d 'Elvira (Granada), que va dictar uns quants cànons que feien per evitar la judaïtzació dels fidels cristians amb la intenció que no hi tinguessin cap contacte i no s'hi casessin, no celebressin junts ni festes ni àpats, i que no contaminessin els seus rituals amb pràctiques només pròpies del juda isme. Del temps de les invasions dels pobles bàrbars i de la caiguda de l'Imperi romà al segle V conservem alguns testimonis literaris i epigràfics que informen sobre la presència jueva a les illes Balears: unes marques en hebreu en uns ploms de balança a Santa Maria del Camí a Mallorca ens indiquen l'activitat comercial d'alguns jueus, i la Carta del bisbe Sever de Menorca és un document antijueu que descriu la conversió massiva dels jueus de la ciutat de Maó l'any 418 amb motiu de la pretesa arribada a l'illa d'unes relíquies de sant Esteve. Segons aquesta Carta, la població cristiana de Maó arrasà la sinagoga . Els jueus es defensaren, però visions d 'àngels i prodigis sobrenaturals van empènyer Teodor, el principal dels jueus, a convertir-se i, amb ell, tota la comunitat en pes.

Carta del bisbe Sever de Menorca,

cap. XII, 9

Tarragona •

Làpides (s. VI) Sarcòfag o pica d'ablucions (s. VI)

-

e~

Carta del bis ; ! B Sever de Menorca

Ó~

Santa Maria del~ Ploms(s.Í ~

Testimonis del món jueu ~ •

•

Làpida o inscripció Pica d'ablucions

.;

.Q

Sinagoga

Carta o document

ivissa Carta del bisbe Licinià al bisbe d'Eivissa (s. VI)

Moviments poblacionals (entre els quals, els jueus)

D D 100 km

Regne visigot Dominis bizantins

•

Seu metropolitana

O

Església

Cànons antijueus del Concili d'Elvira (s. IV)

Cànon XVI

Prohibició del matrimoni de noies cristianes amb jueus

Penes S anys d'excomunió per als pares de la noia

XXVI Obligació cristiana d'observar dejuni en dissabte IL

Prohibició de rebre la benedicció jueva dels camps i les collites

Excomunió completa

L

Prohibició als cristians de compartir àpats amb j ueus

Excomunió temporal

LXI

Prohibició als cristians de practicar la llei jueva del levirat

S anys d'excomunió

LXXVIII Prohibició de l'adulteri d'homes cristians amb dones jueves

Excomunió temporal i S anys de penitència

La sinagoga va ser convertida en l'església de Son Bou. Potser l'església paleocristiana d 'Elx té el mateix origen: datada entre els segles JVi v, les inscripcions del seu sòl - amb termes grecs com ara proseuché (sinagoga) i presbyteron (consell d'ancians)- han dut alguns investigadors a creure que es pot tractar primerament d'una sinagoga jueva. També una carta del bisbe Licinià de Cartagena al bisbe d'Eivissa deixa constància, al segle VI, del torcebraç que el proselitisme jueu

mantenia amb l'Església cristiana visigòtica, atès que informa de l'existència d'un document apòcrif jueu que feia per empènyer els cristians a unajudaïtzació total del diumenge i cercava imposar que el dia sant cristià fos tan rigorós com el dissabte jueu. Als Pallaresos hi ha una inscripció jueva en llatí d'lsidora, del segle VI, i a Tortosa va ser descoberta una inscripció en una pica d'ablucions en tres llengües (hebreu, grec i llatí): és la inscripció hebraica més antiga de la península Ibèrica i els especialistes la daten entre els segles IV i VII. El text

ens dona el nom de Meliosa, filla de rabí Judà i Maries; es conserva en una de les parets de la catedral de Tortosa. Una altra inscripció trilingüe és la d 'una pileta de Tarragona del segle VI, avu i al Museo Sefardí de Toledo, que conté una fórmula hebrea i símbols judaics com ara un canelobre dels set braços i un xofar o banya de moltó d 'ús sinagoga!. En terres occitanes hi ha, del segle VII, les inscripcions d'Auch i de Narbona; la darrera té una inscripció llatina sobre tres fills jueus avui considerada la inscripció jueva més antiga de França.

15

16

Capítol:

La legislació antijueva visigòtica

l

1%fF,M

La legislació baix imperial romana era restrictiva amb els jueus, però encara més ho van ser després tant els diversos codis legals dels reis visigots sobre la qüestió jueva, com les disposicions conciliars de l'Església, immersa en una guerra sense treva contra el proselitisme imparable dels jueus. Fragment del Placitum exigit pel rei Khíntila (638)

El rei Alaric 11 (484-507) va se rel primer monarca visigot a ocupar-se dels drets i deures de la poblaciójueva a la península Ibèrica. La majoria de les lleis antijueves dels darrers emperadors romans no van ser incloses al seu Breviari-com per exemple la prohibició que els jueus accedissin a càrrecs públics o les limitacions de moviment en els dies de festa dels cristians-, però sí que es contemplaren deu mesures que majoritàriament intentaven frenar el proselitisme dels jueus: es castigaven els matrimonis mixtos i es penalitzava l'adulteri amb jueus; es prohibien la conversió al judaisme, la circumcisió del neòfit, l'edificació de noves sinagogues i que els jueus poguessin disposar d 'esclaus cristians. En vigor en tot el territori visigot, el Breviari reflectia la situació legal dels jueus durant el segle VI, per bé que no s'aplicà mai amb rigor i el prose-

La legislació antijueva visigòtica (s. V-VII)

D

Regne visigot de Recared a Roderic Territoris insubmisos

D

Dominis bizantins

Llei contra els conversos renegats

Prohibició als jueus conversos de renegar de la fe cristiana, d'atacar-la de fet o de paraula

Mort a la foguera o lapidació

Llei contra els rituals i festes jueves

Prohibició de celebrar la Pasqua jueva, el Dissabte i les noces fora del ritual catòlic

Mort a la foguera

Llei contra la circumcisió

Prohibició de la pràctica jueva de la circumcisió

Mort a la foguera

Llei contra les normes alimentàries jueves

Prohibició de menjar segons les normes de la Kaixrut jueva

Mort a la foguera

Llei contra la testificació dels jueus als plets

Prohibició als jueus de testificar contra un cristià en una causa judicial

Mort a la foguera

Llei sobre la gràcia reial als jueus

Esclavització dels criminals jueus absolts pel rei sense cap possibilitat de manumissió

Confiscació dels béns

Llei contra l'ajuda als jueus

Prohibició a laics i clergues cristians d'assistir els jueus i d'empènyer conversos a renegar de la fe cristiana

Excomunió i confiscació d'l/4 dels béns

litisme jueu encara era molt actiu. Potser per això, els bisbes de la regió de Narbona, reunits en concili l'any 589, van acordar fer descansar els jueus també en diumenge i prohibir-los cantar salms als sepelis dels seus morts, i els van imposar les anomenades «exèquies de la vergonya», on els jueus havien d'acompanyar els cadàvers en complet silenci en els seus enterraments.

O Capital del regne

• •

Capital provincial

El 589 el rei Recared es va convertir al catolicisme i, a partir d 'aquest moment i durant tot el segle VII, les disposicions conciliars contra els jueus s'aplicaren cada vegada amb més contundència. El ferotge rei Sisebut intentà erradicar de cop tots els jueus del seu reialme i durant el seu regnat (612-621) els va ser decretada l'obligació d'un baptisme general per a adults i infants. La crònica Gesta Dagoberti ens diu que milers de jueus optaren per l'exili i fugiren vers la Gàl·lia franca . Al VI Concili de Toledo del 638, els bisbes hispans i de la Narbonense van forçar tota la comunitat jueva de Toledo a signar un document d'abjuració general, el Placitum del rei Khíntila, en què els jueus es declaraven convertits per pròpia voluntat als dogmes de la fe catòlica i també rebutjaven els rituals i les pràctiques judaiques: la circumcisió, l'observança del Dissabte, les seves escriptures santes, el culte a les sinagogues i l'observança de les lleis alimentàries jueves, per bé que se'ls concedí l'excepció de menjar porc.

- - - - - - --- - - - - --"-· Mesures antijueves ~

Disposicions conciliars

~ Textos jurídics

o

200/ ~

Exili i fugida cap a les Gàl·lies

17

Llibre XII de Liber ludiciorum de Recesvint (654)

Durant el regnat de Recesvint (649-672) es reactiva la violència antijueva -fins al punt d'imposar penes de mort per lapidació o foguera als apòstates jueus-, es dicten dures lleis antijueves, s'apliquen els cànons de tres concilis i s'obliga els jueus a signar un altre Placitum. De les lleis discriminatòries destaquen la interdicció dels conversos de tornar al judaisme i la prohibició de celebrar les festes del calendari ritual, el Dissabte i les cerimònies de circumcisió i de noces. També s'estableix que els jueus no podran guanyar mai un plet contra un cristià, ni tampoc testificar-hi en contra .

"Denuncio la vida i els costums dels jueus, la pestilència contagiosa dels quals taca les terres dels meus dominis" Recesvint al VIII Concili de Toledo, 653

La radicalització dels darrers reis visigots

Capítol:

A finals del segle VII, els darrers reis visigots es radicalitzaren i es doblegaren a les furioses demandes antijueves de l'Església.

R G-fffl>~ FRANCS

>

" Que dºzsperszn . els jueus per totes les províncies d'Hispània, sotmesos a un esclavatge perpetu [...] i que, sota cap pretext, no tornin a ser mai més homes lliures" XVII Concili de Toledo (694)

Nucli de la revolta

D

Zona d'expansió de la revolta Campanya de Vamba Defensa dels Pirineus

La vida dels jueus peninsulars es convertí aleshores en un mal-

Enfrontament

son de grans proporcions i hagueren de patir persecució, con-

Setge

versió forçosa, aniquilació o fins i tot nous decrets d'exili. Inscripció hebraica Làpida de Narbona, segle VII. Musée d'Art et d'Histoire, Narbona

19

La rebel·lió del duc Pau;,}2,.67-31

Expulsió dels jueus de la Septimània per Vamba (673)

Durant el regnat del rei Vamba (672- 680), les províncies gal·les del reialme visigot van intentar independitzar-se. En sufocar l'aixecament de la Septimània, Vamba va expulsar els jueus de Narbona, acusats tant d 'haver participat en la conspiració com d'haver donat suport als rebels independentistes. En el decret d'expulsió no queda clar si només s'expulsa els jueus de la capital o bé de tota la regió, que va titllar de «prostíbul de jueus blasfems». No consta enlloc que els jueus prenguessin les armes a favor dels secessionistes, però segurament col·laboraren amb una revolta que pretenia desfer-se de l'autoritat central i opressora de Toledo, sempre i cada cop més antijueva.

Flavius Paulus fou nomenat pel rei Vamba per reprimir la rebel·lió d'Hilderic, comte de Nimes, però amb Ranosild, duc de la Tarraconense, ordí una revolta que Vamba repri mí amb força tot atacant Barcelona, Girona, Llívia, Narbona, Magalona fins a arribar a Ni mes, on el duc Pau fou pres i dut presoner a Toledo afaitat, descalç i guarnit com un rei amb una corona falsa per a escarni de tothom el setembre de l'any 673.

D'aquesta mateixa època és un document del bisbe ldali de Barcelona on retreu a l'arquebisbe Julià de Toledo que li hagi fet arribar el seu llibre Prognosticon futuri saecu/i de les mans d 'un mercader jueu barceloní. Potser ja existia aleshores una petita comunitat jueva a la ciutat, però és gràcies a aquesta queixa del bisbe Ida li que en tenim la primera notícia. Els darrers reis visigots, com ara Ervigi (680-687) o Ègica (687-702), van dictar lleis encara més dràstiques contra els jueus per erradicar d'una vegada per totes els qui qualificaven de «pesta». La conversió obliga tòria en el dilema de baptisme o exili acabà oficialment amb la presèn cia de jueus a la Península. El catàleg de penes i càstigs per blasfemar contra Crist o l'Església anaven des de les fuetades, la decalvació, la despossessió dels béns o l'exili i, per practicar encara la circumcisió, als

Radicalització de la política antijueva d'Ègica XVII Concili de Toledo (694). Proscripció del judaisme Acusació de conspiració i alta traïció al tron i al país Privació de tots els béns jueus Desmembració de les famílies jueves

Lleis antijueves d'Ervigi (680-687)

Dispersió dels jueus per tot el país en servitud perpètua Prohibició dels rituals i de la celebració de les festes jueves

Repressió del judaisme hispà Pràctica judaica

Penes

Blasfemar contra Crist o l'Església

Fuetades, decalvació, despossessió de béns o exili

Circumcisió

Als homes, amputació del penis. A les dones, amputació del nas

Celebració de les festes jueves

Proscripció

Celebració del Dissabte

Proscripció. Obligació de treballar-hi. Obligació de descans en diumenge

Llibres jueus

Proscripció

Ensenyament de la Torà i doctrina jueva

Proscripció

Conversos jueus al cristianisme

Vigilància per part del bisbe, limitació en viatges i comerç, pagament extra d1mpostos

Separació obligada dels majors de 7 anys dels seus pares i educació cristiana obligatòria fins al matrimoni

homes se'ls amputava el penis i a les dones el nas. Les festes jueves quedaren prohibides, i va ser obligatori que els jueus treballessin en dissabte i descansessin en diumenge. Els llibres hebreus van ser pro scrits, llegir la Torà o resar-la estava prohibit i es fixaren càstigs a qui gosés ensenyar la doctrina del judaisme i a qui l'aprengués. Els conversos se' ls vigilava molt de

prop perquè no recaiguessin en la seva antiga fe i se'ls limitava la possibilitat de viatjar i de comerciar, a banda de pagar més impostos i no permetre'ls negociar en peu d ' igualtat amb els cristians vells. Els cànons del XVII Concili de Toledo del 694 acusaven els jueus d'alta traïdoria per haver conspirat amb les tribus jueves berbers d'ultramar contra els cristians, i les

exigències irades dels bisbes passaven per la despossessió total dels seus béns, la desmembració de les famílies, el rapte dels infants perquè fossin educats com a cristians, la dispersió pertot el reialme, així com la seva servitud perpètua . No debades els jueus i els falsos conversos, en la pura clandestinitat, reberen amb els braços oberts els invasors musulmans el 711.

20

Capftol:

La conquesta musulmana

L'entrada dels musulmans a la península Ibèrica el 711 provocà l'esfondrament del reialme hispanovisigòtic, per a granalleujament i joia de la perseguida població jueva. Comença aquí una època de tolerància i col·laboració entre musulmans i jueus que facilitarà la conquesta i la creació de l'Àndalus. Inscripció en lletra cúfica d'un segell de plom (s. VII/), trobat a Castell-rosselló

Els jueus van rebre els nous invasors amb els braços oberts i de seguida es posaren al costat dels nous senyors. Les onades d'invasors musulmans que van penetrar en les terres que avui són catalanes provenien d'Aragó, i en pocs anys es feren amos i senyors de Barcelona (716), Narbona (720), Tolosa (721) i de tota la Septimània (725). Tant les fonts àrabs com les cristianes sobre la invasió subratllen la col·laboració dels jueus amb els nouvinguts durant la penetració, que, amb el seu suport, fou més fàcil i efectiva. Algunes cròniques cristianes esmenten com els jueus es feren càrrec de ciutats tot just conquerides pels musulmans, i alguns historiadors àrabs fins parlen de ciutats habitades per un gran nombre de jueus, com per exemple Barcelona i Tarragona, potser perquè els invasors trobaren algunes poblacions buides de cristians que havien fugit cames ajudeu-me.

Campanyes i expedicions musulmanes

~ Batalla

• •

Ciutats amb la majoria de població jueva en el moment de la conquesta (segons fonts àrabs) Ciutats on els jueus col·laboraren amb els invasors musulmans (segons fonts cristianes)

[ï]

Abans del 705

~

Tàriq ibn Ziad (711-712)

[J] Mussa ibn Nussàir (712) @l Tàriq ibn Ziad (713) ~

Mussa ibn Nussàir (713-714)

[fü

Abd al-Aziz ibn Mussa (714)

[z]

AI-Hurr ibn Taqafí (716-719)

[lli

As-Samh ibn Màlik al-Haulaní (719-721)

[2l

Anbassa ibn Suhàim al-Kalbi (725)

[Q]

Abd ar-Rahman al-Gafiqí (731-732)

v~ Oriola

,o

"Tarragona, vora el mar, és una ciutat jueva que té muralles de marbre"

l

Revolta del ~bdill jueu al..Kaula al-Yah¡di (716-718) Osca •

V

Abu Abdal·là Muhàmmad al·ldrissí (1100-1165)

~Saragossa

1

\

l

21 Suport dels jueus de Saragossa i Lleida

---+

Campanya militar d'al-Hurr ibn Taqafí (716-719)

/* l~ *4'"•;d,

Execució d'al-Kaula (718)

"e, (::\ ~ ~ : ~ ·Tarragona ~·

----.,---------,

'J

IZ]

Zona aproximada de la revolta jueva o resistència del cabdill al-Kaula

.:~'

•

Tortosa SO km

l

Tot i la col·laboració d'àrabs i jueus en la conquesta, els jueus van ser obligats a pagar un impost especial per continuar practicant la seva pròpia religió, tal com mana l'Alcorà . Quan el governador de l'Àndalus al-Hurr ibn Taqafí (716-719) apujà de manera excessiva els tributs de capitació, un cabdill jueu de nom al-Kaula al-Yahudi s'alçà contra els musulmans amb algunes faccions jueves i aconseguí ocupar un territori a Catalunya entre el Segre i l'Ebre. Molts jueus de la plana de Lleida i de Saragossa li feren costat, així com restes de milícies visigodes cristianes encara per dissoldre. AI-Hurr ibn Taqafí, però, atacà al-Kaula amb un exèrcit superior en forces i l'obligà a retirar-se vers Lleida, on finalment fou pres i executat l'any 718. Els jueus que servien a l'exèrcit d 'al-Kaula, no obstant això, foren perdonats i pogueren retornar en pau a les seves comunitats. Les comunitats jueves, respectades pels invasors, s'integraren ràpidament en la vida social, política i militar de l'Àndalus. Els jueus passaren a ser protegits dels musulmans, atès que els havien ajudat a aconseguir el poder, i a partir d 'aquí els trobem al servei dels emirs i dels califes durant el segle X: recaptadors d 'impostos, funcionaris, ambaixadors, soldats, generals, grans comerciants, etc. Al segle XI, però, el califat es va desintegrar en petits reialmes de poc pes polític però d'un gran floriment cultural : les taifes. És aleshores quan els jueus de l'Àndalus, seguint l'estela dels savis, filòsofs, poetes, filòlegs i científics andalusins, inauguren així mateix l'anomenada Edat d'Orde les lletres hebrees amb figures d 'alt nivell intel·lectual i literari, algunes sorgides de ciutats avui catalanes. Aquesta època de pau i prosperitat, de floriment intel·lectual , de tolerància i acceptació social de què gaudiren els jueus andalusins durant més de tres segles (VIII-XI) romandrà per sempre més en la seva memòria lligada al terme mitificat de Sefarad, nom hebreu de l'Àndalus.

'~ Barcelona els jueus hi són tan nombrosos com els cristians" Abdal·là al-Bakri (1014-1094)

22

Entre Edom i Sefarad

Capítol:

La contraofensiva franca

Diner de plata de Lluís el Pietós

La conquesta carolíngia (737-814) Conquesta carolíngia

D

131-159

0

785

Desert de la «vall del Duero»

,-i

Penetració carolíngia

L - l a la mort de Carlemany (814)

La invasió islàmica va travessar els Pirineus i va arribar fins a Poitiers. Els francs, però, aturaren aquest avanç i, en cinquanta anys, Carlemany i els seus successors els van fer recular fins a establir una frontera entre l'Àndalus i els primers comtats catalans. Una part de Sefarad passava ara formar part dels regnes cristians, dels dominis d'Edom. La contraofensiva franca aturà l'avanç dels musulmans al reialme franc i fins els arrabassà Narbona el 759 i, ja a l'altra banda dels Pirineus, Girona el 785, i els Pallars, la Ribagorça i la Cerdanya el 789. Lluís el Pietós, successor de Carlemany, s'emparà de Barcelona el 801. A partir del segle IX, la frontera entre l'Andalús i els comtats cristians s'establí als rius Llobregat, Cardener, el Segre mitjà i la conca de Tremp. Pel que fa als jueus, els que ara vivien sota jurisdicció cristiana passaren a formar part del que despectivament anomenaven Edom, els regnes cristians, mentre que les comunitats que romangueren fins a mitjan segle XI I sota domini musulmà a l'a nomenada Catalunya Nova seguiren formant part de Sefarad .

D

Límit nord del domini musulmà al s. IX

Una llegenda d'època medieval feia de Carlemany un gran amic dels jueus, i especialment dels de Narbona, atès que, segons algunes cròniques, aquests havien propiciat l'entrada dels francs a la ciutat alliberant-la del poder dels musulmans. Com a reconeixement, Carlemany els atorgaria grans privilegis, un terç de la ciutat per establir-s'hi, i el dret a proclamar el

seu propi rei, un Nassí o príncep, títol jueu que exercia el president de l'antic sanedrí jueu a Palestina en època romana. L'autoritat d'aquest rei jueu imperava per sobre tots els jueus del migdia franc i dels comtats catalans. Aquesta «dinastia» jueva, però, solament està documentada en temps posteriors a Carlemany, du-

C

Domini musulmà

t

Domini cristià

rant els segles XI i XII. L'únic que de debò pervisqué d'aquesta nissaga de reis jueus fou el títol de Nassí com a distinció honorífica que ostentaren els grans rabins i savis, els prohoms il·lustres i els magnats de les comunitats jueves de tota la península Ibèrica com a signe efectiu de la seva autoritat, moltes vegades només de caràcter econòmic.

788-798 798-801 11111 806-814

Campanyes franques

O Carles Martell (737) f)

Pipí el Breu (752)

C)

Pipí el Breu (758-759)

C, Gaifré, duc d 'Aquitània (751) A V

Acció del comte Borrell l d'Urgell-Cerdanya {788)

O Llu ís el Pietós (798-801 ) f)

Ofensives dels ducs de Tolosa (804-809)

franques O• Ofensives contra Tortosa (804-81 O)

"Que hi hagi sempre a Narbona un rei de la nostra nació, com ha estat fins avui. És per ordre seva que ara som davant vostre. Ell pertany a la Casa de David i ve de Bagdad" Els jueus a Carlemany, a la Crònica

Pseudo-Filomena (s. XIII)

23

24

Capítol:

Els jueus, entre cristians i musulmans

Diner de plata del comte de Barcelona Ramon Borrell l

25

11

D

8%11=1

*

La conquesta musulmana inseria la península Ibèrica en l'enorme imperi arabomusulmà que s'estenia des de la riba sud de la Mediterrània i el Pròxim Orient fins a l'extrem occidental d'Europa. Les comunitats jueves peninsulars tingueren aleshores l'oportunitat de relacionar-se amb més facilitat amb els seus correligionaris d'Orient.

D D

Regnes carolingis Imperi bizantí Califat de Bagdad i altres estats musulmans independents

~

~J,-¿

L'emirat de Còrdova dugué a terme nombroses campanyes militars i ràtzies de saqueig contra els territoris cata lans. Tot i l'establiment d'una frontera propera al Gaià, a la capçalera de !'Anoia i la vall del Llobregós, les tropes musulmanes la penetraven amb facilitat.

SO km

e{·~ Pumbedita

Possible itinerari del Séderd'Amram Gaó

Biram l X:X X:X

X:X Acadèmies talmúdiques

X:X Deskarah

X:X Naharwan X:X ctesifont

*1

Nehardea X:X Sura (l Babel (i

J) Serbis

---,

Mahoza

* *

Kafn

Nippur

éufrates

•

Bàssora .

600km

Siknir:i

p

Cesarea

(l

'lïberíades Seforis

,(X BeneBrak 'fi.. Lydd )

ne

e Medina

Setge

~ Algarades

El primer manual de pregàries jueu vingut de Babilònia a Europa el rebé Ja comunitatjueva de Barcelona procedent de l'acadèmia talmúdica de Sura el 858. El gaó babiloni Amram ben Sesna, a petició del rabí Isaac ben Simeó de Barcelona, envià el Séder Yessod ha-Amrani, un manual amb l'ordre de les pregàries i les benediccions per a ús sinagoga! que fi xava Ja litúrgia si nagoga! pel cicle de l'any.

Itinerari del Séder d'Amram Gaó .,

Comtats carolingis Domini musulmà

Les antigues cròniques medievals redactades per escriptors d'àmbit clerical van forjar el mite del «jueu traïdor» que davant l'enemic musulmà «obria les portes de les ciutats ». Aquesta retòrica antijueva acusava els jueus de ser els culpables de les desgràcies que s'abatien damunt una ciutat o un país, com van ser la invasió musulmana de Ja península Ibèrica i Ja capitulació de ciutats com Còrdova, Toledo i Sevilla al segle VIII. Un segle més tard, veus similars acusaren els jueus de la destrucció de Bordeus a mans dels normands, o de Tolosa a mans dels musulmans, així com també de la devastació del país quan, encara al començament del segle IX, les cruentes ràtzies musulmanes hi entraven a sang i foc. Tot i la conquesta franca de Barcelona l'any 801, les incursions sarraïnes no cessaren i ciutats com ara Terrassa, Girona i Manresa en van ser víctimes. Barcelona va ser atacada el 852: dels dos exèrcits musulmans que en una algarada travessaren l'Ebre en direcció nord, l'un saquejà la falda dels Pirineus fins a !' Empordà destruint fortaleses i vilatges, i l'altre assaltà la

costa fins a Barcelona i hi posà setge. Ben fortificada, la ciutat podia resistir, però segons la crònica franca del segle IX, els Anna/es Bertiniani, «els jueus obriren les portes als enemics musulmans» i la ciutat fou devastada i passada a fil d'espasa. Les terribles algarades del cabdill musulmà Almansor durant els anys 978-999 tingueren un punt culminant en la devastació de Barcelona el dia 6 de juliol del 985, efemèride recordada amb gran trasbals; la documentació coetània esmenta aquella data com «el dia que Barcelona va morir». Per un document del 1018 sabem que el comte Borrell II i la seva dona Letgarda s'a propiaren dels béns i les heretats dels jueus que van ser morts durant el setge i l'atac a la ciutat. D'ai xò es desprèn q ue el comte tenia drets especials sobre les persones i les propietats dels jueus. La relació de dependència jurídica i política dels jueus catalans respecte del senyor del país era total, fet que ens porta a considerar-los serfs del comte, una pura possessió reial.

"En l'any del Senyor 985 vingué un gran exèrcit d'ismaelites, captivant i despoblant d'habitants el territori; talaren la terra, assetjaren Barcelona, la prengueren, la . . saque1aren , . dºiaren " la incen Liber II Antiquitatum Eccl. Cathed.,

f. 178, doc. 518

26

Els comtes catalans i les comunitats jueves

Capítol:

11

27

Possessions jueves al pla de Barcelona (s. X-XI)

ii§ff·i

Durant les persecucions visigòtiques, molts jueus havien fugit a les muntanyes i havien trobat refugi a les valls dels Pirineus. Arribats els musulmans a la Península, aquests jueus muntanyencs sovint feren de frontissa entre andalusins i cristians a banda i banda de la fràgil i mòbil frontera que els separava. Imatge de jueus al Tapís de la Creació (s. XI-X/1), Museu de la Catedral de Girona

Als nous i petits comtats catalans, els jueus es dedicaren a fer de mercaders: es movien amb facilitat tant en territori musulmà com en zona cristiana car mantenien contactes amb les comunitats de cada banda, fins al punt que iudeos i mercatores van arribar a ser sinònims. Els jueus, com a protagonistes de l'activitat econòmica dels comtats catalans, van millorar la seva situació social, a més de ser un actiu important en la repoblació i la reorganització dels territoris que s'anaven conquerint als musulmans. Alguns topònims a les comarques gironines i al Rosselló -com són Juïgues, Matajudaica, Vilajuïga i Juegues- indiquen l'existència d'antics assentaments jueus anteriors al segle IX.

.\ . . P rimeres comunitats Jueves documentades (s. IX-X)

l

•

Seu episcopal

OSONA Comtat carolingi

(x

Suposada presència jueva segons la documentació

(963 ) Esment de jueus als documents

---+

Trasllat de població jueva

A la Catalunya Vella, les primeres comunitats documenta des són les de Girona i Barcelona al segle x. El document català més antic escrit en caràcters hebraics és una escriptura de venda d'un terreny al terme de Cubelles, el 973, on s'esmenta una comunitat jueva situada més enllà del castell de la Geltrú.

*

BesòV (989) ""\!

\$ o

25 km

J

Montjuïc (871 ) Sant Pau del Camp (9 11) Santa Maria del Pi (987) Sant Pere de les Puelles (945) Barcelona Santa Maria del Mar (981) (858, 963, 984, 986, 987, 988, 989, 990, 992,994,995, 1000)

Un document del 983 ens informa que, el 888, el comte Dela havia fet traslladar a Girona una colònia jueva de no més de cent membres de Juïgues i la feu instal·lar en unes cases prop de l'actual plaça dels Apòstols. El mateix podia haver passat amb els jueus de Vilajuïga i Matajudaica vers Castelló d'Empúries o els de Juegues a Perpinyà.

Sant Pau del CamP. MONTJUÏC (911 ), (1075) Cementiri jueu X:X (878), (1019), (1022), (1073), . (1074), (1077), (1091 ¡... ····... \

:.:.';':\> .. .

...··········:?···.:·· .....·······/·.·.·.·,..·.·.·.·.

... ···::·.. .••·.••.•.•.·... ········ ....··· ·:.. •.. ••••••·••·•

..······

.... ·······

ili

Ciutat comtal dins del recinte tardoromà Monestir

•

Església

-

1000m

-

··········

Via de comunicació

.,¡:,., Propietats jueves

"+ documentades -

Costa al segle X

Traçat de la ········ costa actual

Dels primers documents dels jueus catalans dels segles x i XI, es desprèn que alguns d 'ells eren terratinents, d'altres amos de cases, estables, corrals, hortes i tallers, que s'agrupaven en confraries d'oficis i menestrals, i que vivien barrejats amb la població cristiana. El primer jueu català de nom conegut va ser un tal Judacot de Barcelona que, als anys 876-877, feia de missatger entre la ciutat de Barcelona i la cort de l'emperador franc Carles 11 el Calb. Els primers documents sobre els jueus a Barcelona, però, daten de finals del segle x i de principis del segle XI, i són compravendes d'hortes, vinyes i solars que feien conrear: els jueus posseïen finques i corrals a la zona immediata fora muralla vora el monestir de Santa Maria de les Puel·les, prop de l'església de Santa Maria del Pi, i al barri del Mercadal, que conduïa a Santa Maria del Mar. El 1079, en el conveni de repartició de les rendes del comtat de Barcelona entre Ramon Berenguer 11 i Berenguer Ramon 11, apareix la primera llista coneguda dels jueus barcelonins repartits en seixanta famílies. Molts d 'ells són propietaris: un document del 1081 esmenta la propietat del Pou de Moranta, situada actualment a la plaça de Catalunya, en mans del jueu Bon Nom fill de Mossé. Altres jueus també ostentaven la propietat de vinyes i hortes al llarg de la riera de Mogoria, entre Sants i les Corts, on actualment encara hi ha el carrer de la Magòria . També tenien propietats a Sarrià, al Putxet, a Sant Gervasi, a l'actual zona universitària de Pedralbes, al Clot i a Vilapicina, al barri del turó de la Peira, així com a la zona de Sant Martí de Provençals i de Sant And reu de Palomar. Eren amos de propietats a la veïna muntanya de Montjuïc, on portaven a enterrar els morts, i un document del 989 certifica que un home anomenat Isaac era propietari d 'uns terrenys vora el Besòs .

''Darrerament ens ha vingut a veure el nostre fidel Judà l'Hebreu i ens ha contat moltes coses de la vostra lleialtat. Estem ben disposats a recompensar-vos- la " Carta de Carles el Calb a la çiutat de Barcelona, 876

28

,.,,,,., Capítol:

La cultura jueva a la Tortosa musulmana

Fragment d'un motlle d'argenter musulmà trobat a Tortosa (segle X). Museu Nacional d'Art de Catalunya

"La llengua hebrea és la llengua més excel·lent, la més escollida entre tots els llenguatges i el màxim de tota dicció bella, llengua purificada al gresol"

11

Amb la invasió musulmana, l'antiga ciutat hispanoromana Dertosa, anomenada en àrab Turtuixa, al segle IX es va convertir en una important ciutat de frontera de l'Àndalus, i en un pròsper centre mercantil i d'irradiació de cultura islàmica. De la seva fecunda comunitat jueva destaquen dues figures cabdals: Abraham ben Jacob i Menàhem ben Saruq. Més conegut amb el seu nom àrab d ' lbrahim ibn Yaqub at-Turtuixi, Abraham ben Jacob de Tortosa va ser un cèlebre viatger i geògraf del segle x que durant els anys 961-970 va viatjar per tot Europa per ordre del califa cordobès al-Hakam 11. A Roma tenia la missió de presentar-se davant el papa Joan XII i també va ser rebut per l'emperador del Sacre Imperi Otó l. Els seus viatges per Europa el dugueren a Irlanda per Bordeus i posteriorment travessà els territoris germànics per Utrecht,

4:/

---+

Itinerari

""

Frontera del - - l'Imperi germànic Límit amb el \ - - califat de Còrdpva "'\

m J,

Drassanes Port o riba d'ancoratge

C

Mesquita

r/

Menàhem ben Saruq de Tortosa, Mahbéret O

600m

L__J

Aquisgrà, Magúncia i Fulda. S'endinsà a l' Europa oriental i després tornà cap a la Mediterrània, a Sicília. És l'autor del primer document que esmenta les ciutats de Praga i Cracòvia, i la seva anomenada fou enorme. Turtuixa, bastida a redòs de l'alcassaba de la Suda, era una ciutat emmurallada i el califa Abd arRahman Ill hi feu construir, el 945, unes drassanes fluvials . Amb la conquesta cristiana de la ciutat per part de Ramon Berenguer IV, el 1148, els jueus passaran a instal·larse al barri de les drassanes: serà l'anomenat call nou, mentre que l'antic era a la dreta del riu, als peus de la Suda. El gramàtic i poeta Menàhem ben Saruq de Tortosa, nascut entre el 910 i el 920, es traslladà a Còrdova per treballar com a secretari a la capital del califat. Allà estigué al

servei del jueu Isaac ben Hasday, pare del famós Hasday ibn Saprut, mecenes i metge del cal ifa Abd ar-Rahman Ill. lbn Saprut li encarregà un estudi aprofundit sobre la «llengua santa» i Menàhem completà un diccionari d'arrels hebrees i aramees de la Bíblia, el cèlebre Mahbéret, obra clau de la filologia hebrea del segle Xi considerat avui el primer diccionari hebreu-hebreu de la història. Escrita exclusivament en hebreu, aquesta obra classifica unes 2.500 arrels verbals hebrees pel seu nombre de radicals; Menàhem hi explica les diferents accepcions dels seus significats, comenta els passatges bíblics on es troben i convertei x el seu diccionari en un veritable tractat exegètic. També exposa la incompatibilitat d'algunes consonants i, innovadora ment, sistematitza en hebreu categories gramaticals. Influït per les gramàtiques de la llengua àrab que aleshores s'escrivien, així com pels treballs

El Mahbéret de Menà hem ben Saruq de Tortosa Primer tractat lexicogràfic complet del vocabulari bíblic en hebreu Primer classificador de les 2.500 arrels verbals hebrees Primera concordança bíblica feta en hebreu

o

Primer forjador del vocabulari gramatical hebreu

l

·,

Primera font d'instrucció filològica per als jueus i hebraistes medievals

de filòlegs precedents, va redactar el seu Mahbéret amb l'ànim que els jueus recuperessin el sentit primigeni i exacte de les arrels de la llengua hebrea tal com aparei xien a la Bíblia. Les seves teories lingüístiques i les seves nocions gramaticals van ser molt discutides i objecte d'una agra polèmica filològica que va tenir conseqüències nefastes per a ell: va perdre el favor del seu mecenes, els seus enemics li destruïren la casa i van deixar de tractar-lo com a jueu. Defenestrat, decebut i queixós per haver estat perseguit i tractat injustament, ja no sabem res més d 'ell ni de la seva vida, ni si abandonà Còrdova o si tornà a la seva Tortosa natal, ni tampoc quan morí. No obstant això, durant diversos segles el Mahbéret va ser considerada la font principal i indispensable del saber filològic dels jueus de tota l'Europa cristiana.

29

30

¡ .Jï.J..)

Primera legislació sobre els jueus a la Catalunya comtal

'o

l -, ··/1 r''¡ \ ) 17 l r

\l l~

l !;-, \

ll

Capítol:

11

ii§fiii

Per bé que la seva redacció definitiva no va arribar fins al segle

V

31

Igualtat de drets dels jueus en els plets civils a l'hora de presentar testimonis davant un tribunal Cap cristià no es podia veure obligat en cap circumstància a prestar jurament davant un jueu

XII, els Usatges de Barcelona van ser compilats inicialment en

,J', r1

Làpida funerària. Besalú (1090)

temps del comte Ramon Berenguer l el Vell (1035-1076). Aplec de normes i de lleis de procedència diversa com els codis visigòtics, per primera vegada s'hi codificava la situació legal dels jueus catalans. Els Usatges de Barcelona, redactats entre el 1053 i el 1071, són el primer document que codifica la situació legal dels jueus de Catalunya, atès que s'hi recullen unes quantes disposicions que hi fan referència: se'ls atorgava igualtat de drets en els plets civils quan havien de presentar testimonis davant un tribunal; s'establia que cap cristià no es podia veure obligat en cap circumstància a prestar jurament davant un jueu; es castigava el proselitisme jueu, activitat que ja havia decaigut molt d'ençà dels temps en què els visigots la perseguiren, i que els jueus deixaran de practicar al segle XII; també es castigava els jueus amb multes si insultaven i cridaven «renegats» als jueus conversos al cristianisme. En matèria penal, els Usatges reduïen molt la condició dels jueus, i era sempre el comte qui assenyalava l'esmena o la pena, la presó o la mort dels seus jueus. No obstant això, durant el segle XI a la comunitat jueva barcelonina emergiran tres figures cabdals de la història del judaisme català: el poeta Isaac ben Rovèn, el jurista Jafudà ben Barzilay i el científic i filòsof Abraham bar Hiyya .

Isaac ben Rovèn de Barcelona

Es va fer famós el 1078 per traduir de l'àrab a l'hebreu el tractat sobre dret comercial de Hai ben Serira, l'eminència rabínica de l'Acadèmia talmúdica de Pumbedita, però destacà especialment com a comentarista del Talmud i com a poeta: es feren cèlebres les seves Azharot o Exhortacions, l 45 poesies religioses on amb molta traça intercalava passatges de la Bíblia entre els versos i que exhorten els fidels a complir els manaments de la Llei judaica. Morí a Dénia, on exercia de jutge, el l l l 3.

Jafudà ben Barzilay

Nascut el 1070 a Barcelona, fou una autoritat rabínica de molt renom que compongué el cèlebre Séfer ha-Dinim o Llibre de les lleis que inclou el Séfer ha-Xetarot o Llibre de documents legals, un utilíssim compendi exhaustiu de 73 models de formularis que permeté als jueus medievals redactar tot tipus de documents legals per formalitzar notarialment, sempre segons les lleis rabíniques, les seves transaccions econòmiques i els acords i les disposicions de caire administratiu de les comunitats.

Abraham bar Hiyya

Els Usatges de Barcelona (1053-1071)

Nascut segurament en territori musulmà d'alguna taifa veïna, va ser un matemàtic, astròleg-astrònom i filòsof jueu radicat a Barcelona. Va ser un importantíssim transmissor de la cultura i la ciència àrabs a l'occident europeu a partir de les seves magnes compilacions de dades i sabers, així com de les seves traduccions de l'àrab a l'hebreu i de les co-traduccions «a quatre mans» de l'à rab al romanç català que ell feia i que després l'eminent Plató de Tívol i consignava en llatí. És ell qui popularitza per Eu ropa conceptes científics i fórmules tan importants com l'equació de segon grau o el càlcul de l'àrea d'un cercle a partir del mètode dels indivisibles.

Càstigs al proselitisme jueu

Càstigs i multes als jueus si insultaven i cridaven «renegats» als jueus conversos al cristianisme

A la Barcelona del segle XI, el monopoli del transport marítim el tenien quatre jueus per concessió feta pel comte Ramon Berenguer Ill el 1004. A banda de controlar el flux de mercaderies que entraven a la ciutat per mar, també cobraven els rescats dels presoners sarraïns i els tornaven per via marítima a l'Àndalus. A l'actual plaça de l'Àngel de Barcelona, aleshores la porta de la muralla del Castell Vell, hi havia un important mercat d'esclaus. Aquest comerç estava generalment en mans de mercaders jueus, i alguns d'ells eren experts a castrar-los per així vendre'ls com a eunucs als harems dels andalusins. L'any 1160, el comte Ramon Berenguer IV feu tractes amb el seu metge personal, l'alfaquí jueu Abraham Bonastruc, per permetre-li explotar en exclusiva els banys públics de Barcelona, coneguts avui com a Banys Nous al carrer del mateix nom.

"Les estrelles fixes giren al voltant dels pols de l'eclíptica una quantitat determinada idèntica pera totes. La distància de cadascuna d'elles respecte de l'eclíptica és fixa" Abraham bar Hiyya, Llibre del càlcul del moviment delsastres, cap. XVII

Barcelona comtal Primera meitat del s. XII •

Seu episcopal

•

Església

•

Castell

l

Torre Muralla romana Presència jueva Porta

La invasió almohade i l'èxode dels jueus andalusins

Capítol:

11

1%fiifi

Signatura de Maimònides

Als anys quaranta del segle XII, els almohades conqueriren l'Àndalus. Aquestes tribus fanàtiques provinents del nord d'Àfrica imposaren una política poc tolerant amb els jueus, els quals forçaven a la conversió o a l'exili. Moltes famílies jueves decidiren aleshores abandonar l'Àndalus i emigraren als reialmes cristians del nord, les «terres d'Edom».

"Els qui s'atenen a la Guia dels perplexos portaran al seu damunt malediccions com si fos el propi vestit, i seran per a la ignomínia i l'escarni de tothom. Aquests necis tan miserables i ximples són com aquells que devoren i beuen amb delit els . " seusorzns

A partir de mitjan segle XII, el gruix de la població jueva de la península Ibèrica passarà a estar més sota domini cristià que no pas musulmà. Els jueus andalusins que s'instal·len als reialmes de Castella, de Navarra, d 'Aragó i Catalunya són arabòfons, venen amb un alt nivell cultural, avesats a l'estudi de la filosofia, la medicina i les ciències, i toparan amb unes comunitats jueves poc habituades a aquestes disciplines i bolcades als estudis religiosos de la Bíblia i el Talmud. Els jueus andalusins, portadors, doncs, d'una gran cultura, fundaran a Catalunya i als territoris occitans cercles d'estudis científics i filosòfics, es dedicaran a traduir obres literàries i de pensament grec i àrab, i ensenyaran als seus correligionaris tot el seu saber. Famílies com ara els Quimhí, instal·lats a Narbona, o els Tibbon, a Montpeller i a la veïna vila de Lunèl, seran motors que desvetllaran el gust per l'estudi i la traducció d 'obres d'alt nivell intel·lectual; de fet, seran els responsables d'un esclat cultural impressionant, sense precedents, especialment en l'àmbit occitanocatalà .

Diatriba contra els jueus racionalistes,

ms. anònim, Mus. Brit. Add. 27131 , p.61r

Màxima expansió almohade (12 l 2) ~ Principals campanyes (1147) Data de conquesta

D

~ Batalla ~

Fugida dels jueus _., arabòfons vers el nord

33

Centres culturals jueus a finals del s. XII

)~ I M P E R I

S~\~~)\NIC

Els Tibbònides

lFamília Quimhí l

Saül ibn Tibbon Judà ibn Tibbon Samuel ibn Tibbon

D

Casal de Barcelona

D Herència provençal c:::J Comtats feudataris D Influència directa

COMTAT DE BARCELONA

Barcelona O

80km

x)

Comunitatjueva

@

Principals centres culturals

Bona acollida als reialmes cristians

Samuel ibn Tibbon (1150-1230), membre d'una nissaga de traductors originaris de Granada instal·lats a la vila de Lunèl, vora Montpeller, fou el responsable de l'esclat de la polèmica filosòfica i religiosa més important de l'edat mitjana entre jueus. El 1204 Samuel ibn Tibbon va enllestir la traducció de l'àrab a l'hebreu de l'obra Moré haNebuhim, la Guia dels perplexos, del gran filòsof jueu Mossé ben Maimon o Maimònides de Còrdova (1135-1204), on propugnava que l'estudi de la filosofia no havia de ser considerat només legítim, sinó també un deure religiós: conèixer les obres i les teories dels filòsofs

grecs i musulmans passava a ser, doncs, prioritari per a una formació completa del jueu. Aquestes afirmacions provocaren un enorme trasbals cultural, i en cada comunitat jueva, primer en l'àmbit occitanocatalà, després a la resta d'Europa, tothom prengué partit: l'aristocràcia jueva, culta i arabòfona va considerar vàlida i intel·ligent aquesta proposta, i alguns savis jueus es van abocar a traduir, llegir i estudiar sense fre obres filosòfiques; en canvi, d'altres se n'horroritzaren i clamaren que l'únic que calia era l'estudi exclusiu de la Bíblia i el Tal mud. Escla-

tà així una guerra entre progressistes i conservadors, entre partidaris de tesis filosòfiques i rabins tradicionalistes i talmudistes reticents a l'anàlisi racional i al·legòrica de la Bíblia . Els jueus conservadors, generalment de classes mitjanes i baixes, acusaren els aristòcrates de les aljames de relaxar-se en la pràctica del seu judaisme, i d 'haver-se «contaminat» de filosofies estrangeres àrabs i gregues alienes a la Llei de Moisès. Aquesta polèmica, que durant tot un segle va sacsejar el judaisme medieval de tot Europa i de la conca mediterrània, es coneix com la Controvèrsia maimonidiana.

34

~Rl\fM!DICDf'1i:

Capítol:

Expansió catalana per la Catalunya Nova

Signatura del comte de Barcelona Ramon Berenguer /V

11

Frontera el 1147

1%fifi

· ""* ~

El comte Ramon Berenguer IV de Barcelona va conquerir Tortosa als andalusins l'hivern de 1148. Un any després, l'octubre de 1149, amb la col·laboració d 'Ermengol VI, comte d'Urgell, també ocupà la ciutat de Lleida. En ambdós casos, el comte fou pròdig en privilegis i concessions als jueus d'aquestes ciutats ara catalanes. terna ment i d 'administrar-se segons les ord inacions i els privilegis de què gaudien els jueus de la capita l catalana. No coneixem quina mena de serveis o d 'auxili en la conquesta donaren els jueus al comte català perquè fos tan pròdig i esplèndid amb ells, però sí que sabem que, durant els combats, Ramon Berenguer IVtopà de front amb dos grans problemes: unes negociacions molt difícils amb els refugiats àrabs del castell i una manca extrema de mitjans econòmics perfer progressar la conquesta de la ciutat i de l'Ebre. Potser els jueus tortosins feren tant de mitjancers com de financers. Fos com fos, al comte li interessava que aquella jueria, per la seva situació

El comte Ramon Berenguer IV va ser extremament generós amb els jueus de Tortosa i els atorgà una Carta de Franqueses o privilegis d 'allò més beneficiosa i lliberal: els eximí temporalment de pagar impostos, va rebaixar l'autoritat dels musulmans, els va concedir a perpetuïtat les drassanes dels àrabs perquè unes seixanta famílies, és a dir unes 300 persones, s'hi establissin, els cedí les hortes de l'illa fluvial d'Abnabicorta-avui desapareguda-, així com terrenys de conreu amb figueres, vinyes i oliveres dels àrabs fugits o morts, i els facilità tots els mitjans perquè poguessin instal·lar-se en cases i propietats dins la ciutat. Igualment els concedí el dret d'organitzar-se in-

Agramunt '\

Reducte musulmà després del 1149

*

El comte d ' Urgell Ermengol V va conquerir Balaguer l'any 1105 i els jueus de la ciutat van fugir amb els seus defensors andalusins cap a Lleida. La ciutat va ser repoblada, i la nova jueria es va formar amb jueus vinguts d'altres comunitats: la Seu d 'Urgell, Castellbò, Ponts, Solsona i Agramunt. La conquesta catalana de Lleida es produí l'octubre de 1149; com a Tortosa, Ramon Berenguer IV també concedí als seus jueus privilegis, així com propietats i terres dins i fora de la ciutat.

El jueu Jàfia ben David de Monçó arribà a ser batlle de Lleida durant divuit anys, de 1167-1185: administrava els béns i possessions del comterei i estampava la seva signatura en caràcters llatins en documents sobre impostos i exempcions de taxes, en escriptures de fundació de noves viles cristianes a la comarca, i fi xà el terme municipal de la ciutat.

Domini directe

Territoris conquerits per Ramon Berenguer IV

@

Unió Barcelona~ ragó\ (113r-t'r50.

D

D

1153 Data de la conquesta

estratègica al cap d'una important via fluvial, fos ben pròspera i, com que era seva, li proporcionaria grans ingressos. Com així va ser.

Regne d'Aragó

---+ ---+

Frontera el 1162 Conquesta de Ramon Berenguer IV Flota genovesa

Presència de jueus Traçat de la costa (s. XII)

"De venir a poblar Tortosa més quantitat de jueus, a tots els donaré coses per viure. I us ho dono de manera que hagueu aquells bons furs i tots els costums i usatges que heuen els jueus de Barcelona, en fermances i estaments, i en plaer i en testimonis" Carta de Fra,yqueses de Tortosa, 1148

Carta de Franqueses als jueus de Tortosa (1148) Exempció d'impostos durant quatre anys Atorgament d'autoritat sobre la població sarraïna Concessió a perpetuïtat de les drassanes dels musulmans per a establir-hi el seu barri Concessió d'hortes, vinyes, figueres, oliveres i propietats de Filla fluvial d'Abnabicorta i del terme de la ciutat Casal de Barcelona

O

80 km

L.___J

D

Domini directe Comtat feudatari o territoris on els comtes de Barcelona reclamen drets

Concessió de cases i terrenys per a l'establiment de famílies jueves a la ciutat Dret d'organització interna en aljama Concessió dels drets i privilegis dels jueus de Barcelona

-

35

36

,.,,,,, Capítol:

Benjamí de Tudela a Catalunya l

cursions que rabejaven les costes catalanes. A Barcelona, va ser un gran mecenes de savis, estudiosos i poetes. Sésset Benvenist és el típic representant de l'aristocràcia jueva que, per poder i privilegis, arriba a equiparar-se a la noblesa cristiana més alta. Benjamí també esmenta altres prohoms de la comunitat, com ara Rabí Sealtiel.

11

Benjamí de Tudela (1130-1173) va ser un viatger jueu navarrès cèlebre per la crònica dels seus viatges redactada en hebreu, el Séfer Massaot. Potser per desig d'aventura, o bé per comerciar amb pedres precioses, el 1165 va iniciar un llarg viatge de catorze anys que el va dur a visitar més de 190 ciutats europees, de la conca de la Mediterrània i del Pròxim Orient.

Rabí Sealtiel bar Sésset Perfet, va ser funcionari reial en temps del comte Ramon Berenguer IV, també

Safa amb el dibuix d'una nau musulmana (primera meitat del s. XI}, Museu Arqueològic de la Ciutat de Dénia

Benjamí de Tudela, interessat sempre a deixar constància en la seva crònica de les comunitats jueves amb què es troba al llarg del seu itinerari, ens informa profusament sobre la demografia jueva, la seva situació geogràfica, econòmica, religiosa i social, les seves formes de vida, els centres d 'estudi i les personalitats importants de cada comunitat. Des de la seva Tudela natal, va baixar per l'Ebre fins a Catalunya, que va creuar de sud a nord des de Tortosa a Tarragona, Barcelona i Girona, abans de continuar el periple que el va portar a Marsella, Roma, Grècia, Constantinoble, Xipre, Palestina, Jerusalem, Damasc, Bagdad, Pèrsia, Aràbia, Egipte i Sicília. Amb la seva crònica assolí un gran èxit gràcies al detall de les descripcions i a la informació que oferia sobre els costums i la història de moltes de les comunitats jueves que va visitar. Acabà l'obra amb les descripcions de les comunitats jueves que habitaven el nord d'Europa, per bé que, en aquest cas, les idealitzà amb allò que li contaren i no pas perquè ell les hagués visitat mai. Impresa a partir del segle XVI, ha estat traduïda a diverses llengües. Al seu pas per Barcelona, Benjamí de Tudela esmenta la figura del gran metge jueu barceloní Sésset

amb títol de Nassí o príncep. Rabí Sésset ben Salomó possiblement era el seu pare, que exercí de batlle del comte de Barcelona Ramon Berenguer Ill. El Nassí Abraham ben Samuel ha-Leví ibn Hasday va ser poeta i traductor, especialment de les obres de Maimònides a l'hebreu, i l'autor d'El Príncep i el Monjo, una original adaptació en hebreu de la llegenda índia sobre la vida de Siddharta Gautama o Buda, coneguda a l'àmbit cristià per la llegenda titula da Barlaam i Josafat.

Itinerari de Benjamí de Tudela

"Barcelona és una ciutat petita i bella sobre el mar on arriben amb mercaderies comerciants de tot arreu: de Grècia, de Pisa, d;Alexandria d'Egipte, de la Terra d'Israel, d~frica i de tots els seus confins. Des d'allí hi ha una jornada i mitja fins a Girona, on hi ha una petita comunitat de . " Jueus Benjamí de Tudela, Llibre de Viatges, 1-2

Sésset ben Isaac ben Josep Benvenist Sealtiel bar Sésset Perfet Sésset ben Salomó Abraham ben Samuel ha-Leví ibn Hasday ben Isaac Benvenist (1130-1209). Rabí Sésset va arribar a ser metge personal dels comtes reis Alfons l i Pere l. Com a prohom no tan sols de la comunitat sinó també de la ciutat de Barcelona, gaudia de privilegis especials, com ara una immunitat total davant qualsevol funcionari de l'aljama o de les autoritats cristianes del reialme, així com el de no haver de pagar ni pontatges ni peatges, ni de contribuir a l'impost de l'aljama que anualment calia liquidar al rei. La

··.....

o

seva fama s'escampà pertot arreu i hi havia moltes persones del país i de l'estranger que acudien a Barcelona per ser tractats per ell. Gràcies al prestigi del seu nom, l'any 1200 el rei Pere el Catòlic va enviar-lo d'ambaixador en una missió diplomàtica davant el sultà del Marroc per mirar de frenar les in-

600km

Altres localitats visitades en terres d'Israel Acre, Haifa, Cesarea, Samaria, Lod, Merom, Tiberíades, Jaffa, Ascaló, Betlem

37

38

Ill

Capítol:

Els jueus de la cort de Jaume l Signatura d'Astruc Ravaia, batlle i tresorer reial de Catalunya, a la Carta Pobla de Palamós (s. X/11), Arxiu Municipal de Palamós

Els jueus catalans, al segle Xiti, arribaren al zenit del seu poder i influència. Adinerats gràcies a les activitats comercials, i alguns d'ells amb un alt nivell cultural i el domini de diversos idiomes -català, hebreu, àrab, llatí-, fàcilment accediren a alts càrrecs dins la cort i treballaren com a funcionaris a sou i molt a prop dels reis catalans. La política amigable i tolerant de Jaume l amb els jueus li comportà el sobrenom de «l'amic dels jueus».

t

.. ~

¿

A

¡¡

Perpinyà @ (20-28 consellers)

,t'\.J\.,

r----___

Besàlú-Banyoles • ~

~G!r.9na @ {20 consell s)

,l

Mossé ben Nahman .À. Bondia Gracian ~ Jucef Ravaia ~

e

~),Ol(

Astruc Ravaitr+

(

Benvi t de Porta

'-,

e

~

\..,

'l.

Barcelona • 'Salomó Bonafós ~ • (30 consellers)

Salomó Vidal

~

e

~

+

Astruc Bonsenyor [tl Benvistde Porta ~ . Bahiel Alconstantiní de Saragossa [tl Salomó Alconstantini de Saragossa [tl N. de Colomar .....,.

l València Salomó Vidal ~

i"

Jafudà de Cavalleria ~

o

Vives ben Jucef Abenvives •

@ Consell d'ancians

e

Tresorer reial

),Ol(

.À.

Rabí principal

e

Recaptador d'impostos

~

Batlle reial

[tl

Alfaquí i traductor de l'àrab

SO km

.....,. Notari públic

íil

•

t

t

Jutges ~ Tribunal jueu

Tresorer

r, n':::i

~

Curador de pesos i mesures Secretari, administrador

Institucions del call

1:JD

\

~

Pesos i mesures

Sinagl noJ::i n'::i0

nn?J ,-,,-,:i

Fa ltes nn::ill ,-,,-,:i

Escola/ Acad èmia lll11?J n':::i ¡ :1::l'lll'

\~ Carnisseria íl::ltl/J Cementiri mi::i¡;, n'::i

Bany ritual Hospital Fundació Pia :111j?IJ lll1j?:1

e

Benvist de Porta~

,,/ w Salomf d'en Sa/ries +

t

Neemanim - - - Secretaris - - - - Be ro rim l:l'mKJ

Reclam aci ons nn::illn ,-,,-,:i

Montpeller.

:11ll

Muqaddemin l:l'IJ1j?1/J

)/

U_º°'P'""

i ofidals jueus de Jauihe l (1232-1276)

39 Consell

Estructura de l'aljama jueva

Amb Jaume l el Conqueridor els jueus catalans atenyen el seu màxi m esplendor. Els projectes reials de conquesta de València i de Mallorca requerien grans sumes de diners i Jaume l n'extragué una gran part de les seves comunitats jueves. A canvi de l'ajut econòmic que obtingué, el rei Jaume va ser generós a l'hora d 'atorgar grans i amplis privilegis a les aljames, ai xí com als prohoms jueus que tenia contractats a la cort i que ocupaven alts càrrecs a l'administració reial i al tresor. Pressionat per l'Església, puntualment hagué de cedir i dictà algunes prescripcions antijueves, com les de 1228 que prohibien als jueus l'ostentació de cà rrecs que impliquessin una autoritat sobre cristians. Tanmateix, en general defensà amb fermesa i per interès propi els drets i els privilegis de les aljames del re ialme, i mai no va voler desfer-se dels seus funcionaris jueus. La nòmina d'alts càrrecs jueus a la cort i a l'administració del reialme durant el seu regnat ai xí ho testimonia : batlles reials a les principals ciutats, administradors, tresorers, recaptadors d 'impostos, escrivans, secretaris,

notaris, consellers econòmics, prestadors, traductors, diplomàtics i metges personals jueus formaven part del seu seguici i es convertiren en peces imprescindibles perquè l'administració reial funcionés com calia. Les comunitats jueves del país eren illes humanes i administratives autònomes dins els municipis on eren presents, i disposaven de prerrogatives, privilegis i permisos reials per regir-se internament i escollir els consel lers i magistrats propis: la màxima autoritat a l'aljama l'ostentava el Consell d'Ancians, una mena de senat format per membres de les famílies més poderoses, riques i influents que ela borava i feia complir els estatuts d'ordre intern, anomenats Taqanot, que s'acordaven tant a la llei del país com a la moral, la religió i els costums jueus. El Consell d 'Ancians de les comunitats acostumava a ser de set membres, però les grans aljames en tenien més: uns vint a Girona, vint-i -set a Lleida, entre vint i vint-i -vuit a Perpinyà i trenta a Barcelona. Aquest consell designava un o diversos consellers execu-

tius, anomena~ demin, que al seu torn nomenaven els secretaris o Neemanim, els jutges dels tribunals rabínics i els encarregats de dirig ir els serveis i les institucions de la comunitat, com per exemple el tresorer o el rabí de la sinagoga . Era el comte rei, però, qui nomenava un rabí principal encarregat de tractar i supervisar tots els assumptes relacionats amb els jueus del reialme. Els prohoms jueus que treballaven a la cort copaven els honors i els alts càrrecs de les aljames, s'atribuïen el títol de Nassí i acostumaven a governar autoritàriament els calls. Al segle XIII, però, una creixent oposició interna qüestionà els privilegis que ostentava l'aristocràcia jueva, i les ànsies democratitzadores que van travessar les aljames comportaren l'ampliació del nombre de representants dins els consells, la modificació de les col·locacions concretes de les grans fam ílies dins la sinagoga, així com la supressió de les cessions de pas de què gaudien els Prínceps a l'hora d 'abandonar el temple un cop acabat l'ofici.

40

L'expansió per Mallorca i València

Segell de cera de Jaume l abans de la conquesta de les Balears

Capítol:

depengués més d'Aragó que de Catalunya, concedí que es regissin pels furs i costums dels jueus de Saragossa. Jaume l, després de sufocar diverses rebel·lions de la població musulmana, esperonà els jueus a establir-se i colonitzar les seves terres i propietats. La contribució dels jueus a l'economia i a la colonització catalana del nou territori fou substancial, i la població jueva d'època andalusina ajudà a integrar i enfortir els jueus nouvinguts.

Ill

Jaume l inicià a les illes Balears la seva campanya d'expansió: el 1229 ocupà Mallorca i el 1231 sotmeté Menorca. La prosseguí amb la presa de les Pitiüses el 1235 i amb la conquesta de València entre 1232 i 1238. Per a aquestes campanyes, el rei no comptà solament amb l'ajut econòmic dels jueus, sinó que els considerà un element apropiat per colonitzar els nous territoris incorporats a la Corona.

La crònica de la conquesta de l'illa per part de Jaume l reporta que el darrer assalt dels catalans sobre Ciutat de Mallorca fou per l'anomenada Babal-Bàlad, la Porta del Camp, on les tropes invasores toparen amb la comunitat jueva. Jaume l emparà els jueus de la ciutat i, només un any després, el 1230, atorgà a tots els jueus de l'illa la Carta de Franquesa, on els concedia drets individuals i comunals d'acord amb els Usatges de Barcelona. Segons el Liber repartitionis regni Maiorica de 1232, els jueus es beneficiaren d'allò més de la repartició de finques i terres dels musulmans derrotats a Ciutat, Inca, Sineu, Petra i Montuïri. L'establiment de jueus en aquestes zones no solament era important per augmentar la proporció de no musulmans, sinó també per colonitzar terres que els musulmans fugitius havien deixat abandonades o que havien estat confiscades de mans dels enemics. Els jueus de Ciutat foren de llarg els més beneficiats, a banda de veure reconfirmades les seves propietats al barri de l'Almudaina, en especial les seves 354 cases i les tres sinagogues. Alguns jueus catalans que acudir~a repoblar l'illa -com ara Astruc de Girona, Jàhia i Astruc de Tortosa i un tal Faffia- es veieren recompensats en les reparticions. Als jueu I mallorquins se'ls permeté posseir sense impediments esclaus musulmans per al conreu de les seves finques i gaudiren del privilegi d'impedir el proselitisme cristià que aleshores permetia la seva manumissió. El 1269 es decretà que els esclaus dels jueus que volguessin convertir-se havien de negociar amb els seus amos abans de batejar-se. Anys més tard, el 1273, Jaume l encara confirmà i amplià els privilegis dels seus jueus mallorquins. Conquerida l'illa de Mallorca, va ser rabí Salomó de Saragossa, secretari de documents en àrab del rei Jaume, l'encarregat de redactar les cartes que els enviats reials portaren a les autoritats musulmanes de Menorca. El cadi àrab de Menorca, Abu Abdal·là Muhàmmad ibn Àhmad ibn Hisham, pel Tractat de Capdepera de 1231, s'avingué a ser súbdit de Jaume l a canvi d'un tribut. Molts jueus catalans i aragonesos van acompanyar Jaume l en la conquesta de València el 1238, així com en la repartició i reorganització del nou regne. Molts dels jueus que acompanyaren les tropes del rei Jaume, després de la victòria, reberen finques i heretats a la mateixa València i en indrets com ara Ontinyent, Morvedre, Xàtiva i Elx. Segons la tradició, Jaume l entrà a la ciutat sotmesa el dissabte 9 d'octubre de 1238, i aquella mateixa tarda rebé en audiència els representants de la comunitat jueva. Jaume l concedí tot seguit als jueus valencians els drets i privilegis de l'aljama de Barcelona, per bé que un any després, el 1239, cedint a les pressions aragoneses que volien que el reialme de València

Dels jueus vinculats a València d'aquesta època destaca Astruc Jacob Sissó, a qui el rei Jaume nomenà batlle reial de Tortosa el 1263 i al qual donà el castell i la vila de Peníscola, així com els tributs de les viles de Borriana, Onda i Morvedre i el monopoli de la sal sobre Morella, Culla, Cervera del Maestrat, les Coves, Xivert, Albalat i el monestir de Benifassà. El 1270 el monarca encara li concedí els castells i les viles de Morvedre, Onda, Sogorb i Uixó. Un jueu valencià de renom fou el rabí Jucef Abraham ben Vives, patriarca d 'una família de la qual, segles després, apareixeria la figura del gran humanista Joan Lluís Vives (1493-1540).

Jueus .,Ja-lês conquestes de Mallorca i València

D D D

ARAGÓ

*

.

Jafudà Bonsenyor, Llibre de paraules e dits de savis e filosofs, XLII, 528

Conquestes de Jaume l

CATALUNYA

Morella

"Estimeu-vos com germans i negocieu com estranys "

Mallorca i Eivissa (l 229-1235) Vassallatge de Menorca (l 231- l 287) Conquesta de València (l 233- l 244)

(l Sant ry,'ate~ del Maestrat

[] tJ.. Peniscola

Astruc de Girona Jàhia i Astruc de Tortosa Faffia

MENORCA

Ciutadella

Repobladors de Mallorca Castelló de la Plana ..¡,; Vila-real

~ - - - Borriana Wt!ixó

l (l W

*

(l®

Xelva

VALÈNCIA Alzira

Morvedre Jucef Abraham ben Vives Secretari

València Salomó Vidal Batlle general de València (1238)

J)*.

Xàtiva (¡@

J

Privilegis i concessions reials

· EIVISSA

Albaida (¡ Ontin ent t (l Bocairent

Q

!Q

Possesió d'esclaus musulmans (l 232)

D

Monopoli de la sal (l 263)

W Drets feudals sobre castells (l 270)

Al~

Presència jueva

(l Beneixl

a

Comunitats jueves documentades (s. XIII)

li' Localitats on els jueus reben terres SO km

~

segons els llibres de Repartiment

41

.· . . . 4 2 . ... ~ o

o

• .. ~~'¡,G:

::

Capítol:

Divisió ideològica i social de les comunitats jueves occitanocatalanes

Ill

La Controvèrsia maimonidiana

,~.. :

' • o•

Detall d'una miniatura de la Guia dels perplexos de Ferrer Bassa (7347-7348), Det Kongelige Bibliotek (Copenhaguen)

La polèmica maimonidiana constituí un terratrèmol religiós i intel·lectual dins el judaisme medieval arran de les idees expressades per rabí Mossé ben Mai mon de Còrdova (1135-1204), dit Maimònides. Enfrontà els rabins partidaris d'una interpretació filosòfica de la Bíblia i els qui sostenien la necessitat d'aferrar-se a la literalitat del text revelat. L'escenari principal d'aquest conflicte d'abast internacional inter iudeos fou l'eix Montpeller-Perpinyà-Barcelona.

Jueus racionalistes Classe alta Funcionaris de la cort reial Traductors arabòfons Científics i filòsofs Jueus tradicionalistes Classe mitjana i baixa Burgesos i mercaders

El 1204 Samuel ibn Tibbon (1150-1230), fill d'una nissaga de traductors originaris de Granada però instal·lats a la vila de Lunèl, vora Montpeller, enllestí la traducció de l'àrab a l'hebreu de l'obra Moré ha-nebuhim, la

Ortodoxos i pietosos Talmudistes i cabalistes

FRANÇA * Salomó Petit

*

Rabí

Jedàia ha-Peniní Racionalista

.à(1232) .à (1290)

Salomó ben Adret Tradicionalista

Abraham d'Ais

'r

Ais de Provença

è< Marsella

Jacob ben Abamari Anatoli

tr;g~/ * ~nia ben Msnsès lconstantiní (1232)

/ /

Lleida .à(l 232) ~

Calataiud .à(l 232)

~

Toledo * Meïr Abulàfia * Judà Alfahar SO km

Vilafranca de Conflent • Leví ben Abraham * ben Haïm

----+

Verona Hilel ben Samuel *

CATALUNYA

* *

Isaac Albalag Sem Tov ibn Fa la quera Giron ~ * Jonà ben Abraha Gerondí * Messul·lam b ,,'?alomó de Piera * Mossé ben Nahman -Isaac de Castelló

* * * * * * * * * *

Jucef ben Maïr ben Sabarra Sésset Benveniste Judà ben Salomó al-Harizí Judà ibn Sabtai Messul·lam ben Mossé Abraham ben Samuel ben Hasdai Zerakhia ben Saltell Gracià Samuel Benvenist Samuel ben Isaac ha-Sardí Salomó ben Adret

Guia dels perplexos de Maimònides, on el savi cordovès defensava que 43 l'estudi de la filosofia no havia de ser només considerat com a legítim, sinó també com un deure religiós: el coneixement de les obres i les teories dels filòsofs grecs i musulmans passava a ser prioritari per a una formació completa com a jueu . Aquestes afirmacions provocaren un enorme trasbals i un fort escàndol, i en cada comunitat jueva, primer a Catalunya, i després a la resta d' Europa, tothom prengué partit. Els jueus cultes i arabòfons, partidaris d'un cert sincretisme filosòfic, consideraren aquesta proposta vàlida i intel·ligent, i s'abocaren a traduir, llegir i estudiar sense fre obres filosòfiques, mentre que d'altres se n'horroritzaren i clamaven que l'únic que calia era persistir en l'estudi exclusiu de la Bíblia i del Talmud. Esclatà així una guerra entre rabins progressistes i conservadors, entre partidaris de tesis filosòfiques i rabins tradicionalistes i talmudistes reticents a l'anàlisi racional i al·legòrica de la Bíblia. Aquesta agra guerra ideològica durà cent anys i esquitxà la vida intel·lectual i religiosa dels rabins occitanocatalans, castellans, francesos i nordeuropeus, italians, grecs i de la conca mediterrània fins a la mateixa Terra d'Israel, Egipte, Síria i Iraq amb una llarga i violenta successió d'anatemes i contraanatemes d 'un bàndol contra l'altre. La selecta i privilegiada aristocràcia jueva que al segle x111 governava les aljames occitanocatalanes, els Nessiïm, la conformaven prohoms d'un ric substrat cultural arabòfon dedicats amb afany a l'estudi de la filosofia i, conseqüentment, militaven amb fervor al bàndol racionalista que defensava les tesis de Maimònides. Els rabins conservadors o tradicionalistes, generalment de classes mitjanes i baixes, acusaven els aristòcrates de les aljames de relaxar-se en la pràctica del seu judaisme i d'haver-se «contaminat» de filosofies estrangeres àrabs i gregues alienes a la Llei de Moisès. La divisió no solament era ideològica, sinó també clarament de caràcter social. L'any 1209 el règim aristocràtic dels Nessiïm de Barcelona patí una rebel·lió oberta dins la pròpia comunitat: encapçalats pel rabí Samuel Benvenist, la revolta tenia per objectiu minar els privilegis dels jueus cortesans. Els aristòcrates jueus cercaren aliats entre els poderosos prohoms d'altres comunitats jueves perquè condemnessin Samuel Benvenist, acusat de blasfemar i de comportar-se «pitjor que un epicuri i un heretge». El 1230, el bàndol tradicionalista i antimaimonidià va tornar a plantar cara a la classe dels Nessiïm, i Salomó ben Abraham de Montpeller emprengué una dura campanya de desprestigi i acusació contra els jueus racionalistes, que acabà amb la denúncia de les obres de Maimònides a l'Església, que, el desembre de 1232, en decretà la crema pública a la plaça del mercat de Montpeller.

----+

Roma Zeràhia ben Saltell Gracià *

----+

Itàlia i Pròxim Orient

(1290) .à

f

Ciutat de Mallorca * Simó ben Tsémah Duran

Dominis c:] Jaumel

D

Comtes de Provença (abans de 1258)

.._ Revolta antiaristocràtica (a Montpeller, crema pública de les obres de Maimònides)

D

Vassalls catalanoaragonesos ocupats per França

Anatemes .à Contra els tradicionalistes

(1213-1229)

.à Contra els racionalistes

44

Representació d'un jueu amb rodella. Llibre d'Ordenacions de Girona (1330), Biblioteca del Col·legi d'Advocats de Barcelona

Capítol:

Ill

Privilegis generals Jaume l defensà els seus jueus i, durant el seu regnat, els antics privilegis els foren confirmats per protegir-ne les propietats i els mitjans de vida, així com per permetre que practiquessin lliurement la seva religió i es regissin segons els seus costums i tradicions: els era permès l'ús dels seus llibres sants, i se'ls respectaven les prescripcions alimentàries, l'observació del Dissabte, les festes del calendari religiós, així com les seves cerimònies de casament, circumcisió i enterrament. A les corts celebrades a Vilafranca del Penedès el 1218,Jaume l feu especificar que les Constitucions de Pau i Treva adoptades per aquesta assemblea havien d 'aplicar-se no solament als cristians, sinó també als jueus i

als sarraïns de Catalunya, i les corts de Tortosa de 1225 ho confirmaren. Als jueus els fou garantida la legalitat de les seves propietats així com el dret a exercir les seves professions i a gaudir dels guanys que els reportaven. Els fou concedit poder viure com a jueus segons les seves lleis des del naixement fins a la mort: podien disposar de sinagogues i oratoris per al culte i per a l'ensenyament de la seva religió, així com dels edificis i els espais necessaris per complir amb les seves prescripcions religioses i tradicions: l'escorxador per sacrificar el bestiar segons els seus rituals, la carnisseria on vendre la carn caixer, els banys de purificació ritual, els forns per coure els seus pans àzims de Pasqua, i hospitals i cementiris exclusius allà on no es compartien amb els cristians.

"L'home ha de pertànyer sempre al grup dels perseguits, que no al dels º.J " perseguzuors Baba Qamma, Ta/mud Bablí, 93a

Algunes restriccions o imposicions de caire repressiu es veien alleujades per privilegis reials sovint atorgats a canvi d 'altes sumes de diners, però que puntualment eximien els jueus de mostrar públicament les rodelles o les caputxes discriminatòries que tant els humiliaven dins la cort o els posaven en perill en sortir de les ciutats, així com poder jurar només sobre la Llei de Moisès en qüestions legals i evitar el jurament al qual se'ls obligava amb el Llibre dels juraments i de les malediccions. Els jueus aconseguiren protegir-se de l'acció persistent dels frares predicadors que feien perquè es convertissin: els jueus guanyaren el 1263 el dret a poder fer referència als seus llibres i arguments judaics per replicar i discutir amb humilitat els frares, i d'escoltar-los forçats només dins del call i no pas arreu . A Barcelona el 1268 els jueus aconseguiren rebre els frares predicadors a les sinagogues amb un nombre limitat d'acompanyants, amb la qual cosa evitaven aldarulls i desperfectes quan la turba envaïa els seus temples per veure com els frares els sermonejaven. Amb força modificacions i creixents limitacions, aquests privilegis generals es mantingueren vigents fins al segle xv.

Privilegis generals

• •

Permissió de protecció reial Obtenció de garanties de seguretat i privilegis per viure com a jueus Protecció de les propietats i dels drets adquirits i confirmats per l'autoritat reial

Permissió del culte jueu Privilegi de culte a les sinagogues i oratoris jueus Dret a adquirir i conservar temples, banys rituals i cementiris propis

• • . 1268

Permissió de no dur les marques distintives a la roba Exempció de dur rodelles, capes rodones o altres marques i peces de roba distintives i discriminatòries

Permissió de l'alimentació caixer Drets a alimentar-se segons les lleis jueves de la puresa dels aliments Drets a posseir carnisseries, escorxadors o forns propis o compartits amb els cristians

. 1258, 1268 .À. 1261

Mallorca . 1269, 1273

.À. s. XIII

• 1273

.À. s. XIV

.À.1269

. 1263, 1268

i

.À. 1343 València .À. 1363

.À. 1386 .À. 1390

t

.À.1326 .À. 1327 .À. 1391

•

Defensa davant la pressió eclesial Exempcions puntuals d'escoltar els sermons dels frares predicadors Dret al respecte dels llibres judaics i escriptures sagrades

Contractes matrimonials jueus o Ketuvot Documents conservats dels contractes matrimonials jueus medievals

. . .

s. XIII

s. XIV

s.

xv

45

46

Imatge d'uQjueu amb túnica i caputxa en un protocol notarial de Castelló d'Empúries (s. XIV), Arxiu Històric de Girona

Capítol:

Prohibicions i mesures restrictives

111

Les garanties i privilegis generals que Jaume l concedí als seus jueus durant el seu regnat no agradaren gens a l'estament eclesiàstic, i la pressió insistent de l'Església obligà el monarca a aplicar contra els jueus certes mesures restrictives i a reta llar-los alguns dels privilegis que ell mateix els havia concedit.

Amb la celebració del IV Concili del Laterà el 1215, l'Església perseguia un triple objectiu pel que feia als jueus: separar-los, humiliar-los i arruïnar-los. Les mesures per dur a terme aquest pla es traspassaren a les autoritats civils i els monarques europeus, entre ells Jaume l, les hagueren d 'acatar. La separació dels jueus implicava fer-los viure en barris

diferenciats, els calls, i no els permetien que ocupessin un mateix edifici barrejats amb els cristians. Separar-los i humiliar-los fou imposar-los que vestissin de forma diferent o marcats amb rodelles o altres signes distintius a la roba. Jaume l ho imposà de manera molt laxa i sense convicció: el decret de les mesures degradants s'aprovà l'any 1228 durant la celebració de Corts a Barcelona, però altres privilegis eximiren els jueus de no dur rodella a la cort o en sortir de les ciutats. En substitució de les rodelles, el 1268 els jueus es veieren forçats a vestir una capa llarga «que cobra totes altres vestidures», la capa rotunda o capa rodona i

tancada amb un caperó acoblat que havia de ser de roba llisa i mai ratllada i de color verd, blau o roig. Vestir amb roba marcada facilitava l'objectiu d 'arruïnar-los, car permetia boicotejar els seus articles a mercat. La voluntat d'humiliar-los s'expressava en la degradació dels càrrecs de poder que ostentaven a la funció pública i, des del 1242, en el fet de permetre als frares predicadors que irrompessin tothora als calls i a les sinagogues per ferlos escoltar forçosament els sermons. També es feia palesa en la censura dels seus llibres sants, com el Talmud el 1263, si contenien

blasfèmies contra el cristianisme, 47 així com en l'obligació de jurar una sèrie d 'i mprecacions ignominioses recollides al Llibre dels juraments i de les malediccions: en qualsevol acusació o per declarar la legalitat dels seus actes el jueu s'havia de sotmetre a aquesta cerimònia degradant on el jutge li llegia la llarga llista d'insults als quals el jueu havia de respondre amb sotmeti ment als juraments «Ho juro» i a les malediccions «Amén». La fórmula s'aprovà en Corts generals a Girona el 1241 i fou reconfirmada en Corts a Osca el 1247. Moltes comunitats intentaren estalviar-se aquests espectacles públics i demanaren al rei permís per escapolir-se'n.

Prohibicions i mesures repressives

•

• • ¡1'228 • • • Col·lecta '1234 • de Girona-Besalú 1241¡ .

124-i) • 12~3 · 1268 .

• •

• ii

1273 • Col·lecta de Mallorca

l

~

Corts que proclamen prohibicions

-

Límit de col·lecta

•

Prohibició d'ostentar càrrecs públics Interdicció als jueus d'exercir cap funció pública Evitar que cap jueu pugui jutjar, castigar o fer executar sentències a cristians

Prohibició de viure i conviure amb cristians Establiment de barris a part per als jueus: els calls Prohibició de viure conjuntament cristians i jueus en un mateix edifici o pati Prohibició als jueus de tenir serventes cristianes a casa

Prohibició de convertir-se a l'islam o d'apostatar Interdicció als jueus de convertir-se a l'islam, i als sarraïns al judaisme Obligació d'escoltar els sermons dels frares predicadors Obligació de permetre que els frares predicadors es presentessin als calls, a les sinagogues o a les cases dels jueus per predicar Obligació d'atendre'ls i de discutir-hi amb humilitat i mansuetud Permís als frares de requisar els llibres dels jueus

Obligació de destruir o censurar els llibres jueus Obligació de cremar públicament aquelles obres que continguessin blasfèmies contra Jesús de Natzaret o la Verge Maria Imposició de censura per esborrar les blasfèmies proferides

Obligació de vestir marques distintives discriminatòries Obligació de vestir amb una rodella distintiva o una capa rodona amb caperó Obligació de sotmetre's al Jurament jueu Sotmetiment a la cerimònia del jurament per la fórmula del Llibre dels juraments i de les malediccions

48

l

Capítol:

Ill

Privilegis judicials

Anell procedent del fossar de Montjuïc de Barcelona

Els reis catalans també van atorgar als seus jueus diversos privilegis en matèria judicial. Un d'ells era el permís per regir-se segons les seves pròpies fonts de dret (la Bíblia hebrea i els compendis rabínics que la interpretaven), així com per disposar de tribunals per jutjar plets d'ordre civil i penal. Durant el regnat de Jaume l aconseguiren, a més a més, alguns privilegis processals, avantatges penitenciaris especials, permisos per proclamar anatemes i algunes regles que mitigaven la humiliació dels juraments jueus, concessions mantes vegades aconseguides només a canvi d'altes sumes de diners.

Els jueus catalans van tenir la potestat de regir-se segons els principis del dret hebraic que emanava de la interpretació rabínica de les Escriptures i que apareixia compilat a la Mixnà i al Talmud. Aquests principis contemplaven drets bàsics d 'ordre públic i privat que s'aplicaven en querelles, plets, herències, ob.ligacions l~gals i contractes matrimonials o de compravenda de béns mobles i immobles. El permís de disposar de tribunals propis (Ben Din) els permetia jutjar i sentenciar segons la llei rabínica en matèria de dret civil i econòmic, però no pas en assumptes de furts o crims de sang, que eren prerrogativa dels tribunals cristians. Am bel rei Jaume l moltes comunitats van aconseguir alguns privilegis d'ordre processal, com els drets a poder apel·lar les sentències dels tribunals ordinaris, a poder portar testimonis jueus o sarraïns als judicis, a no ser empresonats per demandes civils mentre

Fonts del dret hebraic Llei escrita Bíblia Llei oral Mixnà Tal mud Dictàmens rabínics

poguessin prestar fiança, o bé els privilegis de disposar de la denúncia i de no ser torturats, o que el denunciant es comprometés a ser objecte de revenja, i que pagués si l'acusat resultava innocent. També aconseguiren avantatges d'ordre penitenciari: el dret a no ser processats o a gaudir de permisos durant les festes jueves i en dissabte, així com a rebre l'alimentació segons les lleis alimentàries del judaisme o bé a garantir la immunitat als encausats refugiats dins una sinagoga. Algunes comunitats aconseguiren regular, i fins obviar, algunes disposicions de la cerimònia humiliant i obligatòria del jurament, en què els jueus, que no podien jurar sobre els Evangelis, es veien obligats a fer-ho amb el Llibre dels juraments i de les malediccions. Unes quantes comunitats, com les de Lleida, Tortosa i València, intentaren estalviar-se aquests espectacles públics i demanaren permís al

rei per escapolir-se'n, fos jurant a 49 vegades només sobre els deu manaments o fent-ho a la sinagoga o a casa i no pas en espais públics a la vista de tothom, per evitar de ser motiu de riota . La gran aljama de la ciutat de Barcelona aconseguí disposar de la potestat de proclamar anatemes per dictar mesures d'abast comunitari o de col·lecta, així com per expulsar membres incòmodes o condemnats per la comunitat als quals se'ls podia embargar els béns i cobrar les sancions imposades pels tribunals jueus.

"El jutge no vol escoltar allò . lau " que no l ip Jafudà Bonsenyor, Llibre de paraules e dites de savis e nlosofs, Ill, 67

Principis del dret hebraic Dret de contigüitat Dret de tempteig que donava prioritat al veí sobre el foraster en el cas de la venda de propietats Dret de devolució dels béns embargats Dret que tenia el deutor a pagar el deute en espècies i de recuperar els béns embargats: els béns avaluats tornaven sempre Dret a la intimitat Dret del propietari a preservar la seva intimitat allà on visqués: consideració de la servitud de llums i vistes

Barcelona • 1236 • 1241 À 1257 À 1264 À 1265 À 1266 À 1272

o

SO km

l València 'f'À 1259

Principi de prevenció d'enemistat Invocació i exhortació a captenir-se tot evitant l'enfrontament i l'enemistat entre marit i muller, pares i fills, jueus i cristians Dret a la llibertat de judici Els jutges no estan obligats a tenir en compte precedents en judicis anteriors: no cal guiar-se per judicis emesos per altres jutges en situacions semblants però en circumstàncies diferents

l

Mallorca 1250 • 1269

'r .

Dret consuetudinari El costum fa llei: contractes matrimonials, divorcis, majories d'edat, llei del levirat, herències, permisos de bigàmia, segons la tradició jueva

so

Capítol:

Ill

Privilegis econòmics

Moneda de Jaume l (Montpeller, 7208 - Alzira, 7276)

Els jueus, obligats d'antic a abandonar certs oficis, es veieren comminats a dedicar-se generalment a activitats comercials, a acostumar-se a fer córrer diners i a entrar en el lucratiu negoci de prestar-los amb interès: la usura. La Corona, propietària dels jueus, els incentivà arreu a fer de prestadors, car com més beneficis feien d'aquest negoci, més podia esprémer-los amb taxes i impostos especials. Jaume l concedí als seus jueus privilegis econòmics perquè es dediquessin lliurement a activitats creditícies. Els diners que prestaven eren a un interès que les Corts catalanes convocades per Jaume l el 1228 fi-

xa ren en un mà xim d'un 20 %. La Corona, interessada en el fet que els jueus s'enriquissin en la usura, fins arribar a protegir judicialment aquells que traspassaven aquest límit, i sovint forçava els deutors cristians a executar els deutes contrets tot inval idant o restringint les moratòries de pagament. La Corona t ambé exim í els jueus prestadors de fisca litzacions notarials i del control dels oficials reials, i a vegades fins i tot els autoritzà a no declarar tots els crèdits concedits . El procediment contractual s'estipulà amb moltes garanties per al creditor: llibertat a l'hora d'escollir notari, l'obligació de testimonis, la prohibició que l'interès se sumés al capital, i clàusules sobre les penyores quan aquestes produïen fruit o qualsevol rèdit.

"Si algú et deu diners i no t'ho pot pagar, fes per no passar per davant seu " Baba Metsià, Ta/mud Bablí, 72a

Alguns documents de la cancelleria re ial donen testimoni de com Jaume l concedí als seus jueus llibertat de moviment pel país i també per l'estranger per a dur terme les seves tasques de creditors i comerciants. El canvi de residència dels jueus era sempre un assumpte complex: per bé que es movien, la seva residència era un afer cabdal a l'hora de repartir els imports que cada comunitat de la col·lecta havia de liquidar a la Corona en tributs o subsidis extraordinaris. El canvi de residència d 'una fam ília tenia conseqüències tributàries perquè els impostos eren col·lectius: els jueus que en marxaven passaven a contribuir en una altra comunitat i, per tant, als que hi restaven els augmentava la part a pagar. Per evitar aquests maldecaps, les aljames eren contràries a la mobilitat dels seus membres i feien per retenir-los perquè no marxessin a altres localitats. La Corona, tot i ai xò, encoratjava el moviment si li havia de reportar guanys.

Privilegis econòmics

•

Concessions de caràcter general en l'àmbit econòmic Autorització de la pràctica del préstec al s cri stians Llicències judicials i processals en l'àmbit econòmic Permís de recaptació de les taxes reials

Barcelona 1261, 1264 . 1261 , 1271 . 1264, 1271 , 1275 . 1265

l Mallorca 't e 1254

• • • •

Permís per a un interès màxim del 20 o/o en els préstecs Autorització de fins a un 20 % d'interès en tots els préstecs Protecció judicial per als qui transgredien aquest interès en les operacions creditícies Privilegi d'execució immediata dels deutes Privilegi per cobrar els deutes pendents Restricció de moratòries de pagament als deutors dels jueus Avantatges de regulació i procediment de préstecs i contractes Mesures regulatòries de les operacions contractuals i de préstec a favor dels cred itors Exempcions de control notarial Dret a evitar fiscalitzacions notarials o d'oficials reials Assumpció de les garanties legals dels préstecs dels jueus

®.

Llibertat de moviment Autoritzacions individuals per desplaçar-se pel reialme per completar activitats creditícies o comercials

l Morella l València l Borriana 't@1264 't@1275 't@1272

o

SO km

Concessió de permisos puntuals de residència a l'estranger Concessions econòmiques per establir-se en alguna altra jueria

.,

51

52

Capítol:

Ill

Préstecs i usura

Imatge d'un jueu a la portada d'un protocol notarial de Puigcerdà (s. XJV), Arxiu Comarcal de la Cerdanya

L'Església declarà contrari a la llei divina el préstec amb interès, prohibí als cristians el profit mercantil del diner i fins arribà a dictar penes d'excomunió per a tots aquells que es dediquessin a la usura. Sense cap competència, doncs, i empesos per l'autoritat reial a dedicar-s'hi, molts jueus s'abonaren a fer de prestadors i a convertir aquest mester en la seva activitat principal. Tot i que la Llei jueva també critica i prohibeix la usura, la permet si es fa als gentils. Els prestadors jueus, així doncs, no van dubtar a practicar el préstec amb interès als cristians, i la Corona els ho autoritzà legalment. Als reis i a les classes dirigents cristianes ja els va convenir que hi hagués qui pogués prestar-los capital obertament i sense caure en pecat ni arriscar-se a ser excomunicats. Moltes aljames rurals, com per exemple la de la Bisbal d'Empordà, demostraren mantenir una intensa activitat creditícia envers la pagesia local, que s'endeutava amb els prestadors jueus per comprar bestiar,

Origen dels deutors de l'aljama de la Bisbal i valor dels préstecs (s. XIV) Sant Iscle

blat, llavors, eines del camp, per pagar dots i herències o per comprar terres i saldar altres deutes. Els préstecs acostumaven a ser de quantitats modestes, però eren molt nombrosos, i el capital s'hi dissociava clarament de l'interès. La durada del préstec no depassava el termini d'un any i la ta xa de l'i nterès era oscil·lant: com més llarg era el termini, més alt era l'i nterès - alguns cops fins i tot superior al 20 % fi xat per llei-. En cas d'impagament, la justícia intervenia a favor del creditor: el jutge donava al deutor un termini d'uns deu dies per satisfer el deute, i podia obligar-lo, com a morós, a residir en un lloc concret i a no sortir-ne fins a liquidar la quantitat q ue devia . Tota l'operació es registrava en un document de dèbit davant un notari cristià o bé s'inscrivia l'obligació de tornar els diners en préstec als registres de la cort local de justícia en els anomenats Llibres d'obligacions. Amb els avantatges legals concedits per part del monarca, els prestadors jueus, en quatre o cinc anys, podien arribar a doblar els seus guanys. La professió de prestador, tanmatei x, congriava l'hostilitat del poble, i molts dels atacs que patiren el s calls no els produí tant l'odi religiós atiat pel s mossens des d e les esglésies, com la necessitat de molts cristians d 'esb orrar de les cases dels jueus les llistes dels deutes i d eutors.

~ Crèdits documentats a l'aljama

de la Bisbal i valor dels préstecs en sous Més del 5 % del 2,5 al 5% del 1,5 al 2,5 % del Oal 1,5 % Debitori autentificat per un notari

Inscripció de l'obligació de pagar el deute als registres de la co rt local de justícia

Document tipus d'un debitori

"Molts jueus es farien cristians, però tenen por de la pobresa en què caurien si feien restitució del que han guanyat per usura" Ramon Llull, De la conquesta de Terra Santa

"No exigeixis interès del teu germà, ni per diners, ni per comestibles, ni per cap cosa de les que s'acostumen a prestar per interès. Pots exigir interès de l'estranger, però no del teu germà"

l . Nom i origen dels contractants 2. Quantitat en préstec o deguda 3. Termini de pagament (mig any, un any) 4. Interès o /ucrum (entre el l Oo/o i el 20 %), o sense (sine lucrum) S. Registre de penyores lliurades al creditor 6. Registre de béns obligats com a garantia 7. Nom dels fiadors o avaladors (d'l a 3, o 4) Sant Martí de Romany

8. Renúncies a drets o privilegis per endarrerir o qüestionar el pagament 9. Procediment legal de denúncia de morositat

o

6 km

l O. Penes derivades de l'impagament

Deuteronomi, 23:20-21

53

54

Capítol:

Ill

Mossé ben Nahman de Girona

Segell de bronze de Mossé ben Na hman de Girona (s. X/11), The Israel Museu m, Jerusalem

Les disputes públiques contra el judaisme

t'\ (

París (l 240~ Yehiel de París Nicolas Doni oisès,de-f o cy

Rabí Mossé ben Nahman (1194-1270), conegut com a Nahmànides o Ramban i també amb el seu nom català de Bonastruc sa Porta, destacà com a talmudista, exegeta, cabalista, metge, poeta i mestre filòsof. Per la seva gran erudició i dots de lideratge, esdevingué el representant dels jueus catalans davant del rei Jaume l, i se'l considera avui la personalitat més insigne de la història dels jueus de Catalunya.

Judà de Me/un uel ben Salomó hêlteau-Thierry

t

**

*t

55 Jueus Cristian s

•

S.XIII

•

S. XIV

r

REGNE DE FRAr

A("V

~ 'V

Sem Tov be'\Saprut de Luna • Pamplol ail 375)

T Pero Martin~

A Mossé ben Nahman hom li atribuei x l'autoria de més de cinquanta obres, totes escrites en una prosa hebrea bella i brillant. La majoria són comentaris de la Bíblia i el Talmud, dels quals cal destacar el magne Comentari sobre la Torà, una anotació total i minuciosa del Pentateuc, escrita al final de la seva vida, exiliat a la Terra d 'Israel. Altres obres seves importants són el Llibre de la Redempció, de caràcter escatològic, on descrivia acuradament què és la redempció, l'alliberament final que els jueus esperen en els temps messiànics, i fi xava la fi del món i l'arribada del Messies per al 1358. En el Sermó sobre el Cohèlet exposa la teoria d 'uns cicles còsmics de sis mil anys o eons . Segons ell, ja érem en el darrer mil·lenari d'un d'aquests cicles i el món avançava ràpidament cap a la seva destrucció per tornar al seu Creador. En el sermó didàctic Les excel·lències de la Torà feia per provar la creació del món del no-res, ai xí com la santedat del text bíblic. De Bonastruc sa Porta se'n conserven quatre cartes: una de 1232 on s'angoixa per la polèmica maimonidiana; dues altres sense data en què s'adreça al seu fill i l'exhorta a captenir-se amb humilitat, i una darrera, de 1269 o 1270, escrita des de Jerusalem abans de morir, on descriu la desolació de la Terra d'Israel.

" Quan pregaras, ' treu-te de la ment tota consideració mundana, alça el cor a Déu, purifica els pensaments, medita les teves paraules abans de dir-les amb els llavis" Nahmànides, Carta Ill

Objectius del Comentari de la Torà de Ramban Fomentar l'esperit crític dels estudiants

Comentari sobre la Torà

Revelar el sentit ocult del text bíblic

Acre, 1267-1270 Distreure els estudiants amb explicacions simples i amenes

-~ A

CORON

*

Barcelon a (l 263) Mossé ben Nahman Fra Pau Cristià

t

~

ll~ a (1286)

t · lnghetto Contardo

IMPERI ALMOHADE

Humiliar el judaisme. Les disputes públiques Per tal de desprestigiar i humiliar el judaisme, les autoritats eclesiàstiques maldaren per organitzar disputes públiques en què un teòleg cristià discutia sobre fe amb una eminència del judaisme, la qual, derrotada pels arguments cri stians, reconeixia el seu error i es convertia. D'aquestes disputes, destaca la celebrada contra el Tal mud a França l'any 1240 on el convers Nicolas Donin s'enfrontà a quatre eminències jueves franceses encapçalades pel rabí Yehiel de París, de resultes de la qual el Talmud va ser condemnat a la foguera. A semblança d 'aquest gran debat públic, el confessor de Jaume l, Ramon de Penyafort, va convèncer el rei de celebrar una disputa pública entre teòlegs

cri stians i jueus: fou la Disputa de Barcelona de 1263, en què el teòleg cristià va ser un jueu convers, fra Pau Cristià, i el rabí jueu va ser Mossé ben Nahman de Girona, qui, a cau sa d 'aquesta d isputa , hagué d'exiliar-se el 1267 vers la Terra d'Israel. Una altra coneguda disputa del segle x 111 és la de Mallorca de 1286: s'hi enfrontaren un comerciant genovès cri stià, de nom lnghetto Contardo, i un j ueu. Aquesta disputa guarda un gran paral·lel amb la de Ceuta de 1179, en el període almohade, en què un comerciant genovès de nom Guglielmo Alfachino conven ç el jueu Moisès Abraym perquè es convertei xi. Al segle XIV s'organitzaren tres debats públics de rellevància : la controvèrsia de Valladolid el 1316, amb el convers Alfons de Vallada-

lid; el d'Àvila de l'any 1375, entre el convers Juan de Valladolid i el rabí Moisès ha-Cohen de Tordesillas; i la disputa de Pamplona protagonitzada pel cardenal Pera Martines de Luna, abans de ser proclamat papa com a Benet Xll l, davant l'apologeta Sem Tov ben Isaac Saprut de Tudela, a conseqüència de la qual el jueu hagué d'abandonar el reialme de Navarra. La gran controvèrsia del segle xv fou la de Tortosa, organitzada entre 1413 i 1414 per Benet XIII. El convers Jerònim de Santa Fe hi va disputar amb els rabins de les comunitats jueves del reialme d 'Aragó i de Catalunya per aconseguir la seva conversió. Els temes tractats foren el messianisme de Jesús i la superioritat del cristianisme per damunt la fe judaica .

56

Capítol:

Ill

La Càbala a Catalunya

El judaisme català del segle XIII també va desenvolupar una tendència esotèrica i mística: la Càbala. Nascuda en cercles rabínics occitans, en concret de la ciutat de Narbona, arribà fàcilment a Catalunya, on arrelà amb força i provocà l'aparició d'iniciats en aquesta matèria a les comunitats jueves de Girona i Barcelona. Roda de les lletres de l'alfabet hebreu segons la classificació del

Llibre de la Creació

Des dels seus inicis, la Càbala girà al voltant dels continguts mistèrics de diversos corrents d 'idees filosoficom ístiques i de dues obres cabdals: el Llibre de la Creació i el Llibre de la Claredat. Aquests dos llibres enigmàtics i meditatius, centrats en aspectes com ara les sefirot o emanacions divines i el poder de les lletres de l'alfabet hebreu, van ser les fonts principals on els primers cabalistes van pouar les seves teories . Encaparrats a descobrir missatges ocults entre les paraules de la Torà, els cabalistes es van dedica r insistentment a calcular el valor numèric de cada verset bíblic, de cada paraula, de cada lletra, a fi de poder establir noves relacions de significats i de concomitàncies numèriques i ai xí interpretar la Bíblia d 'una altra manera . La càbala catalana fou la baula imprescindible per a la transmissió d'aquesta doctrina secreta i elitista des d'Occitània a terres castellanes.

La Càbala a Catalunya

®

Nucli original

ben Sésset Gerondí destaquen el Llibre del qui dona respostes correctes, on exposa les seves idees sobre la creació del món, i La porta del cel, la primera obra de càbala escrita en vers on resumei x la doctrina de les sefirot i de l'arbre de la vida. Un ca balista gironí anònim va escriure vers el 1270 el misteriós Séfer haTemunà, el Llibre de la Imatge, una obra que interpreta «la imatge de Déu» i que calcula l'edat de l'univers i la data de la seva destrucció. Per contra, el cercle cabalístic de Barcelona, format per figures tan eminents com el mateix rabí Mossé ben Nahman de Girona i el seu deixeble Salomó ben Adret, va defensar un cabalisme que, a diferència de la tendència extravertida i propagandística del corrent gironí, propugnava una actitud de secretisme i discreció absolutes: pels rabin s barcelonins, la Càbala era una disciplina que havia de limitar-se a una minoria d'entesos molt reduïda i que havia d 'ensenyar-se només oralment a uns pocs dei-

Escoles cabalístiques

~ Eix de la Càbala

•

Girona

Obra cabalística

•

Barcelona (càbala teòrica)

mm

Des de l'arribada de les idees dels p rimers mestres i rabins de Narbona a Catalunya, els rabins cabalistes catalans es debateren entre dues tendències totalment oposades: el cercle cabalístic de Girona i el de Barcelona. Pel que fa al de Girona, es distingí per intentar escampar les idees fonamentals de la Càbala a un públic ampli. Serà a Girona que, per primera vegada, s'escriuran tractats totalment con sagrats a les emanacions divines o sefirot, a la seva nomenclatu ra i a la relació entre elles i l'activitat humana, bo i tractant de fer pedagogia del que és inexplicable. Dels cabalistes gironins con servem algunes obres importants, com ara comentaris a diversos llibres bíblics, a les llegendes del Tal mud o al Llibre de la Creació, d'Esdra ben Salomó, o a les pregàries de la litúrgia quotidiana, d'Azri el de Gi ro na, també autor del llibre La porta de l'inquiridor, una exposició intel·ligible de la teoria de les sefirot en forma de preguntes i respostes, a tall de manual per a principiants. l de Jacob

L'arbre de la vida

Corona

•

xebles escollits; per tant, calia no 57 de ixar traces escrites . Dels caba listes barcelonins, pertant, només servem el silenci i, en tot cas, unes quantes al·lusions-ben poquesa la seva especulació secreta i esotèrica; són les que ens revelen , posteriorment, els seus deixebles: Bàhia ben Asser, Isaac d'Acre, Josuè ben Sueib, Isaac ben Todros i David ha-Cohen, el qual, el 1280, marxà de Barcelona cap a Toledo. David ha-Cohen fou un dels transmissors dels principis de la càbala catalana a Castella, on, a finals del segle XIII, Moisès ben Sem Tov de Lleó escrigué l'imponent Llibre del Zóhar, l'obra magna del caba lisme medieval castellà i europeu. Barcelona també fou un centre important de l'anomenada càbala pràctica, on destacaren Baruh Togarmí i el saragossà Abraham Abulàfia.

"-Per què he de creure que el món té un guia? -Hi ha un vaixell sense timó?" Azriel de Girona,

Comprensió

Saviesa

Força

Pietat

Majestat

Triomf

Fonament

Reialme

1i0'

La porta de l'inquiridor, 1

L'arbre de la vida és el símbol místic de la Càbala per descriure el camí ascensional que el cabalista recorre per arribar a Déu. Es tracta d'una estructura de deu sefirot o emanacions divines en tres columnes interconnectades per vint+ dues senderes o canals d'energia, i que es corresponen amb les vint-i -dues lletres de l'alfabet hebreu. Pels cabalistes, representa el gràfic de la naturalesa de la divinitat revelada, així com de l'ànima humana, i també tot un mapa de la Creació.

58

Cl

'

i1

'

c::i"

'

i1

',

i1

'

i1

',

~

',

i1

'

i1

',

i1

'

Cl

'

i1

'

Cl

Exemple d'amulet cabalístic on es combinen les lletres d'Elohim, un dels noms de Déu

La càbala pràctica d'Abraham Abulàfia

Capítol:

Ill

A banda de la càbala teòrica dedicada a investigar el sentit ocult de les Escriptures, també hi havia l'anomenada càbala pràctica, que pretenia entrar en èxtasi, comunicar-se directament amb la divinitat i, amb aquest poder, obrar miracles, curar malalts amb amulets i talismans fets a partir de fórmules cabalístiques, exorcitzar dimonis i fins crear gólems o homes artificials. A la càbala pràctica també se l'ha anomenada càbala màgica perquè en bona part es fonamentava en la pura superstició i el poder dels encanteris. Igualment rebia el nom de càbala extàtica perquè cercava que el cabalista entrés en èxtasi per aconseguir la desitjada unió mística amb la divinitat. Per arribar-hi, el cabalista practicava exercicis espirituals (la

La càbala pràctica d'Abraham Abulàfia Domini de la Corona d'Aragó Presència documentada d'Abrah am Abulàfia (1240-1291) ~

..À

Abraham Abu làfi a, Llibre del Tresor del Paradís ocult, 1284

Itinerari d'Abraham Abulàfia Anatema de Salomó ben Adret (1285)

r

., J

400 km

"En l'èxtasi, tot el teu cos comença a trémer, els teus flancs es convulsionen, i sents una grandíssima por. El teu cos tremola com un genet que cavalca un cavall a la carrera, i sent una gran joia i alegria mentre el cavall tremola al seu dessota"

recitació contínua i musicada de pregàries, de versets escollits o d'alguns 59 dels noms de Déu), ai xí com exercicis físics (moviments repetitius, danses, respiracions i altres tècniques ascètiques) que provocaven que el cabalista tingués visions reveladores trasbalsat per un èxtasi místic que el transportava a un altre món. A banda del fet de disposar de cabalistes dedicats a la pura especulació teòrica, Barcelona també destacà per ser un centre important de càbala pràctica: s'hi trobaven tots aquells cabalistes interessats a aprofundir en el poder dels talismans, de la quiromància, de les invocacions màgiques que portaven a l'èxtasi, de la numerologia portada fins a l'extrem i de les tècniques místiques exposades al fosc i poètic Llibre de la Creació, que ensenyava com combinar les lletres de l'alfabet hebreu per crear vida.

El personatge més significatiu de càbala extàtica a casa nostra fou el rabí saragossà Abraham ben Samuel Abulàfia (1240-1291 ). De ben jove viatjà a la Terra d 'Israel i posteriorment es dedicà a estudiar filosofia a Grècia i a Itàlia. Entre 1265 i 1270 s'instal·là a Barcelona per estudiar cà bala pràctica i hi tingué per mestre el rabí Baruh Togarmí, autor d 'un Comentari al Llibre de la Creació. A la ciutat comtal, Abulàfia va tenir vision s profètiques i aplicava una tècnica de concentració basada en la pronúncia repetida dels noms de Déu, ai xí com tècniques respiratòries, música, cants i moviments de cap i de cos amb l'objectiu de gaudir finalment de l'experiència mística. Aquest estat de trànsit que permetia al cabalista d 'arribar a tenir visions profètiques, Abulàfia el descrigué en les seves obres i tractats fins i tot amb imatges eròtiques molt agosarades que, naturalment, provocaren un gran escàndol. Gràcies a l'ascetisme que practicava i als rituals iniciàtics que organitzava, de seguida es convertí en un mestre de renom i conformà a Barcelona un grup de deixebles i d 'acòlits fervorosos . El 1280, obeint una veu interior, Abraham Abulàfia viatjà a Roma per mirar de converti r el papa Nicolau Ill. S'encaminà a la seva residència de Soriano nel Cimino, on arribà el 22 d 'agost, però Nicolau Ill havia mort d 'una apoplexia just la nit abans . Sense haver pogut complir la seva missió, Abulàfia es traslladà a Roma . Hi va ser detingut i empresonat durant un mes, acusat d' haver mort el papa . Després d 'un mes engarjolat en unes masmorres romanes, sense proves en contra d 'ell, fou alliberat i s'embarcà cap a Sicília el 1281 . Allà es presentà davant la comunitat jueva de Messina, primer com un profeta i després com un Messies. A Palerm aconseguí reunir un important nombre de deixebles. La comunitat jueva, alarmada, s'adreçà al rabí Salomó ben Adret de Barcelona perquè aturés les seves activitats i les seves pretensions messiàniques. Ben Adret, contrari a tots aquests excessos i sempre partidari d 'una càbala només teòrica, con servadora i discretíssima, fulminà Abu làfia amb un decret d'excomunió i el condemnà a l'exili a l'illa de Comi no, devora Malta, l'any 1285. En l'excomunió, Ben Adret prohibia terminantment a Abulàfia de practicar el seu tipus de càbala, així com d 'ensenyar-la en escoles, acadèmies o a grups particulars. En l'exili forçat de tres anys (l 285-l 288), Abulàfia escrigué el seu cèlebre Séfer ha-Ot, el Llibre del Senyal, una obra autobiogràfica que explica les seves visions i com la seva imaginació es convertia en estat de consciència. El 1289 sabem que va tornar a Messina i que hi morí pels volts de 1291.

Capítol:

"El cel, tan alt, la terra, tan profunda; el pensament de l'home, immesurable"

Ill

Salomó ben Adret de Barcelona

Signatura manuscrita de Salomó ben Adret de Barcelona

"Hem interdit que ningú no ensenyi ni estudiï aquestes ciències, tret que mestre i deixeble tinguin ja vint-i-cinc anys"

Salomó ben Adret de Barcelona (c. 1235-1310) fou una de les llumeneres del judaisme del seu temps, i irradià una gran autoritat jurídica i moral sobre els jueus de tot l'Occident medieval europeu, i també sobre els de l'Orient. Deixeble de Mossé ben Na h man de Girona, fou un home de conviccions conservadores i de caràcter fort que destacà per la vigorosa defensa tant de l'ortodòxia del judaisme, com dels drets de les comunitats jueves davant el control arbitrari i els recursos dels tribunals cristians. Els reis catalans Pere 11, Alfons II i Jaume II recorregueren a ell com a gran entès en afers jueus i màxima autoritat rabínica de Barcelona i de la Corona d'Aragó.

Salomó ben Adret

Salomó ben Adret,

•

Anatema de Barcelona, l 305

Intercanvi epistolar de Salomó ben Adret amb particulars i comunitats jueves

TERRA D'ISRAEL

An~m del 1305 .A. Anatema contra els Estudis filosòfics

T Rabins oposats a l'Anatema

100km

Jedàia ha-Peniní, L'Examen del món, l, l

600km

La fama de ben Adret com a jurista aviat s'escampà arreu d'Europa . Les seves Responsa o dictàmens contesten qüestions plantejades per diferents comunitats jueves de la Corona catalanoaragonesa: Lleida, Tarragona, Perpinyà, Girona, Cervera, Castelló d'Empúries, Palma, València, Saragossa, Jaca, Osca, Montsó, les poblacions occitanes de Narbona i Montpeller, així com d'altres de Creta, Sicília, la Terra d'Israel, el Marroc, Algèria, Portugal, Castella, Navarra, França, Itàlia, Alemanya i Bohèmia. La clau del seu èxit fou la claredat i l'ús de termes planers i senzills per donar solucions a casos judicials obtusos, per interpretar versets bíblics enrevessats de difícil comprensió, i fins per explicar qüestions d'especulació filosòfica i científica, o de costums, festes i jocs. Els seus nombrosíssims dictàmens -més de tres mil-són actualment una font d'informació de primera magnitud per a la història dels jueus de l'època, no solament sobre la vida quotidiana, sinó també sobre l'estructurajurídica de les comunitats jueves i de totes les seves institu-

cions. Fou el rabí més important de tots els temps de la ciutat de Barcelona i una autoritat mundial en jurisprudència talmúdica encara avui consultada arreu del món pels jueus religiosos. Davant d'aquells que promovien els estudis filosòfics en el currículum dels joves estudiants jueus, el 31 de juliol de 1305, ben Adret i trenta rabins més de la comunitat de Barcelona proclamaren un hérem o anatema que prohibia durant cinquanta anys que ningú no gosés estudiar ni ensenyar res dels llibres de física i metafísica dels savis grecs al jovent jueu de menys de vint-i-cinc anys. Aquesta dràstica mesura va suscitar l'oposició d'alguns intel·lectuals de renom, com fou el cas de dos rabins de Perpinyà, Menàhem haMeïrí i Jedàia ha-Peniní. Menàhem ha-Meïrí (1249-1316) es guanyà una brillant reputació com a talmudista, però també s'avesà amb fervor a l'estudi de la filosofia i les ciències profanes. S'oposà rotundament a l'anatema de Barcelona de l'any 1305 i apel·là a la llibertat de pensament i d'opinió

dels savis occitanocatalans davant la imposició de limitar els estudis filosòfics. Per ell, res no feia incompatibles la filosofia amb la Torà, sinó ben al contrari, es complementa ven . Gran precursor del diàleg interreligiós entre les tres religions monoteistes, va guanyar-se el títol de «rabí català de la tolerància». El rabí i poeta Jedàia ha-Peniní (1270-1336), també conegut amb el seu nom català d'En Bonet Perfet, rebaté punt per punt les acusacions de l'anatema de ben Adret en una carta d'exculpació de la filosofia, el Ketav ha-Hitnatslut o Lletra apologètica. La seva obra clau, però, fou el poema Behinat Oiam (L'Examen del món). Aquest poema-tractat didàctic, filosòfic i religiós sobre la condició humana de seguida va ser traduït al llatí i a altres llengües: l'anglès, el francès, el polonès, l'ídix, l'italià, l'alemany i, en temps recents i només parcialment, al català. Ha tingut més de vuitanta edicions i és l'obra literària d'un jueu català medieval amb més traduccions i major abast internacional.

61

62

63

IV

Capítol:

Establiments jueus (segles XIII-XIV)

' NOMBRE D'ALJAMES (per col·lectes): 36 ~

yà~ Girona Barcelona Lleida

7 17 9

NOMBRE DE NUCLIS (per col·lectes): 37 Perpinyà Girona Barcelona Lleida

s ls 9

8

NOMBRE DE GRUPS (per col·lectes): 78

36

Perpinyà Girona Barcelona Lleida

e 34~

,\

120 125

¡ 117

e 122 • -z-1._ --124 ]23

103 e

3

r8 ~ 84

"Z 56

s

,,o.

l

106 •

e

58

•

~

\ 55

51

~

¿

\ ·~

54

e s9

/

7• : ib

3

78 ~

~ n • -•l :;1~;5 ess

,

~ r-=114 116 ~ 112 • J11 108 • , ,09 113 • e 64 107 . 66

.•,os

104

e

,, ~ •

79

• 7o

71

Aljama Comunitat jueva organitzada amb Consell propi i institucions per jueva al culte religiós (sinagoga), l'ensenyament del judaisme (escola i/ o •

Nucli jueu •

25 km

Grup jueu

•

40

41

43

e 48

acadèmia rabínica), tribunal rabínic, i serveis d'atenció hospitalària, funerària (fossar) i ritual (escorxador, carnisseria i banys). Conjunt de famílies jueves (més de deu individus) que habiten en una població i que disposen només d'alguns dels serveis bàsics de tota comunitat jueva, i per a la resta són subsidiaris de l'aljama més propera. Grup isolat d'una o poques famílies jueves en una població que depèn totalment dels serveis bàsics de l'aljama més propera .

3 \

•

37

····J L·~

_¡5

44

t\;

so e

1~

e e .

38

4

j

1. Salses 2.Clairà 3.Pià 4.Torrelles de la Salanca S.Perpinyà 6.Canet de Rosselló 7. Cabestany S.Millars 9.llla 10. Vinçà 11. Vilafranca de Conflent 12. Font-rabiosa 13. Formiguera 14. Matamala 15. Tuïr 16. Elna 17. Argelers 18. Cotlliure 19. el Voló 20.Ceret 21. Arles 22 .Camprodon 23. Sant Llorenç de la Muga 24. Cabanes 25. Peralada 26. Castelló d 'Empúries 27. Figueres 28. Bàscara 29. Besalú 30.Castellfollit de la Roca 31. Olot 32. Ripoll 33 . Banyoles 34.Corts 35 . Verges 36.Albons 37. Torroella de Montgrí 38. Palau-sator 39. Ullastret 40.Monells 41. Girona 42.Amer 43. la Bisbal d'Empordà 44.Vulpellac 45. Peratallada 46.Pals 47. Sant Feliu de Guíxols 48.Caldes de Malavella 49.Vic SO.Moià 51. Sant Esteve de Palautordera

52. Sant Celoni 53. Hostalric 54. La Roca del Vallès 55. Granollers S6.Caldes de Montbui 57. Manresa 58. Terrassa 59. Sabadell 60.Sant Cugat del Vallès 61. Barcelona 62. Sant Vicenç dels Horts 63. Martorell 64.Piera 65. Vilafranca del Penedès 66. Vilanova d'Espoia 67. l'Arboç 68.Altafulla 69. Tarragona 70. Reus 71. l'Aleixar 72.Alforja 73. Vilaplana 74. la Selva del Camp 75 . Vallmoll 76.Alcover 77. Valls 78. la Riba 79. Vila-rodona 80. el Pla de Santa Maria 81 . Cabra del Camp 82. Montblanc 83 . l'Espluga de Francolí 84.Prades 85. Falset 86.Móra d 'Ebre 87. Tortosa 88. Ulldecona 89. Xerta 90.Gandesa 91. Batea 92.Ascó 93.Flix 94. la Granadella 95 . Maials 96.Seròs 97. Aitona 98. Torres de Segre 99. Alcarràs 100. Lleida 101. Alcoletge 102. Bellvís 103. Arbeca

104.Maldà 105. Sant Martí de Maldà 106.Sarral 107. Forès 108.Conesa 109. Santa Coloma de Queralt 110. la Llacuna 111. Vilanova del Camí 112. Igualada 113. Santa Coloma de Montbui 114. Jorba 115. Copons 116. Santa Maria del Camí 117. Calaf 118. Castellfollit de Riubregós 119. Guissona 120. Tarroja de Segarra 121. Cervera 122. Tàrrega 123. Verdú 124. Vilagrassa 125. Anglesola 126. Bellpuig 127. Agramunt 128. Cubells 129. Balaguer 130. Albesa 131. Alguaire 132. Algerri 133. Castelló de Farfanya 134. Camarasa 135. Àger 136. Vilanova de Meià 137. Artesa de Segre 138. Bellfort 139. Ponts 140. Sanaüja 141 . Solsona 142. Cardona 143. Berga 144. Organyà 145.Tremp 146.Sort 147. Rialp de Noguera 148. Castellbò 149. la Seu d'Urgell 150. Bagà 151. Puigcerdà

64

Capítol:

65

IV

Cal no confondre

Els calls dels jueus

Cotlliure

call

7il j7

del llatí callum, 'carrer'

de l'hebreu qaha/, 'comunitat'

Celebrat a Roma el 1179, el Ill Concili del Laterà va dictar l'obligació de fer viure els jueus en barris separats dels seus conciutadans cristians: els calls. El mot deriva del llatí ca//um, 'carrer', i sovint apareix esmentat com a ca//um ludeorum o 'carrer dels Jueus', per designar, exclusivament, l'espai físic sovint tancat i vigilat on la població jueva es va veure forçada a agrupar-se i a residir. A partir del segle XIII, i de manera clara a partir del XIV, s'anaren conformant els calls jueus arreu del país, illes humanes i administratives autònomes dins els municipis on s'encabien. Els jueus, que durant segles havien format part de la naixent societat catalana, van passar a ser tractats com una gent a banda, diferent, forana i estrangera. En algunes viles i ciutats ha quedat el record d'aquests barris específics i de les seves dependències, sigui en el traçat urbà medieval, sigui en el nomenclàtor de molts carrers, dits del Call, dels Jueus, de l'Escola o l'Escaleta o de l'Estudi. En altres poblacions on s'ha modificat el nomenclàtor, ja no és perceptible el record d 'aquella presència jueva, per bé que la documentació ens en dona testimoni.

Tàrrega

Bellpuig

e

e

"v raci. manament

e ~

que ningú no llenci pedres als jueus de la Bisbal per Setmana Santa"

Calls catalans Carrer del Call o dels Jueus no documentat

25 km

~ Eivissa{,

Carta del bisbe de Girona a Bernat Frígola, batlle de la Bisbal d'Empordà, 21 de març de 1354

Unes quantes viles conserven al seu nomenclàtor el record de la presència de jueus amb carrers anomenats «del Call» o «dels Jueus», però no disposem de cap altra informació dels possibles jueus que els van habitar. No sempre l'aparició al nomenclàtor de la paraula ca// fa referència expressa als jueus, atès que és la forma catalana del llatí ca llum ('carrer'), a la qual mancaria aleshores el terme iudaicus o iudeorum per així creure amb més certesa en l'establiment d'un nucli de jueus. És el cas de Cadaqués, Torà, Borrassà, Tona i Dalt Vila a Eivissa, per exemple. A Calonge tenen el carrer del «Càcul», possible deformació del mot call, però no sabem res dels possibles jueus calongins. El carrer de Maimó de Guimerà fa suposar l'existència d 'un call, però és només una hipòtesi. A Vilademuls hi ha la Torre des Call, una construcció militar dels segles xv i XVI que, improbablement, vulgui recordar l'existència d 'un carrer o dels jueus, atès que ens consta perfectament documentat el llinatge dels membres de la família Call o Descall que l'habitaren durant el segle XIV. Existiren calls dels jueus a les viles i ciutats on el gruix de població jueva feia evident la necessitat de confinar-los al seu carrer o barri, però a Catalunya només servem record de cinquanta calls, especialment allà on hi havia una aljama constituïda o un nucli jueu. A la resta de localitats, tot i contradir les lleis que impel·lien les autoritats a recloure 'ls, els documents certifiquen que els jueus continuaren vivint barrejats amb la resta de la població cristiana, especialment allà on el grup de jueus era molt reduït, però també excepcionalment en indrets amb nuclis com Àger, l'Alforja i Bàscara, i en aljames com Font-rabiosa, Castelló de Farfanya, Camarasa o Banyoles.

l

66

Capítol:

Serveis de l'aljama. Sinagogues i banys rituals

Fidels a l'entrada d'una sinagoga,

IV

En cada aljama, i en els nuclis on vivien més de deu famílies jueves, podem donar per segura l'existència com a mínim d'una sinagoga, si bé en alguns moments en grans comunitats com Barcelona n'hi va arribar a haver sis i a Girona tres, algunes d'elles gestionades per la comunitat o bé per privats (oratoris) o sufragades i a càrrec de confraries. Tanmateix, a Catalunya només se'n documenten una quarantena. Per reparar o erigir una nova sinagoga calia sempre el permís reial.

Hagadà de Sarajevo ( Barcelona, s. XIV), Zemaljski Muzej Bosne i Hercegovine

Van ser poques les comunitats que van arribar a tenir un edifici específic destinat al culte religiós. El dret civil i l'eclesiàstic no toleraven l'erecció de noves sinagogues ni la reparació de les existents, però els jueus

catalans van aconseguir dels reis permisos per construir-ne i reparar-ne, per bé que també van haver de pagar multes o demolir-ne si les havien construït sense les llicències pertinents. Les sinagogues eren generalment petites i estretes, no més altes que els seus edificis veïns, i si bé el dret jueu prescrivia que havien de tenir dotze finestres, sovint només se'ls consentí que en tinguessin una . No hi havia unes mides estàndard, però s'havien d'ajustar a les limitacions que imposaven tant l'Església com les autoritats locals i que es pactaven amb la Corona . La sinagoga de Tàrrega, autoritzada pel bisbe de Vic el 1307 i confirmada per Jaume II el 1319, no excedia els 16 metres de llargada, els 8 metres d'amplada i els 12 d 'alçada. L'entrada de les sinagogues sovint era lateral, no pas davant per davant de l'arca on es guardaven els rotlles de la Torà, i s'hi accedia sovint a través de patis o altres dependències, mai directament des del carrer, per així evitar l'animadversió de la població

cristiana que veia amb mals ulls el culte jueu i la celebració de les seves cerimònies i festivitats. Per protegir les sinagogues, els reis enviaven manaments a les vegueries perquè no es molestés els jueus als seus llocs de culte, o com el 1279 feu Pere 11, perquè els frares hi entressin a predicar però acompanyats només de pocs cristians i no pas de multituds que intimidessin els jueus i destrossessin l'i ndret. Segons la documentació conservada, algunes sinagogues disposaven de micvé o piscina per al bany ritua l de purificació, l'aigua de la qual havia de ser «viva» o corrent, ço és, mai no estancada . En cas de no disposar de micvé sinagoga!, aprofitaven altres indrets -com per exemple els terrats de les cases, amb l'aigua de la pluja-, utilitzaven els rius o acudien als banys públics cristians els dies i les hores que els obrien específicament per a ells, i sovint fent-los coincidir amb els de les prostitutes. Les sinagogues construïdes a tal efecte -generalment en un

Model de la sinagoga de Tàrrega SegleXIV

~ Sinagogues

Permisos de sinagogues

• • • Bar elona

• • •

• 1263 • 1267 • 1279, 1299 (Ramon Llull) .l. 1160-1199

Tarragona ~ la Llacuna • 1279 .l. . 1393

...

... 346

l Xàtiva l t' • 1279 t'

València • 1279 Borriana l • 1304 • 1326 t' . 1304

¡ 129o • Ciutat ¡ .l. Inca t' de Mallorca t' 25 km

De construir-ne de noves De reparació De predicació dels frares dins les sinagogues acompanyats només de pocs cristians Confraria per a la il·luminació de la sinagoga Multes per violència dins la sinagoga Multa o demolició per sinagoga il·legal

Banys Públics/compartits amb cristians

... ... ...

estil mudèjar que pervisqué en els 67 reialmes cristians de la península Ibèrica- van haver de cenyir-se a les mesures restrictives que els eren imposades, i que sovint impedien d 'absorbir l'afluència de fidels, molts dels quals es quedaven drets, sense espai als bancs interiors, o al pati exterior pel qual s'accedia al temple. Els bancs per seure dins la sinagoga eren o bé de propietat d 'alguns membres de la comunitat -els més rics i influents-, o bé es llogaven i les famílies pagaven unes quotes per tenir el dret d 'ocupar-los els dies d 'ofici. Els problemes i l'ús de la violència per disposar d 'un lloc dins la sinagoga eren recurrents i moltes vegades els jutges es veien obligats a intervenir per dirimir qui en tenia dret o no. També el rei hi intercedia si es tractava de confirmar la preeminència i el dret a seure dels seus jueus de cort, molt odiats i criticats per la resta de membres de les seves comunitats a causa d 'aquests favoritismes, per bé que gràcies a ells es podien fi nançar molts dels serveis que l'aljama oferia als seus membres.

Rituals sinagogals Rituals fora de la sinagoga

12 metres )

l

68

Serveis de l'aljama. Escoles i tribunals

Segell per marcar els pans àzims de la comunitat de l'Espluga de Francolí (s. XIV), Museu de la Vida Rural (l'Espluga de Francolí)

Capítol:

IV

Les sinagogues eren anomenades en hebreu Maqom la-tefi/à ('lloc per a la pregària') o Bet ha-Knésset ('casa de la reunió'), i en català se les esmentava sovint amb l'expressió de «l'Escola», atès que era l'indret que, a banda del culte, servia com a lloc d'estudi. A més a més, era la seu on es reunia el Consell de l'aljama i també on es constituïen els tribunals jueus per impartir justícia. Gràcies als privilegis reials, els jueus disposaven de tribunals propis, els Bet Din, que jutjaven dins les aljames tota mena de plets entre ells i entre les seves comunitats, segons la llei rabínica, en matèries de dret civil i econòmic, però no pas en assumptes de furts o de sang . Els tribu-

nals rabínics estaven formats generalment per tres jutges o dayanim, nomenats o bé directament per l'autoritat reial, o bé pels consells de les aljames, i que no percebien remuneració. Els dayanim exercien de jutges durant períodes d'un a cinc anys i dictaven sentències per fer efectius embargaments de béns, sancions econòmiques, anatemes, càstigs corporals i fins i tot alguna pena de mort. Cada comunitat amb tribunal comptava amb un a/vedí o executor que feia complir les penes dictades en les resolucions judicials. Algunes comunitats també iniciaren processos judicials contra decisions de les

Tribunals rabínics •

Permís per disposar de tribunal rabínic de 3 jutges per a les aljames

•

Permís per disposar de tribunal rabínic d'entre 3 i 4 jutges

•

Permís per disposar de tribunal rabínic d'entre 2 i 7 jutges

•

Jutges jueus nomenats pel rei

•

Processos documentats

•

Tribunal d'a pel·lació jueu

•

Llicència per condemnar a mort

autoritats cristianes que els eren perjudicials o que erosionaven els privilegis concedits, o més ben dit, pagats. El finançament de les escoles jueves anava a càrrec de cada comunitat, o bé de confraries particulars de fidels que asseguraven que els infants rebessin l'educació religiosa pertinent. El currículum dels estudiants jueus començava amb l'alfabet hebreu i els textos bíblics de la Torà. En aquesta etapa d'educació primària, els pares també tenien l'obligació d'ensenyar al nen les pregàries bàsiques. Els infants començaven als 5 anys i perllongaven els seus estudis fins als 12 o 13. En l'etapa de secundària, l'infant començava a aprendre la Mixnà, ço és el primer compendi de comentaris rabínics sobre els textos bíblics, així com gramàtica i poesia hebrees, i la llengua aramea amb el Targum o traducció aramea de la Bíblia com a preparació dels estudis talmúdics. Si aleshores no es dedicaven a fer d'aprenents de les professions dels seus pares o parents, estiraven els estudis fins als 15 anys. Només aquells amb vocació d'estudiar continuaven fins als

20 amb els estudis superiors a les 69 yeixivot o acadèmies rabíniques, on, a banda d'estudiar els grans tractats del Talmud -en arameu-, també s'endinsaven en l'estudi de ciències profanes segons l'Organum aristotèlic, amb matèries com ara la filosofia i les matemàtiques, que incloïen la geometria, l'aritmètica, l'astronomia i la música. S'incentivava l'aprenentatge de l'àrab per als estudis de medicina, així com del llatí, perquè era la llengua de l'administració. Catalunya va disposar de tres grans acadèmies rabíniques de renom amb alumnes vinguts d'arreu a la recerca dels ensenyaments de les grans eminències rabíniques o mestres talmúdics. Les classes sovint es duien a terme a la casa particular del mestre, però en algunes ocasions les comunitats cedien espais per a les sessions d'estudi. Les acadèmies es mantenien gràcies a les donacions que feien alguns particulars, i alguns fons donats en caritat de vegades servien per finançar la compra de llibres i manuscrits. No tenim constància que les nenes accedissin a cap d'aquests estudis, per bé que a nivell particular algunes aprenguessin l'alfabet hebreu, la Bíblia o fins i tot la professió mèdica.

Educació dels infants jueus superior

Bíblia+Tal mud ciències profanes de l 3a 20 anys

Escoles ... Finançades per la comunitat

A Barcelona-Saragossa l 292 • Barcelona-Lleida-Tortosa l 3l O A 1298, 1302

o

2Skm

l 296 • Ciutat de l l 287, l 296 • Mallorca t"

.._. Finançades per privats ..,. o confraries ... Acadèmies talmúdiques

Judicis • Judicis entre comunitats jueves Judicis entre comunitats • jueves i autoritats cristianes

de 8a 12 anys Educació primària

Bíblia

70

Capítol:

Serveis de l'aljama. Forns, escorxadors i cellers

IV

Les prescripcions alimentàries del judaisme marcades per la Bíblia condicionaven un aspecte bàsic de la quotidianitat de les comunitats: l'abastament de pa, de viandes i de vi. Si no era possible disposar de forns i escorxadors propis, els jueus, sempre amatents a conservar la kaixrut o puresa alimentària dels aliments que consumien, havien de compartir aquests espais amb els cristians. A les ciutats i viles de la Catalunya medieval els molins i els forns eren de propietat reial o senyorial i funcionaven en règim de monopoli: hom pagava per fer-ne ús. Els jueus coïen el seu pa als forns també d'ús dels cristians, menys en les aljames que disposaven de forn propi, cosa que

Representació d 'un forn, Hagadà de Mòdena-Bolonya (1325-1350), Biblioteca Universitaria diBologna

J

Montpellert' 1267 . ~

• rpinyà • 1'268 • 1268

els permetia, en temps de Pasqua, coure els seus pans àzims (les matsot) sense por a contaminar-los del llevat proscrit per la seva tradició religiosa, així com estalviar-se l'animositat de la població cristiana, que, especialment aquells dies, els increpava fortament. Tota gran aljama acostumava a posseir un forn en exclusivitat, però, quan no era així, per Pasqua en alguns indrets se'ls permetia coure les matsot en forns de cases particulars dins els calls. També els escorxadors i les carnisseries eren de propietat reial o senyorial i el bestiar i la carn que se'n treia eren gravats amb impostos, tant per als jueus com per a cristians i musulmans. Els jueus havien d'assegurar-se de poder sacrificar els animals segons les seves regles de puresa alimentària i, allà on havien adquirit aquest privilegi, ho feien als mateixos escorxadors dels cristians i dels musulmans, i també venien la carn a les taules comunes. Algunes aljames,

Escorxadors i carnisseries Escorxador comú • amb els cristians •

Escorxador propi dels jueus

Permís de vendre carn • judaica als cristians •

Prohibició de vendre carn judaica als cristians

•

Prohibició cristiana de menjar carn judaica

Forns

l Ciutat de Mallorca t'

A • • ..&. ..&.

arragona 1387 1279 1434 1397 1415

• • • • •

1268 1268 1301 , 1310, 1318 1318 1397

'!_níscola l València l Elx l Oriola t't'A 1273 t' • 1314 t' • 1314 1266 • 1271 • 1314

1290, 1294 A 1273 . 1286 . 1400 ..&.

l Porreres t' 1379 .

l

25 km

A

Privilegi de tenir forn propi

A

ús comú dels forns cristians

A

Exempció de les taxes de fornatge

n

Privilegi de coure els pans àzims al call o a casa

però, aconseguiren el privilegi de disposar d'escorxador propi, però no pas el dret a vendre la carn que ells rebutjaven per impura -terefà- a la població cristiana, per bé que en alguns llocs i durant uns quants anys sí que els va ser permès de fer-ho. És el cas de Barcelona, Girona, Lleida i Tàrrega, on el 1347 les ordinacions obligaven a vendre més barata la carn judaica. Les comunitats jueves medievals eren essencialment urbanes i es dedicaven principalment a activitats creditícies i comercials, tot i que també posseïen béns rurals destinats a usos agraris, ço és horts i vinyes -que sovint feien treballar amb assalariats, tant si eren jueus com si no-, ben documentats en perímetres suburbans al voltant de grans ciutats com Barcelona i Girona, o fins i tot dins les muralles. El document hebraic més antic de Catalunya data del 973 i és un contracte de compravenda d'una vinya al terme de Cubelles. El conreu de la vinya, sempre en parcel·les petites, proporcionava als jueus el raïm necessari per a la producció de vi caixer destinat al consum intern i a usos rituals; també en venien i n'exportaven a altres comunitats (Lleida, Tàrrega, Barcelona, Girona, Barbastre) que, amb l'augment demogràfic dels segles x111 i XIV, amb el vi produït amb les vinyes pròpies ja no cobrien les necessitats: a mitjan segle XIV, per exemple, s'exportava a Barcelona vi jueu del Rosselló. Els jueus també miraven d'acaparar la comercialització del seu vi

Vinya Privada

"'

Comunal

Producció de vi caixer

Producció i venda de vi ..._ Protecció reial a la producció i comerç de vi jueu ..._ Limitacions al comerç de vi caixer

i, per produir-ne més, feien per 71 comprar a la bestreta la verema dels raïms conreats en vinyes cristianes. El vi caixer tenia molt èxit: la selecció primmirada dels raïms permetia obtenir uns brous d'alta qualitat, millors que els elaborats en cellers cristians, i se'n venien molts a la població cristiana i fins i tot els clergues els preferien per a vi de missa. Alguns municipis, però, procuraren de trencar aquest monopoli, desautoritzar-ne l'entrada o restringir-ne la venda: el 1353, a Lleida es prohibí als jueus d'introduir vins caixer produïts fora del terme de la ciutat i, el 1400, a Ciutat de Mallorca es reduí als jueus el dret de venda del seu vi. El 1410, els paers de Lleida convingueren que «los dits juheus no puxen vendre vi juhic a cristians, en gros ni en menut». No obstant això, en alguns moments crítics, i per incentivar la recuperació econòmica de les aljames després dels atacs de 1391, en alguns indrets s'atorgaren privilegis als jueus respecte a la venda del vi: el 1408 a Tortosa estava prohibit entrar vi jueu a la ciutat, però el rei Martí obligà el comú que autoritzés l'entrada de quinze a vint botes de vi jueu per al consum de la comunitat; el 1394, l'aljama tarragonina va demanar al consell de la ciutat que permetés que els jueus que comerciaven amb vins no paguessin impostos, i els ho fou concedit el 1397 com una gràcia per estimular la seva economia . Tot i això, el 1415 Tarragona prohibí als jueus pregonar els seus vins pels carrers de la ciutat, i els va denegar la llicència per vendre'n.

"'

Comercialització Per a consum propi

Venda a altres comunitats

Venda als cristians

72

Capítol:

Serveis de l'aljama. Almoines i cementiris

Làpida del carrer de Mar/et, al call de Barcelona, que diu: «Rabí Samuel ha-Sardí, Ja seva llum sempre llueix» (s. X/11), Museu d'Història de Ja Ciutat de Barcelona

recents excavacions arqueològi- 73 ques d'algunes de les necròpolis jueves catalanes han aportat uns quants objectes d'aixovar i de guarniment personal.

IV

Les aljames oferien als seus membres serveis per atendre els pobres, els malalts, els desvalguts i els viatgers jueus que es trobaven de pas a la ciutat. Eren fundacions caritatives d'origen privat però que acabaven essent administrades pel Consell de la comunitat. El privilegi de disposar d'un fossar propi permetia tancar el cicle de la vida segons les tradicions religioses jueves.

La necròpoli de Montjuïc, a Barcelona

gerents per administrar el seu patrimoni. Aquestes almoines foren molt actives especialment a partir del segle XIV quan, a causa de la pesta i d'atacs continuats, la situació econòm ica i social dels jueus catalans empitjorà pertot. En algunes aljames tenim documentades almoines comunals i privades, ai xí com confraries per visitar els malalts, per ensenyar la Llei als nens de famílies sense mitjans i fins per enterrar els morts encarregades de completar l'acció social de les comunitats per assistir els més febles.

El fossar jueu del Montjuïc de Barcelona és la necròpoli jueva medieval més important de la península Ibèrica i d'Europa, amb més de 700 tombes, que abasten un període que va dels segles XI al XIV, i fins i tot és possible que s'utilitzés com a cementiri ja des del segle IX. Situada prou lluny del recinte emmurallat de la ciutat, a la muntanya a la qual dona el nom de Montjuïc, l'antiga necròpolis jueva ocupa una àrea de més de 2.000 m 2 del vessant nord-oriental d'aquest cim de 173 m d'altura . El seu perímetre s'estenia des del Mirador de l'Al calde cap al nord-oest, abastant part de l'antic Parc d'Atraccions, i continuava al nord resseguint l'antiga carretera de Montjuïc, fins a arribar pel costat nord-oest als límits entre els jardins de Miramar i la zona dels pavellons del Tir Olímpic, des d'on enllaçava amb el barranc del Morrot.

Sempre amb permís reial, tota gran aljama disposava d'un o més cementiris on eren enterrats els jueus de la comunitat i de les localitats properes. Els fossars, situats als afores de les ciutats, eren propietat de la comunitat. En alguns llocs estaven ubicats en llocs elevats, per la qual cosa prengueren el nom de Montjuïc a Barcelona, Girona, Valls, Vilafranca del Penedès i, en un document de 1369, també a Besalú. D'alguns d'aquests cementiris ens n'han arribat làpides sepulcrals, moltes d'elles reut ilitzades per a la construcció de nous edificis després de la seva dessacralització, tal com avui és clarament visible als carrers vells de Tarragona i de Barcelona. Les

Les primeres notícies del cementiri jueu es remunten al 1091, i restà en ús fins a la destrucció del call de Barcelona, el 1391. L'Institut Municipal d'Història l'excavà els anys 1945 i 1946: es van descobrir 171 tombes (114 inhumacions: 90 adults i 24 infants) i es van recu perar molts objectes d'ai xovar funerari. Posteriorment, l'any 2001, l'Ajuntament va decidir enjardinar l'espai degradat i dignificar la necròpoli; en la nova prospecció i excavació van aparèixer 557 tombes més i fins i tot una gran làpida del segle XIII amb la data de la defunció de la difunta, el 1229. El Govern de la Generalitat de Catalunya la va declarar Bé d'Interès Cultural el 2 de juny de 2009.

La caritat envers els pobres i els malalts del call arribava gràcies a institucions sovint de titularitat privada o de confraries benèfiques o haburot: alguns homes pietosos amb propietats i un cert nivell adquisitiu destinaven devotament part del seu patrimoni a ajudar els seus correligionaris més necessitats -orfes, vídues, desheretats i malalts- a través

de fundacions pies anomenades en hebreu heqdeix. A voltes, aquestes fundacions rebien propietats en herència que es convertien en hospitals, escoles per a pobres o menjadors socials. Quan aquestes fundacions assistencials creixien molt i esdevenien una institució bàsica del call, les comun itats passaven a fer-se'n càrrec i el consell de l'aljama nomenava tresorers i

Hospitals/fundacions pies

e

Almoina/ hospital

•

Fraternitat per a la visita dels malalts (Biqur holim )

e

Fraternitat per al soterrament dels morts (Haburat ha-qabarim)

e

Fraternitat per a l'ensenyament de la Llei (Ta/mud Torà )

Cementiris

•••

l Ciutat de 't Mallorca

* Làpida jueva trobada en una necròpol i no medieval

O

2S km

• • • •• •

Amb restes sepulcrals Cementiri documentat, sense restes Atribucions no documentades Troballa de làpides hebraiques Cementiri jueu excavat Topònim «Montjuïc»

74

Capítol:

Les col·lectes jueves eren estruc- 75 tures intercomunals creades amb el propòsit de recollir els impostos i les ta xes reials imposades a les comunitats jueves de la Corona d 'Aragó. A Catalunya es configuraren cinc províncies fiscals jueves: la de Barcelona, la més gran i poderosa, de la qual s'independitzà la de Tortosa el 1294; la de Girona, amb Besalú; la de Lleida, comptada entre les col·lectes catalanes a partir de l'any 1268, i la de Perpinyà, a voltes enregistrada a pa rt de les altres quatre perquè havia format part del reialme privatiu de Mallorca.

IV

Les col·lectes jueves

"l

F R'· A

Ñ

Cada capital de col·lecta recaptava els diners de les diferents aljames de la seva jurisdicció i deixava en mans d 'algunes altres aljames -caps de subcol·lectes- la recaptació de les talles imposades als jueus de viles i ciutats veïnes. La recaptació de les taxes anava a càrrec de les comunitats mateixes, les quals nomenaven uns recaptadors específics o bé apoderaven els secretaris de l'aljama, i aquests es desplaçaven per la col·lecta per fer efectiva la recollida dels tributs i, al matei x temps, per imposar sancions o fins anatemes contra aquells jueus que no paguessin la talla que els pertocava per complir amb les xifres imposades pel senyor rei.

t:any 1280, Pere el Cerimoniós incorpora Alcanyís a la col·lecta de Tortosa. Tornarà a ser aragonesa en temps de Jaume 11

25 km

•

Cap de col·lecta

•

Cap de subcol·lecta

•

Aljama Límit de col·lecta Límit de la col·lecta de Tortosa (inclosa la sobrecollida d'Alcanyís)

L'any 1342, l'aljama de Besalú, amb una forta voluntat d 'autonomia, optà per separar-se de la de Girona . Els jueus besaluencs expressaren aquest desig davant el notari Bernat de Mollet, enviat pel monarca a la col·lecta per veu re si alguna altra comunitat secundava l'escissió. Els jueus d'Olot, de Figueres i de Sant Llorenç de la Muga -els de Banyoles no van ser consultats-, però, no s'hi adheriren . L'aljama de Besalú funcionà fiscalment de manera indepen dent fins a l'any de 1361, quan es reincorporà de nou a la col·lecta de Gi r.ona.

76

JL '!Ja Jucla'oru , ' "' vy~

/32S-J3'1.S.

Portada d'un Libe r Judeorum, de Vic, que conté anotacions de préstecs (s. XIV), Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic

Capítol:

IV

Els impostos Els jueus de Catalunya, així com els de tota la Corona d'Aragó, eren propietat reial i només retien comptes al monarca, únic destinatari de les contribucions i dels impostos als quals estaven obligats. Através dels tributs, els jueus fornien la Corona d'unes sumes de diners considerables i desproporcionades en relació amb el seu nombre. Com a garantia de la seva seguretat i dels privilegis tant religiosos com comunals o econòmics de què gaudien, el rei exigia dels seus jueus una taxa anual que ells mateixos havien de recaptar de totes les aljames del país. A banda d'aquesta contribució fixa, els jueus també havien de fer front a altres imposicions fiscals, com ara els subsidis de caràcter extraordinari i l'impost de manutenció de la casa reial en els seus desplaçaments. Els jueus també pagaven altres impostos, com el de residència, el de propietat, temporalment algunes contribucions d'ordre municipal, així com, excepcionalment, algunes lleudes o peatges vinculats a les seves activitats comercia/s. Els monarques feien el possible per eximir-los d'aquestes càrregues complementàries per així afavorir els seus negocis i després treure'n profit i extorquir-los amb la imposició de subsidis extraordinaris.

Com es repartien els impostos? El monarca imposava una xifra de taxa anual o de subsidi extraordinari, i l'import s'havia de negociar entre els delegats dels jueus dels diferents reialmes de la Corona catalanoaragonesa. Els representants jueus de cada reialme es repartien la quantitat convinguda, i aquesta s'acordava després en proporció al nombre de jueus de les diferents col·lectes. Cada capital de col·lecta recaptava els diners de les diverses aljames de la seva jurisdicció i deixava en mans d'algunes altres aljames

-caps de subcol·lectes- la recaptació de les talles imposades als jueus de viles i ciutats amb les quals mantenien vincles especia/s. Cada aljama discutia aleshores com calia repartir l'impost entre els caps de família. Un mètode de dividir la taxa era l'anomenat per solidum et libram : el cap de família pagava proporcionalment segons els seus béns mobles i immobles inventariats en declaració jurada. L'altre mètode era un càlcul per focs o caps de família fet per un comitè assessor que decidia cas a cas l'import a satisfer. Les classes populars de les aljames imposaren a partir de mitjan

e

segle x 111 el mètode «per sou i lliu- 77 ra », atès que sovint els membres del comitè assessor formaven part de les classes dominants i eren objecte de suborns per tal que no contemplessin totes les propietats que calia declarar i rebaixar la quantitat obligada. Un cop recaptats els imports de tothom i de cada aljama, s'aplegaven a la capital de la col·lecta i es lliuraven als oficials reials. Una vegada satisfet l'import als administradors reials, als delegats de les aljames els estenien un rebut sense el qual una comunitat no podia fer front a les possibles demandes d 'impagament.

Comitè assessor que fixa la quantitat a pagar cas a cas

Pagament proporcional als béns mobles i immobles declarats

l Taxa anual

Subsidi extraordinari

Impost dels sopars

Imposició econòmica anual que el monarca dicta al conjunt de les aljames del país. Els delegats de les comunitats enviats davant el rei són els encarregats de pactar la repartició de l'import entre les col·lectes o províncies fiscals jueves. Tots i cadascun dels membres de les comunitats estan obligats a contribuir per satisfer la quantitat fixada. L'aportació es fa als recaptadors jueus nomenats per la comunitat, i aquests lliuren la contribució a les arques reials en dos terminis: per les festes de Nadal i de Sant Joan, per bé que moltes vegades el rei demana pagar la taxa a la bestreta.

Impost addicional exigit pel monarca per a projectes específics com ara campanyes militars, delegacions diplomàtiques o bé despeses extraordinàries del rei, la reina o els infants. Es pacta i es reparteix entre les aljames de la mateixa manera que la taxa anual, i a voltes es demana només a algunes comunitats en concret i no pas a totes. Sovint són xifres desorbitades que ofeguen les comunitats i que les obl iguen a endeutar-se. Incomplir aquests pagaments comporta amenaces, arrestos, multes i càstigs com per exemple haver de pagar el doble de la quantitat fixada.

Impost accidental, molts cops abusiu, pel qual s'obliga els jueus a mantenir i hostatjar obligatòriament el rei, la seva família i el seguici reial durant els seus desplaçaments pel país. Els jueus paren taula, alimenten i serveixen el rei i els qui l'acompanyen, forneixen de farratge les cavalleries, i ofereixen llit i llençols al monarca i al seguici en cases jueves dins els calls . Davant els atacs físics i verbals dels visitants cristians, els jueus malden per demanar als reis l'exempció d'aquesta obligació, i aconsegueixen reduir al mínim el nombre dels beneficiats durant les itineràncies reials.

Els jueus pagaven un import fix, el pro convivia, per tenir el dret de residir en una població. Les comunitats jueves i els seus membres pagaven per les propietats que posseïen. L'impost es pagava a través de la comunitat jueva de la localitat on es tenia en propietat la casa o el terreny. La imposició es basava en la declaració que hom feia cada cinc anys i l'import era una cinquena part del preu d 'allò que hom posseïa. Les comunitats acusades de no declarar totes les seves propietats podien ser durament multades. Algunes propietats comunals, com les sinagogues, estaven exemptes de tributar. Existien lleudes o aranzels sobre productes i peatges sobre rutes i ponts que els jueus, molt actius en el comerç, sovint estaven exempts de pagar. Les aljames jueves eren fora de la jurisdicció municipal i no contribuïen a les arques de les ciutats on residien. No obstant això, en alguns casos, com a Girona el 1283, els jueus també van haver de participar en les despeses de la reparació de les muralles, i en alguns altres, com a Vilafranca del Penedès el 1284, van ser eximits pel rei de contribuir per a la reparació d'un pont.

78

Capítol:

El rei Alfons 11, l'any 1291, reclamà un subsidi «d 'auxili» a les seves col·lectes per a les seves despeses personals; la de Barcelona abonà 60.000 sous i les de Lleida i GironaBesalú, 30.000 sous cadascuna. D'igual faisó, en el subsidi de 1309 exigit per Jaume 11, totes les col·lectes de la Corona hagueren de contribuir fortament a les despeses «immenses» de la guerra contra el reialme de Granada, específicament per a l'expedició contra Almeria duta a terme conjuntament amb les tropes castellanes del rei Ferran IV. En la repartició d 'aquest subsidi, a la col·lecta Girona-Besalú li tocà desemborsar la generosa suma de l 05.000 sous barcelonins, només una mica menys que la col·lecta de Barcelona.

IV

Els subsidis Els subsidis extraordinaris amb què els monarques sovint extorquien els seus jueus es destinaven a satisfer tota mena de necessitats i urgències de la casa reial: campanyes militars sobrevingudes, missions diplomàtiques o fins i tot celebracions familiars i capricis de reis, reines, infants i els seus seguicis. Croat de Jaume li (1267-7327)

Els reis de la Corona catalanoaragonesa comptaven sovint amb imports extraordinaris de diners que provenien d'esprémer les col·lectes jueves del país, a banda de les taxes anuals que ja pagaven a canvi de la protecció reial. Jaume l, per exemple, el 1269 eximí la col·lecta gironina de pagar la contribució anual durant tres anys a canvi de 10.000 sous barcelonins per finançar la seva croada a Terra Santa, quantitat que representava només un quart del que pagà la col·lecta de Barcelona. El 1277, per sufragar les seves despeses en la guerra contra els sarraïns, Pere II va demanar a les col·lectes catalanes un subsidi extra, i encara el 1282 convocà els delegats de totes les col·lectes per veure com distribuir el subsidi obligat de 100.000 sous barcelonins que demanava per cobrir despeses de la seva política exterior.

A voltes, aquestes contribucions extraordinàries comporta-

ven concessions de privilegis i rebaixes o exempcions dels tributs anuals. El 1311 , Jaume 11, per cobrir despeses que cuejaven de la cara i desastrosa expedició a Almeria, encara demanà un nou subsidi a tots els jueus de la Corona, del qual les aljames catalanes n'havien d 'aportar la meitat: les col·lectes de Barcelona i Girona, gairebé equiparades, havien d 'aportar 60.000 sous la primera i 57.000 la segona. La sagnia monetària i les agres queixes que això comportà provocaren que Jaume II rebaixés a la meitat la suma inicialment exigida. Els monarques també confiaven en aquestes aportacions per a la celebració d 'efemèrides reials: Jaume 11, l'any 1312, exigí un nou subsidi per pagar els dots de les infantes Maria i Constança, que es maridaven amb l'infant Pere de

Castella i Juan Manuel respectiva- 79 ment, i la càrrega fiscal recaigué fortament sobre la col·lecta de Barcelona. Un any després, el 1313, reclamà un nou subsidi per eixugar «urgències» de la casa reial a pagar en dos terminis, i l'aportació de la col·lecta Girona-Besalú va ser de 25.000 sous, l'import més elevat de totes les aljames catalanes. Pel que fa al nou subsidi exigit per al 1316, foren les aljames aragoneses les que més pagaren. Per a la compra i l'annexió del comtat d'Urgell a la Corona, les col·lectes catalanes hagueren de reunir 90.000 sous; les col·lectes de Girona-Besalú i de Barcelona n'aportaren 36.000 cadascuna, i molt menys les de Tortosa i Lleida. Només amb els exemples esmentats, és evident que a la pràctica aquests subsidis, d 'una periodicitat gairebé anual, no tenien res d'extraordinaris.

• l tanquis a ma, ni l'obris del tot"

ffu

HO

Jafudà Bonsenyor, Llibre de paraules e dits de savis e filosofs, LV, 598

Disposicions de caràcter general

A Catalunya 1280 Guerres contra la noblesa 1282 Cavalls i provisions per a l'exèrcit

1304 Viatge a ca,_tella ~ ,:iersignar la pau amb

)

Ferran/V

1269Croada a Terra Santa

7286 Desl}f!_ses reials

/\

1327, 1328 Despeses reials i de noces reials 1300, 1302 Despeses reials

m

Jaume l

0

Perell

m D

Alfons li

1312 Despeses reials

~

,l.

A Aragó

Ciutatd Mallorca •

1297 Despeses mihtars de la guerra de Sicília

Jaumell Alfons Ill

~~~~~:i,t f

Aljames pagadores documentades

D*

Corona d'Aragó

D

Regne de Mallorca

~ Regne de Sicília

_s