Arquitectura i urbanisme ibèrics a Catalunya 8460043452

Citation preview

INSTITUT

D’ARQUEOLOGIA

I

PREHISTÒRIA

PROGRAMA D’INVESTIGACIONS PROTOHISTÒRIQUES

ARQUITECTURA I • URBANISME IBÈRICS A CATALUNYA J. MALUQUER DE MOTES, E. HUNTINGFORD, R. MARTÍN A. MA RAURET, R. PALLARÈS, MA DEL V. VILA

UNIVERSITAT DE BARCELONA

19 8 6

ARQUITECTURA I URBANISME IBÈRICS A CATALUNYA

INSTITUT

D'AHQUEOLOGIA

I

PRE:HISTORIA

PROGRAMA D'INVESTIGACIONS PROTOHISTORIQ,UES

ARQUITECTURA I URBANISME IBERICS A CATALUNY� J. MALUQ:tJER DE MOTES, E. HUNTINGFORD, R. MARTfN A. M.11 RAURET, R. PALLARES, M.11 DEL V. VILA

UNIVERSITAT

DE BARCELO NA

1986

Olposlt legal, B. 12033 · 1988 1.S.B.N. 84 • 600 • 4345 . 2

10H5 F'. l'. Casa de. Ca.rlt1.t • li:nPtcmt• Qsco111

Introducció

La rcccrca arqueològica vol ser una contribució a la Història en la mesura que les fonts escrites tradicionals manquen del tot o són insuficients per comprendre globalment cl procés humà i destriar-ne uns trets que supleixin amb rigor i sense fantasia cl que voldríem saber del poblament de Catalunya a l’època protohistòrica en general. És l’època que s’ha convingut en dir-ne «època ibèrica» donant per bona la identificació dels geògrafs i historiadors antics. Amb un coneixement bé que superficial aquells consideraven els pobles de Catalunya, del llevant i del sud-est de la Península com una unitat. No era perquè els identifiquessin com uns pobles del mateix nivell tots, ni que tinguessin la mateixa cultura material o reli­ giosa o les mateixes creences. Era perquè es tractava de pobles que parlaven tots la mateixa llengua, la ibèrica. Avui ens identifiquem també els catalans per una raó semblant. Però l’enorme dispersió actual de la recerca arqueològica aconsellava un plantejament temàtic que permetés, per síntesis successives, arribar a un conei­ xement ample i profund del món ibèric català esborrat en un cert moment per la romanització del país. Conscients fins a cert punt de les dificultats que representa la utilització d’una gran quantitat de materials aplegats durant mig segle per iniciatives indi­ viduals ben diverses, amb més il·lusió i ganes que amb continuïtat o exigència, vàrem triar com a tema de recerca inicial l’arquitectura i l’urbanisme ibèrics a Catalunya. Això ens va exigir un treball previ molt superior al que havíem pensat. Potser confiàvem massa en la nostra pròpia experiència en recerques arqueològi­ ques. De fet només el poder conèixer, interpretar i jutjar la immensa bibliografia a l’abast, ens va obligar a establir un catàleg de poblats o troballes ibèriques no sepulcrals superior als 800 jaciments. Vàrem considerar aquest fet com a extraor­ dinari i ens apressàrem a fer el sacrifici de publicar-ne de seguida el catàleg pro­ visional. També vàrem aprendre que catalogar un poblat no volia dir que fos conegut i que pogués oferir dades útils per a una síntesi. Això ens ha portat a un estudi profund de tota la bibliografia sense cap pretensió que sigui exhaustiva ni molt menys (la repetitiva ha estat eliminada) i a una valoració d’ella per part de tots els integrants de l’equip. La llista que apor­ tem a l’apèndix ha estat tota utilitzada i ha estat la base del catàleg provisional.

FR(K,RIU1 D INVESTIGACIONS PHOTOHISTfjRIQl'ES

Part d'aquesta bibliografia ha provocat errors que en la mesura possible hem anat rcrtilicant. De fet. en realitat, no ha resultat tan valuosa com esperàvem, ja que la imprecisió de dades i contradiccions hi son força nombroses. Per la temàtica de la recerca hem utilitzat principalment els poblats que han estat objecte d'excavacions extenses i continuades. Gairebé a tots ells un o altre dels components de l’equip hi tenia una experiència directa i en una o altra manera havia pres part en les excavacions. Això ha facilitat enormement cl treball que avui presentem, que no és realment cl que n’cspcràvcm. però sí que és cl que per ara es pot fer. En cl treball es confirmen molts dels fets que sospitàvem, però calia con­ firmar i contrastar. L’arquitcctura ibèrica a casa nostra arrenca d'una tradició de l’Edat del Bronze final, la qual havia creat uns models molt generalitzats a tota la vall de l’Ebrc. Aquest model cs manté o simplifica a cada comarca segons cl grau de desenvolupament econòmic i social. Per influència dc les cultures mediterrànies irradiades d’Empúrics després d’una extensa crisi que a Catalunya cs paral·lela a tots els pobles que parlen la mateixa llengua, la vella tradició arquitectònica va minvant progressivament. Primer als llocs mes petjats pels grecs. Poc a poc a llocs més interiors i llunyans. La crisi esmentada i encara no ben explicada, és cl motor d’acccleració dc les novetats observades, malgrat que la vella tradició cs conservi cn alguna co­ marca. Més tard la presència romana accelera cl procés d’urbanització del món ibèric sota unes coordenades pròpies, i cn estimular la formació de veritables grans ciutats crea unes condicions noves que voluntàriament no tractem cn aquest tre­ ball. Jis evident i manifest l’cmpobrimcnt i degradació dels poblats indígenes, i no sempre per exigències romanes, sinó per la pròpia atracció dels nuclis urbans nous que mouen a un despoblament. Després, l’aparició d’un poblament dispers que cau fora del treball que ens vàrem proposar.

Desconeixement

d’una tradició arquitectònica anterior a l’època ibèrica

Al Principat i a Ics terres catalanes d’Occident no coneixem altres prece­ dents que l’arquitcctura sepulcral mcgalítica, que no és objecte d’aquest estudi. El poblament anterior a la Plena Edat del Bronze no és suficientment conegut per ésser valorat com antecedent. Quan els homes neolítics de la vella cultura montserratina deixen les coves per bastir els primers poblats, en realitat, a Catalunya, no sabem com són. Encara no s’han efectuat excavacions suficients en els pocs llocs on la presència de les terrisses cardials, tan característiques, permeti creure que es tracta de poblats situats a l’aire lliure.1 Més endavant, en ple neolític corresponent a la cultura dels «sepulcres de fossa», sabem de l’existència de nuclis de poblament importants, que agrupen caba­ nes de planta circular, que moltes vegades s’amortitzen per efectuar-hi enterra­ ments, com s’ha observat repetides vegades de fa temps (JBòbila Madurell de Sant Quirze de Galliners) i s’ha confirmat suara a la Timba de Barems a Riudoms.2 A la resta de la Península Ibèrica, el predomini de cabanes circulars, que inicialment semblen exclusives, continua fins a l’Eneolític i les primeres fases de l’Edat del Bronze, per persistir en àrees més reduïdes fins a la fi de l’Edat del Bronze en la «Meseta» central. Al nord-oest les cases de planta rodona caracteritzen a la cultura «castreja» durant tota l’Edat del Ferro fins al final de l’època romana.3 A les terres ibèriques pròpiament dites, la casa de planta rectangular allar­ gada fa la seva aparició a l’època del Bronze mitjà durant la cultura de l’Argar, 1. L’únic poblat neolític català conegut és el dc les Guixeres de Vilobí que excava J. Mestres. Cronològicament per la terrissa que hi apareix cor­ respon a l’horitzó neolític vell de la ceràmica montserratina. Es tracta d’un jaciment molt difícil que encara no permet interpretar les seves caracterís­ tiques estructurals arquitectòniques. El mateix suc­ ceeix amb el jaciment clàssic de la Bòbila Madurcll dc Sant Quirze, malgrat les velles excava­ cions del Museu dc Sabadell i les fetes en els dar­ rers anys pel Museu d’Arqueologia de Barcelona (segons els informes publicats). Fins que arribem al Bronze final no tenim a Catalunya cap poblat ex­ cavat que permeti qualsevol interpretació d’estruc­ tures. 2. A la Timba de Barenys, a Riudoms, s’havía assenyalat un poblat eneolític constituït per cabanes

disperses aprofitades en un moment per depositar-hi inhumacions. Les estructures eren circulars i es po­ saren en relació amb cabanes publicades per Sal­ vador Vilaseca a Reus. 3. La tradició de cases de planta circular de l’època eneolítica, i segons sembla de clara inspira­ ció mediterrània, perduren molt temps a tota la Pe­ nínsula i d’una manera singular en el nord-oest a la base de l’anomenada «cultura castreja» fins a l’èpo­ ca romana. Primerament amb materials d’origen vegetal (nivells inferiors del Castro de Cameixa) i després de pedra. A la serra de Crevillent un mag­ nífic exemple és la cabana d’un poblat donat a conèixer suara per Gonzàlez Prats, on s’observa per­ fectament conservada en negatiu el motlle dels empostissats de fusta (Comunicació del desembre de 1984).

FROGRUM D/.VI ) STIGACIONS PROIOHISTORIQUES

K

encara que no hi són exclusives, ja que també s’utilitzen cabanes mes o menys rodones (//omor dt Srcura, Jaén).4 A Catahinva no coneixem els poblats que corresponen al moment de la cultura mcgalítica a la Catalunya vella, ni als innombrables hàbitats senyalats pels anomenats «tallers de sílex a l’airc lliure» de la Catalunya nova, que en gran part li són paral·lels.» Un plantejament teòric, de caràcter general els atribuiria cascs rodones o amb una lleu tendència a plantes allargades rectangulars com les esmen­ tades dels poblats arparies del sud-est. Els primers poblats més coneguts corresponen culturalment a la plena Edat del Bronze, dita també per alguns autors fase del Bronze final i Primera Edat del Ferro, noms que de moment agrupen cl poblament català protoibèric que dóna pas, a mitjans del segle VII, a una fase palco-ibèrica. Es ben sabut que l’cstablimcnt de períodes històrics és per sobre de tot un intent d’cstructuració didàctica per poder establir un ordre de concatenació successiva del procés cultural del poblament. Per aquesta raó no podem prescindir d’una certa dosi de subjcctivisme en triar els termes i noms que marquen els períodes successius. Creiem convenient exposar cl criteri seguit per a l'ordenació que hem adop­ tat en aquest treball, en el qual s’ha prescindit d'utilitzar els termes emprats habi­ tualment per a les fases prehistòriques? Es essencial recordar que les terres catalanes són, per sobre de tot, terres mediterrànies i aquestes havien esdevingut terres d’història escrita de molts anys abans de Pany 1000 a. C. No tindria massa sentit que a Catalunya volguéssim perllongar noms i criteris continentals aliens al Mediterrani, quan tenim una his­ tòria del nostre mar a l’abast. Això, malgrat que la situació de Catalunya, al pro­ per, que no llunyà oest, faci que .esdevingui d’un protagonisme històric retardat. Per una banda cl poblament català és reconegut per «ibèric» pels pobles històrics mediterranis, fossin grecs o fenicis. Per tant, ens sembla ben lògic utilitzar els mots de Protoibbric i no Pre-ibèric, que suposa una substitució no demostrada, i Paleoibèric, per parlar de les fases primerenques. Té, a més a més, l’avantatge de no pretendre resoldre ni plantejar problemes d’origen que no s’cscaucn en un treball com cl que ens hem propossat. Fet i fet haurem de veure com durant molt de temps les innovacions en cl camp de l’arquitcctura i l’urbanismc es mantenen sense massa canvis. Molts anys d’estudis dels moviments dels pobles prehistòrics a l’occident d’Europa ens han convençut que el grandiós impacte cultural que representa, a casa nostra, la cultura dels camps d’urncs i la dels túmuls, l’adopció de la cremació i totes les noves manifestacions tècniques, correspon més aviat a uns fenòmens d’aculturació i estímul que a modificacions de la base ètnica per substitució de poblament. Això ens sembla cert sense negar ni minimitzar el pes dels canvis. La interpretació de les «invasions hallstàttiques» que havíem propugnat seguint les orientacions del gran mestre Pere Bosch Gimpera, que de bell antuvi semblava tan clara,' perdia força a mesura que les recerques multiplicaven les dades arqueo4. 5. 6. nència

Maluquer de Motes, 1982a. Maluquer de Motes, 1973i. Aquest criteri fou exposat en la nostra pooficial al X Congrés Nacional d’Arqueologia

celebrat a Múrcia. Cf. Maluquer de Motes, 1982c. 7. Bosch Gimpera, 1932; Maluquer de Mo1946.

tes,

ARQUITECTURA l URBANISME IBÈRICS A CATALUNYA

0

lògiques.’ Perdia sentit tota una construcció, per renovada que fos constantment, de no tractar-se d’unes terres totalment desertitzades, allò que nega rotundament cada dia l’cvidència arqueològica.9 Potser de cap altra etapa prehistòrica s’han fet més intents i subtileses per obtenir unes fases internes i períodes generals vàlids d'aquestes manifestacions típicament continentals centreuropees que caracteritzen la fi de l’Edat del Bronze i Primera Edat del Ferro. Totes les sistematitzacions resulten incompletes i fallides si en lloc de valorar únicament uns clements secun­ daris (formes i decoracions de terrisses) es té en compte la totalitat de la informació de que hom disposa, en funció de factors comarcals i fins i tot locals. Hom diria que la recerca històrica en la línia tradicional s’ha esgotat sense haver assolit una res­ posta satisfactòria.10 El que sembla ben clar cs que cl veritable impacte és ja del primer moment tridimensional, continental i mediterrani, i llur assimilació, immediata. Els resul­ tats que abans veiem molt més tard en la formació de la cultura ibèrica, ara creiem que cs produeixen molt abans a la mateixa albada del primer mil·leni. Les recer­ ques antropològiques, en consignar la immutabilitat general dc la població cata­ lana del Bronze mitjà fins a l’imperi romà, no s’oposen a la nostra concepció actual, ans la confirmen.11 Consideraríem la Protohistòria catalana dividida en quatre èpoques: Pro­ toibèrica, Paleoibèrica, Ibèrica i Iberoromana. El moment inicial de la primera és òbvia­ ment difícil de fixar. Amb tota Ja provisionalitat que es vulgui, podríem escollir el moment del descobriment històric dels pobles de Catalunya. Aquest descobriment l’atribueixen els antics historiadors grecs (Scimne, Strabo) als mariners de Filla de Rodes, fet que cap raó positiva permet negar, àdhuc si no s’accepta la fundació immediata, com una factoria permanent, dc la nostra Rhode.12 La data concreta de l’anterioritat a la Primera Olimpíada de l’any 776 i l’cnlla çamb tradicions literàries sobre l’època de les talasocràcies ròdies portarien a les darreries del segle ix a. C., el començament de l’època Protoibèrica. Aquesta dada no contradiu massa els càlculs més ajustats delsprehistoriadors especialitzats en la cul­ tura dels camps d’urnes a Catalunya. Així, a partir del segle ix a. C., sensemés pre­ cisions, podem veure les realitzacions de l’arquitectura protoibèrica a Catalunya.12 8. Les primeres troballes corresponents als Camps d’urnes a Catalunya per la seva distribució i coherència abonaven la idea d’un seguit d’invasions. Avui els centenars de jaciments assenyalats ens indiquen que es tracta de l’aculturació d’elements variats i de la total assimilació cultural per part dels antics residents. 9. Mentres uns autors mantenen el nom tradi­ cional de Primera Edat del Ferro pels fenòmens de penetració i influència nord-pirinenca en aquest moment, altres els consideren del Bronze final. La discusió és del tot innecessària ja que de fet es ”ie totes les tracta d’un fenomen unitari en el que htiques o teòsubdivisions fetes són purament hipotètic iuè s’han fet riques i notablement incompletes perqu introducció a exclusivament tenint en compte la introducci armes Catalunya del ritu de la incineració i les foi ... ossos . )S inde les urnes utilitzades per_ servar-ne els cincrats. No cal dir que avui aquest tipus d í’orde: nació tipològica és insuficient.

10. Cal esmentar que la possibilitat d’obtenir dades de cronologia absoluta gràcies als anàlisis del Carboni 14 creen la urgent necessitat de reconsiderar a tot l’Occident els resultats de les síntesis tradici(íonals. 11. Fusté, M., El Piríneo y las invasïones indoleas, en pàt 697europea, — Pirineos, VIII, Zaragoza, 1952, pàgs. 708. Lajcvi La revisió per D. r Turbón de tots els materials antropològics ' ’ics catalar Jans en la seva tesis doctoral inèjublicat per la Universitat de Bardita (cf. xxesum Res publ uJrma plenament les conclusions 1981) celona, 19? ’ confií de Miquel1 I Fusté. 12. Per a la problemàtica dels rodis a Cata­ lunya veure Maluquer de Motes, 1963f, 1965b, 1966, 1973f, 1974. 13. Poblats del Segrià donen dades del sewgle xi a. C. i és a partir d'aquestes dades que podem conèixer les realitzacions arquitectòniques a Catalunya.

RRlh-RUtl nZM /SI/G.4C7ÍWS PROTOHISTOR1QUES

10

Per establir una fase Paleoibèrica, la decisió es presenta mes clara. L'esmen­ tat caràcter mediterrani de la nostra terra, que hem pres com a norma, ens mou a cercar també una data en cl mateix sentit. És clar que una matisació d'aquest caire pot posar-se a l’actiu del comerç dels pobles mediterranis. En aquest moment del comerç etrusc, fenici i grec sembla acccntuar-sc cl pes del comerç fenici. Ara, no valen excessives discriminacions que poden variar amb noves troballes i recer­ ques. La data que triem ha d'estar relacionada amb aquesta presència fenícia o púnica si es vol, i ens sembla que res millor que la fundació d'un establiment púnic de gran futur a la catalana illa d’Eivissa compleix els requisits demanats. Es per tant raonable admetre l'any 654 com a començament de l’època paleoibèrica. El període Palcoibcric representa l’època del Jloruit del gran comerç medi­ terrani indeterminat dels rodis, fenicis, etruscs i foccus amb accentuació alterna. EI període Ibèric comença per a nosaltres l'any de la batalla d'Alàlia, cl 535 a. C., i no pas pel resultat d’aquesta batalla, que a la mateixa Alàlia les tro­ balles arqueològiques volen minimitzar, sinó per l'ampla gamma de circumstàn­ cies que es desencadenen a partir d’aquesta data que creiem transcendent. El final d'aquest període cl situem l’any 2111 a. C., data coincident de la marxa d’l·Ianníbal cap a Itàlia i l’arribada dels romans comanats per Scipió. A partir d’aquest moment es desenvolupa l’època Iberoromana. A cada una de les tres grans èpoques primeres hi correspon una dualitat de matisos. Així, a l’època Protoibèrica hi veiem una primera fase de recepció d’estímuls nord-pirinencs i mediterranis (rodis), i una segona de plena assimilació i reconstitució de la base indígena (poblament ja ibèric). A la segona època, o Paleoibèrica començada amb la fundació d’Eivissa, hi trobem una fase de mig segle de predomini d’un comerç semita que viu dels rèdits del comerç orientalitzant, i que acaba amb la fundació focea de Massàlia l’any 00 a. C. i restabliment de la factoria catalana d’Emporion no mes tard de l’any 575 abans de Crist. Ara el protagonisme foccu decanta la balança durant un altre mig Sl’gle, cl qual provoca una notable capacitat de reacció, mentre madurava una cultura paleoibèrica en la que es fonien els dobles estímuls rebuts. La contracció dels elements no grecs (púnics i etruscs) forçarà, a la deses­ perada, una solució militar, no reexida, malgrat cops alternatius que la neutra­ litzen, com Alàlia (535 a. C.), Cumes i Himera (480 a. C.), per aferrar-se amb un admirable pragmatisme a una solució política, signant Carthago cl primer trac­ tat de l’any 509 a. C., amb Roma que acaba de bandejar la monarquia etrusca.14 La tercera època que hem calificat de Ibèrica clàssica, correspon a la plenitud del món i de la cultura ibèrica, però també coneix dues fases que amb termino­ logia clàssica podrien calificar d’edat d’or i edat de plata. Un primer segle d’espontaneïtat creadora, d’originalitat, de llibertat sense limitació, que correspon al segle v a- C. i farà crisi a finals de segle. Ara entren en acció dos nous factors. Un militar, pel nord, l’arribada dels gals al Pirineu. L’altre meridional, possiblement religiós 1 sòcio-polític. Les destruccions successives dels principals nuclis ibèrics de l’Empordà i a sud-est, sense respondre necessàriament a unes mateixes causes i la reconstruc14.

Maluquer

de

Motes, 1979d.

ARQUITECTURA I URBANISME IBÈRICS A CATALUNYA

11

ció o no d’aquests nuclis, té unes conseqüències extraordinàries i no és la menor la d’estimular la formació d’unitats polítiques sobre realitats geogràfiques concretes. Creiem ben probable que ara sigui el moment de cohesió definitiva que preforma les grans unitats tribals ibèriques amb una més gran consciència de solidaritat interna, cl que per altra banda aviva rivalitats locals. A Catalunya, mentre observem un net protagonisme emporità i la conversió de la vella factoria, certament molt mestissada, en una verdadera polís, al sud-est no sabríem prescindir d’una acció púnica indirecta que potser utilitza estímuls reli­ giosos i canvis, reexits a la pròpia Carthago, per provocar una fúria iconoclasta que destrueix un darrera l’altre els grans santuaris ibèrics de màxima influència hel·lènica. Possiblement caldrà connectar aquests fets amb el deler d’imitar la pres­ tigiosa metròpoli púnica, dels cabdills dels mercenaris que del 430 a. C. endavant operen novament a l’àrca mediterrània siciliana.16 Catalunya, més allunyada d’aquests clements filopúnics, es reconstrueix i reacciona després de les primeres destruccions dels gals. Emporion, orientant o dirigint fins i tot la fortificació de centres indígenes com Ullastret, crea a l’Empordà una veritable Marca indiketa que serveix de dic de contenció del món gal. Aquesta posició d’una Emporion molt mestissada reforça per altra banda la política greca occidental que una vegada més Carthago políticament voldrà limitar signant el segon tractat amb Roma de 349 a. C. És possible que la política emporitana provoqués un cert recel com el que va portar a Rhode a evocar el seu origen rodi dòric i encunyar les primeres drac­ mes, reforçant el seu comerç a l’àrea gala que Emporion va respectar. No així en el món ibèric català, que prospera sota un cert protectorat d’Empúries i inaugura nous cultius que, com hem de veure, tindran una gran influència sobre l’estructura dels propis hàbitats i el començament d’una vida urbana. Una quarta època, Iberoromana, correspon pròpiament al segle 11 a. C. Si la fem començar l’any 218 a. C., amb l’arribada dels romans, la donem per llesta amb els moviments dels Cimbris, anul·lats per Roma el 106 a. C. És l’època de la romanització, marcada per un notable creixement de veritables ciutats, tant a la costa (Blandae, Iluro, Baetulo, Dertosa), com a l’interior (Ilerda, Aeso, lesso), com a continuació d’un procés ja iniciat en la segona fase de l’època ibèrica (després del 400 a. C.), per l’estimul emporità, i que no té res a veure amb l’establiment de colònies de ciutadans romans com a altres llocs de la Península Ibèrica i de la prò­ pia província Tarraconense. Si en els propis límits de la Celtibèria, com a Contrebia Bailasca (Botorrita), l’any 79 a. C. hi documentem un tan alt grau de romanització com demostren les recents troballes epigràfiques a Catalunya, i fins i tot a les terres més occidentals, la vida romano-provincial substitueix la vida ibèrica molt temps abans.1’

15. Maluquer de Motes, 1982c. 16. A. BeltrAn y A. Tovar, Contrebia Belaisca, Boiorrita, Aragón. I, El bronce con alfabeto ibé-

rico, Zaragoza, 1982; II, G. Fatas, Tabula Contrebiensis, Zaragoza, 1980.

El lloc: la situació

dels poblats ibèrics catalans es reflexa en la toponímia

El nom dels llocs on es troben els poblats ibèrics te un gran interès, ja que constitueix una bona guia per a la localització d’altres jaciments de la mateixa època. Unes vegades trobarem una toponímia generalitzada, altres predominen determinats noms en comarques concretes. Ui ha una toponímia estrictament geogràfica que marca l’aparició d’un poblat, però és independent del coneixement popular de l’cxistència de construccions antigues. Entre aquests topònims trobem els de Puig, Turó, Tossal, Plana i Coll. Entre aquests topònims els trobem molt estesos, i de vegades àdhuc reduplicaLs com Puig all, o en diminutiu com Putxet, o marcant llur forma com Puig redo i fins i tot amb adjectius literaris com Puig graciós. Turó, molt freqüent a la Cata­ lunya oriental, serà Tossa a l’interior i a l’occidcnt. També apareix tant l’augmentatiu Tossalol com el diminutiu Tossalet i fins cl plural Tossalcts. La magnitud o característiques del lloc, contribueix a una més gran precisió. Tossal major, Tossal petit i sobretot Tossal rodó. Exclusivament geogràfic és la indicació de Coll, que de vegades fins es pre­ cisa com Coll del Hat, amb independència de la presencia de restes arqueològiques. Igual podríem dir de Plana. Al contrari, la presència de restes antigues dóna lloc a topònims com Pleta o Pleles que senyalen la ubicació d’un clos que naturalment no és sempre d’època ibèrica, i moltes vegades ha estat històricament reutilitzat. L’estreta vinculació dels castells medievals i moderns a llocs altcrosos i amb bona visibilitat, pot estar la base de la utilització general d’aquests topònims Castell, Castellet, Castellar, Castellassos, però no pot descartar-nc una continuïtat des del món antic, ja que les fonts llatines parlen de Castells constantment a tot l’antic occident i fins i tot trobem a Catalunya un grup ètnic tribal, els Castellani. De vegades s’ajun­ ten dos topònims, geogràfics més que històrics, Puig Castell, Puig Castellar, etc. És també interessant el fet de què el mateix topònim inclou un intent de valoració cronològica, Castellvell s’utilitza en front de Castellnou o simplement de Castell. De vegades veiem utilitzat Torre, Torreta, no per indicar l’cxistència a la vista d’una torratxa com podien ser les famoses Torres Hannibalis, sinó en el sentit d’un hàbitat tal com s’utilitza preferentment al Segrià i la Noguera. Vilar, Vilans, com també Pilots, és utilitzat per indicar l’cxistència de runes vistes clarament, identificades per la saviesa popular amb antics llogarrets enrunats.

ARQUITECTURA l URBANISME IBÈRICS /t CATALUNYA

13

Moltes vegades s’utilitza Vilavella, identificant-se com cl poble antic per oposició a un poble actual, amb plena consciència de què un hàbitat és una unitat dinàmica en cl seu emplaçament. Per això és freqüent aquest topònim per establiments a les zones baixes, planes, i aleshores l’cxistència de runes més altes cs rccaliíiquen per influència erudita de Vilavella. Es normal l’aplicació d’aquest topònim a po­ blats ibèrics ja romanitzats, cl que ve a dir-nos que cl procés, ben documentat en cl repoblament medieval, repeteix un procés que ja s’havia produït molts segles abans i poLscr no per primera vegada. Les troballes arqueològiques donen lloc també a topònisiu a l’època que estudiem, i trobarem Pla de les tenalles, Tossal de les tenalles, Pla de les sitges. Poques vegades trobem una toponímia cn els poblats ibèrics derivada d’elemcnts místics i llegendes, que cn general s’apliquen preferentment a jaciments dc tipus sepulcrals com fades, gegants, generals, batalles, ànimes, ctc. La mateixa atribució als «moros» tan freqüent a tota troballa prehistòrica la trobem aplicada amb gran parquedat i són sempre topònims recents nascuts a posteriori del descobriment d’un poblat. Moltes vegades són creació de lletraferits dc poble que cs poden identificar. És, però, natural aquesta atribució cn àrees dc records vius i de forta tradició històrica local, Tossal del Moro, Torre del Moro, Farmàcia dels Moros, Roca del Moros. Dc vega­ des és ben moderna com Penya dels Moros. Són també moderns els topònims religiosos amb possibles excepcions. En general deriven de la presència d’ermites que varen proliferar al segle xvm i darre­ ries del xvii i que s’enrunaren ràpidament després dc la desamortització per refer-se amb l’cstímul de l’època romàntica cn un moviment paral·lel a l’actual. La proli­ feració d’ermites havia respost a un sistemàtic estímul del fervor popular i local per les parròquies, paral·lel a la decadència dels grans monestirs. Hi contribuirien també les rivalitats de veïnatge. Amb tot, alguna advocació com Sant Salvador podria ser més vella en terres de reconquesta. En aquests topònims hi trobem tot el santoral atribuït a un topònim més vell, Castell de Sant Antoni, dc Sant Sebastià, de Santa Anna, etc. No sembla que cs tracti dc fenòmens vells de cristianització, com succeeix per exemple en les terres occidentals de la Península Ibèrica que en molts «castros» protohistòrics hi ha efec­ tivament una continuïtat de cultes prehistòrics, llatins i cristians per assimilació de funcions. La transformació, per exemple, del déu Endovèlic en Sant Miquel (San Miquel de Mota) o dels T)ii Viales per Sant Cristòfol o Santiago, i naturalment cultes a deesses mares per la Mare de Déu. En aquelles terres aquesta cristianització es documenta ben bé per les troballes epigràfiques llatines que ens han conservat més d’un centenar de noms de déus protohistòrics.” Malgrat que a totes les terres dels ibers la documentació antiga és molt escassa, podríem suposar que alguns antics santuaris prehistòrics haguessin tingut una continuïtat ininterrompuda. A la Mare de Déu de La Roca, al Baix Camp, aques­ ta continuïtat és documentada per l’arqueologia, i el fenomen de romanització estaria vinculat per una possible assimilació a Isis.18 També al Cogul de les Garrigues, a Antona a la Noguera i potser a les Graus de Roda de Ter, hi hauria hagut certa 17. J. M.* BlAzquez, Diccionario de las Religiones Prerromanas de Hispania, Madrid, 1975. 18. R. Vilardell y V. Romero, Hallazgos ar-

queológicos en el santttario prehistòrica de la Roca (Montroig, Tarragona), en Pyrenae, 13-14, 1977-78.

14

MOGRUfA D INVESTIGACIONS PROTOHISTÒRIOUES

continuit.it. ja que les troballes arqueològiques ens ho assenyalen.19 El santuari romà­ nic de la Mare de Déu de Salpar, amb l’espcctacular panorama de coves i la per­ manència d'un topònim ibèric, Anlonn, al poblat immediat, justifiquen una conti­ nuïtat des del neolític, manifestada també amb la presència de pintures rupestres. Finalment. com es natural, una bona part dels topònims dels poblats ibèrics fan referència concreta al propietari actual o passat del lloc, que ocupen.

19. Maluquer de Motes, 1976,

1

Els

materials de construcció

L’cstudi de les restes ibèriques ens alliçona sobre els materials utilitzats, pedra, fang i fusta. La manera dc ser tractats aquests materials no és uniforme. Veurem variacions ben sensibles d’una a altra comarca, ja que l’ús dels materials ve aconsellada per la naturalesa de cada punt. Sembla que s’imposa la llei del menor esforç i que les possibilitats donen la veritable mesura. A cada comarca i a cada poblat veurem utilitzats els materials segons llur facilitat d’obtenir-los, i aquest aspecte potser és degut a la manca de construccions conegudes de l’època immediata anterior (cneolitic-bronze), que no ens permet conèixer d’una manera general les tradicions constructives dc cada comarca. D’aquests materials uns es troben a l’abast de la mà, altres s’hauran de cercar més lluny, com és molt freqüent amb la fusta. Molts hauran de sofrir una preparació prèvia per la qual serà necessari un determinat tipus d’utillatge. Estu­ diarem cadascun dels materials que trobem documentats en les construccions ibè­ riques que han estat descobertes. La pedra

La presència dels hàbitats ibèrics en llocs alterosos, en els quals hi ha hagut una forta erosió, facilita molt la utilització de la pedra per a la construcció de tota mena de parets. Pel contrari la pedra escasseja en les planes. Normalment la pedra s’utilitza tal com es troba i no és fins a un moment molt avançat que apareix la pedra picada. Malgrat això les pedres tenen formes molt diverses segons la natura­ lesa del terreny i aquesta diferència s’acusa en l’aspecte que presentaran els para­ ments i les cares vistes de les construccions. En terrenys d’al·luvió i a prop de les rieres la pedra a l’abast té formes arrodonides, ja que es tracta de còdols, codines, rierencs o palets de riera. En altres llocs tenen formes cantelludes. De vegades apa­ reixen exfoliades en forma de lloses (llicorelles) o procedeixen de daus de sorrenca que tenen dues cares planes que faciliten la construcció i fins poden confondre’s amb pedres picades i suposadament escairades. La construcció normal és la dita de pedra seca, o sigui sense la utilització de cap mena de morter per lligar les pedres; això no vol dir que no és fes ús de llits de terra per obtenir un assentament més fix de les pedres. >L’aspecte que avui

I*

FWM.RUI I ÍIÏM í SHG t< /OAS PRO7OHIS1ÜRIQUES

presenten moltes parets ibèriques és enganyador, sobretot quan es tracta de Ics parets interiors de Ics cases. Les trobem descarnades, havent perdut l'arrebossat original de] fang pastat de vegades amb palla i herbes que si mes no contribuiria també a lligar les pedres del parament. Aquesta és la raó per la qual els paraments interns de k-s parets de la major part de Ics cascs són molt menys cuidats que els externs. Això fa pensar que el parament extern de pedra, cn particular cn els sòcols, es presentaria cn molts casos a pedra vista i justificaria fins a un cert punt cl que es parli de construccions de pedra seca. En realitat la construcció de pedra seca sembla la mes utilitzada cn Ics constnicciou- pi'i|>|í8o a so'era niés alta conserva restes de cremació. L’amplada conservada és de 1’inte1-1- ^es Parets laterals estan construïdes de pedra seca encorbant-se cap a IOr formant una verdadera volta. Per tractar-se de la volta ibèrica més antiga 42.

^aluqubr de m01ESj 1983c

ARQUITECTURA I URBANISME IBÈRICS A CATALUNYA

47

dc Catalunya no la vàrem excavar totalment per no disposar dels medis precisos per consolidar-la, sinó que la tapàrem i protegírem amb terra i plàstics. Per aquesta raó no coneixem la part del darrera i no sabríem dir si aquest forn que correspon a la casa n.° 6 es recolza en un banc natural de la roca retallada o en una paret d’obra. La solera està a poca alçada del pis de terra endurida de la casa. Del segle v a. C. coneixem un forn del poblat d’Ullastrct (aB.y.syb) que aparegué a les excavacions realitzades per l’Institut d’Arqueologia de la Univer­ sitat de Barcelona en el lloc anomenat Camp Triangular. Una gran casa recolzada al parament intern de la muralla de l’ocst, a prop de la torre única dc planta qua­ drada, va destruir-se a les darreries del segle v a. C. en una crema de tot el poblat. La casa és de planta complexa i ja molt elaborada, amb una gran sala al fons contra la muralla en la que hi ha una llar. La casa està compartímentada amb diverses estances, ja que ocupa des del carrer que parteix pel mig el camp trian­ gular. Aquest forn ocupa el requadre Q6 de l’excavació que correspon a un lloc bastant central dc la casa i apareix construït amb parets de pedra i recolzat a una dc les parets laterals de l’habitació. La planta del forn és ovalada. Sembla que el forn fou utilitzat molt de temps i refet moltes vegades i que fins va ser utilitzat per la casa que es va reconstruir sobre la primitiva després de la seva destrucció. Aquesta reconstrucció de la casa l’hem datada per la ceràmica grega àtica en la primera meitat del segle iv a. C. La data inicial del forn correspon encara al segle v a. C. coincidint amb la gran sala esmentada. Al peu del forn el pis apareix enllosat. No hi ha cap diferència entre les dues fases del forn. Es pro­ bable que la reconstrucció de la casa després de la crema fos duta a terme pels mateixos estadants de la primitiva casa o els seus familiars successors immediats. Aquests, com es demostra a l’excavació, utilitzaven també vaixella grega de la mateixa procedència, el que marca una notable continuïtat de nivell de vida. No sabem si la cambra on hi ha el forn era un patí interior obert o no. Sabem que a la paret d’enfront hi havia penjada una xarxa de pescar ja que sobre el pis arran de paret aparegueren quatre o cinc pesos de plom típics. Probablement, encara del segle rv a. C. ja avançat, és el forn excavat el mes de juliol de 1981 al barri nord-est del poblat del Molí d’Espígol (8E.34.27) que correspon a la casa n.° 154. El forn està situat al racó de la dreta de l’entrada. Té una planta d’un quart de cercle amb un radi de 0’70 m. i està construït amb paret de pedra que s’alça 0’50 m. del pis. Aquesta casa és gran, amb una façana al carrer de 5 m. i la porta, al centre de la façana, [el que és un cas poc freqüent a aquest poblat, ja que és normal que la porta estigui descentrada. La planta rectangular allargada està tota enllosada i es divideix longitudinalment en dues naus per una paret o envà més prim que les parets mestres laterals que a la vegada son mitgeres amb les dues cases veïnes. El pis està a un nivell bastant inferior al carrer i s’hi baixa per tres graons. Es tracta d’una casa singular, encara que no coneixem de moment la totalitat de la planta per mor d’anivellaments antics d’aquesta part del poblat. En l’excavació d’aquesta casa no aparegueren materials arqueològics per datar-la. Però l’enllosat del carrer n.° 8 queda datat del segle IV a. C. És evident que la casa correspon a la mateixa epoca d’aquest enllosat com a moment més tardà. Possiblement del mateix segle iv a. C. o ja potser del m a. C., coneixem

4R

PROGRAMA D'INVESTIGACIONS PROTOHISTÒRIQUES

altres forns al poblat de Margalef (8A.30.23) a les Garrigues. A la plana més alta del poblat, l’Institut d’Arqueologia i Prehistòria de la Universitat de Barcelona va excavar un conjunt de cascs afilcrades orientades al sud que completaven un barri malmès per excavacions irregulars anteriors. Les cascs son de planta rectangular allargada amb porta al carrer central de l’acròpolis. A dues cascs n.° 72/2 i n.° 73/3 i en una situació reconCra molt semblant al forn del Molí d’Espígol, hi trobàrem dos forns ocupant aquí cl racó esquerre de la porta d’cntrada. El sistema de construcció, amb paret de pedra sobre el pais una alçada de 0’40 m, solera de terra endurida i planta de quart de cercle és el mateix. Una de les cases, la n.° M6, també està dividida longitudinalmcnt en dues naus, com volent aïllar la part destinada al forn de la resta de la casa. Forns situats fora de les cases

Al tipus de forn fora de la casa correspon l’excavat i publicat per Marià Ribas del poblat de Burriac (iC.3.5d). Apareix a l’àmbit 10, recolzat per fora a la paret mestra oriental de la casa n.° 9. En la reconstrucció publicada, hi veiem una secció en la qual, per sobre de la solera del forn conservada, s’hi reconstrueix una volta per convertir-se en un forn de doble cambra, tal com es presenten alguns forns de ceràmica. La boca del forn es dibuixa com si hi hagués hagut un forat a través de la paret mestra i enfornés de l’interior de la casa n.° 9. Aquesta interpretació no ens convenç, en primer lloc perquè el propi autor reconeix que es tracta d’un forn de pa i diu que «sobre l’estructura conservada» hi hauria «una cúpula de arcilla amasada de una sola pieza similar a otras que hemos visto en hornos de villas romanas de Iluro, cuya reducida entrada estaria abierta en la pared medianera para ser utilizada desde la habitación anterior. La parte superior desapareció por su fragilidad y por hallarse en una altura superior a la nivelación del terreno».4’ La gran experiència de Marià Ribas en excavacions romanes és de tenir en compte i certament encara avui en zones occidentals de la Península veiem forns portàtils de terrissa que poden respondre a la vella tradició d’época romana que aquí s’evoca. Nosaltres, en un estudi inèdit de Burriac que efectuàrem el 1961 amb motiu dels treballs de pràctiques amb els alumnes universitaris de la càtedra d’Arqueo­ logia vàrem croquitzar aquest forn tal com es trobava en aquella època, i en treguérem una altra impressió. En primer lloc la solera era de planta ovalada i únicament per l’extrem de l’eix més llarg es recolzava a la paret de la casa n.° 9. No semblava possible que s’enfornés de dintre de la casa per la presència d’una mena de banc constituït úni­ cament per una paret que semblava dibuixar al fons de la casa un replà per pro­ visions o rebost. D’enfornar-se de dintre estant, la posició del paler hauria de mantenir un rar equilibri amb una cama al rebost i l’altra sobre el pis de l’habitació. Però a més a més el forn ens va semblar estar complet, menys per la part del davant evidentment destruïda per la pròpia excavació. En realitat és un forn de planta ovalada, aproximadament de 2’20 per 43. M. Ribas, 1964.

ARQUITECTURA I URBANISME IBÈRICS A CATALUNYA

I

■

40

2,10 m. (tots els forns portàtils són més petits, almenys els actuals). Està limitat per una paret de pedra de 0,80 m. d’alçada sobre el nivell de l’àmbit 10 i cobert per una volta (avui molt aplanada) de 0,15 m. de gruix formada per dos llits de troços de terrissa ibèrica (semblen d’àmfora) amb un llit d’argila intercalada. Per sobre, encara diverses capes d’argila pastada superposades fins a obtenir un gruix de 0,80 o 0,20 m. En total un gruix de 0,30 m. Aquesta volta encara buida per sota, més aviat quelcom aplanada, s’ha conservat segurament perquè les arrels horitzontals d’un pi que creix al racó, a l’cstrcndre’s ha evitat l’ensorrament, deixant la cambra buida que es conservava a la vista, tallada per l’excavació. Les parets laterals conserven quatre filades de pedres avui descarnades que probablement han perdut part del fang que les trabava o arrebossava. La veritable solera és una capa d’argila roja d’uns 0,50 m. de gruix disposada directament sobre el sauló. Una canal irregular, estreta i poc fonda travesa la solera i aboca a l’exterior a nivell d’una pedra tres vegades més gran que les altres, i que ens va semblar l’entrada o porta del forn. Aquesta possible boca no queda del tot centrada en relació a la planta ovoide sinó lleugerament més acostada en direcció a la paret de la casa. Al final de la petita rasa que talla la solera apareix un petit clot central, molt irregular quan el veiérem, que podria servir potser per avivar el foc interior per mitjà de la canal i per sota de la porteta que tancaria la boca del fom. El forn s’utilitzaria com tots els forns de pa. Un previ recalentament amb llenya prima i, arraconades les brases als dos extrems de l’el lipse, s’introduiria el pa, coques o el rostit. La temperatura conservada al tancar hermèticament la porteta és més que suficient per assegurar una bona fornada. Una capacitat de més de 2,50 m2 asseguraria una reserva familiar suficient. El forn havia conservat la cambra buida gràcies a les arrels del pi que han evitat el seu esfondrament. Ho demostraven les formacions salitroses de les parets interiors i sostre. L’any 1961 vàrem solicitar la protecció d’aquest fom de Burriac, que per ser tan accessible era més vulnerable. No és va fer res. La nostra interpretació va d’acord amb el funcionament dels altres forns ibèrics. En la hipòtesi publicada que fos únicament una cambra de foc creiem que el gruix de 0,35 m. d’aquesta volta sense cap comunicació amb una hipotètica cambra superior no permetria un calentament suficient per fer una cuita. En relació a la situació d’aquest forn cal recordar que la casa n.° 9 té la paret del fons molt més ben construïda que la paret lateral que la separa del forn. Això és a causa que es tracta d’un poblat de barris abancalats i aquestes parets del fons tenien la doble funció de manteniment del banca] i a la vegada d’ampliar el carrer horitzontal que circulava a un nivell més alt per darrera d’aquestes cases. El pis de la casa n.° 9 s’havia completat amb un paviment de padellassos d’àmfora amassats amb argila i sembla que per sobre hi havia restes d’un altre pam ment, encara que no es determinaren estrats diferents en el reompliment que quedava dintre la casa i precisament en la part més allunyada a l’entrada. El paviment de padellassos sense que sigui general es troba eventualment a molts poblats ibèrics catalans. El coneixem també a Tornabous i Ullastret. No sabem el perquè, de vegades apareix en una casa i no a la casa veïna. Creuríem que aquest tipus de pa­ viment (que tindria una funció d’aïllament de la humitat del terra) estaria en 4

rsix

n jm tsrn.u'to.v.s protohistoriques

relació amb la utilit.-.teió concreta del lloc, o n unes particulars circumstàncies d’hunntat que voldrien anullar. El material arqueològic de la casa n.° g i en particular la terrissa ibèrica i grega vde armis negre amb palmetcs negatives enllaçades), permet datar cl pa\ iraent al segle iv a. C. Com la major part de les cases d’aquest poblat la casa n." o no resta completa. Li manca la part del davant, perduda per l’crosió de la pendent. El fem quedaria datat a la mateixa època, però no és segur que l’àmbit to sigui un carrer perquè la zona ben cxcavada és incompleta. En tot cas la relació casa-tbrn exterior no te h's garanties del model del poblat de Cortes de Navarra. Amb aquests exemples, que podríem multiplicar, veiem prou bé que l’època paleoibcrica marca una tradició dominant de construir cl forn dintre de les cascs enfront del model de Navarra. La posició concreta al fons, a l’cntrada o al mig és indiferent i pròpia de cada poblat. La posició al fons de la casa sembla més vella i potser pròpia de poblats de muntanya i correspondria a la voluntat d’aprofiar l’escalf del forn. En canvi cl lloc a l’cntrada de la casa podria ser una conseqüència d’una més gran sedcntarictat i d’un nivell de vida més exigent que necessitava organitzar-se amb més comoditat i dedicar a rebost o graner la part més fonda de la casa, i al mateix temps servar les trosses de llenya a l’abast, però fora de la casa. La indiferència del lloc concret que demostra la situació de l’esmentat forn d Ullastret ens parla d’un moment en què la vida es fa més complexa en un moment econòmic marcat per la influència urbana mediterrània d’Emporion. És possible que molt aviat apareguin els forns públics de barri, al servei d’un grup de veïns que poden utilitzar-los per torns. Es cl cas del forn del poble al que acu­ deixen a pastar diverses famílies constituint l’embrió de les verdaderes fleques. Naturalment, ens manca encara molta documentació per decidir aquest aspecte tan interessant. Cal dir, però, que en tot cas aquesta no seria una evolució uniforme i que si en la vida rural catalana el forn del poble havia arribat a ser una institu­ ció, també el forn individual al fons de la casa perdurarà en zones de muntanya durant tota l’cdat mitjana i fins recent. En cases aïllades i en masies, la tradició del forn individualitzat es manté sempre. En relació als forns casolans ibèrics caldrà tenir en compte la funció aquests forns i l’ambit concret en el que es construeixen. Quan ocupen una camra concreta voldríem saber si les operacions prèvies necessàries per la fornada (moldre el blat i preparar la farina) es realitzaven en la mateixa sala del forn o en un altre lloc. Fins ara la documentació que tenim per resoldre aquests aspectes escasseja i de vegades és contradictòria. f ki Pr*mer "oc bem de recordar que el forment, l’ordi i altres cereals pani’E? ■ CS acos'·umcn a servar-se en el punt concret destinat a graner. En moltes cases p el graner apareix en el punt més allunyat del forn i és ben possible que periUCd’’del 'd-0 VUlgUés evitar ek Possibles efectes de la calor, de la humitat i del

Quant a moldre el gra amb molins manuals pot fer-se en qualsevol lloc. es moles més senzilles es transporten amb facilitat i serse gaire esforç, malgrat que sempre compten amb els dos elements, pedra dorment i pedra activa. La gran majoria de pedres de molí que trobem en els poblats ibèrics catalans es poden

ARQUITECTURA I URBANISME IBÈRICS A CATALUNYA

51

transportar fàcilment tant pel seu volum com pel pes. Molins plans molt grans son rars, encara que no manquen per complet. En general predominen els molins manuals petits o mitjans. La rapidesa amb que els molins es gasten obliga a substituir sovint les moles que, abandonades, s’utilitzen com a pedra de construcció. Les trobem tant en les parets com en els paviments i enllosats dels carrers i places. Són molt escassos els poblats en els quals no aparegui una munió de molins amortitzats i reutilitzats com pedres vulgars. Durant una bona part de l’època ibèrica s’utilitzen els molins manuals sense gaires modificacions. Pel seu perfil es califiqucn de barquiformes o naviformes i únicament es modifiquen els extrems per facilitar el joc de moldre. A l’època protoibèrica els molins són sempre d’aquest tipus. El molí giratori circular, també manual, s’introdueix a Catalunya a l’època palcoibèrica, per bé que aviat trobarem documentada una fabricació indígena. El caràcter importat o local ens ho diu el tipus de pedra utilitzada. Molt sovint es fabriquen amb pedra volcànica. La procedència italiana ens ho proven les troballes submarines de la costa catalana, tant per a l’època ibèrica clàssica com per a l’època iberoromana.11 Els molins circulars constitueixen les primeres màquines de moldre que a més a més de les dues moles embotides necessiten un eix vertical de vegades amb virolles de ferro'i un mànec lateral. Hi ha exemplars locals que en lloc de mànec, en retallar la pedra superior, s’hi deixen apèndixs laterals o munyons per facilitar el doble moviment. De vegades el mànec de fusta s’ajusta a le pedra superior amb plom fos com en un magnífic molí trobat al poblat d’Antona (8B.31.7a) conservat a l’Arxiu-Museu d’Artesa de Segre. El transport dintre de la casa d’aquests molins circulars és més pesat que el dels molins plans barquiformes, però sembla que no exigien necessàriament un lloc fix predeterminat. Hi ha, però, la dificultat de recollir la farina a mesura que és expulsada pel moviment de la mola en triturar el grà. En la majoria dels poblats en no haver-hi altre paviment que la terra atapeïda la farina seria de mal recollir. Per facilitar-ho, veiem en algun poblat que en un o altre lloc de la casa hi ha una petita zona rec­ tangular enllosada que sol tenir de dos a tres metres de costat. Aquest detall que descobrirem en les excavacions de l’Institut d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona en el poblat del Molí d’Espígol a Tornabous (8E.34.27) esdevenia més clar amb la troballa de molins circulars sobre aquests enllosats reduïts (E8, E6, E39, etc.). De fet aquests enllosats representen un estalvi racional de pedra i a la vegada un refinament que dóna una bona idea del nivell de comoditat de les cases ibèriques del segle iv a. C. ençà. En aquest poblat el sistema d’enllosats per moldre perdura de les darreries del segle v a. C. fins al darrer moment de vida del poblat. Això prova la continuïtat de poblament durant més de tres segles. En algun cas aquest empedrat coincideix a la mateixa casa on hi ha un forn com a E 154. Això fa suposar que la divisió en dues naus té un veritable sentit sepa­ rador d’aquestes activitats de la part destinada a la vida diària. Per tractar-se com hem dit abans d’una casa singular, una mica diferent de les veïnes, podria con44. Peci...

M

FRiX.RUH 0 ÍMFSI7G;.«70.VS RROTOUISTORIQUES

centrar les diverses activitats relacionades amb cl forn i marcaria cl començament dc l’aparicio de la veritable tleca. La manca de forns a les cascs veïnes del mateix barri ho confirmaria. Aquest fet marca un notable procés d’urbanismc cn cl Molí d'Esptgv»! que cl singularitza si cl comparem amb altres poblats dc la mateixa època i àdhuc mes tardana. Finalment, no sabem cn realitat on es guardaria la llenya necessària per a la llar ni les trosses de llenya menuda i branquillons o bé palla pel forn. Al tipus de casa que hem posat dc model, cl llcnycr pot situar-sc cn un racó dc l’cntrada o vestíbul ben desenvolupat en aquell poblat. Les trosses dc brossa i feixos pel forn tan molt volum i a l’intcrior dc les cascs reduirien l’àmbit habitable. A les cases ibèriques catalanes que coneixem per les nostres excavacions no hem pogut recollit dades suficients per resoldre aquesta qüestió. En algun poblat podem admetre que darrera la casa i amb comunicació directa podria haver-hi un pati com a Margalef (8A.30.23). En altres casos amb carrers amples podem admetre que els feixos s’api­ larien junt a les façanes o a les golfes obertes sobre cl carrer pel davant o pel darrera. L’existència de golfes és ben segura en molts poblats i l’existcncia d’un pis alt de fusta és molt probable, i això contribuiria a explicar la repetició d’inccndis al Molí d’Espígol t8E.34.27), com ja vàrem admetre en raò de les nostres exca­ vacions de 1971.“

M*tuQunR DE Motes et alijj ]971

Els

barris i la seva distribució

Si la casa és la millor prova d’un tipus d’estructura familiar, la situació de les cases i la forma en què apareixen relacionades dins dels poblats reflexa l’es­ tructura social d’un nucli de poblament. A l’època protohistòrica catalana, l’agrupació de cases en barris dintre dels poblats és molt característica, fins al punt que considerem que el poblat, inicialment, no és més que l’agrupació de barris. L’estructura de les cases que hem vist, de planta allargada amb parets mitgeres comunes, marca ben clar la mutua dependència d’una casa amb l’altra i configura el concepte de barri com un veritable unitat. Sembla possible que el barri, correspongui a una unitat social de tipus suprafamiliar, encara que no tenim els elements necessaris per determinar quins eren els veritables lligams d’aquesta unitat suprafamiliar intermèdia entre la família estricta i el poblat. Inicialment, el barri es planifica de cop i es té molt en compte que respon­ gui a una plena adaptació al lloc triat voluntàriament o per força. També és cons­ truït en un sol moment i hem d’admetre que aquesta construcció és l’esforç col lectiu de tots els qui hi han de viure i que pertanyen a un mateix grup. De fet, la solidesa d’una casa no pot deslligar-se del barri. Si una casa s’enruna o es crema, una part i fins i tot el conjunt del barri en pot quedar afectat. L’enfonsament d’una casa debilita les parets mitgeres amb les cases veïnes que també poden enrunar-se. D’aquest punt de vista la solidesa de la construcció de cada casa interessa a la totalitat dels veïns. La ruïna o destrucció d’un barri es produeix gairebé sempre per incendi. La ruïna a causa de defectes de construcció, no és massa freqüent. En algun lloc hem observat que en un moment determinat una paret ha fet moviment i hagué de ser reforçada. Fins i tot hi ha casos en què veiem que s’ha construït una doble paret en llocs on no estava prevista. En general el gruix de les parets normals, de 0,38 a 0,60 m. dona solidesa suficient. Les destruccions per incendis eren molt freqüents. Unes vegades eren par­ cials i provocaven l’esfondrament d’una o més cases. Altres vegades l’incendi va cremar tot un barri i àdhuc en determinats casos tot el poblat s’enruna. Els incendis poden ser provocats o no, i gairebé sempre una excavació moderna arriba a poder fixar amb suficients probabilitats la veritable causa d’aquestes cremes. Hi ha una tendència massa general a atribuir les cremes observades a l’acció

51

PROGRAMA D'INVESTIGACIONS PROTOIIISTORIQUES

violenta de suposats enemics i atribuir-lcs a la catastròfica conseqüència dc lluites niés o menys intenses. L’obscrvació d’un nivell dc cendres és interpretada immedia­ tament com una destrucció d'aquest tipus i aixó contribueix a donar-nos una visió falsa dc les comunitats protohistòriques catalanes com si cs tractes dc grups insolidaris en un marc d’incstabilitat i dc guerra permanent, que no te res a veure la veritable realitat. Les fonts històriques tradic'onals que gairebé cs limiten a contar rivalitats i guerres han contribuït a aquesta visió deformada que tractarem amb més detall en els capítols dedicats a l’arquitcctura defensiva. De fet, incendis parcials i fins i tot totals estaven a l’ordrc del dia en els temps que estudiem, com ho han estat sempre en els nuclis rurals. Valgui una prova cl ràpid creixement dc les companyies d’assegurances contra incendis que poden comprovar-sc fàcilment a les nostres viles i cl fet dc que fossin mal mirades pels veïns les cascs que no volien acollir-sc a l’assegurança, fet que està encara per historiar. La disposició del barri depèn, com s’ha dit, dc les característiques del lloc escollit. No sabem fins a quin punt unes característiques concretes determinen l’estructura del barri o aquest cs el resultat d’intcrcssos de tot cl conjunt del poblat. L’idea teòrica simplista dc què un poblat neix per un pur creixement a partir d’un barri inicial pot documcntar-se en algun cas, però no creiem que cs pugui prendre com a un fet general. Entesos els barris com un rcílexc d’unitats suprafamiliars, un nucli deter­ minat serà tant o mes gran quants més barris tingui. Per tant, l’organització urba­ nística interna està en relació al nombre de barris que s’han d’integrar. La distri­ bució d’aquests cs cl resultat dc la més o menys intel.ligcnt adaptació al lloc triat. La conseqüència immediata és l’aparició de diferents tipus dc poblats. La varietat cs extraordinària, segons es tracti dc poblats situats en llocs enlairats, turons o tossals, confluència dc dues barrancades o rius, caps i extrems dc serralades o be zones amb determinades condicions econòmiques o defensives favorables. La tria del lloc per establir un poblat no depèn tant de l’estructura social sinó d’aspcctcs político-econòmics inicials. Aquests no són uniformes, ja que depenen dc tradicions i antecedents propis de cada grup humà que en cl moment en que comencem a estudiar la seva arquitectura tenen al darrera ja una llarga història. Poblats petits d’un sol barri

L’arqueologia ens presenta de vegades uns poblats petits en els quals es pot documentar l’existència d’un sol barri. Coneixem aquest tipus de poblat per les recerques de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans al Baix Aragó i, concretament, a la comarca de Matarranya.40 Un dels més coneguts és cl poblat del Mas de l’Hora dc Calaceit, en el qual veiem un sol barri que agrupa set cases de planta rectangular allargada, totes tra­ vades unes a les altres, que ocupen la totalitat d’una estreta plana alta. El poblat, 46. P. Bosch Gimeera, 1913-14; lo., 1929; A. Beltran, 1956; F. Ppllarés Salvador, 1965.

ARQUITECTURA I URBANISME IBÈRICS A CATALUNYA

65

molt enrunat per l’erosió, conserva el mur seguit del darrera de les cases, mentre que per la part de les portes s’han perdut les corresponents façanes. Només una de Ics cascs conserva la divisió interior que marca el típic rebost. Totes les altres o no tenien divisions interiors o les han perdudes. Les cascs són relativament semblants. L’àrea del poblat té uns 382,5 m2, dels quals corresponen 166,22 m2 a la superfície edificada. Les cascs conserven una llargada màxima de 7,40 i mínima de 5 m. i unes amplades entre 2,40 i 4,60 m. La mitjana per casa és de 23,67 m. Si apliquem el coeficient de cinc persones per casa veiem que es tracta d’un llogarret on hi vivien unes 35 persones. Del mateix tipus de barri únic és el poblat de les Escodines Baixes de Maçalió. El barri compren 10 cases. La diferència amb el poblat de Mas de l’Hora és que ara veiem totes les cases recolzades a un mur únic mentres que en aquell eren les parets individualitzades del darrera de les cases les que dibuixaven un mur continu. Aquest detall constructiu és prou interessant per diferenciar els poblats amb un sol barri en dos models diferents.. a) El mur exterior perimetral és format per la suma de les parets del fons de les cases del barri que no arrenquen necessàriament de la mateixa ratlla. El mur pot resultar sinuós i fins marcant de vegades colzes i ànguls en els llocs d’unió de les mateixes cases. b) Totes les cases del barri es recolzen en un mur continu previ i cons­ truït abans que les cases. Aquest segon sistema el trobarem documentat a tota l’època que estudiem. Serà la solució característica per a la construcció de barris recolzats per dintre o per fora a una muralla. Exemples molt típics els trobarem a Ullastret, Mas Boscà, Molí d’Espígol, a Tornabous, etc. En la gran majoria dels casos, les cases es recolzaran directament al mur gruixut sense construir cap contraparet i el parament de la muralla constituirà el fons de les cases.

Aquest segon sistema el trobarem tant a l’època paleoibèrica com a les dues èpoques posteriors i és interessant. El que es construeixi primer el mur del fons fa que tingui moltes vegades un gruix superior i en tot cas independent del gruix de les parets laterals de les cases. És freqüent que aquests murs més gruixuts s’hagin conservat millor i àdhuc s’hagin utilitzat en èpoques històriques posteriors com parets separadores de bancals i feixes i fins finques diferents. Es normal que seguien les primeres restes detectades en els poblats abans de cap excavació. El gruix d’aquestes parets s’ha interpretat sovint com 'una prova de l’existència de muralles. El millor coneixement dels poblats demostra que sovint no tenen res a veure amb estructures de defensa general del poblat ni tan sols del barri i que és simplement un sistema constructiu adient i fàcil per a la construcció ràpida d’un barri mitjançant un esforç col lectiu. El mateix sistema el veiem quan un barri de cases es recolza en una paret de roca natural i fins quan aquesta és prèviament retallada i regularitzada per rebre les parets laterals de les diferents cases. És una prova més del treball en comú que comporta el concepte que hem admès de barri. El poblat d’un sol barri en general no té veritables carrers ja que no els necessita. Un pas senzill per davant de les cases permet circular i comunicar-se entre elles. Aquest mateix sistema el trobarem en els poblats que tenen els barris

58

PROGRAMA Ü INVLSTIGACIONS PROIOIIISTORIQUES

distribuïts en terrasses més o menys artificials. De. fet, cada terrassa reproduirà cl tipus de poblat de barri únic. El poblat de les Escodincs Baixes ocupa un àmbit de 1.411 m2 La part edificada no arriba als 300 m* i resta ocupada per 10 cascs pròpiament dites. La capacitat de les cascs oscil la entre 22 i 28,60 m2. L’amplada no arriba mai a 5 m. i la llargada és dc 7 m. La casa n.° 10 és una cxccpció i encara que no arriba a 4 m. d’amplada té una llargada dc 14 m. La seva capacitat és dc 62,60 m2 i no sabem al que respon aquesta cxcepcionalitat. És l’única casa del poblat compartimentada amb tres divisions interiors. La casa n.° 7, dc 26,25 m,’, tenia un terra enllosat. De vegades veiem que en poblats d’un sol barri adaptat a una topografia exclusiva, apareixen algunes cascs aïllades fora dc l’àrca principal. Sembla que es tracta sempre d’ampliacions dc caràcter incert. És també un poblat d’un sol barri el poblat dc la Ferradura a Ulldecona, que ocupa un petit plancll allargat d’accés difícil, resseguit per una cresta de roca natural. El barri és format per un conjunt dc 7 cascs enllaçades amb parets mitgercs que per darrera no es recolzen en un mur continu sinó al crcstat dc roca natu­ ral. Pel davant han perdut la paret que formaria la íaçana i al fons tenen paret dc tanca més o menys ben conservada, ja que la roca natural no fou retallada. Això fa que cl fons dc les cascs tingui una forta pendent en conservar la roca vista. Les cases dc la Ferradura son petites, d’una amplada mitjana de 2,80 m. (entre 2,40 i 3,40 m). La llargada original seria d’uns 7 m. i al punt més ample de la plataforma arribaria a 8,5 m. La capacitat de les cases excavades oscil la entre 14,85 i 23,80 m2, o sigui un terme mitjà de 19,22 m2. Les parets laterals con­ serven en algun cas una alçada de 1,30 m. Es tracta d’un poblat de veritables caba­ nes però amb vida suficient per tenir dos telers, fet ben curiós per una comunitat tan reduïda. Els grans pendents sota el barri no han estat explorades i, per tant, la consideració dc poblat de barri únic és provisional. En una vessant propera i a un nivell més baix s’hi observen un seguit de feixes esgraonades que en altre temps romangueren plantades de vinya, que podrien emmascarar altres possibles barris antics, si tenim present el sentit i l’orientació que porta l’accés antic al poblat superior que aboca aproximadament a la meitat del barri.

Poblats distribuïts en dos barris separats per un carrer al mig Una de Ics fórmules més freqüents a l’urbanisme protoibèric de les terres catalanes és la del poblat que ocupa una àrea circular o ovoide, més o menys allar­ gada, en la qual es distribueixen dos barris encarals. És l’estructura més genera­ litzada dels poblats que ocupen tossals plans de certa amplaria. L’origen d’aquesta disposició sembla que cal cercar-la en la tradició molt arrelada dels campaments eventuals de les poblacions nòmades que aixequen les seves tendes circularment, dibuixant un àmbit interior prou ample per concentrar-hi els ramats del poble. Aquesta vella tradició del neolític que responia principalment als pobles ramaders de les grans planes, que mantenien una gran mobilitat vinculada a les necessitats de pastura i aigua dels ramats, havia nascut per la necessitat de pro­ tegir el bestiar i les cries de l’entom natural (llops, óssos, àguiles o evitar-ne

ARQUITECTURA I URBANISME IBÈRICS A CATALUNYA

57

l’allunyamcnt i dispersió a Ics èpoques dc zel). Correspon, de fet, a una solució d’cmcrgència cn pobles que no han assolit el ple sedentarisme. A Catalunya aquest model de poblat sembla que s’introdueix d’una manera massiva amb l’cntrada dels grups nord pirinencs durant l’edat del Bronze avançat, que apliquen als seus eventuals establiments la solució que els és habitual. Això no vol dir que hàgim de considerar aquests poblats com de poca duració. Ben provada l’avantatge d’aquesta disposició tancada, s’adopta de manera permanent i la protecció contra l’cntorn és també una protecció eficaç contra qualsevol sor­ presa o amenaça d’altres grups. L’estudi de restes de la cultura material d’alguns poblats d’aquest tipus demostren que molts d’ells varen tenir una llarga durada. Les mateixes construccions acusen constants rcmodelacions sense canvis essencials dc la disposició primitiva. Amb molta freqüència l’augment del poblament obli­ garà a l’ocupació de les vessants del tossal o turó fora del clos de l’ocupació pri­ mària que conservarà, però, l’estructura primitiva. Aquesta estructura reconeguda com a excel lent es mantindrà amb gran força durant tota l’època ibèrica i s’adapta àdhuc en poblats que no tenen originà­ riament el caire de tossals o turons. Els trobarem fins en llocs plans i en poblats molt tardans i ben desenvolupats, i fàcilment s’hi endevina el manteniment de la mateixa idea enriquida amb sistemes especials de fortificació amb la construcció de bastions, torres, etc., en els punts més dèbils. Quan a partir del segle v a. C. l’arquitectura ibèrica prescindeix dels models tradicionals, per influències culturals mediterrànies, aquest tipus de barris encarats més o menys simètrics manté el seu prestigi. A Catalunya trobarem molts exemples de poblats amb dos barris simètrics a banda i banda d’un carrer central. De vegades aquesta primitiva distribució es manté pel que en diríem el «poble vell» i després creix amb distribució d’altre tipus generalment adaptat estrictament a la topografia del lloc concret. Podrem suposar que es rebassa el clos primitiu. Els dos exemples catalans d’aquest tipus de poblat de doble barri i carrer central son els poblats de la Gessera a Casserres (5C.22.4) i el del Castellvell a Solsona (7D.27.15). El primer excavat per l’Institut d’Estudis Catalans, el segon per mossèn J. Serra Vilaró.47 El poblat de la Gessera és un poblat petit que no tindrà més de 14 cases, set per banda. La planta dibuixa un mur seguit, que ressegueix els dos barris que ocupen l’àrea habitada. Les cases de planta rectangular allargada es recolzen en aquest mur pcrimetral que es corba pels extrems per delimitar el clos. El carrer que separa les cases no arriba en cap punt a dos metres d’amplària. L’eix longi­ tudinal té 15 per 8 m. Es tracta, per tant, d’un poblat extraordinàriament petit. El poblat del Piuró del Barranc fondo de Maçalió ocupa un tossal trian­ gular de 55 per 45 m., del qual s’ha excavat una àrea de 40 per 34 m., uns 1.360 m: S’hi troben unes 14 cases amb una mitjana de 40,10 m2 per casa. El plànol topo­ gràfic ha estat publicat moltes vegades, però els detalls arqueològics són molt incomplets. Les portes dc les cases, quan hi son indicades, s’obren sempre a l’espai central, que essent un veritable carrer no en té l’estructura. La meitat de les cases conserven restes de compartímentació interior. Hi ha cases amb dos compartiments Al. J. Serra Vilaró, 1919-20.

PROGRAMA D INVESTIGACIONS PROTOHISTORIOUES

(sala i rebost) i amb tres (entrada, sala i rebost). Les llars, quan hi son indicades, són sempre centrals. És, per tant, un poblat que s’ajusta be al model. Hem dit que l’estructura de carrer central és característica de les èpoques protoibèrica i paleoibèrica, però es conservarà també més tard a l’època ibèrica clàssica, bé pel nucli inicial del poblat o únicament per determinades zones o barris. La distribució interior evoluciona i s’enriqueix, però fins al segle iv a. C. els canvis no són substancials. Dos exemples ens donen la prova. Al poblat de Margalef a Torregrossa (8A.30.23), que ocupa l’extrem d’una serreta i la vessant meridional, l’acròpolis presenta, segons sembla, la planta típica de poblat amb carrer central, encara que només ha estat excavat cl barri que correspon al nord i encara no totalment. El carrer segueix l’eix longitudinal estoest de la serra. El carrer apareix empedrat i la diferencia s’acusava bé abans de les excavacions per la diferent vegetació que hi creixia segons la profunditat res­ pectiva de la terra a una o altra banda. Les cases del barri excavat són de planta allargada i parets mitgeres comunes a un nivell inferior al del carrer. Per entrar-hi cal baixar un graó en la mateixa porta. Aquestes, invariablement, s’obren a l’esquerra. La distribució dels barris dintre d’un poblat resta en relació amb les pos­ sibilitats que ofereix la topografia concreta en cada cas. Els situats en zones planes, encara que ocupin la part superior de tossals o turons, els barris apareixen al mateix nivell. En els poblats petits d’un sol carrer central els dos barris de banda apareixen encarats. Totes les portes de les cascs s’obren al mateix carrer. Quan es tracta de poblats amb dos o més carrers paral lels la distribució dels barris es complica. En general i pel fet de que les cases, com ja s’havia vist, utilitzen simplement parets mitgeres, es poden adoptar diverses solucions. Unes vegades un dels carrers forma eix i els dos barris immediats mantenen el sistema de portes enfrontades. El barri únic que correspon al segon carrer tanca el poblat i les portes de les cases que s’obren a aquest carrer es troben al davant de la paret llisa del barri del davant. Altres vegades, però, les cascs del barri intermedi canvien totalment d’oricntació i obren les portes a carrers transversals que permeten la unió dels dos carrers llargs. Ambdós tipus de solució poden veure’s precisament en els poblats superposats de Cortes de Navarra que hem pres com a model general. Moltes vegades el barri central és complicat i les cases són més complexes i fins de vegades difícils de determinar com en el poblat de Jebut. Sembla que a l’època pròpiament ibèrica clàssica és precisament en aquest barri central que s’observen primerament les influències del món clàssic que transformarà la distri­ bució interior de les cases. Un exemple típic n’és el poblat de Tornabous. Malgrat que les excavacions s’han limitat per ara a un sector nord, veiem que mentre perifèricament dintre de la muralla els barris segueixen la pauta típica, amb cases allargades recolzades al parament interior, hi ha un barri central d’estructures amb plantes quadrades, que hem calificat de magatzems, que fugen de la tradició. Les dues fases super­ posades d’aquests magatzems corresponen al segle 111 a, C. i la primera construcció per la data de l’enllosat del carrer pot considerar-se de les darreries del segle v a. C. o començaments del segle iv a. C. Quan els poblats ocupen una àrea de desnivell uniforme, com la vessant

ARQUITECTURA I URBANISME IBÈRICS A CATALUNYA

5B

d’un serrat o un fort pendent, els barris es distribueixen seguint les corbes de nivell i, per tant, a diverses alçades. Els barris queden distribuïts en terrasses i la relació entre un i altre barri es fa amb carrers molt pendents i sovint fins simplement amb escales (Mas Boscà, Burriac, Sant Julià de Ramis, etc.). De lluny, aquests poblats semblen un rusc atapeït, ja que quan el pendent és molt fort el nivell del carrer mes enlairat és el mateix del sostre de les cases del segon barri i així successivament. De lluny els carrers no s’observen. De vegades trobem poblats que s’estenen no per un sol pendent sinó per tots els pendents d’un turó original. El sistema de distribució de barris sobre bancals o terrasses és cl mateix. Un fet molt freqüent que s’observa en els poblats ibèrics és la construcció de barris fora muralla. No sempre això es pot interpretar com si es tingués cons­ ciència que la muralla ha perdut la seva funció. Més aviat són raons demogràfiques les que exigeixen l’ampliació fora muralla. Veiem de vegades que cl nou barri s’allunya de la muralla. En poblats de pendent es construeix en un bancal més baix. En pobles de nivell relativament pla, com Tornabous, es conserva net de construccions el parament extern de la muralla. S’hi construeix un carrer al peu i cl barri nou en queda separat. Quan les muralles han perdut tota la seva funció, les noves construccions cs recolzen al parament extern de l’antiga muralla. És ben interessant el fet que segons ics fonts clàssiques esdevingué entre els indiketes. Sembla que una part dels indiketes, per sentir-se més protegits, s’aproparen a les muralles d’Emporion per cercar «una defensa comuna». En aquest cas tindríem una estructura de barri recolzat al parament extern de la muralla. En alguns poblats ibèrics hi ha exem­ ples semblants. Al mateix poblat d’Ullastret, en un moment incert, tota una sèrie de construccions apareixen davant la muralla. Aquelles construccions no sembla que corresponguessin a fortificacions, sinó a veritables habitatges.

Els carrers en

els poblats catalans

vohlr) distribució de barris cn els poblats fa més interessant observar el desenno of'rnCnt de's carrcrs guc organitzen la circulació interior. El món ibèric català SCnzillaClX UnCS caractcrísti el carrer central s’eixampla considerablement fins a esdevenir una plaça No'Un CaS’ h* veurem la bassa que representa la reserva d’aigua pel poblat. hn Perfil ri?a^ment el pis del carrer és de terra i a la secció s’acusa perfectament Ccntral> q onÇau a causa que la mateixa circulació ha provocat una depressió A l’x erosió de les aigües residuals cuida d’engrandir. ehcia çje P°ca pròpiament ibèrica podem observar amb més regularitat la preL>J:a!rcrs empedrats o enllosats, àdhuc de vegades amb una gran regularitat. c erò, ia ^Plada dels carrcrs continua irregular com en la fase anterior. Hi ha, s: rrers t ndència a donar una major amplada als carrers axials, mentre que els be'4ats en nsvcrsa’s continuen com veritables carrerons. Quan éls poblats estroben / B defin-Pcndent, els carrerons transversals als carrers axials esdevenen escales ■9.3 ,\ CSi a molts poblats, com Mas Boscà (1B.2.1) o Sant Julià de Ramis de 1 És i° a torre dels Encantats (iC.3.2a). Pou?8 Portnteressant veure que moltes vegades el nivell del carrer és diferent al at, jeses de les cases. Teòricament, en el primer moment de la construcció del .te que^°rtes de les cases s’obririen a nivell del carrer. Cal, però, tenir en ej faetx rànjJ1 e' carrer és rtiés o menys pla l’acumulació de deixalles de tota mena el dq , hg fa ament. De vegades, simplement l’acumulació de pedres per a evitar aixar d e el carrer pugi ràpidament de nivell i per entrar a les cases s’hagi X4 *

Pobla[er^nc*a de nivells entre el carrer i la porta de les cases és més notable els llarSa vida amb reconstruccions successives. En aquests casos, en l°hs. carrers conserven el mateix traçat original a totes les fases i recons-

ARQUITECTURA I URBANISME IBÈRICS 4 CATALUNYA

01

La rapidesa d’erosió del centre del carrer en una mateixa fase del poblat pot originar que el nivell de construcció del carrer baixi i que les portes de les cases quedin penjades. És important l’observació acurada de la secció del carrer durant una mateixa fase de l’hàbitat, ja que permetrà establir fàcilment la història del carrer. L’cnllosat del carrer esdevé una gran millora. El pis del carrer té una du­ rada més llarga, per bé que no eviti l’acumulació de deixalles de tota mena en el mateix carrer. Malgrat les lloses, el carrer també es recreix, però a un ritme molt més lent. A les planes de ponent, com la comarca de l’Urgell, els poblats de la plana amb carrers de terra argilosa i impermeable, posar padellassos al carrer o enllosar-lo és una veritable necessitat. Al poblat del Molí d’Espígol a Tornabous (8E.34.27), excavat en una certa extensió, les excavacions permeten observar tres fases de construcció successives en molts carrers, amb la particularitat que cada restauració del carrer correspon a una reconstrucció dels barris i a cada nou pis corresponen les noves portes de les cases. Així, el carrer n.° 3 esdevé un dels grans eixos est-oest, gairebé pla, a la darrera fase del poblat (Ti); a la segona meitat del segle m a. C. apareix com un carrer molt ample (més de quatre metres), que en els sectors més ben conservats està molt ben enllosat. Per sota de 0,50 m. i amb el mateix traçat i amplada, trobem un altre carrer que correspon a la fase T2 del poblat. Aquest carrer n.° 3 no està enllosat regular­ ment. Hi trobem lloses d’ací i d’allà o pedres per millorar el pis que ha de recons­ truir-se sovint. Les pedres s’engruixen al mig del carrer i es rarifiquen cap a les vores, fet ben normal. Molt per sota hi ha el mateix carrer n.° 3, enllosat amb molta cura, que correspon a T3. Gràcies als bocins de terrisa grega àtica de figures soges encastas entre les lloses del paviment sabem que aquesta fase del carrer càrrespon al segle rv a. C. Aquestes tres fases poden veure’s també en altres carrers del poblat, com, per exemple, en el carrer transversal nord-sud n.° 5, també amb quatre metres d’amplaria, però amb fort pendent cap el sud i perpendicular al carrer n.° 3. La seva fase més antiga 5’ correspon exactament al 3* i també roman perfectament enllosat. Per sobre la fase 52 no resta tampoc enllosada i per mor del pendent apareix, molt erosionat. La fase darrera 51 torna a ser enllosat. És ben segur que el fort pendent d’aquest carrer creés problemes de circuculació i l’aigua embassaria la cruïlla amb el carrer pla n.° 3. Per evitar-ho i a la vegada recollir les aigües d’escorri ment, a la darrera fase del poblat es va cons­ truir al centre del carrer (destruint part del nivell corresponent al carrer 51) una claveguera sense solera, però coberta amb pedres planés que quedarien al mateix nivell de l’empedrat. Malhauradament no sabem on conduiria les aigües aquesta claveguera perquè s’orienta a la part desapareguda del poblat, per les antigues nivellacions agrícoles. La fase T3 de Tornabous correspon a una fase de planifi­ cació general del poblat a les darreries del segle v a. C. o començament del iv a. C. El poblat ja estava murallat d’abans, ara, però, es planifica tot l’interior. La clave­ guera del carrer n.° 51 és un dels exemples més clars de l’urbanisme ibèric català. Es conserva en més de 13 metres.

82

PROGRAMA ü INVESTIGACIONS PROTOHISTÒRIQIIES

Aquesta planificació general de Tornabous es difícil de valorar. No sembla una planificació imposada ni l’aplicació d’un model concret, però sí una deter­ minada unitat de concepció de tota la distribució del poblat. En els carrers enllosats s’observen diferències que corresponen a cases diferents. Sembla com si cada família tingués necessàriament cura del carrer davant de la façana i fins i tot hi veiem una certa rivalitat entre veïns per fer l’obra millor. Es probable que aquesta planificació respongui a una autoritat municipal que evidentment traspua un coneixement directe de l’urbanisme grec mediterrani. En altres poblats la solució per l’escorri ment de les aigües no es resol amb clavegueres subterrànies, sinó amb un rec central al carrer a la vista. Sembla que també a un carrer empedrat. Al poblat de Castellet de Banyoles, a Tivissa (4D.19.12), hi veiem una claveguera ben singular. El poblat situat :a 1’cxtrem de l’estrangula ment d’una serra resta envoltat d’una muralla de parament llis amb una porta defensada per ducs torres poligonals apuntades. Aquestes portes, com demostra Ramon Pallarès, responen a models tardans de fortificacions gregues. De l’interior, una llarga claveguera es dirigeix a la porta, i primer a prop d’una de les torres, passa després junt a l’altra i es perd uns metres fora cl poblat. Per la topografia del poblat, aquesta claveguera no té una explicació fàcil, ja que derivar les aigües a ambdós costats del poblat era ben fàcil per la forta pen­ dent de fora dc les muralles, mentre que aquesta claveguera té un llarg recorregut amb un pendent molt dèbil. Sembla que la seva funció era concretament la defensa de la pròpia muralla. Aquesta, que tindria la part alta construïda amb tàpia o toves, estava exposada a l’acció disolvent dc Ics pluges. A part dc la protecció que li donaria una coberta que no coneixem, la claveguera contribuiria al ràpid escorriment de les aigües. Aquesta solució té paral lels a Ics esmentades muralles gregues del sud d’Itàlia amb preocupacions molt semblants. . . , ens demostra la gran influèn­ Una vegada més, aquesta muralla dc Tivissa, cia grega sobre l’arquitcctura ibèrica catalana després de l’any 400 a, C.

L’ARQUITECTURA MILITAR

Si l’instint és un impuls interior natural que: no depèn de la raó ni de lavoluntat (Pompcu Fabra), és propi de l’ho me com a ser racional preveure la i---- * hagi d’exercir una activitat determinada per possibilitat que en un moment donat defensar persones o béns, de ’ perills coneguts o possibles que en un moment concret puguin presentar-se. Aquesta acció preventiva comporta una activitat dual. Per una banda constitueix un estímul per a la invenció i millora constant d’uns ins­ truments, d’un utillatge que a nivell individual faciliti la defensa, i d’ací el cons­ tant desenvolupament de l’armament. Per altra banda l’estructura social porta molt aviat a la conveniència o necessitat d’una defensa col lectiva i en primer lloc a la defensa del propi «hàbitat». La prehistòria ens dóna a conèixer les successives respostes humanes davant la necessitat d’obtenir en cada cas la millor defensa i molt aviat es pren consciència de què és a tot punt desitjable mantenir un per­ fecte equilibri entre els elements de defensa i l’armament ofensiu. La previsió de la defensa es pot produir enfront d’un entorn natural conegut o d’unes circumstàncies que poden considerar-se passatgeres o permanents. L’arquitectura dóna sempre la millor resposta. El coneixement i natura dels sistemes de defensa emprats a cada moment de la vida d’una comunitat humana no és solament l’índex del nivell tècnic assolit sinó un aspecte molt important per comprendre l’entorn en el qual es produeix la història de cada època. Per la protohistòria catalana té un interès extraordinari conèixer els sistemes de defensa dels nuclis habitats i, per tant, dedicarem aquest capítol a l’estudi de les fortificacions dels poblats ibèrics i en primer lloc els que coneixem de l’època protoibèrica. Les fortificacions i murades protoibèriques

La presència de grups de població continentals al sud dels Pirineus, almenys a partir del segle xi a. C., posa en contacte dos tipus de població diferents. Per una part els antics estadants, indígenes tradicionals. Per altra, els nous vinguts, que si uns estan de pas, altres hauran d’establir-se definitivament. Pel fet de què ara per ara a Catalunya és pràcticament desconeguda l’arquitectura indígena anterior, són els establiments dels grups que arriben a l’època del

01

PROGRAMA D’INVESTIGACIONS PROTOHISTORIQUES

Bronze final els que ens poden documentar les seves defenses. Per tant, les muralles dels poblats protohistòrics catalans són les primeres que tenim d’examinar. Ja hem dit abans que aquests grups humans forasters que arriben a Cata­ lunya mantenien viva una tradició de pobles nòmades que pressuposava la con­ tinuïtat del criteri d’cventualitat de tot establiment de durada voluntàriament •mitada. El nou hàbitat és tècnicament un «campament» i és aquest concepte el que caracteritza cl sistema de defensa. Les cases rectangulars juntes unes a les altres, marcaven com a única defensa la i ' F p 1 1. ^°rrnac^a Pcr 'cs Parcts del darrera de les cascs que dibuixaven cl clos del avNo podem parlar encara de muralles. Pcr be que els murs esdevinguin ben Corn una J’nia contínua, no es tracta en cap cas de veritables muralles. La muralla, rcalit1"1 s’stcma d’un clos tancat, respon a un concepte de defensa programat i zat com una obra col·lectiva de tota la comunitat. defensa C Ct> mo'ts dels poblats coneguts dc l’època palcoibèrica, no tenien altra ment d’^UC mur darrera de les cases. Però aquest mur, que disposa únicaPOssibifitln Paramcnt exterior, es presenta amb mes o menys regularitat segons les palCSa 'l*3 tcrreny· Moltes vegades la individualitat de cada casa queda ben ^a'grat ■" ,Cascs sc’n m